Mater Mea

Arribava l'Abril i les processons s'estenien pel país com una catifa muda de gruixudes gotes de cera, ciri pasqual estant, tibant, cadascuna de les quals llàgrimes espesses i blanques portava al seu cor el perfum inassolible de la tarongina i l'amenaça callada del gessamí. Vaig trepitjar els carrers desiguals de Burjassot i les dreceres oneroses d'Alzira sempre amb la mateixa sensació: la d'estar presenciant de primera mà allò que potser volia dir l'Encuentro i el que realment significava la paraula penitència. Perquè els músics són històricament uns observadors humils i agraïts, els han pagat per fer el que més els agrada en la vida. Què hi farem? Cosa, el trobar-s'hi  per la penitència, que tanmateix guardava al dintre dels seus mots principals, l'Encuentro i la processó, la lliscadora sensació de l'abisme. Perquè tot i que van passar els anys, els mil·lennis, alguns músics i uns pocs ciclistes, recorden, sense saber-lo, el que pot quedar dels temps primers del nòmada al trobar-s'hi en hora determinada i closa per fer camí o penitència, que al capdavall tant s'hi val. Són les passejades tumultuoses i apressades que el geni de Calanda va filmar, des de Nazarín a La Voie Lactée o Le charme discret de la bourgeoisie. I del que significaven els llavis prims i golosos de la saxofonista també fan memòria, la matèria amorosa sense contrapartides, la carn mai no sublimada, la vida al marge, el trio en sol menor, perquè la història ens va marcar una tonalitat de partida, d'Encuentro, re menor, Mater Mea, i l'amor ens va modular a la seua subdominant, sol, la processó entotsolada, els malucs enguantats en negre de les clavariesses, la pitrera de les quals sobrepassava la paraula ironia i s'endinsava a l'abisme del sarcasme, la passió distreta que sempre va per dins i la rodalia alhora. I la música omplia amb l'arribada d'Abril la sensualitat de dissonàncies de contracants de nostàlgia d'un nom mai no dit, d'un món mai no trepitjat. Sí, era Abril, i tant s'hi val si li deien Octubre, i les penitències dels que no havíem pecat eren acceptades com el mal menor d'un refredat que et prepara per fugir de la perillosa barreja d'un somriure i un esguard sota la llum zenital de les absències. Pagar pels altres, vet aquí l'herència rebuda. Penedir-se pel bes absent i sense història. Vet aquí el soterrar abans de nàixer. La culpabilitat assumida del mut al recordar les paraules mai no dites.