Conte de Nadal

Som als carrers de Betlem. És pur i dur desembre congelat, i fa un fred que pela. Al pobre Josep -i diem pobre ell i no ella, la Maria, perquè ell és el que no sap què fer, és bloquejat, com d'habitud, és un home en potència, no en acte, coses de l'Aristòtil- al Josep, dèiem, al pobre Josep, la dona se li ha posat de part. I ella sí que sap el que ha de fer: parir, heus ací la diferència. I què és el que ell té que fer i no sap? Doncs buscar el metge d'urgències, les comares i el que calga buscar. De metges, i més d'urgències, encara no n'hi han, i potser mai no hi hauran. Mal anem. De comares, sí. Però abans, ha de trobar un lloc on aparcar la incipient família. I em direu, si sabia que ella havia sortit de comptes i potser aniria de part en un tres i no res, què caram feien pels carrers de Betlem amb el fred d'un desembre congelat i ben lluny de casa seua? És que els havien fet fora de casa seua, vet aquí la cosa, són els típics desnonats del S. I, el remake del qual, el segle, serà justament dos mil anys desprès. Bé, coses de la càbala jueva. Al que anaven, el Josep bloquejat només pensa en acostar-se a la taberna i fer-se un parell de xupitos. Lo típic dels pares novençans i irresponsables. I molt més si són fusters. Ja sabeu allò de que un clau trau un clau. Doncs un parell de claus, el que deien. Ella, la Maria, amb el seny característic de les parteres, només vol que estirar-se a terra i que la deixen parir en pau. L'indica al Josep un pessebre fosc a la cantonada del carrer. Anem-hi -diu ell. Palla, escalfor de les bèsties, bé, almenys no et quedaràs balba de fred, estimada. Només obrir el portal, el Pep -d'ara en davant li direm Pep (Pare Putatiu, en potència i no en acte)- se n'adona que de palla n'hi ha, poca i seca, però n'hi ha. Ara, d'escalfor animal gens ni mica. No hi són ni la vaca ni la mula. I a la paret de l'estable n'hi ha un lletreret que diu: "Hem aplicat amb efecte retroactiu el dixit de Sa Santedat B.16". El Pep no entén res. I mira que el Pep té una intuïció infalible, com el Sant Pare, el Papa, Sa Santedat -que encara no existeix, com els metges d'urgències- i també amb efectes retroactius. La Maria, que ja no pot més, arria el xiquet: au!, que siga el que déu vulga- mai millor dit, pensareu. I passat l'ensurt del nounat es posen a adorar-lo. Al nen, vull dir. Bé, com gairebé tots els pares, els normals, vull dir. Oi, què cosa més bonica! Ai, chiquirritín, chiquirrintintín… I això que el Rintintín tampoc no existeix encara, com els metges d'urgències o el Papa. Maria, ací no ve ningú, no passa ni déu -diu el Pep. Lo del déu fet home no ho tinc tan clar, pense que t'equivoques, Pep, crec que hi és en nosaltres, però la resta és cert, on caram són? -li respon ella. Les comares, com què vaca i mula in absentia sunt estan més gelades que un poll, i toquen el dos. Mestre, nosaltres ens donem el piro; escolte, Pep, açò, qui ho paga?... Això em pregunte jo. Açò no ho pague jo. A mi que em regiren les butxaques, som dependents… Xiques, anem-se'm que paga Herodes… Ho tenim clar, la mare que els va parir -cridaren alhora, mai millor dit, les comares. Mira, allà hi veig els pastors, dona meua… ¿I les comares? -pregunten els entesos en agnus dei... Tenien fred i no confiaven en cobrar -respon el Pep. I ara a qui caram li preguntem pel que és al pessebre?... A mi que em regiren les butxaques… Mira que ràpid s'ha après el Pep la cosa de la llei de dependència… Anem, xics, les comares no hi són i les preguntes no es faran. En el que ens ha costat d'aprendre el fotut llatí: Quem quaeritis in praesepe?, que era el peu que ens donaven les comares al arribar nosaltres. Au!, que siga el que déu vulga… Ei, -va protestar la Maria- ja em teniu ben farta amb la coseta aquesta del que déu vulga. Si només és un xiquet, hòstia… Doncs farem servir-la… Què cosa?... L'hòstia… Bé, vosaltres mateixos… Ah!, que no se'ns oblide, que l'Herodes ha dit que com la dependència és insostenible doncs que pensa tallar-les el coll als nounats… ¿I les pensions del futur? -va pensar en veu alta, com a bon fuster, el Pep... Doncs ha dit que a ell que li regiren les butxaques, que com igual ja no hi serà… Mari, es lamenta el Pep, només ens queden els reis… ¿I tu te'n refies?... Què te'ns contra els andalusos -bé, els tartessos, que els moros encara no hi són, com els metges, el Papa o el Rintintín?... Jo, no res. Però el que ens porta l'or li diuen Melcior Adelson. El de l'encens, el venedor de fum, li diuen Gaspar Ecclestone. I el Baltasar, ni està ni se l'espera. Així que fotem el camp, Pep… I com ho fem, si el ruc no hi és?... Doncs espavila, Cari, que sembles bloquejat. I el Pep, desprès de rumiar-s'ho una petita estona, va dirigir-se a un carro que algú havia perdut al costat del portal. Manolus Escobarus, posava a la cèdula d'identificació. Va afegir-li una roda amb palanquetes al seu eix -que va anomenar bieles- a la llança de la tartana. Desprès va afegir-les una mena de reposapeus, als que va anomenar pedals. I al damunt de la roda una forquilla i un pal creuat com a timó director, i li va dir manillar. I un tros de fusta damunt el pal de la llança per protegir el seu cul que anomenà selló. Era el costum bíblic, posar-hi noms. Ja sabeu: al principi era el verb. Acabava d'inventar el tricicle. ¿On anem, estimada?... Sempre m'ha fet goig de visitar les piràmides, Pep… I com què a diferència dels metges d'urgències, el Papa, el Rintintín i els andalusos, les piràmides sí que hi eren, doncs van tirar cap a Alexandria. ¿I l'Alexandre aquest què?... Ui, m'han dit que estava més sord que una tàpia, més encara que els que tenen que pagar la dependència. Mi jaca me la robaron, estando de romería; mi jaca me la robaron, anoche cuando dormía… No emboliquem la troca, Pep: la jaca és cosa del B.16, i el carro és el que hem furtat tu i jo… ¿Furtar, furtar? Mari, era allí, i ningú no el reclamava… Res clamavit, mai millor dit.

Només arribar a Egipte, el Pep li llevà la roda del davant 

per si de cas es presentava el tal Manolus.