dijous, 30 de juliol del 2020

Ja em perdonareu


De vegades te n'oblides que el que tens,
però que mai no tindràs
-meravellosa paradoxa-
allò que semblava donar-li sentit a la teua vida
-si és que cal això, i ara no parle de bicicletes, o sí-
allò que, pel que tinc viscut,
l'importa un puta merda a la major part de la gent,
fins i tot a molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.
I que fan veure que no, que sí,
que els preocupa d'allò més,
que, caram, com ho pots dubtar.
Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se
a la seua ridícula vanitat, filla esbiaixada
de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,
filla borda de la mediocritat…
Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies tindre no ho tens;
fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.
Perquè arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…
no, millor: aquell moment al qual t'agradaria ser
la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.
I oblides que és la única cosa que realment importa.