Naufragi

A hores d'ara encara no tinc decidit quina és la vertadera víctima del naufragi que vaig viure -anava a dir patir- ahir de vesprada. Anava jo al que vaig tots els dimecres a la vesprada que no són festa, és a dir, els feriats, i, com sempre, al damunt d'una Valenbisi. I -més com sempre- pel llit del riu Al-Turab, principi ontogènic d'aquesta ciutat submergida a la foscor i, avui en dia, distribuïdor oficial de la marca NV, Naufragi Valencià, amb l'Àgora per acabar i tancada amb pany i clau, el Palau de les Arts espellat del seu trencadís i les seues temporades triomfals (sic), el Museu de les Ciències reduït a un mostrari de figures de cera d'última generació… bé, ja cansa la cançoneta, ho reconec, patètica canzonetta sull'aria tràgica del cinisme, la supèrbia, la ignorància, la impunitat, la grosseria, la mentida barroera pública i la rialleta d'autocomplaença privada -cómo se la hemos metido, eh?, doblada, es que somos cojonudos- la… bé, a que cansa?... I sí, feia un soave zeffiretto amb un dolce perfum de flor de taronger tot i la proximitat de la primera estació del meu particular calvari. Perquè abans que la vista, va ser l'olfacte el que em va avisar. Perquè a cada pedalada, la tarongina és desfeia al flaire úric dels pixums. Perquè al capdavall em vaig topar amb els déus. Uns li deien Cristiano, nom vagament familiar -ah, sí, Crist- i el duien estampat al seu sudari particular. I d'altres, l'anomenaven Messi, també familiar, mira… -ah, clar, Messies, en què caram estaria pensant- que també estava estampat als sudaris corresponents. Per cert, l'altre dia, al metro, underground, i, conseqüentment, també submergit a la foscor, vaig tindre una revelació o profecia. Era un divendres pel matí, i m'havien programat els meus amos una sessió doble de disciplina sense pedals, Sade pur i dur. Jo era assegut rumiant el que m'esperava, i a la meua destra va seure's un tipus amb mòbil, maletí i tratge de confecció però sense corbata, que al seu lloc portava la pilositat pròpia dels mascles homínids, molt mascles. Era un comercial pur i dur. Va ser asseure's i destapar el mòbil, gairebé un acte reflex. Oye?... Sí, sí... Oye, mira lo que te digo… Sí, claro, no, no, yo soy representante de equipos de fútbol… Le mandas una camiseta de Iniesta y una caja de seis botellas de la bodega de su padre. Con la firma, claro… No, sí… No, la de Cristiano son 200, la de Messi 150 y la de… Nosotros tenemos un margen, pero a partir de diez las otras nos cobran 100 pavos por firma… Adidas, el Valencia vestirá Adidas… Vamos a ver qué podemos hacer, está en quiebra, entre todos tenemos que sacarlo… Los aficionados, los verdaderos aficionados no van con la segunda equipación, nada de la señera… Vale, vale. No, yo voy a Masarrochos. Mira, la siguiente es la mía… Els dos, bé, el tres, ens vàrem baixar a la mateixa parada. I dic tres, perquè un xic vestit amb xandall, gorreta i motxilla, va establir conversa amb ell: entonces, el Valencia llevará Adidas?... Sí, sí. Seguro… Me'n vaig adonar de l'estafa. El xic era el reclam. D'això, la fingida conversa pel mòbil al metro. D'això, la caixa d'ampolles sense destinatari. No sóc massa perspicaç, però el cinema de Bresson sempre serveix. I ja vegeu, sembla que parlava de sudaris a l'estafa. Bé, tornem-hi, allí els tenia, els seguidors dels déus, refocil·lant-s'hi als seus propis purins i impedint-me passar. Vaig tindre que pujar a l'Albereda -portet de quinta categoria, no us hi penseu- per poder arribar al següent casalici. Vaig tornar a casa amb l'underground, per mirar d'evitar l'aglomeració de sudaris al riu. El metro anava atapeït, però al fons del davant hi havien dues bancades de seients buides. En arribant me'n vaig adonar: al passadís hi havia un vòmit amb barret de palla i un parell de mocadors de paper al sobre. Què hi feia el barret de palla? No ho sé, però hi era. I jo, demostrant a la resta del passatge una sang freda que no en tinc, una flema britànica que mai no tindré, em vaig seure al seient de la bancada més llunyà de la vomitera amb barret de palla inclòs. Però la segona estació -mai millor dit- encara estava per arribar. Vaig fer el transbord al tramvia que em duria al meu casalici particular. I a la meua parada em vaig trobar una nova versió de gent amb pixums, purins i sudaris -ara blaus i amb la frase: no quiero volver solo a casa… y lo sabes, i amb un déu tan intangible com el Julio Iglesias estampat. I vaig tindre que obrir-me pas a colzades, perquè si no encara seria al tramvia: eh!!, que no es para tanto; no se ponga así… Però el que no sabien, pobres, era que el seu déu es deia Dionís -com el Dioni, un altre estafador, què serà d'ell a hores d'ara?- i la seua festa era en honor d'una ampolla buida: Macrobotellón li diuen. Però tot i la baralla, no podia llevar-me del cap una altra conversa de mòbil que acabava de sentir a l'underground només feia uns minuts. No, no, van disculpar-se… És el que li vaig dir… Sí, sí, jo el divendres 'procesiono'… Ei, ja li ho vaig dir: oye, nene, en l'estómago buit no pots tindre a la gent, que és una estafa… No, ja voràs com el divendres no passa… I de sobte, només creuar la maregassa de sudaris blaus, pixums i purins, van començar els tambors. Era la tercera estació. Perquè tenia barrat el pas a casa meua. Perquè una infinita processó de sudaris taronja amb cucurutxo color xocolata -com l'Apolo, vaig pensar- m'ho impedia. I el que no vaig poder aclarir-ne va ser qui en feia de déu i quin d'estafador, tot i el flaire a pixum de ciri i d'aclamacions més penetrants que els purins: Si es que el que no crea en esto, es para matarlo a puñalás, no me jodas. Naufragi.