dimarts, 29 d’abril del 2014

Más listo que Calixto


Hay 70… Pues a mí 25 me da lo mismo que 70… Ah!, no. Yo, si me toca, que me toque bien… Jo, pues con 25 kilos yo me arreglo… Soñar es gratis; pero, vosotros jugáis?... Claro, sólo cuando el bote pasa o se acerca a 100 millones… Pero si con los años que tienes y lo cascao que estás no te los acabas… Que me toque y ya hablaremos. Arriba el cambrer i li serveix un altre got de vi blanc. El vidre s'ennuvola, i el dels 100 quilos protesta: oye, que ya estoy inestable… Un servicio es un servicio, afegeix el cambrer mentre riu l'ocurrència que li acaba de dir, i que pel que es veu només ell entén. Pues a mí, insisteix el que és a l'esquerra de l'inestable, si me toca no se iba a enterar ni dios, nadie!!, i s'ajusta la gorreta de joquei blanca descolorida de manera que les puntes de les orelles accentuen la seua natural tendència a fugir del cap. Escucha, escucha, déjame hablar. Deja que diga lo que yo haría. Me compraría un señor coche… ¿Un…?... Deja, escucha. Un señor coche, y una casa bien guapa con garaje. Pero seguiría viviendo donde siempre y usando el coche viejo. Y nadie se enteraría de que me había tocao. ¿Entiendes? ¿Me sigues?... No como el Papa… Qué Papa?... El nuevo… ¿Francisco?... Sí, el del ático… Qué ático?... No es el Papa… Que no es el Papa?... No, es un cardenal… De 700 metros cuadrados; guapo, eh?... Qué cardenal?... Un tal Bartolo. Tiene 80 años… Y para qué quiere un ático nuevo?... Reformado… Pues reformado, ¿con 80 años?... Es que tiene tres monjas… Joder… L'inestable apura el got de vi. Ix el cambrer. Un servicio es un servicio, i riu amb més ganes. Cada vegada li sembla més graciosa l'ocurrència. L'inestable, amb els ulls vidriosos i ennuvolats, agafa curosament el got amb els cinc dits de la mà dreta. Y por las mañanas cogería el coche viejo y me iría adonde el otro. ¿Me sigues? Y hala!, a darme un paseo con el señor coche. Corto, para que los vecinos no sospechen. Y el viejo, al garaje. ¿Me sigues? Guardao. Y luego a casa, a la de siempre, otra vez con el viejo. A ver, quién se iba a enterar de que me había tocao? I s'empassa el darrer glop de cervesa calenta mentre l'inestable prova a deixar el got buit a la tauleta com si li anés la vida en això. El de la dreta de l'inestable mou els llavis i mig somriu mentre clava la mirada en el joquei. Y entra la tercera con el turbo y sales disparao… Sembla que tota l'estona li ha estat parlant, sense escoltar-lo, del model de cotxe que deuria comprar-s'hi cas d'encertar la loteria… Y al ciclista que le den. Que yo no le he tocao, señor agente! Cómo van a saber si le he dao?... Dao, no, no, tocao. Nadie sabría que me había tocao… Pero tú sabes lo que es un bate de beisbol?... Un servicio es un servicio, torna a eixir el cambrer, que ara riu amb una rialla tan descomunal que li fa botar les llàgrimes. Es que eres más listo que Calixto, conclou l'inestable… Bueno, que Bartolo… ¿El de la flauta?... Un servicio es un servicio… I està que s'ofega.

divendres, 25 d’abril del 2014

6/9


Quan les casualitats miren de quedar a la cantonada més propera, com si volgueren fer-se una cervesa a la salut de qualsevol, a la del difunt, posem per cas, alguna cosa ens diu que raons superiors a l'enteniment humà proven de manifestar-se. El cas és que al matí, com tots els matins del món en que commemorem la desfeta d'Almansa, i des que el meu pare va faltar un 25 d'abril, recordava aquesta coincidència de mort privada i derrota pública, de derrota particular i mort social, i me n'he adonat que 1925 va ser l'any en que ell, el pare, va nàixer. Quina casualitat, he pensat. Va faltar el mateix dia dels dos últims dígits del seu any de naixement. I de seguida m'ha inquietat el fet que la mare va morir un 19 de maig i va nàixer... el 1919. Sí, la mare era sis anys major que el pare, i, pel que sembla, al nostre ADN va l'estigma de morir tal dia com l'any del segle XX en que vàrem vindre al món. Com que sóc de la segona meitat del segle, he pensat, cap problema, els mesos, a hores d'ara, encara no passen de 31 dies. I he respirat tranquil. Fins que el 6 ha vingut a tallar-me la respiració. Perquè aquesta diferència d'anys entre els meus pares és justament el dia de setembre en que jo vaig nàixer. I setembre, no és sinó un 6 invertit: 9. 6 del 9. Data que sempre m'ha preocupat des que vaig sentir parlar del Kyrie Eleison. Què volia dir tot plegat aquest creixent cúmul de casualitats?... Bah!, foteses, m'he apressat a dir de viva veu com si volgués fer-me companyia a mi mateix, ¿sabeu el que vull dir?, perquè mentre no es corporifique el 13, manifestat!!, raó suprema de la malastrugança, doncs… I aquí és quan m'he quedat més mut que els peixos. Perquè la suma dels dos últims dígits del meu any de naixement és 13. I instantàneament m'ha vingut al cap l'eix de pedalier -aquella cosa al voltant de la qual giren les bieles i els pedals- que vaig comprar despús-ahir per a substituir un que ja era la segona volta -i no volia que arribés una tercera- que s'afluixava. I l'eix, clar, és del que anomenen "rosca italiana", és a dir, de 36x24… ¿Us adoneu? 3+6: 9; 2+4: 6; 6x9. I, a més a més, si l'eix original era de 111 mm., i de la marca Campagnolo, l'únic que vaig trobar com a recanvi va ser de 113 mm., 13!!!, i de Shimano.


La qual cosa vol dir un segon 13 que es manifesta i una possible incompatibilitat amagada -la biela acobla amb certa carència decimal- al calibre de l'eix que pot arribar a ser més que perillosa, i que fins ara no m'havia amoïnat. Evidentment, no he pogut berenar. I, a hores d'ara, gens ni mica de ganes de sopar. I tot per commemorar la maleïda desfeta del 1707, que sumats dona 15, és a dir, 6+9. Ja la tenim. I diumenge 27 (2+7: 9) jo que tinc que provar el nou eix 6/9/13 caiga qui caiga, faltaria més. Però per si la cosa no tingués prou d'això, que la meua neboda que viu a París, que m'envia, avui mateix -perquè se'n recorda del seu avi, és clar- unes fotos que li van recordar, al seu tomb, diu, al seu tio, jo mateix, d'una exposició d'en Cartier Bresson de fa uns dies.

El tercer

I a mi que no se me'n va de la gola una estretor que no em deixa passar ni el glop de cervesa al que m'han invitat aquestes casualitats amuntegades de la cantonada.

dimecres, 23 d’abril del 2014

El secret de...



Hay momentos en que el tiempo se para de pronto para dejar paso a la eternidad 
(Dostoievsky)

Fijaos bien. Estas formas tan sencillas encierran todos los secretos del universo 
(Proust)

Avui he regalat una rosa a la Rosa.
A la rossa Rosa una rosa roja.
I m'he preguntat pel secret de les dues roses.
El de l'eternitat del bes
i el del pètal del temps.

Avui he regalat una Rosa a la rosa.
A la rosa roja una rossa Rosa.
I m'he preguntat pel secret de les dues Roses.
El de l'eternitat del pètal
i el del bes del temps.

I semblava que la rosa amagava
a la vareta d'espines
l'univers del bes,
el camí del temps.

I semblava que la Rosa amagava
a l'univers dels signes
el camí de la flor
el secret del no-res.

Avui he regalat una rosa.
Una rosa ben roja.
I m'he preguntat pel seu secret.
L'ombra de les Roses.
Les roses del Temps.

dijous, 17 d’abril del 2014

Naufragi


A hores d'ara encara no tinc decidit quina és la vertadera víctima del naufragi que vaig viure -anava a dir patir- ahir de vesprada. Anava jo al que vaig tots els dimecres a la vesprada que no són festa, és a dir, els feriats, i, com sempre, al damunt d'una Valenbisi. I -més com sempre- pel llit del riu Al-Turab, principi ontogènic d'aquesta ciutat submergida a la foscor i, avui en dia, distribuïdor oficial de la marca NV, Naufragi Valencià, amb l'Àgora per acabar i tancada amb pany i clau, el Palau de les Arts espellat del seu trencadís i les seues temporades triomfals (sic), el Museu de les Ciències reduït a un mostrari de figures de cera d'última generació… bé, ja cansa la cançoneta, ho reconec, patètica canzonetta sull'aria tràgica del cinisme, la supèrbia, la ignorància, la impunitat, la grosseria, la mentida barroera pública i la rialleta d'autocomplaença privada -cómo se la hemos metido, eh?, doblada, es que somos cojonudos- la… bé, a que cansa?... I sí, feia un soave zeffiretto amb un dolce perfum de flor de taronger tot i la proximitat de la primera estació del meu particular calvari. Perquè abans que la vista, va ser l'olfacte el que em va avisar. Perquè a cada pedalada, la tarongina és desfeia al flaire úric dels pixums. Perquè al capdavall em vaig topar amb els déus. Uns li deien Cristiano, nom vagament familiar -ah, sí, Crist- i el duien estampat al seu sudari particular. I d'altres, l'anomenaven Messi, també familiar, mira… -ah, clar, Messies, en què caram estaria pensant- que també estava estampat als sudaris corresponents. Per cert, l'altre dia, al metro, underground, i, conseqüentment, també submergit a la foscor, vaig tindre una revelació o profecia. Era un divendres pel matí, i m'havien programat els meus amos una sessió doble de disciplina sense pedals, Sade pur i dur. Jo era assegut rumiant el que m'esperava, i a la meua destra va seure's un tipus amb mòbil, maletí i tratge de confecció però sense corbata, que al seu lloc portava la pilositat pròpia dels mascles homínids, molt mascles. Era un comercial pur i dur. Va ser asseure's i destapar el mòbil, gairebé un acte reflex. Oye?... Sí, sí... Oye, mira lo que te digo… Sí, claro, no, no, yo soy representante de equipos de fútbol… Le mandas una camiseta de Iniesta y una caja de seis botellas de la bodega de su padre. Con la firma, claro… No, sí… No, la de Cristiano son 200, la de Messi 150 y la de… Nosotros tenemos un margen, pero a partir de diez las otras nos cobran 100 pavos por firma… Adidas, el Valencia vestirá Adidas… Vamos a ver qué podemos hacer, está en quiebra, entre todos tenemos que sacarlo… Los aficionados, los verdaderos aficionados no van con la segunda equipación, nada de la señera… Vale, vale. No, yo voy a Masarrochos. Mira, la siguiente es la mía… Els dos, bé, el tres, ens vàrem baixar a la mateixa parada. I dic tres, perquè un xic vestit amb xandall, gorreta i motxilla, va establir conversa amb ell: entonces, el Valencia llevará Adidas?... Sí, sí. Seguro… Me'n vaig adonar de l'estafa. El xic era el reclam. D'això, la fingida conversa pel mòbil al metro. D'això, la caixa d'ampolles sense destinatari. No sóc massa perspicaç, però el cinema de Bresson sempre serveix. I ja vegeu, sembla que parlava de sudaris a l'estafa. Bé, tornem-hi, allí els tenia, els seguidors dels déus, refocil·lant-s'hi als seus propis purins i impedint-me passar. Vaig tindre que pujar a l'Albereda -portet de quinta categoria, no us hi penseu- per poder arribar al següent casalici. Vaig tornar a casa amb l'underground, per mirar d'evitar l'aglomeració de sudaris al riu. El metro anava atapeït, però al fons del davant hi havien dues bancades de seients buides. En arribant me'n vaig adonar: al passadís hi havia un vòmit amb barret de palla i un parell de mocadors de paper al sobre. Què hi feia el barret de palla? No ho sé, però hi era. I jo, demostrant a la resta del passatge una sang freda que no en tinc, una flema britànica que mai no tindré, em vaig seure al seient de la bancada més llunyà de la vomitera amb barret de palla inclòs. Però la segona estació -mai millor dit- encara estava per arribar. Vaig fer el transbord al tramvia que em duria al meu casalici particular. I a la meua parada em vaig trobar una nova versió de gent amb pixums, purins i sudaris -ara blaus i amb la frase: no quiero volver solo a casa… y lo sabes, i amb un déu tan intangible com el Julio Iglesias estampat. I vaig tindre que obrir-me pas a colzades, perquè si no encara seria al tramvia: eh!!, que no es para tanto; no se ponga así… Però el que no sabien, pobres, era que el seu déu es deia Dionís -com el Dioni, un altre estafador, què serà d'ell a hores d'ara?- i la seua festa era en honor d'una ampolla buida: Macrobotellón li diuen. Però tot i la baralla, no podia llevar-me del cap una altra conversa de mòbil que acabava de sentir a l'underground només feia uns minuts. No, no, van disculpar-se… És el que li vaig dir… Sí, sí, jo el divendres 'procesiono'… Ei, ja li ho vaig dir: oye, nene, en l'estómago buit no pots tindre a la gent, que és una estafa… No, ja voràs com el divendres no passa… I de sobte, només creuar la maregassa de sudaris blaus, pixums i purins, van començar els tambors. Era la tercera estació. Perquè tenia barrat el pas a casa meua. Perquè una infinita processó de sudaris taronja amb cucurutxo color xocolata -com l'Apolo, vaig pensar- m'ho impedia. I el que no vaig poder aclarir-ne va ser qui en feia de déu i quin d'estafador, tot i el flaire a pixum de ciri i d'aclamacions més penetrants que els purins: Si es que el que no crea en esto, es para matarlo a puñalás, no me jodas. Naufragi.

dissabte, 12 d’abril del 2014

El dit


Su cuerpo dejará, no su cuidado;
Serán ceniza, mas tendrá sentido;
Polvo serán, mas polvo enamorado.
(Amor constante más allá de la muerte, Quevedo)

Era un xiquet. Tindria onze o dotze anys. Encara portava pantalons curts i semblava molt més… -jove, anava a dir- molt més xicotet que els meus companys de classe, alguns dels quals ja practicaven el peròs posat dels adolescents. Estava assegut al primer pupitre de l'aula: raons alfabètiques, no hi penseu, llavors encara no em deia Vicicle; i m'avorria mortalment, com la totalitat dels interminables matins escolars del món a l'insti. I és que el meu pas, des dels quatre anys, pel col·legi, havia aconseguit convertir-me en un Bartlebly avant la lettre, i amb pantalons de camals ben curts, és clar. I al igual que el melancòlic personatge d'en Melville, jo també disposava el meu no-res amb tota la disciplinada i obsessiva precisió i ordre del que era capaç. El llibre obert a la pàgina correcta, la llibreta del centurió romà doblegada curosament pel gusanillo, oferint-me la fulla verge amb marge roig i línies blavenques, i el Bic blau punta normal amb el caputxó posat a la part superior i ben agafat pels meus dits índex i polze drets amb la complicitat del mitjancer que feia de topall, tal i com ho il·lustrava el dibuix dels quaderns de cal·ligrafia Rubio que teniu ací dalt. No em preocupava dissimular el meu estat de no-res límbic, tampoc no feia de carasses sospitoses, tot s'ha de dir, senzillament hi era, estava, ocupava el meu lloc al món determinat pel cognom i l'edat, i mirava tot allò que m'envoltava amb l'esguard dels nens, l'únic que vulnera el temps. Ja sabeu allò de que els nens caminen amb el cap i no amb els peus, no?... Mirava el o la profe, no ho recordo, la pissarra, el llibre, les línies blavoses amb marge roig de la fulla, i el meu Bic blau punta normal entre els dits. Tot ben preparat per al no-res. Crec que no hi ha hagut temps més perdut -i no en el sentit proustià- a la meua vida que el que he passat assegut a tots els pupitres de la meua vida. Quanta, quanta d'ironia té la vida! Perquè si al menys els coneixements que em volien transmetre hagueren sigut ciclopèdics enlloc d'enciclopèdics potser hagués trontollat el meu esperit bartleblytà. Però no, la distància entre l'escola i la vida era l'infinit de dues línies paral·leles sense possibilitat de punt impropi. I vet aquí, aquell dia d'aquells anys que no puc precisar, vaig deixar el boli Bic a la ranura superior del pupitre, cansat d'esperar escriure el no-res o trobar el punt impropi, i vaig quedar abstret mirant-me la mà dreta, en concret, l'índex de la meua mà dreta, perquè, senzillament, no el reconeixia com a meu. No, no, ni de bon tros. D'on ha sortit aquest dit?... El vaig posar ben estirat. Que no, que no és el meu! Que jo no tinc les falanges tan marcades. ¿I aquesta estilització de la punta? A veure, qui m'ha canviat el dit?... Llavors, no ho vaig comprendre de seguida, i em vaig espantar. Li ho diria a la mare, és clar. I si ella també s'espantava, doncs aniríem al metge. Però no es va espantar, es va riure. Perquè era la primera vegada que jo li demostrava ser conscient de les transformacions que a poc a poc aniria patint el meu cos. Un frec de vida al dintre de l'aula. El punt impropi. I vaig pensar que créixer i fer-se gran era, a més d'altres coses, admetre que el meu esquelet aniria prenent domini al meu cos, i que això suposava que la meua estructura òssia es manifestaria cada vegada amb més força, amb major protagonisme, fins la mort i la corrupció de la carn. I que aquest darrer estadi seria l'única cosa que quedaria de mi mateix. Un munt d'ossos. I ja no estava espantat, estava aterrit. Tot i que acabava d'entendre aquella dèria del Miquel Àngel pels dits índex de l'Adam de peròs posat i el Déu barbut.

Potser, la gran troballa digital, va ser a classe de religió.

Perquè avui en dia el no-res digital l'hagués trobat a la classe d'informàtica, de segur.

divendres, 4 d’abril del 2014

L'epitafi de...


Va deixar quatre coses. Dersú Uzalà l'hagués qualificat com a bona gent, i també en Machado. I aquestes quatre coses les va disposar, un poc abans d'aturar-se per sempre mai, als quatre punts cardinals de casa seua. Era la seua dèria particular, si m'accepteu la redundància. Li agradava distribuir el seu món als quatre costats d'aquesta creu amb que plantem dempeus la nostra esfera àpoda al no-res desencreuat de l'univers: nord, sud, est i oest. Si la creu principal està ben construïda, les altres venen rodades, repetia una i altra volta. Era el seu lema, la seua llegenda a l'escut d'armes. Van regirar, els seus més pròxims, els dos pols, nord i sud, i els indrets que veuen llevar-s'hi i gitar-s'hi el sol tots els matins i capvespres del món, l'est i l'oest, per si de cas a qualsevol petit racó de les puntes de creu havia deixat notícia de les seues últimes voluntats. Però no. Cap cosa van trobar. Ni tan sols una breu paraula de comiat: agur, adiós als pols o adéu, adeus a llevant i ponent. No, cap cosa. Semblava que abandonés el món amb un mutis shakespearià: molt soroll per no res. Com si la vida no fos sinó el fruit desolador d'una publicitat enganyosa, si em torneu a acceptar la redundància. Que al capdavall tot es resumeix al mateix, hagués dit: donar-ne voltes i voltes a la mateixa cosa, sempre el mateix, sempre el mateix… I, és clar, els amics van quedar un poc neguitosos en no saber què disposar com a epitafi a la seua làpida. Ja sabeu, aquella frase, diuen, amb aspiracions de pedra: la frase lapidaria. Varen fer memòria i varen concloure que el que primer recordaven era la seua vida silenciosa i de continguda passió. "Silenci i passió"… Però quina mena d'epitafi era aquest que no acabaven d'entendre ni ells mateixos?. A més a més, un, el de l'esquerra, va discrepar: "no, lo seu no era passió continguda, era obsessió". "Sí", va reconèixer un altre mentre afegia: "i una obsessió solitària". "Com els artistes", avançà un tercer. "Art i solitud", va resumir el quart. Però tampoc els hi va agradar. "¿I el silenci?", va reclamar el primer. "Tens raó", li varen concedir. "Tampoc podem identificar silenci i solitud, tot i que al seu cas…", rumià en veu alta el primer. "I és que més que silenci, ara que pense, el que feia era poc de soroll, no esteu d'acord?", etzibà el segon. "Doncs sí, Poc de soroll…" començà el quart; "i moltes nous", tancà el tercer. Poc de soroll i moltes nous. La frase no només no era gens ni mica lapidària, sinó que recordava l'eslògan de qualsevol anunci publicitari de quinta categoria. Però no els hi va desagradar del tot. Vet aquí. El segon, però, i al fil de la nou, va recordar una dita: "com més petita és la nou més soroll mou". "Ja està, només cal canviar més per menys", va dir el primer. Com menys petita és la nou menys soroll mou. I la feren cisellar a la làpida. El dia del soterrar només els quatre amics acompanyaren el sepeli, cadascú a un punt cardinal. I mentre li llançaven els grapats de terra al damunt, algú d'ells, que ara no recorde, va preguntar: "¿Però algú sap si li agradaven les nous?... I aquella incògnita llançada a l'aire es va escampar com si fos el núvol de cendres de la letal incògnita, a la fi resolta, que l'havia dut a la mort: la quadratura del cercle.