El barril d'amontillat

El barrilet de conyac

Els barrils d'amontillat criden des del més enllà, aquesta és la meua conclusió. Confirmada pel Poe. I potser, a més, et duen al més enllà. En una mena de visita guiada on el retorn mai no deixa de ser certament delicat. Jo tinc un barrilet. No d'amontillat. És, si fa no fa, un tonell però en xicotet, és a dir un tonellet. A la foto hi és. I no li pose amontillat sinó conyac. Bé, brandy. Però no em fa l'anglès. Perdona'm, Edgar. Li diré conyac. Millor així. Era de mon pare. I li ho va fer un amic de quan treballava als cellers que al final de l'Avinguda, prop del port, exportaven el vi valencià cap a Itàlia, França i d'altres països que he oblidat perquè eren massa llunyans. Li va construir tres o quatre amb la fusta que retallava dels grans. Els hi va fer de diferents mides. I jo ho veia. De la seua mà. La del pare. Els dissabtes desprès de passar a cobrar el jornal que era setmanal, gràcies a déu. Perquè de tan escàs no haguera hagut manera d'administrar-lo a venciments mensuals. L'artista li deien Casetes de mal nom. I era el millor boter. Sempre reia. Li faltaven un parell de dents de la bancada de dalt. Altres, lluïen l'or escàs i pobre d'una funda. Prim, baixet. Amb fi bigotet blanc i barba de qui només s'afaita els diumenges de vesprada. Sempre assegut a terra o ajupit mentre manipulava la fusta com si fos un tros de fang obedient. Era major que el pare. Parlaven dels amos, i millor no diré el que deien; de la guerra i dels amics comuns que ja no hi eren. I jo pensava que treballar la fusta era cosa d'amics. Perquè la fusta que passa de mans en mans crea complicitat. Aquest que vegeu porta els anells d'acer inoxidable. Pop-Art. Marca de la casa. Coses del meu pare, que va convèncer al Casetes de la seua fiabilitat, la de l'acer inoxidable, i li va subministrar la ferralla feta per ell mateix a partir de retalls que li prenia a un altre amic amo d'un desballestament. Podríem dir que eren barrils de retallades. Amb permís de Poe, he de confessar-vos que aquest meu barrilet és un misteri. Si alguna cosa m'ha quedat clara en aquesta vida és que el pensament cartesià trau conclusions començant per lo general i arribant a lo particular, mentre que la vida -heus ací la paradoxa- va de lo particular a lo general o, ben bé, es queda en lo particular. Una cosa és la ciència, altra l'art. Una, la quimera; altra, la realitat. I és que duc gastada una petita fortuna en el conyac que afegisc religiosament al tonellet i que algú es pren a la seua salut, la del pare i el Casetes, i potser a la meua. Perquè jo no el bec, i si no vaig en compte el barril es buida de sobte, el roure americà té perill de ressecar-se, els llistonets de deformar-se i la cosa tindria molt mal apanyo, que diria mon pare. I aquí em teniu. Posant-li conyac de qualitat mitjana amb la esperança d'elevar el seu bouquet mentre algú se'l beu amb una velocitat més inquietant que els quilòmetres i quilòmetres que desapareixen o apareixen, segons se mire, sota les rodes de la meua bicicleta. I és que la meua primera bici de carretera també va ser producte de retallades. I això crea jurisprudència, que en diuen. Complicitat. Perquè del fons del tonellet de conyac algú em crida de tant en tant. Gairebé quan és a punt de buidar-se. I jo afegisc puntualment el licor, fins que un dia siga jo l'afegit a la conversa que, entre glop i glop, diu el que no diré dels amos i que ressona harmoniosa i sense venjances si pares l'orella a la seua fusta.