dijous, 30 d’octubre del 2014

L'amor de les tres magranes


A Rosa, en el seu aniversari.

Aquell diumenge vaig deixar París de matinada. La Rue de l'Absinthe encara era a les fosques d'uns fanals mig adormits per l'absència fragmentària dels colors de la nit. Sempre deixe París pel costat de Montmartre i Montparnasse alhora: tossal, l'un, al nord i al marge dret del Sena, i barri al sud i a la riba esquerra, l'altre. Punt impropi d'eixida que només pot assolir el febril desig de la malenconia pròpia. Vaig pedalar tot sol, perquè aquesta història és de solitud, o si més no, de solituds compartides. I en arribar a la revolta d'entrada o eixida d'aquell poble, el nom del qual ningú no sap ben bé què vol dir, però que com tantes d'altres coses banals va arrelar al damunt d'una pedra, jo, amb la innocència que caracteritza els llums que miren de pair la certesa dels dimonis, vaig baixar de la bici i vaig acostar-me al magraner del camí que s'endinsa pel barranc amb la intenció de collir-hi l'amor de les tres magranes. Però els magraners són arbres espinosos i malcarats; i el seu fruit, un plaer incòmode que la natura ha dissenyat per tots aquells que gusten d'assaborir el robí que cadascuna de les seues cel·les amaga com una perla de sang vegetal i cor de fusta. Però vaig insistir. Les magranes desitjades hi eren als núvols. Aquelles tres donzelles semblaven haver escollit el lloc inaccessible com a defensa dels falsos prínceps, dels poetes, dels impostors que es pugen al damunt d'una bici per oblidar-hi un món que els refusa. Però al capdavall vaig aconseguir-les. Sabia que en cap circumstància deuria obrir-les abans d'arribar al pou. Perquè totes tres em demanarien, només obrir els seus ulls sagnants, un glop d'aigua freda. I així, cadascuna d'elles reposà al dintre de cadascuna de les tres butxaques del meu mallot. I vaig pedalar. Vaig pedalar a la recerca del Camí dels Magraners que és a la part alta de Le Far, on trobaria el pou per a nodrir el primer esguard de les donzelles. En arribar-hi, vaig agafar el bidó i el vaig buidar per omplir-lo amb l'aigua nova i gelada del pou, d'aquell brollador de les donzelles. Vaig treure la petita navalla per a encetar la primera. Però aquella magrana havia deixat pel camí la seua frescor, la ufanor de la vida adolescent, i s'havia assecat com el rostre eixut d'una vella, la pell del qual busca els ossos del seu retrat últim. Vaig llançar-la al pou. I el mateix va passar amb la segona i la tercera. I totes tres van acabar a l'ull negre de l'aigua fonda. En arribar la bruixa, li ho vaig explicar. I ara, què faig jo amb l'agulla maleïda?... Doncs, clava-la a la meua esquena… I a tu, qui te'n la traurà?... Potser ningú… Maleïts siguen els Punica Granatum… Maleïts tots aquells que llancen els nens al pou negre dels contes els personatges dels quals van quedant-se a l'atur… Amen… ¿Amen, bruixa?... Ja ho pots ben dir… Marxem?... Marxem.

dimecres, 15 d’octubre del 2014

Mater Mea


Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.

dissabte, 4 d’octubre del 2014

Sgt. Pepper's Lonely Hearts Club Band


Presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band. Només un descuit de "delícies orientals", la sergenta Kasumi Leonard -coses del Sàbat- m'ha permès arribar tot sol a la sala d'informàtica i intentar contactar amb vosaltres, amics meus. La meua situació és desesperada. Porte quinze dies reclòs. I sense possibilitat de fugir. Sóc a la presó d'alta seguretat de la U.S. Army Field Band, i encara no sé el perquè de tot plegat. Jo anava per l'Horta Nord. Ja sabeu, pedal amunt, pedal abaix. Somiant flautes. N'hi ha qui somnia truites i n'hi ha qui ho fa amb flautes. I de sobte sóc a Washington D.C. Empresonat. És a dir: què collons -i perdoneu l'expressió- he fet jo per a merèixer açò? Somniar flautes? Què té a veure una truita amb una flauta?. Jo només volia aprendre a tocar la flauta per aprofitar tot el que darrerament bufe i bufe davant una realitat (i no serè jo qui faça ara el llistat de podridura que ens ha caigut al damunt, abans i desprès de viure, diuen, per sobre de les nostres possibilitats: tira de targeta, Vicicle, i el que vinga darrere que pague!! Visca Bankia i Alí Babà, el seu fundador, i els 86 lladres) que m'està deixant bocabadat d'estupor, la realitat, vull dir. I sóc ací, empresonat. Carlos, el esquivador, escolta, Carlos Fabra, què he de fer? Digues-m'ho, oh! tu, O rei indiscutible de l'escapisme avant la lettre, que tot i no haver xafat presó alguna -només aeroports passejadors- ja n'has fugit d'elles cent mil vegades. Digues-m'ho, per l'amor dels déus. Digues-m'ho, i jo li faré cinc cèntims a la sergenta de primera classe Sarah McIver, que deu ser de Castelló, com tu mateix -les seues orelles la delaten- per part de mare, i vertadera alma mater d'aquest embolic que ha donat amb els meus ossos sobre les pedres humides i negres d'aquesta garjola metafísicament incompatible amb el seu nom: Field: Camp. Qui pot ser tan pervers de dedicar una presó a la memòria de l'inventor del nocturn per a piano, l'irlandès -com la McIver, i el MacGyver- John Field? Ho sento, però no puc fer de The quiet man, m'és literalment impossible. Sobretot, si el bocatorta del sergent Sean Owen fa la inspecció rutinària de la meua cel·la i passa el seu dit índex -el dit de déu- per la meua flauta, i afegeix a la sentència que el cotó mai no enganya. O ben bé, si la sergenta Hodjati, la Katayoon -que el seu nom ho diu tot: Catalluny- l'encarregada dels càstigs corporals i les disciplines, li diu d'amagat a l'orelluda Sarah que potser caldrà fer-me uns llavis nous, perquè sembla que sóc una mica rebel i toque la flauta com m'ix dels collons, perdó, dels llavis, volia dir; i li ho diu amb la mateixa cantarella de "potser caldrà fer-li una cara nova al Vicicle". I jo estic acollonit, és a dir, que estic que no estic en mi, com la Teresa, la santa, no la Campos. I ho dic per la cosa del Field. I no faig altra cosa que encomanar-me als meus sants irlandesos, el Sant James Galway, el Sant James Joyce i l'Oscar Wilde per si poden intercedir davant la McIver i alleujar aquesta condemna que deixa la del Franz de Praga en paper de fumar marca Bambú tenyit dels faldons del Cardenal Cañizares i la bava vidriòlica del Rouco. I perquè l'amor sempre enganya, que duu pèl al cotó. I vet aquí que la sergenta Sebastian, la Gina, O meu amor, em fa llevar-me a la nit ben fosca, i, tot despullat i a cegues, muntar i desmuntar la flauta un parell de vegades o tres, però no només el cos, la pota i el capçal, com seria d'esperar, no, sinó la flauta sencera com podeu veure ací baix.



I jo, a les palpentes, i sense voler, que li tire mà a la Gina innocentment quan només volia deixar damunt la tauleta de nit la flauta tan despullada ja com jo mateix. I un munt de sensacions oposades em posseeixen: l'excitació de la flauta alliberada i la vulnerabilitat dels forats desposseïts dels plats i anells protectors. I em diu que no li toque els pits ni les cuixes -tot i la portentosa faldilla de reglament que les protegeixen- ni els pebrots o em farà del Club dels Cors Solitaris, i que ja m'assabentaré del que suposa estar sota les ordres del Sergent Pebre a la seua Banda. I jo li dic que si no se n'adona que la flauta i la bici són una mateixa cosa. I ella em diu que sóc un marxista irredent.