Hi havia aquell protagonista d'un conte d'en Vázquez Montalbán que de bon començament diu: 'Yo no soy el que parezco ser'. És algú sempre al marge de la partida, al marge del món. Però, sobretot, no és allò que sembla ser. Com jo mateix. Tots som una o part d'una impostura? Sí, és una forma de defensa, de prevenció, d'as a la màniga. No necessariament, aquesta impostura, presenta tot just allò contrari de l'essència que ens constitueix. Pot apropar-se, i molt, a la nostra naturalesa, però sempre deixa un espai que ens permet acomodar les hores i els dies, els fets, a l'esperit voluble i un tant imprevisible que ens defineix mentre vivim. No, jo no sóc el que pareix. Si així ho fes, potser em prendríeu per un no-res, per una mena d'equilibrista damunt un tricicle. I pensaríeu, amb raó, com de senzill seria fer-me plorar, com de fàcil trencar-me el cor, com de dolorós el somriure pactat de la infància, les ganyotes de les fotos i la magra presència d'alegries als passadissos foscos de la memòria. I allò va conformar el que sóc. I la necessitat de no dir i, fins i tot, no pensar, el que pense o he de pensar. Per mi, viure és com el desencís de la primera vegada que veus eixir el sol per l'horitzó: la mar en calma i una claredat diàfana que li diu a l'astre: fas tard, fas tard, sempre arribes tard a l'alba, la teua llum et precedeix, on és el misteri d'un naixement que tothom sent sense cap nadó, sense cap epifania la poesia de la qual no és sinó l'escuma lleu sobre la sorra fresca de la matinada? De igual forma que el començament del dia està a la vora del mar, el meu jo més profund sempre queda a l'altra banda de l'horitzó teatral on de tant en tant passeja un funàmbul daurat i rodó i massa lluminós pels ulls. Millor Clair de Lune.
