Estrenes i fárragos

Dia de Nadal al matí anàvem d'estrenes. Fèiem una mena de ronda, de moviment nòmada de collita. Un duret dels veïns bons, un beset agraït; una estampeta dels veïns dolents, un beset amb baveta; un altre duret de la tieta rossa, un altre beset amorós; una pesseta de la tieta bruna, un beset que no és. Cinc duros de la tieta rica, un bes ben rodó; potser també cinc duros de la tieta gran, un bes i abraçada; i un xavo de l'àvia, un bes amb bava. Sí, tot eren tietes, tots els meus oncles eren consorts, cunyats i concunyats. I els duros es pagaven amb besos. Però mai, que jo tinga memòria, acabàvem administrant nosaltres, la meua germana i jo, el susdit capital nadalenc. Ara, ens feia molta il·lusió. Ai, sí, les estrenes, del llatí strena, pronòstic, presagi, signe favorable… ¿astrugança, bonastrugança?, que no deixa de tenir sonoritats indigestes, potser vomitives i que em fa recordar l'altra cara del xavo del Nadal: los fárragos, que deia ma mare, és a dir, les indigestions, els còlics -altra de les seues expressions d'admonició preferides. Això?, t'agafarà un còlic. I ja podies donar gràcies que no fos miserere. L'especialista familiar en farteres, indigestions, fárragos, còlics, o com vulgueu dir-li, era jo. Vols mastegar? És que no mastegues, ets un fartó. Mastega com déu mana, o avui tindrem còlic. Este xiquet… I jo pensava que no calia perdre el temps mastegant com déu manava, en la de coses bones que havien parat a taula. Perquè no és tan fàcil ser un bon fartó, un golafre de primera. No penseu. De fet, la velocitat i precisió mandibular, que potser és cosa de l'ADN, no és pas suficient. Has de desenvolupar el sentit de l'anticipació i l'estratègia. Sobretot a l'aperitiu, i potser també a les postres si tens competidors d'alçada. Posem qualsevol de les coses apetitoses de la picaeta. Els musclos en escabetx, per exemple, els calamars a la romana, la sèpia a la planxa, el cacau fregit, les... Abans del tret de sortida ja tindrem controlats aquells més grossos o de més bon ull de cada cosa. I sobretot, l'ordre en que aniran caient. Començada la cacera no podem ni deurem tindre pietat dels adversaris. Mai no ens centrarem en un sol objecte de l'aperitiu, el moviment nòmada és més que recomanable, la qual cosa ens obliga a tindre ben plantejada l'estratègia depredadora que despistarà els competidors. És molt aconsellable que, atrapada una unitat de qualsevol dels plats, fixem, mentre aquella cosa deliciosa encara viatja cap a la nostra mandíbula desbocada, qual serà la següent presa d'aquell mateix plat, mentre fem un moviment de distracció cap a la tovallola, posem per cas, però que mai no acabarà de concretar-se. I així successivament, arribant sempre primer que els altres als nostres objectius. I si per imperícia se'ns avancen, mai no cridarem a taula "això és meu, jo ho vaig veure primer", el que seria reconèixer davant l'enemic el fracàs dels nostres colps de forquilla. Acabada la picaeta, i escampat un cert desassossec entre la competència, menjarem el puchero de Nadal i el pollastre al forn a la velocitat d'un lleó diabètic, i mentre els pobres comensals lluiten per seguir-te, tu ja estaràs entenent-te-les -si és que et deixen- amb els torrons, massapans i diversa xocolateria, postres dels quals faràs, amb comoditat i plena sobirania -la sobirania sempre és molt còmoda-, la teua tria personal. Si no, repetirem la tècnica de l'aperitiu, però com l'enemic ja està tocat, sol resultar molt més senzill dominar taula. He de reconèixer que aquest talent natural per a la golafreria no m'ha servit de res al món ciclista, on l'anticipació, el nomadisme i la cacera són fonamentals per a la victòria, i on jo mai no he passat de supervivent. ¿Com és això? Doncs perquè en apropar-nos al capvespre del susdit dia de Nadal, de Sant Josep, o de qualsevol d'aquells diumenges -ja ho diu la paraula, dia de menges- en que deixem anar les mandíbules, doncs arribava l'astrugança, el que tots m'havien presagiat, el fárrago, mare dixit. I com què no tot van a ser plaers venals, doncs he cercat el significat precís -tant com les meues mandíbules- i erudit de la paraula fárrago: "conjunto de cosas o ideas desordenadas, inconexas o superfluas". I arribava el vòmit. Quanta raó tenia la mare.