L'examen

Estic nerviós. Molt nerviós. Sempre m'han inquietat els exàmens, i molt més si es tracta d'una prova la qual confirmarà o no la meua propera i definitiva nacionalitat: la viciclista. Fa uns dies vaig entregar la meua sol·licitud i vaig pagar les taxes: 85 € de l'ala; bé, tot siga donat per ben pedalat. Vull fer oficial la meua nacionalitat, la nacionalitat viciclista. Elemental. El que no acabe de saber, és què pinta en tot aquest procés o batibull l'Instituto Cervantes. Que jo sàpiga, Don Miguel mai no es va pujar a una bici -una tipus draisina, si no volem caure en massa contradiccions temporals o cronològiques, que no són del tot el mateix. Ni el pobre Alonso Quijano, Don Quijote -l'aclariment ve a compte de l'examen; elemental- va recórrer la Mancha de Dulcinea -no la de Cospedal, tot i el cognom ciclista- amb cap tipus de velocípede marca Rocinante, posem per cas. Comença l'examen. D'entremesos -ja que parlem d'en Cervantes- m'enfronte a un seguit de conceptes d'indubtable arrel viciclista, diu l'Instituto: tapa, ración i aperitivo. Uf, vaig dir jo. La cosa no té fàcil explicació viciclista. Tapa, el que és diu tapa, només tens la tapa de l'eix de pedaler -als models més econòmics- i la tapa dels coixinets de les dues rodes, tot i que, a més a més, podríem afegir la tapa que a la potència fixa la direcció, i com a molt la tapa dels cervellets que habitualment protegim amb el casc, i que sempre pots trobar arrebossats com a aperitiu en alguns bars especialitzats en triperia. I vet aquí la relació ontològica entre el viciclisme i l'art de l'aperitiu, que podríem resumir en la quixotesca expressió d'omplir la panxa, pel que toca al Sancho Panza. Crec que vaig bé. Tot quadra, com l'homònim d'una bicicleta. En lo tocant a ración, la veritat, estic una mica desorientat. Només em ve al cap el tòpic castrense: pescadilla de ración -inalterable al menú dels sopars de la meua mili- i la no menys castrense cartilla de racionamiento; que traslladades ambdues al món viciclista podríem entendre com a subidilla de ración i pastilla de racionamiento -dopatge, és clar- tot i que no sé si són aquestes les referències correctes. De primer plat, l'Instituto ens pregunta per la projecció internacional dels Churros, la Sangría i la Tortilla de patata. Anem a pams. Dels Xurros, que em perdone l'Instituto, però jo no puc conèixer la presència que els parlants castellans de València tenen al món mundial -tampoc sé la dels parlants valencians; elemental- i vaja des d'ací les meues disculpes a tots els Xurros i no Xurros internacionals per la meua ignorància. De la sangria sí que en sé, faltaria més. Això és ben habitual al món de la competició ciclista, que no viciclista. Trau-li sang al campió. Posa-li sang al campió. Transfusió amunt, transfusió avall. Què bona està la sangria a l'estiu ciclista. Ei, compte amb les anàlisis. I em queda la tortilla de patata i el seu abast internacional. Definisca vostè, Vicicle, la truita de creïlles, em diu el professor, tal i com si d'una sèrie o pel·li americana es tractés. Que sempre estan amb la mateixa mania. Definisca açò, definisca allò. Sempre al darrere del concepte, xuclant-li roda. Deu ser que l'americà mig, i el de pam i mig també, és molt aconceptual. Bé, no desbarrem. Definisca, Vicicle: truita feta amb els ous d'una de les aus mes covards, la gallina, i els tubèrculs que varen dur des de l'altiplà andí al segle XVI. D'això, que molts del que avui estan asseguts fent l'examen ens podrien donar lliçons. Abast internacional assegurat, perquè de gallines i manllevadors n'hi per tot arreu. Elemental. Però el plat fort estava per arribar. Los Toros. Els bous: "espectáculo con gran público más antiguo de España y uno de los más antiguos del mundo", inclòs entre els "signos, símbolos y objetos relacionados con las fiestas". Bé, què dir, què fer? Mentre pedales només tortures el teu cos. A qui li pot interessar el patiment d'un pobre animal, sinó als pobres d'esperit i criminals no confessos? Elemental. I de postres: un cop d'estat descafeïnat, tocaet o maquillat en conflicte inter pares, i una darrera pregunta amb trampa: ¿cuántos ciudadanos deben respaldar una iniciativa legislativa para poder presentar una proposición de ley? I dic trampa, perquè si el rebuig de milions de persones a una guerra -la de Irak, fem memòria- que ens ha portat a l'actual situació internacional, se'l passà per l'entrecuix un pobre d'esperit i criminal no confés, que només volia posar els peus damunt una tauleta d'un ranxo a Texas, què importa la xifra? Elemental, estimat Watson. I si avui és la Vespra, demà és la Festa. I si un poble rebutja la seua llengua, com respondrà l'examen?