dimecres, 30 de novembre del 2011

La impostura de l'àngel


La sala sembla una reunió de mims espatllats. És que no arribe, no tinc força. Bé, sí que en tinc. Vull dir que com si no. I al capdavall se'm carrega. D'això, que els moviments deixen de banda el gest... Recupera el moviment, i del gest ja en parlarem... Segur?... Paciència i constància, és el secret... Fa quatre dies que ha fet quatre mesos de la trompada al colze per culpa d'un pedal obstinat en no voler reconèixer la seua realitat intermitent: ara et mous, ara et quedes calladet i quiet… Doncs no, que jo vull marxar… I la varem tindre. I tant! Me'n queden cinc, potser, per arribar al sancta sanctorum de l'especialista. Mentre, l'àngel blanc del gimnàs passeja el vol dubtós d'unes ales de cotó alhora que encén el seu particular infern pre-nadalenc de llums roges i càlides. Vuelta y vuelta, i desprès ja li diré. De fet és l'únic que parla. Poc i repetitiu, però parla. Mal de bragueta, mal de bragueta... Com diu?... Aquest país sempre se l'han menjat els hijosdalgo, que eren fills del no-res, i el mal de bragueta… ¿Això és el que em tenia que dir desprès del vuleta y vuelta?... Els ulls del mim són de vidre. Tenen la fixació morta de l'horitzó. I tot un daltabaix d'imponderables invisibles l'envolta. Són àngels caiguts. La vàlua dels quals es reduïa a prendre cafè amb Déu. Ara ho hem pogut sospesar. Em fa por aquest lloc. El ciclista parla amb la paraula del moviment. I mai no fa fatxenderia de pujar el cel sempre que li ve de gust prendre un cafè -i copa, per què no- amb els déus, i que les seues cames -no la bragueta- li ho permeten, és clar. Bé, ara tire d'ahí. És tracta de treballar la passivitat del colze. Moure'l sense que se n'adone… Però si ignora la feina, mai espavilarà, no?... Vostè tire, que algú al seu cos farà la feina per ell… Deu ser que allò de clavar els colzes ja no es porta. Que ara és una altra cosa la que es clava. Mal de bragueta, potser té raó l'àngel. O era un mim? Perquè alguns dels àngels, semblen haver-hi emmudit per sempre mai. Mai no m'havia adonat que els mims també poden quedar-se muts quan el gest s'enfonsa en la quietud d'un moviment cec.

divendres, 25 de novembre del 2011

El sol de la taronja


Divendres. Avui. Hem posat una rentadora. Sembla vol aclarir-se definitivament. Ahir encara va anar de carasses. Trec el gibrell de roba humida al balcó que dóna a la plaça, on tenim l'estenedor plegable. Tot i la frescor del matí, el sol a hores d'ara em crema la pell de la cara mentre mire d'aprofitar els filferros al màxim per no haver de tindre que desplegar-lo pels costats. Massa escandalós. Als bancs de la plaça seuen els complements circumstancials habituals: els vells i els passeja-gossos, mentre els complements directes: captadors i ionquis fan la seua que és no-ser, viure, sobreviure. Ja vegeu, acció sota mínims, absència del verb, i adverbi observador. Un dels pobres, directe o circumstancial, tant s'hi val, fa un gest. D'una bossa de plàstic trau una taronja. Li fa un mos al mugró de d'alt i comença a pelar-la amb els dits. L'aroma s'expandeix gaudint la llum càlida dels records. El jardí sota el magnolier. El primer sol de la migdiada s'esmicola per mirar d'arribar-hi als meus ulls aclucats. M'enrogeix les galtes i el nas. No sé la raó que m'ha dut a menjar els postres assegut al graó d'entrada a casa. M'agrada el lloc. La taronja té la pell fina i de difícil descamació. El mos directe a la corfa té el plaer àcid de la contrarietat que aconsegueix trencar la seua compacta solidesa en l'escletxa prometedora. I si la pellofa és gran, la doblego per veure com polvoritza el sol del seu aroma de flor blanca i llimona. I aquesta imatge es repeteix com una nostàlgia més punyent del que caldria si mitjançada l'etapa ciclista parem a fer un mos al costat d'un camp de taronges. Que ja no tens ni que furtar-les perquè estan per terra. I sembla que alguna cosa no és al seu lloc. Perquè mentre jo em menge una taronja plena de sol, algú en algun lloc de la terra ha decidit fer de mi mateix un pidol de banc de plaça estant, perquè la meua ànima no entén d'esclavituds vocacionals. Parecería cómico si no fuera tan serio.

dimarts, 22 de novembre del 2011

La pluja


La pluja determina la transformació circumstancial i perillosa de la bici de curses. D'altres tipus, passeig, mountain bike, híbrides, han nascut pensades pels contratemps estacionals, i, tot i la innegable incomoditat d'un aiguat, les hi resulta molt més senzill passar-se a la resistència. Tenen l'estabilitat d'una boia (Ramon, et trobem a faltar) com si diguérem. La bici de roda fina, però, donada la seua naturalesa minimalista queda sobtadament profanada, és posada en evidència davant els seus veïns de tota la vida, podríem dir que fins i tot ridiculitzada, si no fos per l'ensurt que aquesta ofensa suposa pel ciclista, i per tant, la incorrecció de riure'ns dels morts, o dels possibles morts de patinada, que és més cruel que relliscada. Així, més enllà de l'esforç físic que pot suposar evitar una mort més que segura sota la pluja, deu preocupar-nos arribar-hi a canviar el nostre pensament. Sí, sí, el famós pensament lliure que deia en Machado, i no aquell que s'acomoda a la butaca del darrere de qualsevol vehicle més segur. La primera impertinència comença als peus. L'aigua llisca per les cames i troba a les sabatilles un aixopluc gens agradable per a la malmesa sensibilitat dels que no ens agrada tocar de peus a terra. Fins ara, però, la nostra integritat física no ha perillat, tot i que el llefiscós i humit bes als peus és difícil d'ignorar. A mi em porta a la memòria nadar contra corrent, i mira que nedant sóc rar però rar. D'això, que aquesta majoria aclaparant i generalitzada, absoluta, de les gotes de pluja damunt nostre, té alguna cosa d'equívoca, d'estar al lloc equivocat el moment equivocat. I que aquelles petites i fugisseres seguretats dels frens -que mai no havien estat cosa molt definitiva, ho reconec- però que ajudaven a les revoltes dels camins, semblen ara una demostració palesa d'obsolescència programada. Cau la pluja. Vas amerat. Traspassat d'aquesta lletania discontinua que significa pregar als frens que no et deixen tot sol en aquesta caiguda lliure d'un Oronet banyat d'incerteses i rieres de vora carretera. Vols creure, que el manillar encara t'obeeix, que ets tu qui senyala la direcció adient. Tanmateix el neumàtic, alliberat de la fricció, pren la iniciativa deixant-se anar, lliscant amb la inconsciència infantil i homicida d'un "té igual cap a on tires, no hay más cera que la que arde". I ahí em teniu, obsessivament endreçant, a traïció de la realitat imposada per l'aiguat, la roda díscola, mandrosa, perversa, aficionada als cants de sirenes, a les ofrenes al sol gloriós i sorda de solemnitat. I has de dir-li en veu alta, és clar, que si és ben cert que n'hi ha de cera dura i abundosa als oïts que t'impedeix sentir la llengua dels pares, també n'hi ha de cera verge que no sap de sants ni dimonis. I d'aquella que enlluerna la grisor opaca del cel plujós al petit racó lux splendens del menjador. O la que nodreix la fusta. O aquella que aplicada curosament, amb el pany fi i exclusiu de la paraula, permet que la pluja llisque i no penetre pels porus del quadre de la meua benvolguda bicicleta cercant la malifeta de l'òxid. I és que les coses delicades grinyolen amb certa facilitat, raó que alguns desaprensius creuen més que suficient per a llançar-les a les escombraries. En lo bé que ens hagués vingut un bon paraigües que distribuís amb més de seny les gotes, i que no acabàrem banyant-se sempre els mateixos, els ciclistes i els enamorats.

dilluns, 21 de novembre del 2011

Reciclant-me


Una de les conseqüències de les investigacions de Darwin va ser descobrir la importància de l'adaptació a les variacions mediambientals. L'adaptar-se o morir, que jo actualitzaria, donades les circumstàncies, com a reciclar-se o morir. I sense perdre un segon ho vaig posar en acció ahir diumenge a la tarda. Gairebé des de les sis de la vesprada em vaig empassar, sense parpellejar ni respirar, aprofitant la meua resistència ciclista, la meua capacitat toràcica a prova d'Oronets, 4 pel·lícules 4, transcendentals per al que ens ve al damunt. A saber: Qué tía la CIA, La Lola nos lleva al huerto, Los Caraduros y El Currante. Totes amb la participació de l'inefable duo Pajares-Esteso, el pack Juanito Navarro, Antonio Ozores amb ties en boles, i l'aparició estel·lar d'Arévalo en la última de les citades. Cosa fina, fina. Què us vaig a dir que no sapigueu. Els magnífics acudits sobre dones a l'alçada de l'usar i tirar. La reflexió interracial que duu a posar-li Kunta-kinte, com a apel·latiu afectuós, a una noieta negra que fa de meuca. I l'entronització de l'espavilat sense escrúpols -Gürtel, Brugal, Calatraves & Co- però que al capdavall sempre respecten la sacrosanta família, com els naturals de Sicília. A la dipu, les dones s'arruixen amb xampany. Ja tenim en marxa el remake del gran clàssic, que ara li direm Alfonsito piscinas. I d'ací no res, la gran estrena tan esperada per Na Rita, la gran, Apocalypse Cabanyal. Són les 00:22 i acaba de començar la cinquena -una mena de quinquenni cinematogràfic- El Recomendado. Amb l'Esteso i Arévalo. I m'ofegue, és superior a mi. Sóc una espècie amenaçada i en perill d'extinció. No puc adaptar-me. Aquesta seqüència fílmica és totalment vertadera, no és fruit de la imaginació malaltissa de Vicicle. Canal de Cine Espanyol. Però és força significativa i profètica. De fet, per sota els tènues sorolls dels llamps que venen del mar puc distingir l'inquietant rumor dels invasors d'un poble.

dissabte, 19 de novembre del 2011

Els misteris d'Elx

Consueta de 1709

Dijous, a la tarda. La situació es repeteix. Açò és un déjà-vu (per cert, ¿feia falta tants d'accents en déjà?) Estic al bar on prenc l'última dosi de cafè que m'ajudarà a fer creïble la meua activitat laboral. Aquest bar fa cantonada a un carreró pretensiós que mai no arribarà a indret antic amb solera -perquè a València no en queden- i s'obri a una petita plaça on no trobareu record ni vestigi d'un temps mínimament encantador. És una zona zero presa per l'església (catedral, basílica, arquebisbat, església de Sant Esteve, CEU San Pablo, Facultat de Teologia, Palau de la Generalitat, Diputació… ei, que la dipu, aposta pel xampany i les xicones… Doncs, lleva-la) que ha fet dels carrerons i les petites places una mena de contornada lapidària on sempre tens la sensació que vas trepitjant les fosses amagades al subsòl dels màrtirs locals i els seus fills bords i amagats. Vinc amerat de tanta Valenbisi. Tinc set, com que el Fabra diu que és molt valenciana la set i que tota Espanya ens donarà de beure... A punt de plor em té aquest home. Demane un cafè del temps. Deixe que els glaçons refreden la infusió i em dic que avui no giraré el cap. Que avui no miraré Canal9. No, no. Que només pense assaborir aquest cafetó, girar cua, i endinsar-me al procel·lós mar dels contes de fades on treballe. Però el cos té raons que el cap no entén, i el cap idees que el cervell ignora. I ja en teniu el meu esguard atònit per l'allau de misteris que la misteriosa RTVV aboca damunt de mi. Parlen d'Elx, o s'ha representat La flauta màgica de Mozart. I aquest és primum mysterium, potser més insondable que l'autòcton Misteri d'Elx, que al món dels móns és l'únic que el Vaticà va permetre la continuació de la seua representació al dintre d'un temple, la Basílica de Santa Maria, església arxiprestal de Nostra Senyora de l'Assumpció. ¿Com és que semblem de tant en tant un país normal, amb òperes locals i tot, en lloc tan arrelat a fer teatre? Tercer misteri. No, deu ser un miratge. Ah!. I vegeu que com a peu de les imatges, ens etziben el misteri dels misteris: És una de les òperes primes de Mozart (sic). Prim/a, adj. Com a primera, seria una troballa musicològica d'abast internacional, ja que el pobre Wolfang va morir l'any en que es va fer la seua estrena, 1791. Van quatre misteris. Ara, que el plural si que n'és de desconcertant. Quantes primeres òperes hi poden haver? Cinquè misteri. Serà que la cosa apunta a les seus mides corporals. ¿Que n'hi han d'òperes magres de Mozart? Ei, ningú no ho havia enfocat així el seu estudi interdisciplinari. Potser la musicologia valenciana és a l'avantguarda de les avantguardes, i jo no m'havia assabentat, és clar. Sisè misteri. O serà més bé, que ens parlen d'alguna cosa subtil, escassa, aguda, fina. Collons, quanta poesia brolla pel Canal 9. Bé, l'altre dia sortia l'Estelles, i l'altre de l'altre el Manel Alonso. Setè misteri. Ara, que a mi em sembla que va en segones la cosa. Digueu-me malpensat. Perquè com a substantiu masculí plural, prims, és el que el castellà diu salvado o moyuelo, i que no és sinó el conjunt de pells de blat mòltes, que se separa de la farina i es dóna com aliment als porcs, gallines i altres animals. I algú despistat li ha canviat el gènere. És a dir, com sempre, Canal 9 aprofita qualsevol circumstància per a parlar de sí mateix. Em sap greu per l'Amadeu, que tot i comuna, i ja que parlaven de fosses, hi deu d'estar revoltant-se sense parar. ¿No serà lo de la cosina de risc?... Qui, la xica aquesta que no aguanta l'equilibri a la bici i ens fa anar per terra a tots, cada dos per tres? Vuitè misteri. Doncs, no sabia que en Mozart fos tan perillós, la veritat. Caram amb les òperes de risc del Mozart. Nové misteri. Va, l'últim cafè, i fes el favor de mirar cap a un altre costat o acabaràs trobant les cinq estaciones que falten.

dijous, 17 de novembre del 2011

Passant comptes


Pel bloc de Clidice, Un tel als ulls, m'assabente d'aquest projecte. I el primer que em ve al cap és aquella cosa de la música celeste. Ja tocava. Ja era hora de que poguérem fer amb ells, el que ells varen fer abans tantes voltes per nosaltres. I només teniu que anar ací, i amb una modesta -o no, segons els efectes col·laterals de la crisi- aportació dels desprestigiats euros, picar de dits a la seua imaginació visual -que la tenen, sens dubte- i que afegeixen a les meravelloses imatges sonores que tants d'ells varen crear, el complement fins ara amagat de l'espai sideral. Perquè des de Landini a Art Tatum passant per Cabezón, Tete -sí, el nostre Tete Montoliu- Ray Charles, Stevie Wonder, Rodrigo, i tants d'altres, no només ens han fet tocar el cel -cosa molt tòpica, em direu- sinó que ens han donat una imatge de l'Univers. Perquè l'ordre musical és -deien els més antics dels antics- reflex directe de l'ordre universal, del Cosmos. Així, si Landini dibuixa en sons el ritme pausat de les estrelles amoroses -la nit és breu, si el bes es perllonga d'amor. Tatum ens duu -amb l'ajuda del Gershwin- el ritme esmaperdut d'un planeta a 250 km per segon, segons el Punset. I aquesta paradoxa només ens l'empassem gràcies a la música... i la bici, és clar.

dimarts, 15 de novembre del 2011

De ilusión también se vive

El arte nos libra ilusoriamente de la sordidez del ser

(Pessoa, El libro del desasosiego)


La dita és tan vella i coneguda que m'abstindré de dir la meua. Ara, la dita, però, és tan bella i inconscient que m'agradaria desvetllar l'engany que amaga. De fet, una paraula, l'adverbi -i mira que em cauen d'allò més bé els adverbis, des de xicotet, que eren dels pocs elements del sintagma (com la plaça grega, quin luxe de país, no m'estranya que el vulguen comprar per dos xavos d'euro) que entenia què cony feien a l'oració. Companys de mena, els adverbis, companys de ruta del verb, que és el principi de tot, ciclistes sintàctics, routiers gramaticals, ¿qui supera açò, els complements? On va a parar, ni parlar-ne, els complements només són pura fashion, directes, indirectes o circumstancials, em té igual. L'adverbi, però, sobra, està de més en la dita dita. Em sap greu, però és el que sento. És una mena de "també de també", una redundància. Perquè si no, és que acceptem una vida comatosa com a possible de l'esser humà. Per tant, De ilusión se vive, sense també. I si voleu precisar encara més, no deixeu que el verb entre pel darrere a l'esprint. Se vive de ilusión, perquè si no, ja hem podeu anar dient de què collons vivim. I perdoneu la contundència sintàctica amb el reflexiu pel davant. Doncs una cosa és viure, i una altra molt distinta sobreviure. I deixeu-me posar un exemple que, a més a més, em permetrà concloure una asseveració revolucionària. ¿Sabeu el que és un corró, un roleu? -jo, tampoc, que li deia rodillo. N'hi han de diversos tipus.


Darrerament -ver foto ací dalt- els més usuals son un cavallet que enganxat a la roda del darrere de la bici l'eleva de terra i la fa fregar contra un dispositiu de frenada compensada que imita la resistència que damunt de la bici trobem per a desplaçar-nos. Fins i tot podem aplegar a gaudir de la duresa que pot significar pujar qualsevol dels cims habituals de la contornada. S'utilitza per a preparacions específiques, i com a substitutiu de l'etapa els dies que la climatologia no acompanya, és a dir, que no vol fer d'adverbi. Doncs bé, tot i que el geni Tati en fa una cosa ben amusant del pedalar al damunt d'ells -no n'he pogut trobar el vídeo de L'école des facteurs, on ho demostra- ja us en dic jo que no, que és asfixiant, esgotador i avorrit com una campanya electoral d'oradors muts, tot i que parlen -ací baix.


És a dir, li falta la il·lusió del desplaçament, del paisatge com un adverbi. Perquè el verb pedalar conjuga un infinit d'adverbis meravellosos, de petites il·lusions que ens eviten la sordidesa del viure. Pedalar -queda, per activa i per passiva, és a dir, per Aristòtil i Pessoa, demostrat- és un art. Heus ací, la revelació. El que us prometia. La il·lusió en estat pur. No pas el miratge. El miratge ha estat aquesta tarda al bar on faig el cafè -encara del temps, per l'amor dels adverbis- abans de començar a treballar. Li faig el primer glopet, em gire cap a la tele -sempre C9, of course- i què em direu que veig, perquè sentir el que diuen és impossible? A l'Estellés, al Vicent Andrés Estellés. No, no estava tocat el cafè de rom Brugal -no va de conya, el veig a les prestatgeries cada tarda. Ni tampoc era cafè licor alcoià, que no ho he tastat mai de la vida. Era l'Estellés. I parlava. L'han deixat parlar a C9. I a punt he estat de dir-li a la parròquia que callés, cony, que quan parlen els poetes la resta no som sinó una mena d'adverbis.

dissabte, 12 de novembre del 2011

Clamar al desert


La veritat… No, com ara diuen els joves: en verdad… Doncs sí, en verdad, en verdad os digo… I què dir? Heus ací el vertader problema. O com dir? Quantes vegades aquests apunts van eixint al recer de les pedalades que done sense gaire convenciment, però que en fan del dubte camí. De les paraules que cerquen el prestigi que els nostres actes no en tenen ni mai no tindran, perquè només és la impostura dels fariseus el que fa el dictat o el que proposa el moviment d'una esfera celeste, musica coeli. Qui, si no, podria arribar a creure's la fatuïtat que qualsevol banalitat implica? Qui, si no, recolzar el tret amarg dels subterfugis? Tu, fill meu, faràs el que jo et diga. Doncs la meua ambició i feblesa han podrit el que fa temps algú anomenà ànima. Al fons abissal del negre pou només hi trobaràs mediocritat, el pitjor, el que jo mateix sóc. Pren nota d'aquesta cara d'escopinada d'odi que l'espill dibuixa. A poc a poc et semblaràs a ell. Però veig que m'estic posant massa estupendo -que diria Max Estrella. I és que estem més perduts que Carracuca -que deia el meu pare. Si més no, dels deuets que fins ara ens permetien dormir la son injusta dels justs. Dormir al somni del que mai no acabarà passant. La literatura barata d'un best seller a càrrec dels pressupostos d'Estat, apartat fons reservats per tradició com a suma de dolents costums. Així, ¿puc creure en alguna cosa més enllà d'un parell de rodes ben equilibrades? Roda fina, of course. Aquestes sí que són dues princeses com cal. Perquè són un somni que ens obri els ulls a la bellesa d'una copa de fi cristall, el son de la qual és l'afinació justa de cadascú dels seus radis. I li afegim el vi, lleument roig de la sang. Hem pujat un to i mig, i la roda serà més dura, més ràpida, més trencadissa, però. I segueixes el seu moviment d'infinits punts doblegats a passar per les forques caudines del punt de fuga que el teu esguard ha fixat a l'horitzó inexistent. I sents una alegria profunda en comprovar que resisteix la melodia assignada, la veu pròpia del duo compartit amb l'altra donzella. Veus blanques d'un somni verge. Giravolta la roda en un encís de foc. Sempre igual i sempre nova. Inestable i perfecta. Imperfecta i estable. I ara m'acoste quasi a l'altura del frec i rep el bes de cotó fresc que els infants tenen de donzella o les donzelles de somni.

dimecres, 9 de novembre del 2011

Jo diria que el conec

Vaig començar el batxillerat amb només deu anys acabats de complir. Com que els feia el setembre i la llei permetia anar un any avançat, doncs allí em teniu. Un pocasolta que no recordava haver-hi estudiat mai de la vida oficiant de capdavanter dels pupitres. Els meus records de l'escola només són els interminables càstigs "no hablaré más en clase", que al capdavall els acabava d'escriure la mare, el pentinat gloriós de la senyoreta Lucy i el terror amb nom femení músic poètic i cognom d'un barri de raval granota: doña Carmen O.... He de reconèixer que llevat el que feia a casa i amb els amics, no havia gens que m'interessés. A casa, bambar -extraordinari verb que es conjuga amb una barreja de passeig indoor encuriosit -furonejar- mandra existencial i pensaments dispersos al besllum d'un sol esmicolat pel magnolier del jardí. I de tant en tant el piano, la bici indoor, fullejar els llibres de l'avi amb ulls engrandits pels hierofants i les dones nues de pretesa composició artística, i fer-li la punyeta a la meua germana i les seues amigues, és clar. Amb els amics, al carrer, el rotgle i els xavos negres, la trompa -res de peonza-, las canicas -també dites el güà- i les telles -res de tejos. Ah!, i la bici outdoor. El camí fins a l'institut on vaig fer el batxillerat i el COU -l'IEM Sorolla- era un sinuós sender que començava al final del carrer on jo vivia i que s'endinsava per camps de diversa coloració i aroma -cebes tendres, lletugues, tomates, creïlles, pastanagues…- on de tant en tant havia que botar alguna sèquia i pagar peatge de por a la casa que els gitanos havien okupat al bell mig d'un solar de confós extraradi i horta, i que devies travessar gairebé pel seu dintre. Aquest camí igual el feia tot sol que acompanyat. I quan el feia acompanyat, ara me n'adone que ho feia amb Rajoy. Sí, el que heu sentit, el Mariano Rajoy, que en aquell temps li deien Àngel C.A. A.C.A. -sense segones, per favor- era un xiquet estrany que vivia al girar la cantonada, al carrer del darrere. Tímid. Curt de paraules pròpies, només feia subordinades recitant la lliçó que els profes li alabaven amb el somriure satisfet d'un treball pedagògic ben fet. Amb alumnes com ell la cosa era molt més fàcil, no cal dir-ho. Donada la proximitat dels domicilis habituals acabàrem fent-nos una mena de companys de ruta, sense bicicleta. Recorde una vegada al carrer on ell vivia, que la meua mare i jo ens varen topar amb l'Àngel i el seu pare, una mena de Príap sorià o val·lisoletà -que ara no me'n recorde- faldiller i amb tendència a caminar amb el pit dues passes per davant dels seus peus. Li la pegava a la seua dona, i les males llengües deien que també ho feia sense el "la". Preguntada la meua mare pels meus èxits acadèmics, el buit va ser tan descomunal i profund com un forat negre interestel·lar -tot i que ara diuen que no són tan negres; bé, com el xavos, que els hi deien negres quan la seua realitat cromàtica era roja ennegrida pel coure que portaven. Pues aprende de Ángel, que este trimestre ha sacado todo sobresalientes. La punyalada a la mare va ser trapera, perquè girà cua gairebé sense dir-li adéu. Jo em vaig quedar igual, la veritat, encara que hagués volgut aclarir-li que estudiant com ho feia l'Àngel no li veia el mèrit, lo notable hagués estat l'inrevés. Perquè el que resulta inquietant és justament aquest inrevés, no passar pàgina alguna de llibre conegut i aprovar, pels pèls o pels pals a evitar. L'Àngel era bona persona, potser massa bona. Un tros de pa. Amb onze o dotze anys encara no sabia que a la tèbia se li deia espinilla -canella- com el colp a l'espinilla, perquè mai li havien donat un bon puntelló en aquest indret de l'ànima, de com fa de mal. I és que l'Àngel xutava amb la cama recta impulsada des del maluc i amb el cos com un pal. Un xut més buit que el forat negre de la meua erudició. I per tant als partits de futbol que fèiem de tornada a casa -on més d'una volta venia la meua mare a buscar-me, i la que m'esperava- es quedava a la banda, no l'agafava ningú. Ja sabeu, els capitans feien la tria i l'Àngel sempre anava desparellat, que no sé com s'ho feien. La part positiva, mai no arribava tard a casa. I la seua mare, que era coixa i portava una sabata amb una sola compensatòria, doncs no tenia que trepitjar els inestables marges dels camins de l'horta. Conclusió, ara que tot sembla indicar que l'Àngel acabarà a la Moncloa, potser continue igual de maldestre amb la pilota, i encara no s'haja adonat que per colpejar amb la dreta, la cama esquerra deu estar a l'altura de l'esfèric i amb una lleu inclinació del cos cap el costat contrari del lloc per on llances el xut. La mà dreta cap enrere i l'esquerra al davant, al vent de cara. I sense paper, Mariano, sense paper. T'ho diu un amic de la infància…. Ei, Vicicle, Vicicle… Qui em demana?... Escolta, però el Mariano no feia bicicleta?… Ja la tenim. Duran, toca la bateria i deixa de tocar-me els...

diumenge, 6 de novembre del 2011

Mea culpa


y a la puerta

esperando

la bicicleta

inmóvil

porque

sólo

de movimiento fue su alma


(Pablo Neruda, Oda a la bicicleta)


Havia estat un fum d'anys dient-me que la cosa no n'era per a tant. Que qualsevol podria entendre el que havia passat. Que el cos té les seues raons que la raó no entén i viceversa, és a dir, que la raó pot arribar a decisions que gairebé tothom, millor, tot cor, llevat dels psicòpates, diria no tindre cor per a suportar-ho. Però alguna cosa no acabava d'aclarir-se al meu cap perquè, tot i les meues coartades, un oscil·lant sentiment de retret m'envaïa amb la imprevisió dels creditors. Tot i això, anava fent, anava tirant. Fins que en una de les seues escomeses es va afegir un nou pensament que em deixà força ferit. ¿I el temps? ¿I el temps que ella havia malbaratat en mi? Hauria hagut de tindre la saliva gruixuda d'un regal amb l'embolcall del desamor, de l'absència de matisos, de sortir del pas, però va ser a l'inrevés. Perquè ella, i no altra, hi va traure d'on no n'hi havia, hi va fer possible l'ofrena que jo mai no vaig tindre prou en compte. Aquell detall amb nom i cognoms. Pensat per a tu i no per a qualsevol que no es digués jo. Un temps dedicat a tu, ocupat en tu. I la vaig decebre, la vaig ferir només per amortitzar els meus desitjos primaris, els meus instints. I vist així, vaig comprendre que aquella petita profanació adquiria la dimensió d'un ultratge, d'una violació en tota regla de la seua intimitat més delicada. Una joia que, tot i l'estimació compartida, acaba a la casa d'empenyoraments barrejada amb totes les seues pertinences emocionals. Adonar-se'n, traspassat el bell mig del camí, suposa que el retorn és llarg i el retrobament un incert substantiu, una penyora implícita al protocol de les disculpes, dels perdons. Un recargolat sender ple de pedalades que em va retrobar amb les paraules perdudes d'un amor furtiu estès a l'habitació del costat. On entrava d'amagat aprofitant-me de la seua tristesa, del seu abandó endèmic. I a l'endemà em recordava per la urgència dels meus dits, la brutícia dels llavis. Però jo ja no hi era. Només el record continuava donant-li explicacions innecessàries d'un temps que mai no sabrem com el vàrem viure en un lloc de tan confoses lletres i sons, de paraules superposades. D'una realitat ofesa sota nominatius, genitius i acusatius -sobretot acusatius- d'attrezzo tragicòmic. D'un món on només el suau rodar d'una bicicleta podia desballestar sigil·losament el buit colossal d'un edifici de negacions. I a poc a poc, com si el sedós lliscar del cautxú fos un sortilegi, el temps anava retrobant les paraules primeres, aquelles que l'havien vist nàixer i que portaven imprès el moviment de la seua ànima. I vaig mirar d'escriure'l.

dimarts, 1 de novembre del 2011

Nimietats

El que semblava una frivolitat, una futilitat, una d'aquelles coses que li dies al pare de xiquet i que era despatxada amb el comodí de no digues més tonteries, doncs resulta que és el principi d'una de les majors obres de la literatura universal. Li pegues un mos al temps i et surten set volums que et trenquen els esquemes que mai no havies fet. I avui, quan tornava d'aquest regal que suposa una etapa ciclista en dimarts -i demà dimecres potser una altra- m'he adonat per enèsima vegada de la profunda importància de la nimietat. En un punt indeterminat del camí, als voltants d'un no-res ple a vessar d'horta, m'ha aclaparat el flaire de la flor del taronger al bell mig de la tardor. No entenc de cultius, i menys de varietats de taronges. Però la veritat és que tenim aroma de la seua flor gairebé tot l'any. I tot i que el més adient és cap el març, a mi sempre que besa el meu nas em sembla que sóc a la primavera, i em sembla que n'estic enamorat de una jove rossa -la meua Albertine o Odette particular- amb la que passege pels marges dels camins d'extraradi on un petit hort de tarongers abandonats fixarà fins a les cendres futures el bes furtiu i la flor més blanca i de perfum tan perfecte com el primer amor. I pensava en aquestes nimietats, quan arribant a la localitat de Foios un daltabaix aromàtic ha desfet el meu somni vaporós amb la despreocupació que la mà dreta aparta el fum d'una cigarreta davant el nas. La cua era llarga. Anaven a poc a poc. Empastifats de diumenge en la roba, els pentinats i la barreja agra d'olors i maquillatge de les grans ocasions. Anaven a rendir comptes amb els seus morts. Més enllà de la paranoia wagneriana i romàntica en general, avui he viscut en les meues carns aquest inversemblant idil·li d'amor i de mort, d'Eros i Tànatos. Passant pels records amb la velocitat que la meua bicicleta em permetia. I la següent tonteria en la que he perdut el temps perdut ha estat rumiar qual serà el darrer olor que percebré abans de pujar a la barca del barquer perdut entre les dues voreres del riu on Heràclit va perdre el seu prestigi personal. El que us deia, nimietats.