dijous, 29 de desembre del 2016

Falhamos em tudo


Menja l'entrepà, cec; menja l'entrepà! Mira que no n'hi ha més metafísica al món sinó l'entrepà. I el cec menja amb la boca oberta dels que mai no s'han vist la boca a l'espill. La llengua aplana i engoleix amb la metafísica d'un mirall sense argent viu. Els llavis li fan muda oratòria. Les hores passen amb l'estàtica sensació d'un mos travessat a la nit. La Sala d'Espera del Clínic sembla un mercat de lletanies a l'espera -què, si no?- de la missa de rèquiem on colèrics cristians d'última generació faran seues, i només seues, les aclamacions de tots: amen, deo gratias, domine miserere… Però no avancem l'espectacle. Érem a la Sala d'Espera, i el cec menjava pessoanament, tot i no haver llegit una línia de poesia, però amb tot el dret d'esperar que el criden com a familiar o acompanyant des del limbe del triatge: "aquest torna cap a casa, aquest queda ingressat, i aquell… aquell que déu l'empare". I tanmateix n'hi ha un fil que lliga el mos regalimós, l'eternitat i un dia de la Sala i la llum cendrosa que banya el ciment subterrani del tanatori on aparquen els cadàvers a l'espera de la confirmació dels éssers estimats. El sudari blanc, el llençol blanc. La pell cerúlia i les faccions esmolades. Per què la mort té la color dels ossos? Per què el subsòl sembla un pàrquing de morts a l'espera? Potser perquè el pis superior es diu Sala de Cerimònies? El capellà -a agonia passada, podríem dir- me'n fa cinc cèntims -o trenta monedes, tant s'hi val- del ritme inviolable dels forns del crematori. Comentari amb regust teutó, no cal dir. Perquè l'horari de la missa depèn exclusivament del ritme crematori, em precisa. I jo li dic que el ritme de les màquines ens ha esclavitzat i deshumanitzat. Però potser que ell, agençat i abellit com és, i amb rellotge només en manetes i sense hores, no ha entès cap cosa; que un poc abans de començar la cerimònia a la Sala de Cerimònies -per què no Capella?- n'estava rient amb les xiques de recepció; que la generositat sense recompensa, o préstec a fons perdut, és l'única forma d'oració, i no sé si n'està assabentat; i que no tots els convidats tenen reserva feta al crematori. Però he tornat a avançar-me, que m'he botat l'agonia. Divendres nit... no, perdó, això va ser l'entrepà del cec; dissabte de matinada queda ingressada. Com què la nit és llarga i curta la vida, em quede al seu costat. No sé si sap que no està sola. Aguanta. Aguanta el tractament. Aguanta la mort. I aguanta la nit. El mateix equip mèdic que diumenge i dilluns em dirà que la cosa no va en ells, que és cap de setmana llarg -amb nit de Nadal i Nadal incloses- i que fan repartiment, sense llibre, de llits com si d'una casca de moniato es tractés. Dimarts, resultarà que sí són els responsables: aquest pneumococ és molt agressiu amb gent gran com la seua sogra. Gràcies, per aclarir-m'ho. Menja el pneumococ, cec; menja el pneumococ! Mira -mai millor dit- que no n'hi ha més metafísica al món sinó un pneumococ enrabiat. Fes oratòria muda amb la teua boca plena a vessar de pneumococs. Fes-ho. Fes oratòria, ja que no pots pedalar. No tenim ulls per als déus, no; només boca. Miserere nobis.

dijous, 22 de desembre del 2016

L'heroi


Una de les meues aspiracions més punyents quan era petit consistia en cantar la grossa de Nadal. Osti, què xulo catxerulo això de ser un xiquet de Sant Ildelfons, no? Perquè els sentia a la ràdio i com què tothom n'estava pendent. I li ho vaig dir a la mare: Ja, i què penses fer?... No sabia què dir-li. Doncs enviaré una carta… Una carta i els dos certificats… ¿Certificats? ¿En pòlissa i tot?... I tant… Certificats, de què?... De defunció… Per què de defunció?... Perquè els nens de Sant Ildefons són orfes… ¿Són morts?... Com van a estar morts, que ets tonto? No tenen pares… Tots tenim pares... Però a ells o se'ls han mort o han estat abandonats… I per què van a morir-se?... Perquè s'han mort… De què?... I jo què sé, de malaltia o accident, ves a saber… Amb la qual cosa, la línia de la pura lògica cartesiana em duia pel camí recte o tort de l'assassinat. Perquè el de  les malalties amb possibilitats terminals, com què els meus pares van superar la guerra civil, quedava gairebé descartat. Si no els havia matat una guerra, què els podia fer un modest constipat, refredat, pulmonia o grip asiàtica? Cap cosa. O poca cosa. A veure, em vaig preguntar, com tenim la cosa dels accidents casolans? L'escala és de pedra, vaig pensar, abandona la idea de serrar els graons com fan a les pel·lis americanes. La bici del pare duu els cargols ben ajustats, impossible modificar-los. A més a més, patia per la bici. Poseu-se a la meua pell, un vicicliste avant la lettre: i si la pobre innocent es feia mal? I llavors se'm va encendre la llumeneta: i és que jo també volia ser un nen de l'operació Plus-Ultra. Com acabaria a la tal operació, un inútil que havia perdut els seus dos pares en ambdós accidents domèstics? Lo de la Operació Plus-Ultra no li ho vaig dir a la mare. Però anava tot el dia preocupat pel poc perill que envolta a la gent normal. Si tothom mira al creuar el carrer, què els hi queda als nens Plus-Ultra de ciutat? ¿La sèquia? Però no em veia lluitant amb la merda que duien les sèquies mentre mantenia a flor d'aigua a la nena rossa més guapa del món, sobretot perquè jo no sabia nadar, i les nenes rosses no passejaven pels costats pro-suïcides de l'horta. Però no parava d'imaginar aquelles situacions més inversemblants on jo, futur nen Plus-Ultra, li salvava la vida a la nena dels meus somnis. El més a prop que vaig estar d'aquesta mítica figura, va ser un company de classe a l'institut que el passejaven a tort i a dret perquè havia tingut la sort de tindre dos pares -no un, no, els dos- analfabets. I ell els va ensenyar a llegir i escriure. Tenia el cos un tant Plus-Ultra, s'ha de dir: cames curtes i coll massa llarg, modiglianesc. I un tronc descompensat de les cames. I els meus pares, veges quina dèria, que llegien i escrivien amb fluïdesa. Van passar els anys. Van morir els pares. Van morir els nens Plus-Ultra. No sé què va passar amb el descompensat, però sí sé que bona part de les meues inclinacions heroiques depenien de posar en perill els essers estimats o ben bé escanyar-los directament ¿De segur que som una generació de la que poden refiar-se els joves? ¿Quina loteria, no?

dimecres, 7 de desembre del 2016

El procés


Quan el Josef K. va adonar-se que el detindrien, el primer que se li va acudir va ser ensenyar el seu carnet de ciclista. Tot seguit es va penedir. I així va començar el procés: A la fi va trobar els papers per poder circular en bicicleta, ja volia ensenyar-los als vigilants però eixos papers eren insignificants, per la qual cosa continuà buscant fins que va trobar la seua partida de naixement. El matí que la benemèrita va despertar el Josef V. no va pensar que ningú l'havia calumniat, i que no havia fet cap cosa de mal, sinó ben bé pensà -mentre els seus vigilants es fotien el seu desdejuni- en negar tot allò que pogués ser utilitzat per argumentar jurídicament l'acusació. Si li retreien l'episodi de la botiga de dietètica, on va rebentar contra el cantó de l'aparador la bossa de fructosa caducada només dos dies desprès d'haver-la comprat i sense que ninguna de les dues dependentes li fera avís, i de la qual es negaven a tornar-li els diners, tot i portar-les el tiquet de compra, ho negaria per la SMICE. Si fos el cas que l'acusaren d'estampar mitja dotzena d'ous podrits contra el comboi del metro que en lloc d'esperar cinc segons a que els passatgers pogueren fer el transbord del tramvia al tren arrossegant la seua llengua per terra i el seu miserable cos pel laberint dels controls va fotre el camp quan els pobres usuaris desprès de passar la seua targeta pel control intermedi entre dues vies que abans compartien andana havien posat la seua mà al picaport del vagó i amb un xiulet canalla del qual va començar la seua marxa negant-los la possibilitat de pujar-s'hi, ho negaria per la SMICE (Au, a veure qui millora frase proustiana tan descomunal. Llegir en un sol hàlit, i us fareu el pes del que pateixen els pobres usuaris) Però si la cosa tenia a veure amb les assegurances, aquí la cosa canvia. Perquè potser que els donés la raó, i tot: sí, li vaig rebentar el cap, i què, caporal de la benemèrita? Com no rebentar-li el cap al que et nega el bon funcionament del teu propi cervell? Que estem bojos, o què? Li estic donant arguments més que sòlids, líquids. Per què nega totes les evidències? Les pluges van trencar la canal, li ho estic dient. Què no ho veu? O no vol veure-ho? I no em comence en la lletania de la falta de manteniment o li faig una cara nova. Que estic fins al pirri de guardar les formes… ¿M'està amenaçant?... Li estic dient que tanque vostè el calaix de les clàusules miserables del segur i òbriga vostè el del sentit comú, allò que recomanava en Descartes… Perdone, però aquest no és un agent de la nostra companyia. Li repetisc que si les pluges no li han ocasionat danys, no hi ha res a fer… ¿I no li semblen prou danys la canal trencada, el desguàs malfet i les goteres a dojo al bell mig de la cuina? ¿Què té que passar per que el segur amolle la pasta? ¿Pa' què co… vull jo el segur, m'ho pot explicar?... ¿M'està dient com tinc que fer jo el meu treball? ¿Però qui són vostès, Descartes inclòs, per a dir-me a mi el que tinc que fer?... I allò em va dur a la memòria el Josemari Matamoros. Per tant, no, també ho negaré, ho negaré tot, per la Santa Mare Immaculada Constitució Espanyola, perquè si tú mientes, debes creértelo (Rubianes, dixit) I Josef V. va buscar el carnet de la penya per si de cas li servia d'alguna cosa.

dimecres, 23 de novembre del 2016

Escaire


Avui a la vesprada he baixat a la perruqueria. Estava ansiós. Ja us en podeu fer la idea, no? Caram, quina notícia. I n'estava que no em podia estar. Au, que com és dimecres, i la vesprada quasi lliure està, doncs què millor que fer una volteta per la perruqueria, tallar-me els pocs cabells que em queden, i aprofitar l'estona pel que tots esteu pensant: perquè d'aquestes coses no tots els dies en tenen. Entre. La porta de la perruqueria és d'aquestes d'alumini platejat que ignoren d'entrada -i també d'eixida- el concepte escaire. Grinyola fins la pica neteja caps amb la complicitat dels espills en obrir-la, i tancar-la suposa un tret al clatell. La butaca del barber, el seient de la qual està més atrotinat que el tron que el campechano va heretar del seu model polític, està més que ocupada. Vull dir que n'és ben ocupada. No sé si m'explique. Deixem-ho córrer. No está nada claro. No lo veo claro. Qué casualidad! Y a cuatro días de la Navidad. Ni que les hubiera tocado el gordo… Ahora todos hacen sangre, li contesta el perruquer. I afegeix: que si ya era hora. Que si yo qué sé. Pues en el barrio de mi hermana, en los ochenta, no había quién entrara… Bé, la seua germana, sí, no?, pense… Y ahora no… No, què? Que ja no entra ni la seua germana? Potser és un problema d'escaire, estic per dir-li. Però a mi m'interessa molt més el que he vingut a… Que no me cuadra, oye; digas tú lo que digas... No todo lo haría mal; que la gente una y otra vez… Pero eso no quiere decir nada… Cómo que no? Si puso a Valencia en el mapa… En el mapa de qué… De qué va a ser… Però ningú no acaba de precisar-ho… No es que yo defienda… Qué vas a defender? Por dios… Pero no veo que sea el momento. Un respeto, no?... Però sí que n'és el moment, els hi dic. Dates com aquesta són molt significatives, perquè el personatge és molt significatiu… Sí, bueno, claro, la muerte… Y tan claro, ¿ves lo que yo te decía?... Puede que sí, pero has de comprender que no todos piensan igual… Però en Fuster és del milloret que ens ha passat a casa nostra, perdoneu. És indiscutible. No n'és cosa d'opinions. I no és la mort, sinó tot el contrari, que un dia com avui faria noranta-quatre… Quién?... Cómo?... Com que qui? De qui parlem? Ara, al que no li quadren els comptes és a mi.


divendres, 18 de novembre del 2016

Diàlegs


Tenia aproximadament deu anys quan, per mediació de Krumpholz, em varen portar a conèixer Beethoven (…) Era un dia d'hivern, i anàrem (…) des de Leopoldstadt, on encara vivíem, a la ciutat, a l'anomenada Tiefen Graben (…) Pujàrem molt, fins al cinquè o sisè pis (…) Beethoven duia una jaqueta de teixit gris fosc i pèl llarg i pantalons del mateix, d'immediat em va recordar el retrat de Campe de Robinson Crusoe, que per aquell temps estava llegint (…) Amb eixa mirada aguda, tan habitual en els nens, vaig veure també a la primera que ambdós oïts portava cotó que semblava banyat en un líquid groc (…) Una habitació d'aspecte desordenat, amb roba i papers escampats per tot arreu, algunes maletes, parets pelades, ninguna cadira excepte el tamboret davant el piano marca "Walter" (llavors el millor) i en eixa habitació sis o vuit persones entre les quals es trobaven els dos germans Wranitzky, Süssmayr, Schuppanzing i un dels germans de Beethoven. La conversa va girar al voltant d'en Napoleó. Beethoven l'assenyalava com el salvador dels ideals revolucionaris. És la fi de la ignorància i la fam, l'oblit i el menyspreu, la humiliació com a derrota eterna. I n'hi ha un plaer malsà, ho reconec, cada volta que els desarrelats de la tendresa, els miserables, llancen la seua ignorància a la cara dels altres, d'aquells que els miraven, o almenys així ho creien ells, per damunt de l'espatlla. Els germans Wranitzky, nascuts a Moràvia, no ho veiem tan clar això dels ideals i els desarrelats. Potser, va dir el meu pare -nascut a Nimburg, Bohèmia- la nostra història ens ha donat un sisè sentit per reconèixer els aprenents de bruixot, ja sap el que vull dir, mestre Beethoven. No, va dir el mestre, no ho sé. Doncs que les guerres mai no es superen, va afegir el Pavel Wranitzky, les guerres només s'apaivaguen amb altres guerres. Sobretot, les civils, va admetre el mestre. Potser que totes les guerres, al capdavall en són de civils, sentencià Süssmayr. ¿D'on sorgeix, doncs, la necessitat d'escanyar l'esclau que jo, i només jo, vaig crear?, reflexionà en veu alta en Schuppanzing. I jo estava més que perdut. No entenia res. Però si el Napoleó li era simpàtic al mestre Beethoven, per a mi ja n'era més que suficient. Pobre del meu mestre. Varen passar els anys. Ara en tinc vint-i-sis. Napoleó fa dos anys que és a Santa Elena. Un matí, vaig rebre una carta del mestre: Estimat Czerny: li pregue tracte a Karl amb tanta paciència com li siga possible, encara que no vaja com vostè i jo desitjaríem (…) tracte'l amb tot l'afecte que puga (…) No el detinga al cometre petites faltes, sinó que faci-li-ho notar en acabar la peça. Encara que he donat poques classes, sempre he seguit aquest mètode i prompte forma músics, que és, al capdavall, una de les primeres metes de l'art, i a més a més cansa menys al mestre i al deixeble… La veritat siga dita, és que no sabia com sortir-me amb el nebot d'en Beethoven, el Karl. Un matí -un altre matí- passejava pel Prater. Perquè al Prater només podem passejar pel matí, és clar. Jo anava distret admirant la nova joguina dels joves, la draisina. I no em vaig adonar que en Beethoven era a prop meu. Bon dia, Herr Czerny… Bon dia, mestre. Què li sembla aquest artefacte? Dues rodes i les cames semblen les d'un gegant… La meua saviesa precedeix de tot allò que no vaig fer o vaig menysprear… No, li parle de la draisina, una invenció que converteix les passejades en un vol a ras de terra… Renunciar a tot el que ens identifica o ens fa memòria de la joventut és envellir… Tenia uns onze anys quan el meu admirat professor Carl Czerny em va dur a veure en Beethoven (…) Eren al voltant de les deu del matí quan pujàrem els dos petits esglaons de la Schwarzspanierhaus on vivia en Beethoven. De camí a la Schwarzspanierhaus, Franz va quedar bocabadat amb les draisines que per tot arreu espantaven els vianants. Són com Ícars replicats, oi, mestre?, va dir en Franz… T'agrada massa la mitologia, Franz… Beethoven era assegut davant una llarga i estreta taula al costat de la finestra i treballava. Diuen que en Napoleó és mort… Durant uns moments ens llançà un esguard adust. Potser sí, va afegir… En Liszt ha comparat els de les draisines amb Ícars replicats… ¿T'agrada la mitologia, Franz?... I tant. ¿Puc tocar alguna cosa seua? (…) Beethoven va assentir amb un somriure. Vaig tocar el primer moviment del concert en do major (…) La mirada fosca i brillant del gran mestre estava posada, penetrant, en mi. ¿Oi que el segon moviment del seu quart concert és un diàleg entre Orfeu i les Fúries?... No ben bé, Herr Liszt, no ben bé… I al Franz li va fer gràcia allò de Herr Liszt. I de sobte jo vaig recordar aquella conversa d'ignorància i fam, humiliació i derrotes, esclaus, ideals traïts i guerres: diàleg de sords, ara ho copsava, com un Ícar les ales del qual es fonen sota el sol de la memòria. I llavors vaig comprendre l'Andante con moto del seu quart concert per a piano.

dissabte, 5 de novembre del 2016

Partida i temps


Només li guanyem la partida al temps quan el malbaratem. I no sé millor manera de malbaratar-lo que pedalar sense rumb, sense objectiu, segons la inspiració del moment, sense cap cosa que mesure els meus somnis inabastables (Não sou nada. Nunca serei nada. Não posso querere ser nada. À parte isso…) Seguir només el dictat del par de forces dels sentiments encontrats que, al capdavall, és allò que fa girar el plat gran o petit -segons parlen les nostres ambicions quotidianes- de la vida. Jo tenia un paraigües. Un paraigües molt gran, el perímetre del qual era aixopluc de mi mateix i la meua bici. Paraigües de castanyera, podríem dir, de gallec, fins i tot; mai, però, de combregar. I el vaig comprar amb aquesta ambició -quotidiana, és clar: ja pot caure el xàfec apocalíptic, la mare i el pare de tots els bots i barrals, el diluvi universal amb Noè i arca inclosos, que ni la meua bici ni jo mateix ens banyarem. Vet aquí, però, que el paraigüer em va vendre un -de paraigües, vull dir, no de diluvis- el mànec sintètic del qual va corrompre's als quatre dies mal comptats de posar-lo ben plantat i mirant al cel, tal i com si l'hagueren fet al clan dels genovesos. Ai las!, em vaig dir, no puc ni tocar-lo. Els dits s'hi enganxaven, i la goma negra empastifava la pell com una vergonya oblidada que de sobte trobem exposada a l'oprobiós aparador del domini públic. Potser que no era un paraigües d'allò més elegant -l'elegància suprema és patrimoni dels esquelets, diguem-ho ben clar- però era d'allò més que… Com dir-ho sense faltar-vos el respecte?... D'allò més que... trempat. Au, ja ho he dit, i a la meua bici li agradava, i molt. I vaig veure'm en la desagradable obligació de fer-li un raconet d'oblit, tal i com feia de xiquet amb les meues pors, al paraigüer del rebedor. Perquè a casa meua no teníem vestíbul -ja n'era prou amb un paraigüer endimoniat, si al damunt teníem que lidiar amb deesses imprevisibles- i només gaudíem d'un rebedor, això sí, amb consola, la pedra negra de la qual era aixopluc de la meua cartera, plena a vessar dels deures i càstigs que mai no feia -digueu-me visionari- només tornar del col·legi al vespre. I tot el que de xiquet feia amb l'absoluta naturalitat de la inconsciència, sobretot trobar-ne solucions de futur als problemes més anguniosos, hores d'ara, curt de vista i perdut a la mar oceana dels amors anacrònics, sóc totalment incapaç de llançar la cartera al damunt de la pedra negra de marbre: la meua ignorància a l'estupor facial de la gent. Perquè la solució al mànec corromput, a aquella misèria en forma de ganxo llepissós, llardós, llefiscós, viscós i oprobiós; la solució, amics, era al meu davant, i ho dic literalment: davant els meus ulls, entre les meues mans, al manillar de la bici, i no ho veia perquè ho buscava desesperadament, com la sorra llefiscosa fuig dels dits quan li vols guanyar la partida al temps, com l'amor que et rebutja només adonar-se que no és  sinó un tros de fusta casual al bell mig de l'oceà de la por, una perruca amb noms i cognoms, la música que li posem al temps per mirar de guanyar-li la partida, una vaga, un malbaratament que ens reconcilia amb l'essència ociosa de l'existència.

Não sou nada. 
Nunca serei nada. 
Não posso querere ser nada. 
A parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo.

dijous, 27 d’octubre del 2016

De misèries i plats... bruts

¿Duchamp?

La veritat, no sé si tanta transparència és el millor. Tanta veritat. Ara resulta que la petroliera Cañete & Cia. està vinculada als vaixells del Putin. I que els socialistes de tota la vida… Bé, deixem-ho córrer. No, què coll… parlem-ne: i que els socialistes de tota la vida, segons ells, aquells de la mà alçada i puny tancat, la internacional -feu memòria?- i tutti quanti, li donen la presidència del govern a un dels ciclistes més corruptes de la infra-història, d'aquells que són de la diadema directa al cervell -quieto parao que la poltrona tira al monte, y lo sabes; eh, sociatas?- i la penya genovesa del qual deuria estar tancada a la presó de per vida. D'això, amics, que trobe a faltar aquells temps en que una guerra era, deien, per motius religiosos, pose per cas. Ah, sí, temps era temps… Vicicle, estàs en Babia... ¿Ah, no? ¿Que els motius religiosos també se'ls passaven per l'entrecuix? ¿Que el que de veritat els importava als Creuats & Cia. era la seda, les espècies, l'ivori, els diamants i tutti quanti? Caram, doncs mai no m'ho varen explicar així. Ara em sap greu pel pobre cavaller aficionat als escacs del Setè Segell. Tan nòrdic i tan ros. Tan prim  i espiritual. Si li hagués fet cas al seu escuder; però no, així són els creuats i la Cia. Bé, doncs trobe a faltar… no sé… la mentida balsàmica, posem per cas. El bàlsam tigre de la sensibilitat, podríem dir. Empastifes l'ànima de dalt a baix, i a viure, xics, que la vida són quatre dies mal comptats, i els d'esclavitud mai no cotitzen. Perquè el grilló ens feia anònims i pecadors. Pecadors i amb sentència de ser engolits per la bruixa. Pecadors i amb el deure de sofrir el dies irae del déu venjatiu i els seues representats a la terra. Pecadors i descreguts amb set anys, així ens varen modelar. Amb l'argila d'un mea culpa pels pecats que no havíem ni imaginat. Tant se val que t'hagueren tatuat la misèria al sector tèxtil o al del metall. Escèptics de pantalons curt i mitjons amb forats, les costures dels quals brodava el costum a la mentida d'un país embogit pels paràgrafs del BOE. No, l'esclavitud no cotitza, eh, Amancio? En bona escola vas prendre notes, tu i els senyorets andalusos. Això sí, ara emboliquem l'entrepà amb paper Albal, ben lluent, i hem deixat de banda el periòdic i l'article llegit al descuido. I es nota. I tant que es nota. El que deia ma mare: el plat fondo només pels fideus i la sopa d'all; per a la resta, el plat pla i no massa gran, que si no la misèria se'ns menjarà l'ànima. Perquè llavors dels tigres només sabíem el seu deler per amagar-se als jardins romàntics. I com què el que vius de xiquet et marca per a la resta dels quatre dies mal cotitzats que és la vida, doncs no suporto els plats fondos amb quatre misèries deconstruïdes -els signe el Calatrava dels fogons: el Ferran Adrià, o l'Armstrong que no sabia cantar ni es passejava per la lluna. No, mai no em veureu posar el plat gran només comença l'etapa.

dijous, 6 d’octubre del 2016

No, el otro


Hola, ¿el negro Pérez? … Que se ponga … Oye, que me manda Paco … No, el otro … Que me piden una tesis … Sí, que tengo que doctorarme, y me han dicho que tú, bueno, ya me entiendes … No, de bicicletas … No sé, lo que sea, pero de bicicletas … Pues, déjame pensar: la bicicleta y tú … ¿Muy vago? Ya … ¿Bicicleta y elecciones? … No, elecciones, mal pensado … ¿Bicicleta y filosofía del derecho cuando vas sentado? … Vale, pero que no me pase como a Paco … No, el otro … Ah, que si citas es más caro … Claro, que con citas hay texto propio y todo. No todo va a ser copiar … Bueno, con citas, pero no hace falta que tenga 780 … Que lo de Paco… No, el otro ... Es muy de evento, más citas que páginas, mucho ruido y pocas nueces … No, si de normal nadie lee nada ... Claro, firmando quien firma, pa' qué? … Que con páginas en blanco cunde más, ya … Pero eso es un cañón sin agujero … Ya lo sé, pero después pasa lo que pasa, Paco … Ah, sí, Pérez … No, el otro … Sí, claro, de cum laude … Bueno, pues sin laude, sólo cum … No, de aprobado justito nada, que para eso ya la hago yo; que la wiqui es muy sufrida … No, la otra … Y de corta y pega, qué? Total, pa' qui és i com li diuen … Ah, que no entiendes el chiste … Mira, con que no me saquen los colores como al Jamie … No, el otro … Paella con chorizos … Claro, como sobran … 37 en el banquillo. Todos, menos Paco … No, el otro … Ah, que a ti también te asesora tu abuela … ¿Y sabe de bicicletas? … Que ha cosido toda la vida a máquina? … Sí, claro, por el pedal; y sentada, pero … No, si yo no me preocupo, pero en Navarra son muy aficionados a la bici … Y muy beatos, sí, que no te explicas lo del Paco … No, el otro … Que por qué siempre digo el otro? … No, el otro, que ese está en el banquillo del Gürtel … No, el otro, ese es el de las Black … No, el otro, ese colabora con fiscalía impidiendo que se juzguen los crímenes del franquismo … Ese, ese es, el … ¿Oye? ¿Oye? ¿Pérez? ¿Negro Pérez? … S'ha cortao.

dissabte, 1 d’octubre del 2016

A murder of quality


Prueba superada!!! ¡Sí señor! Què gran que eres, malparit. Ei, que és en carinyo, lo de malparit; ya me entiendes. ¡Sí señor! RIP pel partit. I que no ha estat gens fàcil, eh, xato? Que la cosa s'ha fet llarga, i te s'ha fet llarga, no? I sense pedals, caram, quin crack. Si lo sé, no vengo, eh, cabronàs; ei en carinyet, lo de cabronàs, ja ho saps. Però sí: prueba superada. T'estimen, xatorro, a Gènova no saben què fer-se en tu. Des de Suresnes intentant-ho, i a la fi ho has aconseguit. Prueba superada!!! eh, fill de puta. Ei, fill de puta és una forma de parlar, ja ho saps, una floreta, una amoreta, que si dos valencians es troben desprès d'anys i panys sense veure's, el primer que fan és dir-se fill de puta: "eh, fill de puta, quan de temps", i tot això. És el que té ser gente del Levante Español, perquè per tu tots els valencians som del Levante, no? ¿granotes, no? Quina gràcia, veus. Faig memòria del que et va costar fer fora al Ricard, al Josep Lluís, i als pocs que tenien dignitat i dos dits de front a l'edifici de Blanqueries, per ficar al borinot -també en molt de carinyo, ojo- de Joan, sí, faig memòria i és que em donen ganes de plorar. Ai, com són les emocions, xatet. Escolta, un dubte, com li direu al partit d'ara endavant: GasIbex, Ibex Natural, Gas35? No, ho dic per evitar confusions, ja m'entens. Ah, i un altre dubte. Bé, t'ho diré en veu baixeta, a cau d'orella: escolta, els sobres, els del Luis, sé fuerte, ¿tu els arreplegaves a la seu de Gas Natural?... Ja deia jo, acabáramos. Només em sap greu pel pare, sí pel meu pare, que sempre et va ser fidel, no com jo, que des que vareu fer aquell espectacle… com és deia… sí, home, sí… ah, sí: De entrada, no, ja li vaig dir que tu i el germà d'El Patillas hereu dos venedors de fira -que de fum seria potser massa imaginatiu i tot- d'aquells que et venen un grapat de draps de merda -amb carinyo, eh; la merda, vull dir- com si fos un joc de llençols de primera, xe, d'això que al Levante diem "de categoria". Que em sap greu pel pare, deia, perquè si fos viu potser que te tallaria els ous, però de segur que no tels trobaria, capón -amb carinyo, osti, ja saps- perquè tels vas tallar a la porta giratòria, aiiiisss! Bé, xato, et deixe, que demà tinc pedalada per l'Horta, la Calderona, i tutti quanti. Les meues felicitacions. I mira, vull fer-te un regalet per la teua victòria: propose com a nou himne del partit aquesta magnífica melodia que canvia la rosa pel ratolí, ja que parlem d'assassinats. Por consiguiente, i a partir d'ara, que cadascú aguante su vela.

dimecres, 28 de setembre del 2016

La meua xiqueta


La meua xiqueta era l'ama 
del corral i del carrer,
del poal i de la caixa
i el sabó per als diners.

 A que sí, bufoneta? Ajo, ajo, dis-li ajo al papa. Mira-la com dorm, la beneita. Com el Benet ics, be baixa, palet, l'altre papa, a que sí? Ai, la baveta que li regalima de gustet. Bonica, ella. Ajo, ajo, dis-li ajo al papa.

La meua xiqueta era l'ama
de lo cap i del casal,
del balcó i de les urnes
i la gàbia del pardal.

Allet, allet, dis-li allet als iaios. Què a gust que ronca, xica. Dis-li allet al iaio. Mira-la com rebufa, xica. Xiqueta meua, nineta dels iaios, chiquitina. Què somnia amb els angelets, mi xica? ¿Sí, amb els angelets negres, com les targetes de Bankia? Pobreta meua. Allet, allet als iaios, dis-li allet als iaios i els reis enguany et portaran un cavallet de ferro de Valenbisi… Ajoaceite, quiero ajoaceite, chorizos y un gin-tonic!!!

La meua xiqueta era l'ama
de la cort i la porquera,
dels xoriços i arribistes
i d'omplir la faltriquera.

dijous, 15 de setembre del 2016

L'Eternitat i un dia


Potser que mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard, doncs A joc de daus vos acompararé. Que la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.

dimecres, 7 de setembre del 2016

Soria


Sòria, il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei, Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic  i exquisit plat del restaurant més conegut d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle, Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988, l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado, Perico, va donar les seues primeres pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle, Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió, dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries de whisky DYC, que tots citem al demanar un sorianoUn segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència, la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila, tornes a equivocar-te, Guindos.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Quanta, quanta calor


Avui feia tanta calor,
que tot i el seu tall esmolat
 i la seua silueta allargassada,
m'hagués gitat
sota l'ombra del xiprer.

Avui feia tanta calor,
que no m'hagués preocupat
gens ni mica
dormir el meu somni etern
sota l'ombra lasciva de la figuera.

Avui feia tanta calor,
que tots ens preguntàvem
si no hi haurà cap altra forma
de sentir-se vius
sinó al damunt d'una bicicleta.

Avui en feia tanta calor,
que els umbracles reien
i els solàriums ploraven,
els para-sols s'insinuaven
i els xiringuitos es deien barrets de platja.

Avui feia tanta calor,
que no m'ha importat,
tot i les accelerades,
que els meus companys de ruta
me hicieran sombra.

Avui en feia tanta, tanta calor,
que no guerra,
que no hagués dubtat
el més mínim en triar
el costat fosc de la força.

Avui feia tanta calor,
que hagués deixat de banda
les jeunes filles en fleurs,
i m'hagués quedat abraçat
a la seua ombra.

Avui feia tanta calor,
que tots ens adonàvem
que potser no hi ha cap altra forma
de fugir la mort
que al damunt d'una bicicleta.

Avui feia tanta calor,
vet aquí la paradoxa,
que el xiprer i la figuera,
les jeunes filles en fleurs,
la vida i la mort,
les ulleres de sol i els barrets,
 els companys i la guerra
glaçaven, si més no,
l' incendi del mar.

dimarts, 30 d’agost del 2016

Saxa loquuntur


A la tele del bar, aquell barbut canós de pèl tintat parlava com si fos aquella nina que la seua germana va rebre feia ja una vida com a regal de reis: yo te amo mamá, juega conmigo, eren les dues frases que la nina repetia cadascuna de les vegades que estiraves de l'anelleta. A aquestes alçades del capvespre i del ninot parlant, l'inspector V. bevia el seu nuvolet mentre li dedicava al barbut -tot i que no rei- tots els adjectius denigrants i insultants que li venien al cap, però el cas era que encara no hi havia trobat l'adequat, aquell que li tranquil·litzés els budells més que l'anís sec de l'alcoholera. Perquè el cinisme, la desraó, la mentida directa i descarada del barbut parlant li regiraven els budells, i només paraules tan balsàmiques com miserable, lladre, mafiós, canalla, podridura, mentider, corrupte, etc., li permetien retornar parcialment el seu cap als seus afers personals. La visita al Salón Paquita li havia deixat més incògnites que aclariments. Que el ciclista hi havia estat, podia confirmar-se. Que havia entregat l'encàrrec, també. Que havia eixit amb la idea d'agafar la bici i pedalar cap el port on un vaixell i una ocupació de 120 dies l'esperaven, semblava prou convincent; però era el cas que la bici seguia, al cap de quatre dies, enganxada a la canonada del gas amb un cadenat més propi d'una bici d'alta gama que d'aquell creuament onerós de ferros i filferros amb dues rodes. Què va passar? Què li va passar al ciclista en xafar el carrer? ¿Va trobar-se algú? ¿Li esperaven? ¿Sabia ell que li esperaven o va ser una sorpresa? L'única cosa segura era que aquell o aquella -si és que va trobar-se a qualsevol- que de sobte li va abordar només sortir del portal, no hi portava bici, perquè llavors també ell hagués agafat la seua. Criminal, xantatgista, ¿com pots pretendre? Malpar… Va decidir fer-li una ullada a la premsa, almenys desconnectaria els budells de la tele. A les aigües del Penyal d'Ifac continuaven trobant-se esquelets com si foren bolets a la tardor d'un estiu plujós. Caram, t'imagines el ritual i no saps si riure o plorar o plorar de riure, perquè si penses en les profanacions la cosa no deixa de tindre un toc còmic. Perquè els únics que tenen accés als soterrats són els funcionaris municipals. Ells els furten i vénen l'ossera als del vudú. I potser que barregen ossos d'uns esquelets amb altres i tot, total. Fins i tot podríem assegurar que algun d'aquests esquelets és la primera volta que veien el mar, o que es banyaven a les aigües del Penyal, segur. Mira, van complir el seu somni, unes vacances a primera línia de platja a Calp. I mentre feia aquestes digressions més o menys sarcàstiques, li va vindre al cap aquella notícia d'un tarat que passava el seu temps lliure furtant fotos de dones mortes al cementeri de Cullera. Va furtar 18, curiós, ja que parlem d'esquelets, tantes fotos com els 18 esquelets de Wisconsin. Inquietant, no? ¿Podríem establir alguna relació entre Calp, Cullera, el vaixell del port i Wisconsin? ¿Vudú, fotos, gegants i curset? Qui ha estat testimoni mut de tota aquesta xarxa de despropòsits? Podien ser unes bones preguntes per a l'examen d'inspector, va pensar en un somriure. El primer paquet funerari se'l varen trobar a la Roca Plana del Penyal, va llegir; Saxa loquuntur, sí, no estaria mal, si les pedres parlaren. Bé, el cas és que deuríem dir: bicicleta loquuntur, no? Quina colla de depravats, va pensar. Això, aquesta era la paraula, aquesta: depravat. Granota news, els llençols del Penyal.

dijous, 25 d’agost del 2016

Salò


Havia deixat la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava -vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge d'un camí de la seua infantesa: On parle française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise, així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu corresponent cartronet: On vende. A més, si hagués dit cosmotologista, amb o i no e -com l'e que sobrava al française de la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar. Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta Paquita, al capdavall, és cosmetologista o cosmotologista, tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita, li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit, no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector… L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's- la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé, ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí, va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a  la canícula les mentides envelleixen a les planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí, va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén… Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos, 120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix, sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti, senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista diplomada… Què hi feia el Chopin al Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del tal...

dijous, 18 d’agost del 2016

Gourmet


Tot va començar amb la melmelada. Era un pot de marca blanca, però només obrir aquell pot de melmelada de maduixa va ser com si destapés la caixa dels trons... o la de Pandora, si és que sou més de lletres que de l'oratge. Perquè el suau flaire a cautxú -sí, n'hi han de melmelades de maduixa que tenen un saborós fons aromàtic de cautxú- el va transportar a la seua infància, a un moment molt precís de la seua infància: el dia que el seu pare se'l va portar a aquella botiga de bicicletes del carrer Colón amb la intenció de començar un dur i llarg pelegrinatge: comprar peça a peça un somni, un somni que deuria dar com a darrera recompensa la tan desitjada bici de curses. El desdejuni d'aquell dia -pa torrat, mantega, melmelada, suc de taronja i cafè- li va capgirar la vida, tot i que la mantega amortia un poc el sabor nostàlgic de la melmelada, i la taronja i el cafè el varen regressar sobtadament al seu temps. Però cadascuna de les mossegades va ser un bocí de temps retrobat, i al mateix temps una comunió, una identificació íntima entre membres d'un mateix cos al capdavall retrobats. Als pocs dies va mirar d'intensificar aquella sensació diversa o conjunt de subtils emocions que esclataven en activar l'untuosa espoleta de la melmelada. Va substituir la mantega per un raig d'oli d'oliva, i tot i que el cautxú va consolidar la seua presència, el sabor afruitat de l'oliva encara desvirtuava lleument aquella experiència, que a falta d'una millor denominació va qualificar de mnemòfaga, o menjar records. I tant li va agradar aquella experiència d'empassar-se la memòria i el temps, que un pluviós matí d'agost, amoïnat per la renúncia a la seua eixida confessional en bici, se li va ocórrer canviar l'oli de les torrades: i de l'oliva va passar a la vaselina. L'oli de vaselina és un oli molt lleuger, cristal·lí, amb ressonàncies gomoses i acerades, un subtil toc d'engranatge, i d'un grau d'untuositat ideal pel pa torrat. No ho va dubtar… bé, sí, va preguntar-se si seria comestible: no podia acceptar, però, que una de les matèries que formaven aquest somni d'ulls oberts, aquest retrobament d'un temps perdut, esdevingués un verí. Aquella mossegada on una fina capa de melmelada de cautxú descansava sobre un llit d'oli de vaselina i pa torrat el va commoure profundament. Podia afirmar que hi era a casa dels pares, que el pare hi era al seu costat, i que ambdós manipulaven part del mecanisme de tracció d'aquella encara incompleta bici de curses, sobretot el pinyó, de només cinc corones, i tot ell banyat en l'oli de vaselina que ara mastegava suaument barrejat amb els millors records. Les següents passes eren quasi previsibles. De l'oli de vaselina va passar al greix blanc Gipiemme, visualment similar a la mantega, i un lubricant específic pels rodaments de rodes, eix de pedaler i qualsevol dels engranatges amb coixinets de la bicicleta. Aquell dia no només va parlar amb el pare, també la mare hi va ser: el sopar és a taula; va, que es refreda. I ell, conscient d'arribar d'un temps futur, de no ser ja només un xiquet amb les seues dèries, els va besar. I els dos, pare i mare, van quedar estranyats. Què empallegós eres… van dir. Quan es va acabar la melmelada no ho va dubtar ni un segon. Va torrar -en cru eren massa elàstiques- unes fines tallades -eren retalls- de càmera d'aire, va agafar pa, i en lloc de tomata va untar la llesca amb greix rosa especial anti-humitat per a coixinets més delicats, i abans de posar les tallades d'aquest peculiar pernil a la catalana sobre la tomata-greix, va afegir unes gotetes d'oli de vaselina. L'experiència mnemòfaga va ser més intensa que mai. La mare li va dir, però: això que prens és un verí, és molt roí. Però ell ja no era un xiquet. D'alguna cosa tenim que morir?, li va contestar… ¿Te quedes a dinar?... Sí, he tornat… ¿Vols cafè?... No.

diumenge, 14 d’agost del 2016

L'examen


Estic nerviós. Molt nerviós. Sempre m'han inquietat els exàmens, i molt més si es tracta d'una prova la qual confirmarà o no la meua propera i definitiva nacionalitat: la viciclista. Fa uns dies vaig entregar la meua sol·licitud i vaig pagar les taxes: 85 € de l'ala; bé, tot siga donat per ben pedalat. Vull fer oficial la meua nacionalitat, la nacionalitat viciclista. Elemental. El que no acabe de saber, és què pinta en tot aquest procés o batibull l'Instituto Cervantes. Que jo sàpiga, Don Miguel mai no es va pujar a una bici -una tipus draisina, si no volem caure en massa contradiccions temporals o cronològiques, que no són del tot el mateix. Ni el pobre Alonso Quijano, Don Quijote -l'aclariment ve a compte de l'examen; elemental- va recórrer la Mancha de Dulcinea -no la de Cospedal, tot i el cognom ciclista- amb cap tipus de velocípede marca Rocinante, posem per cas. Comença l'examen. D'entremesos -ja que parlem d'en Cervantes- m'enfronte a un seguit de conceptes d'indubtable arrel viciclista, diu l'Instituto: tapa, ración i aperitivo. Uf, vaig dir jo. La cosa no té fàcil explicació viciclista. Tapa, el que és diu tapa, només tens la tapa de l'eix de pedaler -als models més econòmics- i la tapa dels coixinets de les dues rodes, tot i que, a més a més, podríem afegir la tapa que a la potència fixa la direcció, i com a molt la tapa dels cervellets que habitualment protegim amb el casc, i que sempre pots trobar arrebossats com a aperitiu en alguns bars especialitzats en triperia. I vet aquí la relació ontològica entre el viciclisme i l'art de l'aperitiu, que podríem resumir en la quixotesca expressió d'omplir la panxa, pel que toca al Sancho Panza. Crec que vaig bé. Tot quadra, com l'homònim d'una bicicleta. En lo tocant a ración, la veritat, estic una mica desorientat. Només em ve al cap el tòpic castrense: pescadilla de ración -inalterable al menú dels sopars de la meua mili- i la no menys castrense cartilla de racionamiento; que traslladades ambdues al món viciclista podríem entendre com a subidilla de ración i pastilla de racionamiento -dopatge, és clar- tot i que no sé si són aquestes les referències correctes. De primer plat, l'Instituto ens pregunta per la projecció internacional dels Churros, la Sangría i la Tortilla de patata. Anem a pams. Dels Xurros, que em perdone l'Instituto, però jo no puc conèixer la presència que els parlants castellans de València tenen al món mundial -tampoc sé la dels parlants valencians; elemental- i vaja des d'ací les meues disculpes a tots els Xurros i no Xurros internacionals per la meua ignorància. De la sangria sí que en sé, faltaria més. Això és ben habitual al món de la competició ciclista, que no viciclista. Trau-li sang al campió. Posa-li sang al campió. Transfusió amunt, transfusió avall. Què bona està la sangria a l'estiu ciclista. Ei, compte amb les anàlisis. I em queda la tortilla de patata i el seu abast internacional. Definisca vostè, Vicicle, la truita de creïlles, em diu el professor, tal i com si d'una sèrie o pel·li americana es tractés. Que sempre estan amb la mateixa mania. Definisca açò, definisca allò. Sempre al darrere del concepte, xuclant-li roda. Deu ser que l'americà mig, i el de pam i mig també, és molt aconceptual. Bé, no desbarrem. Definisca, Vicicle: truita feta amb els ous d'una de les aus mes covards, la gallina, i els tubèrculs que varen dur des de l'altiplà andí al segle XVI. D'això, que molts del que avui estan asseguts fent l'examen ens podrien donar lliçons. Abast internacional assegurat, perquè de gallines i manllevadors n'hi per tot arreu. Elemental. Però el plat fort estava per arribar. Los Toros. Els bous: "espectáculo con gran público más antiguo de España y uno de los más antiguos del mundo", inclòs entre els "signos, símbolos y objetos relacionados con las fiestas". Bé, què dir, què fer? Mentre pedales només tortures el teu cos. A qui li pot interessar el patiment d'un pobre animal, sinó als pobres d'esperit i criminals no confessos? Elemental. I de postres: un cop d'estat descafeïnat, tocaet o maquillat en conflicte inter pares, i una darrera pregunta amb trampa: ¿cuántos ciudadanos deben respaldar una iniciativa legislativa para poder presentar una proposición de ley? I dic trampa, perquè si el rebuig de milions de persones a una guerra -la de Irak, fem memòria- que ens ha portat a l'actual situació internacional, se'l passà per l'entrecuix un pobre d'esperit i criminal no confés, que només volia posar els peus damunt una tauleta d'un ranxo a Texas, què importa la xifra? Elemental, estimat Watson. I si avui és la Vespra, demà és la Festa. I si un poble rebutja la seua llengua, com respondrà l'examen?

dimarts, 2 d’agost del 2016

L'acudit


Que hi ha algú?... El pobre ciclista havia caigut baixant el port dels seus somnis, el port de la seua vida. Tant de temps preparant-se, esforçant-se. La disciplina dels entrenaments, els maldecaps amb la família, els amics deixats a l'espera, en stand by. Tot ho donava, però, per ben fet. Al capdavall hi era on volia ser, i havia pujat amb destresa i solvència aquell desafiament amb nom de malson. Però… sí, sempre hi havia l'adversitat al girar els cantons de la seua vida. No és que fóra el que es diu un gafe, un malastruc, però mai no s'havia pogut considerar una persona amb una mica de sort. I ací el teniu, a un dels moments més significatius del seu viatge existencial, de la seua aventura particular, tampoc no havia pogut lliurar-se de les carícies perverses del destí. Li va esvarar la roda del davant, va caure a la pitjor corba de la baixada, i per acabar-ho d'arreglar a l'infinitesimal instant en que el seu destí devia decidir quin dels dos, ell o la bici, havia de caure pel precipici i quin dels dos quedar-se sobre el paviment lliscós i emboirat del port de malnom… Bé, no fa falta que aclarisca quin dels dos estava hores d'ara penjat d'uns matolls esclarissats de la pedregosa paret amb l'abisme com a projecte de futur, com a destí del seu pròxim i de segur últim viatge. I va a començar a cridar. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco se'n fotia repetint la pregunta que l'angoixa generava a la seua gola: hi ha algú, algú, gú… I va pensar que sempre acabava per trobar-se tot sol al bell mig del no-res. Que aquelles decisions que havia pres a la seua vida, seguint els seus principis, intentant ser conseqüent amb el que pensava, no havien fet sinó allunyar-lo dels beneficis que d'altres acabaven per gaudir. I ara s'adonava que la seua actitud no era cap mèrit, que ho feia perquè no podia fer una altra cosa, que si ets inflexible amb els teus raonaments tens que acceptar les conseqüències. I potser que estar penjat d'aquell matoll ressec a l'espera -stand by- de la seua darrera caiguda era una bona metàfora de tota la seua història intel·lectual. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco s'aplicava intempestiu a la seua feina imitativa i instintiva: hi ha algú, algú, gú... I tant va insistir, i tant li va fer l'eco de burleta que ni més ni menys que el mismísimo déu, molest per tanta injustícia, va intercedir: ara mateix dos àngels amb un núvol de cotó-en-pèl et faran un araceli particular perquè pugues salvar-te… Sí, però n'hi ha algú més?… I l'eco va riure com mai no ho havia fet d'aquell acudit que resumia amb gran precisió l'angoixa i el devenir vital del caigut.

Caram amb la coincidència
(País, 6-8-16)

dimarts, 19 de juliol del 2016

De misses


Tindrem que abandonar l'idea inicial… ¿La missa de cantus firmus?... Sí, potser que no és el millor moment. Ja sabeu que s'ha filtrat a l'opinió pública part del que projectàvem… Ja m'ho estic imaginant: en posición de firmes y al grito de "presente", los feligreses que se congregaron, etc., etc., etc. No, tindrem que deixar-ho córrer… Tens raó. I què fem, perquè la missa ja està pagada… I missa pagada, missa cantada. Ací no tornem els diners, faltaria més… Això mateix… Doncs, podríem fer-li la de paràfrasis… ¿Com dius?... La missa de paràfrasis… ¿Donar-li voltes i més voltes, però sense concretar?... Més o menys. Podríem aprofitar el material dels màrtirs i tot això... Potser que ens acusen de marejar el pardal, perdó, el ritus, volia dir... No et preocupes, al colom no l'importa. Però sí, és cert, perquè això de en sufragio del alma del hermano Francisco F., com si no fóra el que és, no s'ho empassa ningú… I què em dius de la paròdia?... ¿La missa paròdia? Una missa que no és missa sinó tot el contrari, és a dir, que sí que és missa, però que no ho és. Almenys de nova. M'agrada la idea… Una cosa com un cop d'estat que no és cop d'estat, sinó tot el contrari, és a dir que sí que és un cop d'estat, però que no ho és… Això mateix... Ara que ho pense, ens ha xafat la guitarra el turc… És veritat, i no podem seguir les passes dels infidels, tot i que ell també ens còpia... Caram, sí que està embolicada la cosa… I el Cañi diu que en qüestió d'ànimes, de distincions no podem fer-ne, que totes tenen el dret als precs i els sufragis, sobretot els sufragis… Ergo, tenim que cantar-la… Equilicua... Sempre ens quedarà el recurs del sine nomine, la millor manera d'amagar identitats polèmiques… Com les bosses de sang anònimes del doctor Fuentes, l'Eufemiano… Correcte. Però què vols que et diga, una missa anònima, sense els cognoms i DNI del sufragista, no sé si Sant Pere voldrà escoltar-la… En la de misses de Glòria amb pal·li i tot que li vàrem fer... Temps era temps. Sempre teníem aparicions i miracles dels que aprofitar-nos-en… Només protestaven els jesuïtes, ¿t'han recordes? Que el Papa negre, deien, era cosa seua… ¿I si li fem una Missa Negra, una Black Mass?… Què dius ara? Que t'has begut l'enteniment?... No, el vi de la sagristia és el que m'he begut… Ja està. Ja ho tinc. Li farem la missa de tapadillo… I en lloc de pal·li durem un paraigües… ¿Negre?... Negre, of course.

divendres, 1 de juliol del 2016

Ells


Van baixar a Avitáx, ja vegeu. Ells, els especialistes en caca de gavina o gallina, amb les quals matèries tant els agrada fer el seu particular Asperges me. Ells, que són capaços de podrir només amb l'esguard l'alè selvàtic dels nens, les rialles esponeroses dels amors adolescents, les carícies imprevistes dels millors records. Sí, van baixar a Avitáx, perquè s'han promès no tornar a posar els peus a l'epicentre de la gran mentida que transmuta un accident en infàmia, un homicidi imprudent en un assassinat. Ells, genolls avinagrats de confessionari que mai no confessaran les veritats amagades. Ells, que glorifiquen i condecoren la Mare de Déu i neguen una, dos, tres... infinites vegades més que el Pere, el seu fill. Ells, que van crear el pecat per poder penedir-se, i el penediment per poder pecar. Ells, que menyspreen les víctimes d'un luctuós succés previsible i evitable, però bategen els nadons abans de nàixer -par le moyen d'une petite canulle- si és menester, i per si de cas, tot i que Tomàs d'Aquino ho va prohibir: Infantes in maternis uteris existentes baptizari possunt nullo modo. Però els hi dóna igual el sant i qui l'alabe. Perquè tenen els seus Set Campions de la Cristiandat, la seua Champions particular: Sant Jordi per Anglaterra, Sant Denís per França, Santiago per Espanya, Sant Antoni per Itàlia, San Andrés per Escòcia, Sant Patrici per Irlanda i Sant David per Gales, i aquí paz y después gloria. Ells, que han fet de negar l'evidència el seu modus vivendi. Ells… què ràpid que obliden el que volen oblidar! Perquè al dintre d'aquest Ells no només són els factors de la desfeta, de la malifeta, els que mai no posaran els peus a l'estació de tel·lúric úter dues vegades rebatejada, tot i el Tomàs. No només són els criminals, alguns d'ells ja a la presó. També hi són, com a còmplices, tots aquells que els alaben. Perquè encara no han fet neteja. Perquè els agrada molt més l'oblit que l'honestedat, la desmemòria que la història, la conspiració que la lluita oberta. Són el que són, especialistes en merda. I tots aquells que els recolzen s'empastifen fins l'ànima, tant que en defenen Ells la seua existència intrauterina. I si no trobeu la bici, amics, és perquè, llevat dels festius, no podem dur-les per l'úter de la terra.

dimarts, 28 de juny del 2016

The program


Pel que sembla, encara és molt efectiva, oi?... No, estàs molt equivocat, ja fa temps que la deixàrem de banda… Doncs sempre ens va donar de bons resultats… Sí, no t'ho discutiré, però darrerament la població havia començat a desenvolupar una clara resistència al producte... Ah, no ho sabia, això explica moltes coses. Doncs mira, em sap greu pels pobres animalets, en lo bé que vivien… Va ser una època gloriosa, ho reconec, però el processament de la matèria prima no deixava de ser un quefer altament tòxic, i… Sort dels amiguets i la companyia, que per quatre perres ens feien la feina bruta malgrat les nul·les condicions higièniques. Avitáx, quina factoria puntera, ¿t'han recordes?… I haguérem continuat, no ho dubtes, però les darreres fumigacions van mostrar-se del tot insuficients… I els ocells alçaren el vol. Adéu, Avitáx, i… No tots, alguns els vàrem sacrificar… I tot siga pel bé de la societat… Sempre ens han guiat els interessos… De la majoria, no cal dir. Caram, doncs em deixes en l'incògnita. I què és el que feu ara?… Top secret… Home, però estem en confiança… Millor si no ho saps… ¿Tan greu és?... No vulgues saber més… ¿Potser que no ho entendria?... Potser… ¿Noves tecnologies?... Més antic que l'arna… Ei, marca Avitáx, vols dir?... No i sí… Com t'agrada el misteri… És que van de la mà… ¿De la mà?... O intoxiques o manipules… Ja, i què és primer l'ou o la gallina, no?... Això mateix… Ja em podries fer cinc cèntims… ¿Ací, al metro, davant de tot el personal?... Que estem en confiança, ja t'ho he dit. Més segur que un vagó del metro no és el despatx del ministre de l'interior… Tens raó, però… Vinga, home, que ningú no ens escolta… Doncs hem canviat la caca de gavina per la de gallina, no puc dir-te més… Primer la gallina i desprès l'ou; bé, els ous. M'agrada l'idea… Si no volies caldo… Dues tasses… Mira, la nostra parada… I al cristall de la porta es reflecteix el nom de la parada: Avitáx. 


dissabte, 25 de juny del 2016

El colibrí

-No podem canviar de país. Canviem de tema. 
(J. Joyce, Ulisses)

No sé, xe. Tot és pegar-li voltes -molt més del que ho faria una roda de bicicleta a qualsevol brevet- a la cosa, i com que no me n'ixen els comptes, xe, que no sé què pensar. Perquè he rellegit i tornat a rellegir Les Confessions de cabo a rabo, és a dir, de cap a cap -molt més fi el català que la fiscalia, of course- i enlloc que hi trobe mencions a les conxorxes o les conspiracions. I mireu que al final del llibre IV si que en fa menció de deixar-se de banda la virtut i fugir cap a la perdició: "En lloc de guardar la meua força per a tu, de tu me'n vaig apartar i em vaig anar a una terra llunyana", la qual cosa és ben premonitòria del seu viatge iniciàtic a Las Vegas, i fins i tot amb menció subliminal d'en Marcelo: "Esperem a l'ombra de les teues ales". Però em sembla forçar massa l'hermenèutica si al darrere de: "caminar esgarriat per llocs sense camins, envoltats per tot de desertors fugitius, capitanejats pel seu cap, el lleó i el drac a la guaita per atacar", del llibre VII, volem identificar la CUP, el Marc o el Jordi, pose per cas. Sí que és cert que al capítol 20 del llibre X, n'hi han una sèrie de preguntes retòriques més que inquietants: "Com, doncs, és que et puc buscar?... Com, doncs, he de buscar la vida feliç? Doncs no l'he de posseir fins que puga dir: 'Açò és el que jo buscava. Ací està.' ¿La buscaré… a través del desig de saber alguna cosa que ignore, siga per no haver-la conegut, siga per haver-la oblidat tan completament que ni tan sols recorde haver-la oblidat?" Hi podríem afegir: "Doncs trucaré al De Alfonso", i tot quadraria la mar de bé. Però no seria ètic, no? Fins i tot al capítol 40 del mateix llibre X, potser que albirem part dels seus dubtes més íntims: "¿On no m'acompanyares, oh Veritat, per ensenyar-me el que he d'evitar i el que dec d'abellir?... Però en cap cosa d'aquestes trobe lloc segur per a mi…" De fet, al capítol 27 del següent llibre, el XI, sentim l'eco subtil però esgarrifós de les filtracions: "Imagina, per exemple, una veu emesa per un cos que comença a sonar i sona una i altra vegada… Només podia mesurar-s'hi mentre sonava, perquè llavors havia alguna cosa que mesurar." El final sembla d'arrel mariana, ho reconec, però tot plegat jo crec que el colibrí el que s'ha libat de cabo a rabo, és l'Agustí de Canterbury -ara que els anglesos són una mena de refugiats, de sense papers- i no al d'Hipona. Jo que tu, Fernández, li faria cas al Lucas -hasta luego, Lucas- citat també per l'Agustí al llibre VIII: "te n'alegres més per un pecador de la pradera que se'n penedeix que per noranta nou que no necessiten de penitència" Lc. 15, 7. No seré jo qui diga de quina pradera es tracta, és clar.

dijous, 16 de juny del 2016

Blat o déu

¿Conte d'estiu?

A Gregor Samsa

Tots els anys, amb les primeres calorades de la primavera fugissera el problema s'agreujava. L'Adelfuns, el professor Adelfuns, ja s'ho esperava, i no li donava massa importància. Però el que estava passant-li enguany començava a inquietar el seu reticent esperit. Perquè si d'habitud se'n trobava tres o quatre com a molt al llarg de les setmanes que ja s'abocaven a l'estiu o fins i tot entraven de ple a la canícula, enguany el percentatge assenyalat deixava de ser més o menys mensual per convertir-se no en setmanal, sinó pràcticament en consuetudinari. Encara hi tenia ben presents les que va tindre que escombrar de la finestra i aixafar de seguida dijous passat, o les que li varen eixir desafiant les Harmonies du Soir del darrere del piano del seu laboratori al divendres. Sí, als laboratoris d'aquell Centre hi havien pianos, perquè n'hi han de laboratoris i de pianos, i com que mai no s'han barallat, encara no s'han establert fronteres ben definides entre aquestes dues entelèquies atomistes, per tant a buen entendedor pocas palabras bastan. Diumenge passat, com que li va tocar pedalar tot sol, va començar a donar-li voltes a la cosa. Ja havia passat notificació de l'anormalitat de tal situació al cap d'intendència dels laboratoris: Benvolgut Bluetoothman, davant la proliferació de blatodeus al laboratori 0.6, em veig en l'obligació de posar-ho al vostre coneixement. Si la direcció del Centre d'Investigacions no resol en temps i forma tal anomalia, em veure en la desagradable circumstància de… etc., etc. Addenda: ¿o és que la referència internacional a la que aspireu és la d'un piano farcit de ballaroles al dintre d'un laboratori més atipat que l'actual illa de Lesbos? Perquè, hores d'ara, estava ben clar que les migracions de corredores, cuques molles, cuques paneres, cuques panisseres, patxes o curianes, o com les vulgueu dir, era cosa ben consolidada. El cap d'intendència, mentre parlava per un mans lliures camuflat sota l'orella i amb l'esguard posat a les ones gravitacionals de la conversa telefònica, li va contestar amb llenguatge de sordmuts que sí, que deurien haver netejat les instal·lacions al mes de març, però que un problema de dates (sic) li ho havia impedit i que ho faria al juliol. Però l'Adelfuns, el primer que va pensar és que al juliol a ell ja li donava tot igual, perquè ara eren al començament del juny i camí del laboratori ja se li havia aparegut dues vegades el Monsenyor de l'Imperi Gay recordant-li aquella cosa de que no tot el blat era net. Blatodeus. Blat o Déu? Blat net? Hi havia alguna connexió?, va preguntar-se. I ara ja no sabia si apiadar-se'n o aixafar-les sense contemplacions. Però al d'intendència la seua realitat se li havia capbussat al buit de les ones gravitacionals i el que digués el Monsenyor l'importava tres àtoms. Perquè, al capdavall, l'única cosa que en feien les pobres blatodeus era traspassar la frontera que fins ara havien tàcitament acordat respectar. Ell miraria de no destorbar els seus passadissos perduts a les circumval·lacions de la paret falsa que era a l'entrada del laboratori; i elles, per la seua banda, no deixarien de tindre el seu pas suspès sobre la ranura que l'absència del sòcol les hi marcava. I entre pedalada i pedalada a l'Adelfuns li va donar per pensar en Demòcrit. I que si com el savi de Tràcia prescrivia: lo dolç i l'amarg, lo calent i lo fred, lo groc i lo verd, etc., no són més que opinions; i que només els àtoms i el buit són vertaders, per què no ho podien ser -d'opinions, vull dir- també les fronteres, tot i el buit del sòcol? I, que qui eren ells per impedir que les pobres paneroles, paneres, panisseres, papa paneres, panderoles, paparoles, o com les vulgueu anomenar, canviessin d'opinió -si és que les papa xinxeres tenien d'opinions- i travessaren allò que les hi podia suposar la seua mort violenta? I capficat com anava en aquests pensaments atomistes no acabava d'adonar-se que potser el vertader dilema hi era al mateix nom genèric de les pobres escarabateres, escarabatines, escarabatoles, escarabites, escarabitxes, escarbonites, escarabotines, o com les vulgueu anomenar, per tal de no dir-les cucaratxes. Perquè les blatodeus, potser tenien que triar entre el blat o el déu per mirar de seguir vives, donada la susceptibilitat que havien desenvolupat sobre el seu nom consuetudinari. Tria que es va fer més que radical quan el company del laboratori 0.4 va presentar-se amb un rotllo de cinta americana i en precintar entre els dos aquella escletxa que els hi feia de frontera entre el blat o el déu varen convertir el seu habitat natural en una mena de Guantánamo. Total, com que el seu color de coure vell- una opinió com qualsevol altra- ja els hi venia de fàbrica. Blat o Déu, vet aquí el dilema de la porcellanea. Cosa, evidentment, que en cap circumstància mai no els passa a les persones, segons Demòcrit.

dimarts, 7 de juny del 2016

Tres eran tres...


Anem a pams. A veure, d'un costat estan els Borbonàires: Alicia, Carlos, Cristina y Pedro, que o són Borbón-Parma Habsburgo-Lorena o Borbón-Dos Sicilias -sense Vega, tan s'hi val la collita, i el que els hi vulgueu afegir. Capità, l'emèrit JC palito. Per cert, de la Borbón-Panamá ningú ja no hi parla, no? Quines coses. De l'altra, els Amnistiàries, és a dir, el Montoro i el seu cap, el Capo Mariano -¿hores d'ara, qui dubta dels càrrecs?. Ara, intentem quadrar els comptes millor del que ho va fer el Bárcenas, que ja té mèrit. Tres eran tres… Ah, no, que en són quatre. Tornem-hi. Cuatro eran cuatro las hijas… No, no, de filles res, que l'Alicia és tieta del JC palito; i la resta: el Carlos, cosí del JC palito, i la Cristina i el Pedro, cosins de l'Elena, Cristina i Felip be baixa palito i nebots del JC palito. Tots plegats, o tieta política o cunyat amb segones o nebots Calbotàires de l'única professional, pel que sembla, de la Casa Reial, la Sofia. Més aristòcrata impossible, perquè una aristócrata no es más que una señora de la que se conocen sus antecedentes y a pesar de ello es respetada (Perich, dixit) Tornem-hi. Cuatro eran cuatro la tía abuela, el tío y los dos primos de Elena -sense hac- y ningun@ era... No, no, açò no em quadra, perquè com escric cosí/na amb l'@? ¿Cosin@? ¿I tiet/tieta? ¿Ti@? ¿Tió?... "Que cagui el Tió". I mireu que el problema no és el 3%, sinó només un 1,8% per repatriar -cosa de patriotes, és clar- el que tenien amagat… no, d'amagat res, custodiat a Suïssa per un pastor -tant s'hi val d'ànimes, d'ovelles o de calés amb nòmina a Lombard Odier- un pastor, dèiem, suïs i flautàire, com tots els pastors suïssos. Amb els Flautàires hemos topado, amigo Sancho. L'Heidi, millor ni esmentar-la. I al seu avi, que millor no deixe el negoci de la fusta, per si de cas. ¿I si canviem d'infanta?... Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro… Com que quatre? Amb cognoms tan llargs, amb guionets i copulatives -sobretot moltes copulatives- i només quatre familiars?... Vinga, home, qui pot creure-s'ho?... És que és una llicència poètica… Ah, caram, haver començat per ço -com que parlem d'antigalles… Tornem-hi. Cuatro eran cuatro los familiares de Cristina de Urdangarín, cuatro eran cuatro y ninguno era de postín. "Postín", quina cosa més rància… Doncs llevem a l'Urdangarín. Cuatro eran cuatro los familares de bla, bla, bla; cuatro eran cuatro y ninguno era china… chino… chin@. No, res a fer. I si provem amb el be baixa palito?... Cuatro eran cuatro las hijas -sí, filles, què passa, que estic ben fart del lligonet familiar- de Felipe, cuatro eran cuatro y ninguna era… Però quina cosa rima amb Felipe?... Bé, si no pot ser consonant, doncs que siga assonant: cuatro eran cuatro y ninguna era elite… Això sí que em fa gràcia a mi, mira. Com quan parlen de la categoria elit de ciclisme. Mireu, només falta que posem pel mig els Cicletàires. Tot plegat, l'única cosa que em queda clara, és que tots: els Borbonàires, els Amnistiàires i els Calbotàires -res a dir d'alguns, no tots, eh, Flautàires i Cicletàires- tenen el mateix problema que les tres filles d'Elena... que, no oblidem-ho, va ser raptada a la platja del Perellonet de València. Quin desencís -per dir-ho amb elegància, perquè si no diria quina merda- d'Ilíada va dur-nos l'Elena sense hac María Isabel Dominica de Silos de Borbón y Grecia, la raptada del Perellonet de malnom, ara que m'ho repense.

dimecres, 1 de juny del 2016

La cua


Deu ser una mena de penitència aconfessional el que m'està passant, perquè ja són dues voltes que pel carreró seu de Lo Rat Penat -Trinquet de Cavallers- i camí del treball, tinc la inquietant sensació d'estar al bell mig d'una partida de llargues. I el que encara no he pogut esbrinar és qui hi fa de pilota i qui de corda; qui, de feridor i qui o quins de muralla. Perquè ja va de dos que em trobe per les voreres del trinquet al cardenal arquebisbe que la té més llarga -la cua, vull dir- de la cúria, el Cañizares, que fins i tot el maligne li té enveja. Si vos dic que és baixet, no crec que en facen un d'especial a Discovery Channel; però si afegeixo que camina de costat, de nivell inclinat perquè carrega a dretes, potser que la cosa canvia. Té tendència a coixejar, tot i que no ho és, de coix, vull dir. I el seu cap gros i cendrós no es molesta gens ni mica en girar-se per mantenir la conversa murmuradora de l'acòlit de torn, sempre un pas al darrere de la cua més llarga i amb les mans entrellaçades a l'alçada de la barbeta com si li anés a cantar el Miserere mei. Què he fet jo, déu meu, per merèixer càstig tan oprobiós? ¿Es massa rosa la cursa rosa? Vull dir: ¿és conseqüència del meu vici ciclista -anava a dir solitari? ¿És això? ¿És tot producte del Viciclisme? ¿D'un Giro que amenaça la família pel domini del seu color emblemàtic? ¿D'un Nibali, que tot i estar cassat i en fills s'ha posat de rosa fins els mitjons?


No podrán con la familia, ha dit. I la pilota que amenaça rebotar a la muralla de forma imprevisible. Però avançant-me al retruc, que l'amenaça potser està al celibat, li etzibe. Total, com que no paguen impostos, i les escoles, els hospitals i les seues universitats catòliques les paguem entre tots. Jugada rodona. Però potser que aquest apropament a la dona també és una amenaça. Bisbe amenaçat. Món amenaçat. Fins i tot la paz mundial sembla estar en perill, que és pilota llarga a tocar la muralla en paral·lel i a esquerres, i una mà que sap que es cremarà, tot i la precisió de la resposta. Que no sap que ja estem a la III guerra mundial? Però el bisbe no escolta, que sembla un abocador d'odi. I pense si és que no ha perdut la cua, tal i com li va passar al conseller d'Estat Kovaliov amb el seu nas, i tot són focs d'artifici per mirar de dissimular la manca del que fins ara era el seu atribut principal. Doncs, compte amb la cua, bisbe, no la trobe pel trinquet amb uniforme brodat en or.

Temps era temps