De vegades
te n'oblides que el que tens,
però que mai no tindràs
-meravellosa
paradoxa-
allò que semblava donar-li sentit a la teua vida
-si és que cal
això, i ara no parle de bicicletes, o sí-
allò que, pel que tinc
viscut,
l'importa un puta merda a la major part de la gent,
fins i tot a
molts dels que van elegir, diuen, pensar el mateix que tu.
I que fan veure que
no, que sí,
que els preocupa d'allò més,
que, caram, com ho pots
dubtar.
Pobra gent, tots plegats, que només vol lliurar-se
a la seua ridícula
vanitat, filla esbiaixada
de la rancúnia, filla oficial de l'enveja,
filla
borda de la mediocritat…
Te n'oblides, de vegades, dèiem, que el que creies
tindre no ho tens;
fixeu-vos-en, però, qui us ho voldrà furtar.
Perquè
arribarà aquell moment en què ho trobaràs a faltar…
no, millor: aquell moment
al qual t'agradaria ser
la lletra d'una cançó... o els sons d'una melodia.
I
oblides que és la única cosa que realment importa.
