diumenge, 19 d’abril del 2015

Neu d'abril


Avui anava a posar-me poètic. La raó és d'importància. Perquè avui, diumenge de pedaleig, ha nevat a València. Sí, sí, ja sé que no us ho creureu, però és la vera veritatis, és a dir, pura literatura. Al bell mig de l'abril, amics. Què us en sembla?. I la cosa ha anat, més o menys, així. Anàvem pedalant. Pim pam, pim pam. I, de sobte, els flocs de neu han començat a caure al damunt de l'Horta. Hi havia de tots els colors: blancs, grocs, rojos, blaus… I tot just en tocar terra es presentaven: Hola, sóc la rosella. I jo, la tarongina. Doncs jo sóc la margalida petita, groga i amagada entre versos, dels amors prohibits. I jo, la flor allimonada del trèvol que, sota els tarongers, n'ha vist de passions trencades sobre la verdura aixafada i agra, de possessions desesperades sobre el capvespre del món. I el seu alè, el dels flocs caiguts, profund i a contra cor del gel, perfumava l'aire humit de la rosada tèbia i la neu multicolor. Hum!, quin plaer de la memòria. Aquell bes de llavis freds i terra aborronada. Aquell ventre càlid on trobarien el seu final totes les il·lusions de la paraula. I el faune que toca la flauta i somnia: Aimai-je un rêve?. Ja vegeu, com de poètic me n'anava a posar. Però se m'ha estrangulat la gola bertsolari per la indignació que m'ha produït que un dels besugos més tonyina de l'aquari pudent conseqüència de les clavegueres del poder ha menyspreat el mític camarot dels Marx, anomenant-lo de Carlos Marx. Com pot gosar aquest peixet expiatori de rebaixar als Marx  a la categoria d'un Karl? Ja n'estàvem prou calents pel pam i pipa de la senyora batllessa, que ara ens ve el peixet de colorets amb pretensions sarcàstiques. Tinga vostè en compte, senyor president retrucat, que mai de la vida no podrà superar el "y también dos huevos duros" del mitològic camarot paradigma de la democràcia -tothom hi troba la porta oberta- a qualsevol part del món. Molt més del que mai no serà l'oceanogràfic de xaranga i pandereta on vostè cueja la seua cueta de sardineta petitòria. Neu d'abril. Oh!, neu d'abril. Democràtica pol·linització del fruit exclusiu dels ulls, el color, la sensualitat del so, de la bellesa esquiva del somni i la nimfa flautista: Aimai-je un rêve?. I tu, si volies parlar de llocs vomitius, només tenies que esmentar l'aeroport de l'abuelo Fabra, Carlos Fabra, i no Marx, on ningú vol entrar, o el boudoir de la batllessa burleta, ja que mai no tindràs llocs propis d'intimitat tan messiànica. I així estem, amb regidores de cultura que fan deu faltes d'ortografia per centímetre quadrat, batllesses que es burlen de les víctimes d'un accident amb morts i tonyines que no ens deixen gaudir de la neu d'abril i el parell d'ous durs típics de la Pasqua… Bé, que en siguen tres.

dimarts, 14 d’abril del 2015

Decía Galeano


Decía Galeano que decía un amigo suyo que la utopía, como el horizonte, se alejaba de nosotros tantos pasos como en pos de ella avanzábamos. Por tanto, la utopía, si servía para algo era para caminar, o para pedalear, que para mí, a fin de cuentas, es lo mismo. De Galeano leí hace años y paños un libro que apenas dejó huella en mí, lo siento, Días y noches de amor y de guerra -y ahora recuerdo, y sí sé el porqué, aquella película, casi homónima, Paseo por el amor y la muerte, que vino a estrenarse más o menos por la misma época en que leí aquellos Días, principios de los '70: qué cosas tiene el olvido, John Huston y Eduardo Galeano en un mismo suspiro. De Galeano lo que verdaderamente me gustaba era su hablar, la música sobria, contenida y profunda de su voz, de su palabra, de sus ideas, de su compromiso con los desheredados, fuera de toda impostura, alejado siempre de la fotografía fácil o la grabación oportunista. Y me agradaba, sobre todo, cuando hablaba de Onetti, de las provocaciones que le infligía por demasiado idealista y demasiado joven. Del placer físico de la escritura, que las nuevas pedagogías también quieren robarnos. Y más, mucho más  me gustaba, cuando leía alguna de las luminosas páginas de aquel hombre que no sólo nunca quiso reinar, sino que no quiso ser hombre. Aquél que, en sus últimas palabras, reescribió el paseo embriagado y romántico de tinta corrida por el amor y la muerte, el liebestod wagneriano, en versión mestiza de preciso trazo y palabra afilada: El homicida: Porque la quería toda, señor juez. Ella con su pasado, ella con su último pensamiento, para siempre oculto. Qué estaba pensando cuando murió?... El Juez: No pensaba, usted la mató mientras dormía… El homicida: Eso, señor juez, su último sueño… Y Galeano ha llegado a su último sueño. Como la efervescencia apagada de la cerveza de la vida: "Así, con espumita". Porque el uruguayo es la otra cara de la moneda de plata argentina. Ese otro paseo por el amor y la guerra, esos otros días y noches de amor y de muerte. Es así, y nadie debe molestarse por ello. Menos aún, al calor amable de la celestial tertulia que recién le ofrece silla y voz a la utopía.