dimarts, 2 d’agost de 2016

L'acudit


Que hi ha algú?... El pobre ciclista havia caigut baixant el port dels seus somnis, el port de la seua vida. Tant de temps preparant-se, esforçant-se. La disciplina dels entrenaments, els maldecaps amb la família, els amics deixats a l'espera, en stand by. Tot ho donava, però, per ben fet. Al capdavall hi era on volia ser, i havia pujat amb destresa i solvència aquell desafiament amb nom de malson. Però… sí, sempre hi havia l'adversitat al girar els cantons de la seua vida. No és que fóra el que es diu un gafe, un malastruc, però mai no s'havia pogut considerar una persona amb una mica de sort. I ací el teniu, a un dels moments més significatius del seu viatge existencial, de la seua aventura particular, tampoc no havia pogut lliurar-se de les carícies perverses del destí. Li va esvarar la roda del davant, va caure a la pitjor corba de la baixada, i per acabar-ho d'arreglar a l'infinitesimal instant en que el seu destí devia decidir quin dels dos, ell o la bici, havia de caure pel precipici i quin dels dos quedar-se sobre el paviment lliscós i emboirat del port de malnom… Bé, no fa falta que aclarisca quin dels dos estava hores d'ara penjat d'uns matolls esclarissats de la pedregosa paret amb l'abisme com a projecte de futur, com a destí del seu pròxim i de segur últim viatge. I va a començar a cridar. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco se'n fotia repetint la pregunta que l'angoixa generava a la seua gola: hi ha algú, algú, gú… I va pensar que sempre acabava per trobar-se tot sol al bell mig del no-res. Que aquelles decisions que havia pres a la seua vida, seguint els seus principis, intentant ser conseqüent amb el que pensava, no havien fet sinó allunyar-lo dels beneficis que d'altres acabaven per gaudir. I ara s'adonava que la seua actitud no era cap mèrit, que ho feia perquè no podia fer una altra cosa, que si ets inflexible amb els teus raonaments tens que acceptar les conseqüències. I potser que estar penjat d'aquell matoll ressec a l'espera -stand by- de la seua darrera caiguda era una bona metàfora de tota la seua història intel·lectual. Que hi ha algú? Que hi ha algú?... I l'eco s'aplicava intempestiu a la seua feina imitativa i instintiva: hi ha algú, algú, gú... I tant va insistir, i tant li va fer l'eco de burleta que ni més ni menys que el mismísimo déu, molest per tanta injustícia, va intercedir: ara mateix dos àngels amb un núvol de cotó-en-pèl et faran un araceli particular perquè pugues salvar-te… Sí, però n'hi ha algú més?… I l'eco va riure com mai no ho havia fet d'aquell acudit que resumia amb gran precisió l'angoixa i el devenir vital del caigut.

Caram amb la coincidència
(País, 6-8-16)

2 comentaris:

  1. de vegades passa tant esforç....i tot se'n va al carai

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És que els principis són els principis. Per cert, que hi ha algú?... :)

      Suprimeix