divendres, 28 de desembre del 2012

Silenci amb ocells


Deixem-nos de cambres anecoiques i rialles còsmiques de 4'33". El silenci més profund que conec és aquell que adoben els ocells. O aquell altre que xiuxiueja la mar d'espill celeste. Del primer, al cim del meu Oronet -heus ací la raó del nom?-trobareu un exemple immillorable. Del segon, només cal parar l'orella als versos que l'aigua fa sobre el cim vulnerat, ara sí, ara no, de la platja. Qüestió de cims. I és així que me n'adone: hem estat capaços de fer cant del crit, violí o lira de l'arc, xilofon o tambor del colp i flauta d'un os. Hem estat capaços d'alçar-nos sobre el nostre perfil més reptilià, però que tantes vegades com què xiulem aquella melodia, tantes altres li peguem una bona queixalada al germà. Avui és dia d'innocents. I no puc deixar-me de preguntar si és que hem fracassat en allò tautològic de fer l'home humà. Què innocència, direu. Però pense que potser no i que potser sí. Que en les distàncies curtes donem la mà o un tret de gràcia. Però en les llargues… Ah!, la llarga distància. ¿Com, si no, explicar-se cims d'immoralitat inabastables? ¿Com, si no, voler fer un art de la perversió? ¿Com és que hem desnonat la innocència de les nostres vides i l'hem substituït per la demostració d'innocència? ¿Com és que hem desnonat la bellesa de les nostres vides i l'hem substituït per la pell de la bellesa? I la pell del corder no fa menys mortal la mossegada del llop. Hem fet melodia de l'aire. Però continuem cridant al desert, llançant fletxes a tort i a dret i trencant-nos els ossos els uns als altres. D'això, el silenci amb ocells té alguna cosa pertorbadora. Potser pregaries poder dormir-te al seu bressol, per què no, t'ho has guanyat; ningú no t'ha ajudat pujant el cim, només tu pedalant ho has fet, amb el teu esforç; i estàs cansat, força cansat. Però no pots adormir-te. Hi és el cant dels ocells. I saps que alguna cosa hi és al seu darrere. Alguna cosa que tens por d'anomenar. Alguna cosa que podríem dir-li el silenci dels àngels. Sí, el cant dels ocells és el silenci dels àngels. I te n'adones. Mai no podrem parlar sobre els àngels. Ni saber la qualitat humana o no de la seua feresa. No ens enganyem. No siguem tan estúpidament innocents. Que fins ara l'única resposta a la gran pregunta sempre ha estat la mateixa: tacet-tacet-tacet. Silenci amb ocells.

dimarts, 25 de desembre del 2012

Estrenes i fárragos


Dia de Nadal al matí anàvem d'estrenes. Fèiem una mena de ronda, de moviment nòmada de collita. Un duret dels veïns bons, un beset agraït; una estampeta dels veïns dolents, un beset amb baveta; un altre duret de la tieta rossa, un altre beset amorós; una pesseta de la tieta bruna, un beset que no és. Cinc duros de la tieta rica, un bes ben rodó; potser també cinc duros de la tieta gran, un bes i abraçada; i un xavo de l'àvia, un bes amb bava. Sí, tot eren tietes, tots els meus oncles eren consorts, cunyats i concunyats. I els duros es pagaven amb besos. Però mai, que jo tinga memòria, acabàvem administrant nosaltres, la meua germana i jo, el susdit capital nadalenc. Ara, ens feia molta il·lusió. Ai, sí, les estrenes, del llatí strena, pronòstic, presagi, signe favorable… ¿astrugança, bonastrugança?, que no deixa de tenir sonoritats indigestes, potser vomitives i que em fa recordar l'altra cara del xavo del Nadal: los fárragos, que deia ma mare, és a dir, les indigestions, els còlics -altra de les seues expressions d'admonició preferides. Això?, t'agafarà un còlic. I ja podies donar gràcies que no fos miserere. L'especialista familiar en farteres, indigestions, fárragos, còlics, o com vulgueu dir-li, era jo. Vols mastegar? És que no mastegues, ets un fartó. Mastega com déu mana, o avui tindrem còlic. Este xiquet… I jo pensava que no calia perdre el temps mastegant com déu manava, en la de coses bones que havien parat a taula. Perquè no és tan fàcil ser un bon fartó, un golafre de primera. No penseu. De fet, la velocitat i precisió mandibular, que potser és cosa de l'ADN, no és pas suficient. Has de desenvolupar el sentit de l'anticipació i l'estratègia. Sobretot a l'aperitiu, i potser també a les postres si tens competidors d'alçada. Posem qualsevol de les coses apetitoses de la picaeta. Els musclos en escabetx, per exemple, els calamars a la romana, la sèpia a la planxa, el cacau fregit, les... Abans del tret de sortida ja tindrem controlats aquells més grossos o de més bon ull de cada cosa. I sobretot, l'ordre en que aniran caient. Començada la cacera no podem ni deurem tindre pietat dels adversaris. Mai no ens centrarem en un sol objecte de l'aperitiu, el moviment nòmada és més que recomanable, la qual cosa ens obliga a tindre ben plantejada l'estratègia depredadora que despistarà els competidors. És molt aconsellable que, atrapada una unitat de qualsevol dels plats, fixem, mentre aquella cosa deliciosa encara viatja cap a la nostra mandíbula desbocada, qual serà la següent presa d'aquell mateix plat, mentre fem un moviment de distracció cap a la tovallola, posem per cas, però que mai no acabarà de concretar-se. I així successivament, arribant sempre primer que els altres als nostres objectius. I si per imperícia se'ns avancen, mai no cridarem a taula "això és meu, jo ho vaig veure primer", el que seria reconèixer davant l'enemic el fracàs dels nostres colps de forquilla. Acabada la picaeta, i escampat un cert desassossec entre la competència, menjarem el puchero de Nadal i el pollastre al forn a la velocitat d'un lleó diabètic, i mentre els pobres comensals lluiten per seguir-te, tu ja estaràs entenent-te-les -si és que et deixen- amb els torrons, massapans i diversa xocolateria, postres dels quals faràs, amb comoditat i plena sobirania -la sobirania sempre és molt còmoda-, la teua tria personal. Si no, repetirem la tècnica de l'aperitiu, però com l'enemic ja està tocat, sol resultar molt més senzill dominar taula. He de reconèixer que aquest talent natural per a la golafreria no m'ha servit de res al món ciclista, on l'anticipació, el nomadisme i la cacera són fonamentals per a la victòria, i on jo mai no he passat de supervivent. ¿Com és això? Doncs perquè en apropar-nos al capvespre del susdit dia de Nadal, de Sant Josep, o de qualsevol d'aquells diumenges -ja ho diu la paraula, dia de menges- en que deixem anar les mandíbules, doncs arribava l'astrugança, el que tots m'havien presagiat, el fárrago, mare dixit. I com què no tot van a ser plaers venals, doncs he cercat el significat precís -tant com les meues mandíbules- i erudit de la paraula fárrago: "conjunto de cosas o ideas desordenadas, inconexas o superfluas". I arribava el vòmit. Quanta raó tenia la mare.

divendres, 21 de desembre del 2012

21/12


Tot i la fi del món d'avui, jo he arribat ben d'hora, per si de cas, al lloc on treballe. Són les tres en punt de la vesprada -jo comence a les tres i mitja, o dos quarts de quatre, lectures palindròmiques, podríem dir, d'una mateixa realitat horària- hiru o'clock (euskanglish) dèiem, al rellotge del baret on prenc l'habitual cafè del temps (sempre del temps) que m'ajuda a començar, o recomençar, dia sí i l'altre també, el meu personatge sense autor. El món, sembla, no s'ha acabat, vet aquí; en tot cas, l'únic que sembla començar, i per una bona temporada, és la fi de la fi del món. Quan serà la pròxima apocalipsi? Ni déu ho sap. M'ho ha confessat. Conclusió, no només no (palindròmic conjunt de negacions) m'estalvie un dia de treball -amb cotització inclosa, espere- sinó que hauré de lluitar contra el desencís que em suposa no haver-hi pogut fer el tan esperat mutis universal. Done el primer glopet al cafè aiguat -al preu de l'aigua a València, més car que tocaet de qualsevol licor, of course- amb suau toc de llima, i em sorprèn agradablement que a la televisió local (C9) al local on sóc, no hi parle la veu de l'amo local -el que seria una recontrarredundància- sinó la de l'amo estatal (La 1) -el que també és una recontrarredundància, però històrica. ¿Potser el món s'ha acabat, i a mi, com sempre, m'ha pillat amb el pedal canviat? Potser; però desprès del quart glopet, quan són gairebé dos quarts de quatre -mireu com de contingut és el meu beure- la porta bastió -per cert avui m'han posat refuerzo guardia, per si de cas l'apocalipsi, he pensat- del lloc on, amb disciplinat horari, faig d'allò que no sóc, si és que sé el que sóc, encara és tancada. I això sí que és més estrany que el que li passa a la tele. Hoy se han dormido -li dic a la xica de la barra, que sembla no entendre res de res. A més, com que ella parla amb un excés de confiança o autosuficiència -sí, com si fer l'esforç d'articular les paraules li restés credibilitat- doncs em quede igual que si no m'hagués contestat. Pues yo, si no abren, me voy a casa -afegisc, intentant establir-ne una conversa impossible. Però ara sí que li pispe alguna cosa: qué v'abrí, si lleva un año cerrao. I si ho he entès bé, ara sí que he perdut la pedalada. Si ahir dijous vaig estar ací, -em dic mentalment a mi mateix. I ella, que sembla llegir-me el pensament, contesta: loj despacharon a toos, y algunoo acabaron mal… Cómo?... I fa un gest amb la mà dreta com si tirés d'una corda nugada al seu coll mentre trau la llengua de forma gairebé obscena. Dos quarts de quatre passades i la porta tancada. I sembla que jo m'he penjat del coll. Comence a inquietar-me seriosament. Había uno -intenta aclarir-me- qu'hacía comusté, tooloodía'l café detiempo. Se depeñó con la bici, aposta. Done el darrer glopet al cafè i m'agafa la tos desesperada. Ja no sé què pensar o sentir, o fins i tot si pensar o sentir. Estic que no toque terra. Tal i com si pedalés. ¿És que no em reconeix? ¿Que no veu que sóc jo de qui està parlant? ¿S'ha acabat el món i a mi m'han despatxat? ¿M'han despatxat i s'ha acabat el món? Als mitjans locals l'amo local no s'ha pensat massa la cosa aquesta dels acomiadaments. ¿No serà que la fi del món només és una festa local? 21 del 12, com un espill, heus ací la cosa, data palindròmica, sóc a l'altra banda de l'espill. Por favor, el servicio? I aprofitant la intimitat de l'excusat, tot i les reduïdes mides del mirall -DIN A3 com a molt-, he passat a l'altra banda de l'espill. ¿Com de feble i canviant és la nostra realitat que es presta amb docilitat a la palindròmica més perversa? Al sortir, la xica em diu: Hoy nos'emo dormío, señó… I no sé que em preocupa més, si fer a deshora l'entrada del meu personatge o que les xiques ja em diguen senyor quan isc del bany. Però com què aquesta xica sembla ser una mena d'oracle, la meua Sibil·la particular, doncs li pregunte: y por qué no se ha acabado el mundo, me lo puedes decir?... Puej poqu'esto no lo para ni dios… i desprès diu alguna cosa de la gràcia que té e'jodío, i que no sé si ho diu -o ho intenta dir- per mi.

dimarts, 18 de desembre del 2012

Astrugança


Malastrugança: dissort. Astrugança o astrugància: dissort. Ho diu el diccionari de l'IEC. Tot i que aclareix no conèixer el mot en estat d'aïllament. I u, en la seua palesa ignorància es pregunta com és que pot ser. Que n'és de redundant el català? -em repregunte. De fet, el vocabulari Valencià-Castellà (i viceversa) de Ferrer Pastor, tot un clàssic, diu que no, que astrugància és l'equivalent del castellà suerte, fortuna. L'optimisme valencià, sens dubte. Perquè si fem cas a l'IEC, tant s'hi val, amb o sense mala, anem cap a la desgràcia. ¿La fi del món? Tant de bo, almenys deixaríem de sentir com posen la crisi de contínua i avorrida excusa de l'actual esclavatge fashion. Jo, que em deixe guiar molt per l'oïda -i així n'estic- diria que astrugança és paraula massa gargallosa, poc de fiar, si és que no li veus primer la color al gargall. Ja sabeu, i perdoneu-me els detalls, baveta, groguet, verdós amb tonalitats fosques, marró de sang seca o directament roig sanguinolent d'essència chopiniana. I com si dels pòsits del cafè és tractés, mirar de llegir-hi l'auguri. Perquè astrugança i auguri tenen alguna cosa compartida, potser el mateix motiu d'una melodia de dol és a les síl·labes de les dues paraules. I és que el diumenge, barranc amunt, se'm va presentar aquesta imatge.

 
L'arbre, com podeu veure, ben pelat. I dos lloros fent de mussols parlants. On vas viatger?, em va dir el de sobre. I, clar, que un lloro et parle acolloneix fins a cert punt. Passava per ací. No res, pegant una volteta -li vaig respondre. Passava per ací, passava per ací -va repetir amb displicència el que era al seu darrere. Que no saps que avui no toca? -va etzibar-me el primer. Que avui no toca què? -sorprès fins i tot per la meua pròpia pregunta... Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps… I a mi em va recordar aquella pel·li del Bergman, El rostre, on la mare d'en Vogler, el protagonista, mentalista i còmic, bruixa bona -diria jo- sentenciava amb aquesta lapidària expressió qualsevol de les seues sàvies intuïcions. No hi havia pegat, però, un parell més de pedalades, que un vent furiós va alçar-se revoltant la pols del camí. La seua violència va fer que parés en sec tapant-me els ulls. En passar la bufada, al meu davant un altre arbre ornat de dol se'm va presentar.


Potser és l'arbre de Nadal d'enguany? -vaig pensar. On vas viatger? -va preguntar-me la veu en off que feia d'arbre. I, clar, que un arbre et parle, tot i en off, doncs ja fa què pensar. Vaig escorcollar els voltants. No hi havia ningú. I de sota veu, li vaig dir el mateix que als lloros. Passava, no res i volteta. Ja t'ho faràs, noi. Ja t'ho faràs. Veus el que veus i saps el que saps... Vaig tocar el dos. I al primer desviament deixí el barranc. Creia, innocent, que alliberat de l'astrugança, camí de Carpesa. La carretera mai no l'havia trepitjat. O sí, però l'havia oblidat, el que és el mateix. És el que té el laberint de l'Horta, que és viu, i els camins creixen com branques d'un arbre que mai no plega, que mai no s'asseca. Va ser passar, deixant a mà esquerra el cementeri de Carpesa que… Et saludem! Et saludem! Et saludem!... ¿Ara que faig, són les tres bruixes de Macbeth? El gripau crida… On?, açò no és la marjal… Anem aviat!... Per mi no us molesteu… Formós és lo lleig, i lleig lo formós… On voleu anar a parar?... A volar! a l'aire brut i fastigós… D'això en teniu la raó, massa brutícia duu l'aire de certes paraules… I vaig punxar. Parlant d'aire. Gairebé al mateix lloc de fa dos diumenges. A la mateixa roda i quasi al mateix punt de la roda. Sort de la bomba d'aire que no es va trencar. Ara ja sé on volien anar a parar les bruixes, l'arbre i els lloros. Veus el que veus i saps el que saps, però parlar d'això no paga la pena, com hagués sentenciat la bruixa bona. Ja vegeu, tan redundant com dir malastrugança.

dijous, 13 de desembre del 2012

Conte de Nadal


Som als carrers de Betlem. És pur i dur desembre congelat, i fa un fred que pela. Al pobre Josep -i diem pobre ell i no ella, la Maria, perquè ell és el que no sap què fer, és bloquejat, com d'habitud, és un home en potència, no en acte, coses de l'Aristòtil- al Josep, dèiem, al pobre Josep, la dona se li ha posat de part. I ella sí que sap el que ha de fer: parir, heus ací la diferència. I què és el que ell té que fer i no sap? Doncs buscar el metge d'urgències, les comares i el que calga buscar. De metges, i més d'urgències, encara no n'hi han, i potser mai no hi hauran. Mal anem. De comares, sí. Però abans, ha de trobar un lloc on aparcar la incipient família. I em direu, si sabia que ella havia sortit de comptes i potser aniria de part en un tres i no res, què caram feien pels carrers de Betlem amb el fred d'un desembre congelat i ben lluny de casa seua? És que els havien fet fora de casa seua, vet aquí la cosa, són els típics desnonats del S. I, el remake del qual, el segle, serà justament dos mil anys desprès. Bé, coses de la càbala jueva. Al que anaven, el Josep bloquejat només pensa en acostar-se a la taberna i fer-se un parell de xupitos. Lo típic dels pares novençans i irresponsables. I molt més si són fusters. Ja sabeu allò de que un clau trau un clau. Doncs un parell de claus, el que deien. Ella, la Maria, amb el seny característic de les parteres, només vol que estirar-se a terra i que la deixen parir en pau. L'indica al Josep un pessebre fosc a la cantonada del carrer. Anem-hi -diu ell. Palla, escalfor de les bèsties, bé, almenys no et quedaràs balba de fred, estimada. Només obrir el portal, el Pep -d'ara en davant li direm Pep (Pare Putatiu, en potència i no en acte)- se n'adona que de palla n'hi ha, poca i seca, però n'hi ha. Ara, d'escalfor animal gens ni mica. No hi són ni la vaca ni la mula. I a la paret de l'estable n'hi ha un lletreret que diu: "Hem aplicat amb efecte retroactiu el dixit de Sa Santedat B.16". El Pep no entén res. I mira que el Pep té una intuïció infalible, com el Sant Pare, el Papa, Sa Santedat -que encara no existeix, com els metges d'urgències- i també amb efectes retroactius. La Maria, que ja no pot més, arria el xiquet: au!, que siga el que déu vulga- mai millor dit, pensareu. I passat l'ensurt del nounat es posen a adorar-lo. Al nen, vull dir. Bé, com gairebé tots els pares, els normals, vull dir. Oi, què cosa més bonica! Ai, chiquirritín, chiquirrintintín… I això que el Rintintín tampoc no existeix encara, com els metges d'urgències o el Papa. Maria, ací no ve ningú, no passa ni déu -diu el Pep. Lo del déu fet home no ho tinc tan clar, pense que t'equivoques, Pep, crec que hi és en nosaltres, però la resta és cert, on caram són? -li respon ella. Les comares, com què vaca i mula in absentia sunt estan més gelades que un poll, i toquen el dos. Mestre, nosaltres ens donem el piro; escolte, Pep, açò, qui ho paga?... Això em pregunte jo. Açò no ho pague jo. A mi que em regiren les butxaques, som dependents… Xiques, anem-se'm que paga Herodes… Ho tenim clar, la mare que els va parir -cridaren alhora, mai millor dit, les comares. Mira, allà hi veig els pastors, dona meua… ¿I les comares? -pregunten els entesos en agnus dei... Tenien fred i no confiaven en cobrar -respon el Pep. I ara a qui caram li preguntem pel que és al pessebre?... A mi que em regiren les butxaques… Mira que ràpid s'ha après el Pep la cosa de la llei de dependència… Anem, xics, les comares no hi són i les preguntes no es faran. En el que ens ha costat d'aprendre el fotut llatí: Quem quaeritis in praesepe?, que era el peu que ens donaven les comares al arribar nosaltres. Au!, que siga el que déu vulga… Ei, -va protestar la Maria- ja em teniu ben farta amb la coseta aquesta del que déu vulga. Si només és un xiquet, hòstia… Doncs farem servir-la… Què cosa?... L'hòstia… Bé, vosaltres mateixos… Ah!, que no se'ns oblide, que l'Herodes ha dit que com la dependència és insostenible doncs que pensa tallar-les el coll als nounats… ¿I les pensions del futur? -va pensar en veu alta, com a bon fuster, el Pep... Doncs ha dit que a ell que li regiren les butxaques, que com igual ja no hi serà… Mari, es lamenta el Pep, només ens queden els reis… ¿I tu te'n refies?... Què te'ns contra els andalusos -bé, els tartessos, que els moros encara no hi són, com els metges, el Papa o el Rintintín?... Jo, no res. Però el que ens porta l'or li diuen Melcior Adelson. El de l'encens, el venedor de fum, li diuen Gaspar Ecclestone. I el Baltasar, ni està ni se l'espera. Així que fotem el camp, Pep… I com ho fem, si el ruc no hi és?... Doncs espavila, Cari, que sembles bloquejat. I el Pep, desprès de rumiar-s'ho una petita estona, va dirigir-se a un carro que algú havia perdut al costat del portal. Manolus Escobarus, posava a la cèdula d'identificació. Va afegir-li una roda amb palanquetes al seu eix -que va anomenar bieles- a la llança de la tartana. Desprès va afegir-les una mena de reposapeus, als que va anomenar pedals. I al damunt de la roda una forquilla i un pal creuat com a timó director, i li va dir manillar. I un tros de fusta damunt el pal de la llança per protegir el seu cul que anomenà selló. Era el costum bíblic, posar-hi noms. Ja sabeu: al principi era el verb. Acabava d'inventar el tricicle. ¿On anem, estimada?... Sempre m'ha fet goig de visitar les piràmides, Pep… I com què a diferència dels metges d'urgències, el Papa, el Rintintín i els andalusos, les piràmides sí que hi eren, doncs van tirar cap a Alexandria. ¿I l'Alexandre aquest què?... Ui, m'han dit que estava més sord que una tàpia, més encara que els que tenen que pagar la dependència. Mi jaca me la robaron, estando de romería; mi jaca me la robaron, anoche cuando dormía… No emboliquem la troca, Pep: la jaca és cosa del B.16, i el carro és el que hem furtat tu i jo… ¿Furtar, furtar? Mari, era allí, i ningú no el reclamava… Res clamavit, mai millor dit.

Només arribar a Egipte, el Pep li llevà la roda del davant 
per si de cas es presentava el tal Manolus.

dilluns, 10 de desembre del 2012

Tenia set anys i... com ara

Tenia set anys i...

Tenia set anys i algú em va dir que ja n'era conscient de les coses, com ara. El pare buscava a la ràdio aquelles emissores prohibides, com si fos un viatge al futur de les televisives, és a dir, com ara. Tenia set anys i el Nadal ja començava a deixar-me un regust de derrota, també com ara. I vaig saber ben prompte que d'allò que et deien al que en feien hi havia un tret de bala enverinada, com ara. Hi havia qui pagava per l'amor que menyspreava i fins i tot condemnava, i qui en donava un fum de besos que desprès renegava. Com ara. Tenia set anys i vaig adonar-me que totes les cases tenen d'hores inhòspites, de llocs on el temps s'acobla i de petits besllums de tendresa. I que sempre trobaria algú que fes negoci amb les quimeres dels pobres i l'olor de la tristesa. Tenia set anys i la impostura triomfava amb tanta facilitat com ho fa ara. Siglo veinte, cambalache... Sí, com ara, que la por passa pàgina trencada a les alegries no viscudes i hem perdut per sempre la innocència d'un parell de pedalades. Tenia set anys i tot allò que m'estimava m'ajudava a deixar el món de banda, a descansar, com ara. I el temps només era la paraula i els records o el record de les paraules. Tot un seguit d'imprudències i sentiments. Que darrere la Bella és la Bèstia, com ara. Quina redundància. Com ara. I, com ara, la mort va descobrir-me que els fils de la verge no són sinó les baves del diable. Tenia set anys i al sostre  del menjador hi havien aranyes de fines potes dansarines i constant amenaça, l'aigua de sol que el fullam inquiet projectava i la veu dels morts traspaperada. Com ara. Tenia set anys i, malgrat tot, era feliç sense adonar-me, com ara. Al cor, un colp de tos li evitava la mortal aturada. Set anys en tenia, i aquell que em va dir que jo ja n'era conscient de les coses s'equivocava, com ara.

dimecres, 5 de desembre del 2012

El barril d'amontillat

El barrilet de conyac

Els barrils d'amontillat criden des del més enllà, aquesta és la meua conclusió. Confirmada pel Poe. I potser, a més, et duen al més enllà. En una mena de visita guiada on el retorn mai no deixa de ser certament delicat. Jo tinc un barrilet. No d'amontillat. És, si fa no fa, un tonell però en xicotet, és a dir un tonellet. A la foto hi és. I no li pose amontillat sinó conyac. Bé, brandy. Però no em fa l'anglès. Perdona'm, Edgar. Li diré conyac. Millor així. Era de mon pare. I li ho va fer un amic de quan treballava als cellers que al final de l'Avinguda, prop del port, exportaven el vi valencià cap a Itàlia, França i d'altres països que he oblidat perquè eren massa llunyans. Li va construir tres o quatre amb la fusta que retallava dels grans. Els hi va fer de diferents mides. I jo ho veia. De la seua mà. La del pare. Els dissabtes desprès de passar a cobrar el jornal que era setmanal, gràcies a déu. Perquè de tan escàs no haguera hagut manera d'administrar-lo a venciments mensuals. L'artista li deien Casetes de mal nom. I era el millor boter. Sempre reia. Li faltaven un parell de dents de la bancada de dalt. Altres, lluïen l'or escàs i pobre d'una funda. Prim, baixet. Amb fi bigotet blanc i barba de qui només s'afaita els diumenges de vesprada. Sempre assegut a terra o ajupit mentre manipulava la fusta com si fos un tros de fang obedient. Era major que el pare. Parlaven dels amos, i millor no diré el que deien; de la guerra i dels amics comuns que ja no hi eren. I jo pensava que treballar la fusta era cosa d'amics. Perquè la fusta que passa de mans en mans crea complicitat. Aquest que vegeu porta els anells d'acer inoxidable. Pop-Art. Marca de la casa. Coses del meu pare, que va convèncer al Casetes de la seua fiabilitat, la de l'acer inoxidable, i li va subministrar la ferralla feta per ell mateix a partir de retalls que li prenia a un altre amic amo d'un desballestament. Podríem dir que eren barrils de retallades. Amb permís de Poe, he de confessar-vos que aquest meu barrilet és un misteri. Si alguna cosa m'ha quedat clara en aquesta vida és que el pensament cartesià trau conclusions començant per lo general i arribant a lo particular, mentre que la vida -heus ací la paradoxa- va de lo particular a lo general o, ben bé, es queda en lo particular. Una cosa és la ciència, altra l'art. Una, la quimera; altra, la realitat. I és que duc gastada una petita fortuna en el conyac que afegisc religiosament al tonellet i que algú es pren a la seua salut, la del pare i el Casetes, i potser a la meua. Perquè jo no el bec, i si no vaig en compte el barril es buida de sobte, el roure americà té perill de ressecar-se, els llistonets de deformar-se i la cosa tindria molt mal apanyo, que diria mon pare. I aquí em teniu. Posant-li conyac de qualitat mitjana amb la esperança d'elevar el seu bouquet mentre algú se'l beu amb una velocitat més inquietant que els quilòmetres i quilòmetres que desapareixen o apareixen, segons se mire, sota les rodes de la meua bicicleta. I és que la meua primera bici de carretera també va ser producte de retallades. I això crea jurisprudència, que en diuen. Complicitat. Perquè del fons del tonellet de conyac algú em crida de tant en tant. Gairebé quan és a punt de buidar-se. I jo afegisc puntualment el licor, fins que un dia siga jo l'afegit a la conversa que, entre glop i glop, diu el que no diré dels amos i que ressona harmoniosa i sense venjances si pares l'orella a la seua fusta.

dilluns, 3 de desembre del 2012

La fina línia

La fina línia de la desesperança

Feia fred ahir. Però un sol amb la groga plenitud dels records prometia l'esperança de no haver equivocat la indumentària. Perquè m'he posat les mitenes i no els guants, i tenia els dits adolorits. Perquè no duia la samarreta tèrmica i el cos buscava arrupir-se sobre el manillar. M'agrada pedalar els dies solejats i freds. M'agrada molt. L'olor de la llenya als pobles que travesses. Ah!, quin goig. El gebre enfarinava el llit del barranc, i potser alguns racons no varen deixar aquest avançament del retallat attrezzo nadalenc en tot el dia. Tot feia presagiar un matí lluminós, l'aire fred del qual sempre ens dóna la innocent sensació de puresa. I els camps de catifes verdes on rebota la llum com una pedra sobre el mar. Ah!, quin goig. I anava rumiant que no m'ho pensaria massa si trobava aquelles taronges que tant m'agraden. Menjaria una, potser un parell, d'aquells camps on la terra és plena d'elles, on els llauradors ja no saben que fer-ne. Deu ser el fred, Vicicle, perquè així que passen els quilòmetres que et costa més pedalejar. I he mirat la roda del darrere. I m'ha semblat molla. He baixat i… Sí, he punxat. La punxada devia ser xicoteta perquè la pressió es mantenia. La primera idea ha estat inflar la roda i tractar d'aguantar fins a tornar a casa. Tant de bo li hagués fet cas al meu pensament. Perquè he decidit canviar la càmera. I han començat els contratemps. He llevat la càmera punxada i misteriosament no s'acabava de desinflar. No em refie. Agafe la que duc de recanvi. Intente inflar-la un poquet per a facilitar el muntatge. Sent un clack!, i que em maten si sé d'on ha eixit el clack!. Comence a inflar la càmera nova. Però no respon. Com si la manxa no li fes res. Més misteri. Insistisc. Al capdavall la càmera sembla que agafa alguna volada, un mínim de vida. Però quan la vaig a muntar es desinfla a les meues mans. És morta, ben morta. Bé, no és la primera, ni serà l'última. Les càmeres de recanvi també es punxen totes soles, deu ser el seu ADN. Tot i no haver rodat mai amb elles. Però a mi el que em preocupa és el clack!. Perquè les càmeres punxades puc arreglar-les. Duc pegats. Però què li passa a la bomba d'inflar? La revise de ben a prop. Una fina línia em diu que el seu cos s'ha aclivellat. S'ha trencat. Ara sé per on perd l'aire. La fina línia de la desesperança. I aquesta circumstància em preocupa profundament: com pot morir allò que insufla la vida, l'hàlit, el neuma primer, l'origen de les coses, ells llavis d'un déu bufant? Ja ho deia el Gènesis: al principi va ser el verb, el neuma nomenador. I a més no passa cap ciclista. I si passés, què li dic? ¿He perdut l'hàlit? Què poc que entrenes, em dirà. Ets un mesquí, l'etzibaré. I tu no saps ni com tens les teues càmeres. Què vols, arruïnar-me el diumenge?... I tindrà raó. No, no em veig en cor d'arruïnar-les la seua sortida del diumenge fent proves de càmera de prestat, arreglant-les, muntant-les i… Se'ns ha passat el matí, xato; tu, i les teues pèrdues d'aire. No, mai li ho faria a un col·lega que no conec el suficient. Solució, com sempre que els déus ens abandonen i la desesperança ens envaeix: posar-se a caminar. Fer la nostra particular travessia del desert. Tornar a peu a casa, la qual cosa no deixa de ser una punyent humiliació per al ciclista. Molt més si has d'utilitzar els trens de rodalies. Surts pedalant i tornes caminant. Abrusat pel descaro de tantes mirades de rialla interior que la teua indumentària de cenyides malles i sabates rígides com galotxes de Van Gogh provoca als seus passatgers. Sí, pel que sembla, em vaig equivocar de disfressa. Millor de beduí i amb camell. Tot i que feia fred. Però el sol de groga plenitud va complir. Els meus records també. M'he perdut les taronges. I la bici.