dijous, 25 d’agost de 2016

Salò


Havia deixat la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava -vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge d'un camí de la seua infantesa: On parle française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise, així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu corresponent cartronet: On vende. A més, si hagués dit cosmotologista, amb o i no e -com l'e que sobrava al française de la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar. Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta Paquita, al capdavall, és cosmetologista o cosmotologista, tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita, li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit, no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector… L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's- la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé, ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí, va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a  la canícula les mentides envelleixen a les planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí, va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén… Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos, 120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix, sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti, senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista diplomada… Què hi feia el Chopin al Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del tal...

3 comentaris:

  1. no se pas si o capit del tot o si anava amb segons però m'ha fet riure el teu escrit

    ResponSuprimeix
  2. Respostes
    1. Amb algunes segones sí, és clar :) El més important és que t'ha fet riure, és clar :) Una abraçada.

      Suprimeix