Suny

Caricatura de José Carlos Asenjo

Vet aquí, amics -el primer sorprès sóc jo, ho reconec- on menys t'ho pots esperar, al lloc més inversemblant, més modest, més de casa vella -tot i que diuen el contrari- envoltat només que dels afers d'un sopar de germanor i els d'una pilota de futbol, sense bici, és clar, em trobe, d'una banda, amb una mena d'àngel custodi de la sensibilitat més pura -jesuítica?- i de l'altra, a déu nostre senyor al darrere d'un suny que fa, de l'esguard que articula, una mirada per damunt del muscle i del mascle, tot i que en castellà igual té més gràcia: por encima del hombro y del hombre. I és que la realitat té aquestes coses celestials. Àngels de purgatori que no fan sinó insistir en que el problema només és teu i amb la pell més fina que el meu èczema atípic -usted tiene piel de rey, em va dir el meu otorinolaringòleg particular, perquè el de la SS, el públic, es veu que li havia menjat la llengua el gat- i déus tan pagats de sí mateixos que mai no podran reconèixer la grandeur dels autèntics. Pose per cas Induráin, únic déu vertader, al que -com deia Debussy de Bach- hauríem de resar els ciclistes una oració totes les nits de la nostra vida per a que ens allunyés de la mediocritat de les pedalades perdudes, i al que mai no he vist frunzir el suny. Potser és que no sap. I el que jo sé, és que si no sap és perquè mai no ho ha necessitat saber. Sí, ja sé que la cosa sembla un poquet embolicada, però se'n feu el càrrec, oi que sí?. Vull dir que quina falta li fa al mestre navarrès mirar a ningun mascle per damunt del muscle si sempre ha estat per damunt de qualsevol ciclista contingència? Jo comprenc que les seues celles caigudes i desparelles no són les millors per a un possible frunziment indicador de: què bé m'ho estic passant amb la vostra inferioritat, deixeu-me que allibere la meua commiseració i que descendisca sobre vosaltres com una benedicció pagana. Fixeu-vos-en que tot i els meus esforços per baixar a la vostra alçada, estem front a un impossible metafísic; bé, teològic. I és que al fons del fons del pitjor que pugueu imaginar només trobem que mediocritat. Ara, el que estiga lliure d'aquesta feblesa humana que tire la primera predicció del que passarà en aquesta pell de brau als pròxims vint minuts del cas Bankia. I és que -em repetisc, ja sé, sóc mediocre, què hi farem?- com em va dir Charlie -Baudelaire, no el Reixac- quan tornava cap a casa després del sopar: no saps, Vicicle, el que costa ser sublim sense interrupcions. "Sense interrupció, mestre, que no sap ni citar-se a vostè mateix", vaig gosar rectificar-li des del meu millor i fatu frunzir de suny; i vaig afegir-hi: "doncs puge's a una bici, i evitarà les interrupcions". Si seré de mediocre, per favor. Cas perdut, ho reconec, com Bankia.

 Mariano, con miradas así, quién necesita enemigos?

La cama minvant

Tot va començar aquell estrany matí de fa un any ben complit en que al mirar-me a l'espill vaig notar-me una expressió rara. Al principi no aconseguia concretar què és el que li passava al meu rostre, fins que em vaig adonar, jo diria que en una distracció pròpia, que el problema radicava en la cella. No hi era. L'esquerra, és clar. No és que no fos, tampoc és això, però la seua presència brillava per la seua absència, que es diu. Vaig examinar-la de més a prop al mirall, i no em va semblar que qualsevol dermatitis endògena o fins i tot el maleït èczema atípic que esclavitza els meus conductes auditius hagués estat la causa d'aquesta depilació sobtada. No vaig pensar en demanar explicacions. D'ara en davant no seria el mateix, és clar, perquè baixant l'Oronet les celles són imprescindibles com a obstacle natural de la suor que la pujada ha acumulat al cap i que ara cau per endinsar-se als ulls, les parpelles dels quals has de tancar obligatòriament i continuar la resta del descens a força de pura i dura memòria, sobretot dura, com tingues el més xicotet lapsus. Però no vaig demanar-li explicacions. A partir d'aquell moment es va fer necessari, això sí, com ajuda de la memòria, un trosset de velcro  ben pegat amb loctite a l'arc ciliar on podia instal·lar i desinstal·lar una espongeta en forma de cella que faria funcions similars. I ja que parlava de les meues orelles. Sí que me'n vaig dur un bon ensurt, ho reconec, el dia que la meua orella dreta va decidir no seguir-me en aquesta vall de llàgrimes que és la vida. Es veu que en connivència amb la cella havia tocat el dos. O bé no volia sentir les continues queixes de la pròtesi ciliar. Que si fia't tu de celles díscoles. Que ben que ens han estafat, però el pitjor està per vindre. Doncs ara que mana l'altra cella… Però tampoc vaig demanar-li explicacions. Podria haver-hi manifestat la meua indignació pel que el fotut espill m'estava furtant, però no només no vaig manifestar-me, sinó que la idea de quedar-me al llit un dia sencer sense fer res, i per tant donant avís que si la cosa continuava no tornaria a alçar-me i que ells mateixa, no em va passar pel cap, déu me'n guarde de prendre decisions tan costoses. Però ja us adonareu que les imprescindibles ulleres de sol que fem servir els ciclistes, quedaven més tortes que els ulls del Dioni. I aquí el velcro tenia ben poc a dir. Sort del casc que duem. Tot i que el tinc fet una mena de trencadís, va acceptar-me un afegitó on enganxar-hi la patilla dreta de les ulleres. I ja que parle d'ulls. Arribà el dia que el meu ull dret no va voler obrir-se. Es veu -valga la redundància- que la realitat no li interessava. Vaig fer tots els possibles perquè la parpella s'adonés del conflicte. De fet, va ser la primera vegada que vaig pensar en no llevar-me ni ben d'hora ben d'hora del llit, ni ben retallat ben retallat del sofà, però vaig pensar que la cosa no passaria d'ací, i vaig posposar sine die les meues reclamacions, manifestacions i aturades. Ja parlaria quant fóra realment necessari. La falta de profunditat, però, sí que em va saber greu. Clar, ara tenia una visió plana. I conduir la maleïda bici començava a ser tot un desafiament, sobretot en les traçades de les corbes. Però vaig trobar-ne una solució ben curiosa. Resulta que si li pegues, amb loctite, és clar, el cristall dret a l'esquerre -per dins o per fora de la muntura de les ulleres, depenent de les vostres inclinacions polítiques- recobres certa profunditat visual. No és el mateix, però és el que tenen els cristalls. Ja sabeu això de tot depèn del color del cristall amb que es mira, doncs s'hauria de afegir: i de la posició en que es troba, la qual cosa no deixa de ser redundant. I ja que parle del que hauria tingut que parlar, dir-vos-en que un matí qualsevol, ja ni me'n recorde de les circumstàncies, al fer-li el primer mos a la magdalena proustiana no vaig poder seguir mastegant perquè les parts superior i inferior de la meua dentadura no encaixaven. Com si no foren del mateix individu. Mai no havia pensat que tal incomoditat podria arribar a ser tan pertorbadora, i que arribés a limitar de forma tan extrema el meu modus vivendi. Per posar-vos un exemple, que de segur coneixeu tots: l'Street Circuit de la F1 a la ciutat de València. Que no encaixa ni encaixarà mai de la vida, per molt que s'obstinen els seus amos, al bell mig de la tendresa del port, del malbaratament cacalatravensis o l'oblit dels barris que l'acullen. I que al igual que començà a passar-li al meu cos, ha anat aprimant la silueta de la ciutat de forma ben palesa i alarmant. Jo, com que sóc ciclista i prou inconscient, doncs m'ho vaig prendre per la part positiva. Darrerament vaig un poc passat de pes. Millor pujaria l'Oronet. Però no n'hi ha de ben que per mal no vinga. I aquest matí m'he alçat amb la cama minvada. I no dic què cama és perquè cadascú puga treure'n les seues pròpies conclusions. He decidit finalment fer aquestes manifestacions, fins i tot no pense alçar-me del llit fins que algú no m'aclarisca la situació, el perquè de tot plegat. Però alguna cosa em diu que he arribat massa tard. Jo, fins al dia d'avui, estava convençut que aquestes coses només els hi passaven als músics, tan de Conservatori com que alguns d'ells són.

L'ombra del magnolier

Vaig tindre la grandíssima sort de viure molts anys de la meua vida a l'ombra del magnolier que hi havia al jardí de casa meua. Potser és un dels més vells de la ciutat de València. La llum del sol desfeta entre les seues fulles de cartró, la seua flor de pètals carnosos i intocables, el seu perfum letal envoltant els somnis prohibits de l'estiu al capvespre, la verinosa sement, deia la mare, d'un roig viu de pintallavis. Encara hi és, a un racó particular de l'Avinguda del Port on vaig nàixer. Sí, encara hi és i serà. Molt més enllà del que jo seré o sóc. Coses de la natura. Coses de la vida. Al seu tronc hi havia gravat el cor d'uns amants mai no revelats. Algú ho va fer. Potser els meus cosins grans. I heus ací, que hi va arribar aquell anhelat moment en que la meua alçada i el cor s'igualaren. Vaig mirar-lo de tu a tu. Jo tindria uns desset o divuit anys. Per fi ho assolia, vaig pensar. Sempre demanant que algú m'alcés per escodrinyar-lo de ben a prop, i ara ja no necessitava ningú per gaudir el cor dels amants anònims. Tal i com aquell ciclista que albires a l'horitzó -i ja em perdonareu la comparació ociosa- i que t'obliga a dur un ritme de cacera obstinada fins que és teu. Ja estic al teu darrere… Bé, aquell cor ja era meu. I ara què? Vaig recordar tantes vegades com li vaig clavar la ventosa d'una fletxa oblidada, els dards d'una diana perduda, la navalla d'una gelosia desconeguda. Era un xiquet, i ell em va fer memòria. Després, la vida em va distreure amb altres promeses. El temps fa difícil el retorn físic, plaent el mental. I prefereixes millor el record que el retrobament. Però de tant en tant, els morts et fan una perduda. Ahir, va fer anys de la mare. El 25 del mes passat, del pare. I sense adonar-te, vas a poc a poc, avinguda amunt, com qui no vol la cosa, i penses: potser li faré alguna foto, potser li escriuré algunes raons de magnòlia. Perquè la nostàlgia té el verí de la sement vermella del magnolier, el perfum esquinçat de les absències, els pètals intocables dels amors mai no revelats i les fulles de cartró dels records. Així, vaig creuar el reixat. De sobte, com és el seu costum, la pinya central d'una flor ja desfeta va caure'm als peus. Passaran uns dies fins que es resseque i de les seues cel·les unes sements de conte de fades isquen per a fer por als xiquets i enverinar a les princeses que només desperta el bes. ¿On és el cor?. Ja no hi era. Bé, ja no hi era a la meua alçada, sinó molt per damunt. Coses de la vida. Coses de la natura. Vaig girar-me portat per una intuïció, un instint que ens obliga a reconèixer-nos en allò que primer besem. Però al meu darrere ja no hi havia ningú. Almenys, ningú que em pogués alçar fins al cor del magnolier. Tot i que sí sentia la pedalada d'un ritme de cacera.

Les ulleres

D'ací

No sé qual va ser la raó mèdica, però cap als divuit o dinou anys vaig tindre la necessitat de dur ulleres. Miopia. A més, molt descompensada. Com sempre, la meua part més feble va ser l'esquerra. L'ull d'esquerres va assolir amb la facilitat i solvència amb que els grans campions de la ruta es fan 200 km a una velocitat mitja de 40 km/h, la graduació de dues diòptries llargues en un tres i no res. L'oculista va tractar de tranquil·litzar-me: no te preocupes, el derecho, poco a poco, se igualará con el otro. Doncs, quina gràcia. ¿Vol dir que la meua part dreta acabarà fent-se d'esquerres? No ho tinc jo tan clar, però si ho diu un metge… Efectivament, aquell oculista, dels temps en que ser rebut a la consulta dels especialistes de la SS era més fàcil encara que el que avui en dia ho és acabar sota el Pont de les Arts -que d'alguna cosa ens tindran que servir els armatostes del període cacalatravensis als valencians- va encertar el pronòstic, tot i que la igualtat va trigar un bon grapat d'anys, massa i tot, perquè la meua miopia era tan de dretes que no em va lliurar de la mili. I heus ací, que portar ulleres em va fer entendre algunes veritats inqüestionables. Potser la primera va ser la pèrdua dels contextos, és a dir, de la visió perifèrica. La qual cosa m'ajudà força a centrar el meu esguard de pedalier impenitent al punt impropi on totes les línies paral·leles de la carretera troben al seu infinit compartit. No m'ho vaig pensar dues voltes. La meua resposta va ser contundent. Vaig començar a llegir a Proust com un posseït, influït per l'infinit, sens dubte, i a escriure poesia amorosa entre pedal i pedal, conseqüència evident dels contextos esvaïts in absenthia. Però com que no hi ha bé que per mal no vinga, doncs vaig perdre el meu reüll. La primera cosa que vaig lamentar va ser l'absoluta falta de discreció amb que a partir d'ara tindria que mirar l'ombre des jeunes filles en fleurs, i la segona, és clar, la necessitat d'enfrontar-me face to face als contextos, és a dir, a la vida. I en aquest darrer context, valga la redundància, és on vaig adonar-me d'un fenomen força inquietant. D'una banda, la miopia augmentà fins a una quantitat que m'hauria lliurat de perdre un any de la meua vida vestit de caqui -ara que pense, potser el reclame amb efecte retroactiu. D'altra, alguns dies no havia forma de veure amb la necessària nitidesa la realitat. I és que al damunt de la bici mai no em passava. Pedalant, duc ulleres de sol graduades, com la vostra perspicàcia ja us haurà fet cinc cèntims. I la seua nitidesa és insubornable. Per què, doncs, les altres, les d'anar a peu, tenen els seus dies delicadets, aquells de no veure gens clara la cosa? I aquest llarg cap de setmana, foragitat per la ciutat, amb les ulleres del Fuster al rerefons i la plaça del País escombrant la darrera mascletà contra els desemparats ho he entès a la perfecció. No és un problema estructural, faltaria més. És senzillament brutícia. Sí, sí. Brutícia que es va afegint als cristalls, de la qual tu no t'assabentes fins que la realitat comença a fer-se difícil d'entendre. I la solució és ben fàcil: agafes el bidó d'aigua de la bici, t'arruixes el xorro als ulls i te n'adones de l'estafa en que vivim i que tant ens indigna. Com deia el mestre de Sueca: les ulleres d'un escriptor són el seu estil. Ah!, que no ho va dir… Bueno, nadie es perfecto.

El cas del perxador albuferenc

Del dietari apòcrif del doctor Félix Rodríguez de la Fuente que el meu benvolgut amic Lapsus Calami ha tingut l'encert d'enviar-me. Amb el permís dels científics i naturalistes que passeu per ací. (Llegir amb la insubornable veu del mestre de El hombre y la tierra en el record i amb la inefable sintonia del García Abril al rerefons) 

A los que leyeran o leyesen este diario:

Confirmo mis peores sospechas. Concluyo mis investigaciones sobre esta especie invasora de tan difícil identificación, y reconozco no encontrar parangón zoomorfo en todo el reino animal conocido hasta la fecha.

Inocuo

Todos habíamos oído hablar de la capacidad de adaptación al medio como criterio de valoración del grado de penetración y consolidación de los individuos alienígenas, pero el caso que nos ocupa va mucho más allá, rompe las fronteras hasta ahora conocidas sobre la etología animal. Así, la depredación del territorio ajeno fagocitándolo, la parasitación de los individuos autóctonos o cualquiera de las estrategias de simbiosis donde los simbiontes sacan un especial provecho de la vida en común -pongamos por caso los ciclistas que van a rueda, la rémora ciclista, que se dice- quedan como arcanos inútiles, obsoletos mecanismos de supervivencia y ocupación comparables a la efectividad bélica y destructora de una piedra frente a los misiles intercontinentales con cabeza nuclear, siempre que éstos últimos no los lance, hagamos la necesaria salvedad, Corea del Norte. No sé si comunicar mis descubrimientos a la comunidad científica, ya que el terror podría propalarse con la rapidez de la intención de voto a  favor de aquellos que más nos desprecian: paradoja, ésta, muy propia de la geografía más castigada por el presente fenómeno. Pero la mutación de los mecanismos hasta ahora conocidos para la ocupación y dominancia de la zona elegida y afectada es, lo reconozco como científico, impecable. Porque esta especie invasora basa su fuerza y proyección espacio-temporal en engañar a las especies autóctonas haciéndoles creer que no son más que uno de aquellos que las constituyen, eliminando, así, la acción de los sensores de peligrosidad que ayudarían a detectarlos. ¿O es que defiende el territorio propio aquel que lo usurpa al resto en su beneficio, arruinándolo con deudas descomunales propiciadas por insensatas inversiones que distraen el verdadero punto de llegada del grueso dinerario, y donde las estructuras económicas generadas motu propio por una historia particular, singular e intransferible son desmanteladas? Si sí, me callo. Si no, actuemos. Llegados a este punto, sin embargo, sólo nos queda confiar en la providencia. Es decir, que la osadía de estos modernos invasores les haga cometer errores tales como suplantar identidades para las que no estaban suficientemente preparados por flagrante carencia camaleónica. He aquí un caso reciente que puede arrojar algo de luz sobre tanta obscuridad. Aquél, que me ha permitido concluir lo que aquí constato. Es el que yo catalogo como El caso del perxador albuferenc, donde la capacidad de suplantación de la especie autóctona no sólo es torpe sino que llega claramente a la categoría de ofensa.

Identificado

En consecuencia, si descubrís alguno de estos organismos con tendencias suplantadoras, heterónomas, en un flagrante renuncio, destruirlos, aniquilarlos sin piedad, sin perdón, como si fueseis el comisario Harry Callahan -alégrame el día; Callahan, dixit- con su modelo 29, 44 magnum de Smith & Wesson. Es una incontestable situación de defensa propia, de defensa de la tierra donde nacísteis y de sus auténticos pobladores. Identifiquémoslos. Actuaemos rápido y sin contemplaciones. Salvo que el suplantador de identidades o heterónomo diga llamarse Fernando Pessoa, escriba poemas en portugués y tenga cierta debilidad por las bebidas espirituosas. 

F.R.F.

La pudenta

Pyrrhocoris apterus

La xinxa es creia papallona. A ninguna de les seues amigues se li havia passat mai pel cap aquesta absurda possibilitat. Però a ella sí. ¿Sabeu el que és una crisàlide?, els hi deia. Ningú no li deia res. Quanta ignorància m'envolta, renegava. El dia que es trenque aquesta maleïda gualdrapa i m'isquen les ales toves i membranoses de la papallona ja em direu. Però ningú no li deia res, ara per ara. Mai no faré servir aquestes primitives pròtesis que ens ha donat la natura i que no fan sinó brunzir vergonyosament i irritar la meua sensibilitat nerviosa. ¿I com t'ho faràs per a creuar a l'altra part del camí? Esperaré pacientment poder volar amb el silenci dels àngels. ¿Què és un àngel? Quanta ignorància m'envolta, tornava a renegar. Així, la xinxa de la malva arbòria, també coneguda com a sabater, no més feia anar les seues potes articulades i maldestres per a desplaçar-se pels marges del camí, albirant, com si fos el més bell somni, l'altre marge de la carretera. Però el temps passava amb la crueltat habitual del que alguna cosa espera, i les ales de la papallona no eren enlloc. Les seues amigues ja havien creuat a l'altra banda des de feia mesos. Havien conegut l'encís de la vida, i li duien les xicotetes xinxetes com a una prova del que s'estava perdent. Amb certa llàstima o commiseració li retreien la seua tossudesa. Que no veus que et quedaràs per a vestir sants? Som el que som, i ni tu ni ningú més, per molt que se li pose entre antena i antena, podrà canviar nostra condició d'esquelets amb ales més dures que la closca d'un cacauet. I aquesta tortura semblant a la coneguda xinesa de la gota d'aigua acabà per produir el seu efecte devastador. Molt bé, creuaré caminant. Però què dius? I els cotxes? Quedaràs esclafada al bell mig del camí amb la teua careta africana confosa a l'asfalt. Però ella era una xinxa sàvia i ho tenia tot ben estudiat. Havia pres bona nota del tràfic diari. I va establir una correlació entre el nivell de risc i la llum i l'escalfor del dia. De la nit ni parlar-ne. Les carrega el diable. Va adonar-se, però, que aquella llum ardent de primera hora de la vesprada era silenciosa i confiada, i que només aquells brunzidors al damunt de dues rodes fines passaven de tant en tant trencant la solitud d'oportunitat tan indicada. També seria cas que una roda tan fina anés a coincidir amb el meu esquelet caminador en el temps i l'espai. Anem-hi!. Caram, sí que em sap greu. Sempre que puc evite xafar els animalets, però era al girar la corba, i què voleu, la traçada és la traçada. També ha tingut mala pota la bestioleta. Bé, tampoc exagerem ara, que només era una pudenta. Però el que Vicicle mai no va veure fou la papallona africana brollant de la closca amb el silenci dels àngels.

L'àngel

Allgemeine Elektricitäts-Gesellschaft

A hores d'ara, qui no sap el que és un desert? Ningú, evidentment. Fins i tot els que mai no han vist una altra realitat, a dia d'avui -és el que té viure a l'era dels satèl·lits- en saben ben bé el que trepitgen: sorra, i només que sorra en quantitat més que suficient per a que tots els xinesos pogueren portar al canell un bonic rellotge d'arena comprat a qualsevol xino del carrer. Sí, els homes del desert s'han assabentat que no només pots xafar sorra, i que hi ha altra mena de catifes al llarg i ample del món per on poder fer les teues travessies particulars. Perquè tothom sap també el que és una travessia pel desert, no?... No, no penseu que vaig a apuntar-me a un revival del Paris-Dakar en bici. La passió ciclista no em dóna per a tant. És molt més senzill. Una de les meues particulars travessies del desert m'ha caigut al damunt en paradoxal forma -ja que parlem de deserts- de congelador de nevera marca AEG. No en té ni tres anys, i el rosari de la seua aurora està ple a vessar de grans enfilats pel dimoni de la incompetència, l'obsolescència programada, l'estafa i la mala fe. Coses de rosaris i crisis amb data de pronunciament. La causa tècnica és ben fàcil d'entendre: fa gel on no toca. Perquè el susdit congelador de l'encara no presentat frigorífic AEG-Electrolux, model Santo -fia't tu de les hagiografies- és NO-FROST, és a dir, d'aire -com el que infla la roda d'una bici- però no en fa d'aire, que en fa gel, i molt. Imagineu-vos una roda que en lloc d'aire volgués que l'inflàrem amb gel. Ei, xata, que això no toca. Què t'has pensat? Li diríem. Però és tanta la seua obstinació que acabes trucant al tècnic perquè fa pocs mesos que l'has comprada i la tens en garantia. Eso es que se han dejado, en un descuido, la puerta mal carrada. Descongelar durante 24 horas y solucionado. Ah!, doncs no sabia que si deixe la roda al balcó, em demanarà gel en lloc d'aire. Llavors, 24 hores tancada i la torne a inflar. Bé, doncs moltes gràcies. Però no han passat un parell de mesos i sant tornem-hi. He perdut els papers de la nevera. Què passa?, és l'habitual. Volia comprovar què diuen sobre les rodes de gel. Símptomes, causes, possibles solucions. Al capdavall els trobe on ningú ha pogut posar-los, tot just amb les instruccions del telèfon mòbil que no en tinc. Sembla ser que els caixons del congelador tenen que deixar passar l'aire. És a dir, no poden estar atapeïts de tot allò que més us coste imaginar, tal i com fa la meua dona. Discutim. Pilotera grossa. Acabem com el rosari de l'aurora. Jo mateix, que sóc l'home de la casa, faré el seguiment d'ara en davant, faltaria més. La roda sempre tancada i amb suau vent d'un ventiladoret que vaig comprar al xino de la cantonada. És el que té la tecnologia punta: cara, complexa, delicada i amb clara tendència a abandonar, al més mínim menyspreu, les seues funcions, i molt més si ve d'Alemanya, que en acabar la segona guerra mundial es varen fer molt sensibles i susceptibles. Però en pocs dies el gel ja ens arriba al dormitori. Sortosament, junt als papers del mòbil inexistent, apareix, sense buscar-la, la factura de compra de la nevera, encara tenim garantia. Torna el tècnic. Trau la nevera del seu lloc. Mira al darrere. Lleva un tap amb forat d'un tub que s'aboca a una cubeta que està seca i… congelador a tope 24 horas y después lo bajan, solucionado. ¿Vol dir que tinc que llevar definitivament el tap de la vàlvula de la roda i passar-me 24 hores inflant-la?... Caballero, es el protocolo… Ah, si és això, amb el protocol hem topat, Sancho. I la garantia va caducar el mateix dia que el gel del congelador ens obligà a utilitzar botes amb claus i fashion esquimal dins de casa nostra, menys al balcó, tot s'ha de dir, que és on la roda gaudia de la incomparable vista de les ruïnes que l'America's cup ens deixà davant de casa. El tercer home o tècnic fa la seua primera aparició. Hay que cambiar el ventilador y las resistencias. Tanto hielo bloquea el sistema y… No em diga res més. Que ja ho sé: la roda està punxada… Efectivamente, caballero… I quant em costarà la broma… Alrededor de 100 pavos… ¿Cent pavos per una goma de recanvi? Si val més que la roda… Però el desert és el desert. I els grans de sorra més nombrosos que els d'un rosari. No havien passat tres mesos, i un dematí em trobe despertant-me dins un iglú mentre la meua dona em diu: Nanuk, posa el cafè al foc. Però quina merda de goma m'ha posat aquest tio!. La segona aparició del tercer home o tècnic, ja us en feu càrrec, va ser un daltabaix: le seré sincero, la rueda está mal construida. No es estanca. Hace hielo donde no toca, de ahí que lo pida en lugar de aire. Es un defecto de fabricación, del mueble. Seguro que no les ha funcionado nunca bien. No se canse inflando una y otra vez el congelador. Se le va a hacer más largo que un rosario de arena. Igual la casa, que es una firma fuerte, le propone sustituirla por otra nueva a un precio ajustado. Però l'únic preu ajustat sembla ser que és el que marquen els mercats. I si parlem de mercats, doncs con la iglesia hemos topado, Sancho; ah, i el gran prestigi i responsabilitat de la tecnologia i industria alemanya. Què dius?... ¿Que la marca la varen comprar els suecs al 1996? Cony, doncs pitjor m'ho poses, que són uns mestres en fer-se els homònims.