dimecres, 27 de febrer del 2013

El timbre


"La niña sabe que la muñeca no es real, y como tal la trata, hasta llorar por ella y disgustarse cuando se le rompe. El arte de los niños es el de irrealizar." 
(Pessoa)

Vaig prémer el timbre. Encara no duia claus de casa. Era massa xiquet. Venia de l'institut. Hi havia classe a la vesprada. Era el final de l'hivern. I tenia deu anys. Però ningú no em va obrir la porta de casa. No hi havia ningú. La casa era un llarg silenci de rodona amb calderó inclòs. Fosca façana sota la foscor d'un carrer que esperava els llums desmaiats dels fanals. Vaig baixar de la tanca que em permetia arribar a l'interruptor del timbre. I el món se'm va caure al damunt com una ombra que baixés l'ofec de la nit fins a la meua gola. El món sencer, i part de l'univers infinit, em va caure al damunt. Davant de mi la casa era morta. Perquè havia fet, jo havia fet, el que no deuria d'haver fet. Perquè camí de casa sempre rondinàvem pels descampats del barri, però arribàvem dins el marge pactat però mai no dit de l'hora. Perquè aquell paisatge que travessava quatre vegades al dia des de l'INEM Sorolla -on vaig fer el batxillerat- fins a casa, era una mena de successions esmaperdudes d'instants infinits. Perquè només els nens saben viure l'infinit de les coses finites. I ens barallàvem per elles. Amb o sense pedres. I a l'aigua del toll posàvem fulletes vaixells. I al fang del seu costat tallàvem terrenys. I a les sèquies dels camps propers temíem trobar-nos nens ofegats. Perquè les sèquies, ja sabreu, es varen inventar per ofegar els nens que havien agafat els caramels dels homes dolents. I als camps abandonats, amb o sense sèquia, i això va ser el que no hauria d'haver fet, jugàvem al futbol. I pel que es veu, aquella tarda el joc va estar massa inspirat. I el temps va fugir amb nocturnitat i traïdoria. Per tant, el silenci de casa meua com a resposta, va ser un silenci ple de rancor infinit. Vaig comprendre a l'instant el que havia passat. Però aquell instant encara és viu. La mare havia sortit a buscar-me. Davant el meu retard, ella havia eixit al carrer per tal de reorganitzar aquella realitat que se li escapava entre els sentiments. Però ella no coneixia l'itinerari de circumloquis que fan els nens i els vertaders ciclistes. I, o no vàrem coincidir a les cruïlles, o, el més probable: no ens vàrem reconèixer. Érem a dos infinits distints, dues línies paral·leles que només es troben al punt impropi de l'amor. Com dues rodes de bicicleta i el seu equilibri impropi. L'equilibri de l'eterna fugida. No sabia què fer. Com què l'infinit és etern, no vaig pensar que esperar-la fos una opció plausible. Als nens no els interessen les raons finites que va tindre la poma d'en Newton per caure-li damunt el cap. Només pensava en fugir. En que si prems el timbre de casa teua, algú, sempre, ha d'obrir la porta. Perquè el contrari és una solitud culpable i eterna. Una solitud d'ocell trist. Potser els veïns tenien avís de què fer si jo em presentava primer. Però els veïns no són als infinits d'un nen. No hi trobe cap paraula que puga contenir aquell desassossec infinit que encara dura. Aquell circumloqui que deuria d'haver evitat. Vaig mirar el rellotge de l'avi que m'havien regalat a la comunió. Duward. Li faltava la maneta de l'esfera petita dels segons. Era més gran que el meu canell. El pare li va tindre que fer un parell de foradets a la corretja perquè m'ajustés. Potser li havia donat massa corda, obsessionat com era per la seua precisió mecànica, d'esfera celest, de rodament d'ajustament hidràulic, com l'eix d'una roda de pinyó fix que no pot retrocedir, perquè el temps fugia tan de pressa que hom diria busqués compensar l'infinit que jo havia malmès. O ben bé és que havíem agafat el caramel caigut per algun revolt del camí. I va arribar la mare per la vorera impròpia de la por.

dilluns, 25 de febrer del 2013

Pas déjà vu


Feia fred al matí, ahir diumenge, no cal dir. I vent. Tampoc cal dir. Però el sol lluïa amb la seguretat d'un fidel company de ruta. Vaig dirigir les meues pedalades cap a Bétera, amb la intenció de pujar direcció Portacoeli i rodar per Canteras. Camí de Bétera, aprofitant que duia la bici de muntanya, en attendant el fort vent de migdia, vaig fer un trajecte ple de circumloquis. Ara per ací. Ara per allà. Ara… I algunes dreceres van ser pedalades en sentit contrari de l'habitual. Fins i tot vaig passar per camins que no sovintege o que, senzillament, no recorde haver-ho fet. Aquesta relativa novetat, aquest pas déjà vu, és, d'antuvi, molt agradable. Aquella sensació de descobrir com a nou el que ja has viscut, el que de segur ja has vist, t'ajuda a gaudir del paisatge de bell nou i a deixar de banda les preocupacions més angoixants que t'aclaparen quan pedales in absentia, massa atent al món dels vius. I del qual, i de les quals -el món de les preocupacions del món dels vius- tampoc cal que hi done més detalls. Sí, és força estimulant aquest pas déjà vu. I curiós que la major part de vegades la identificació a posteriori del paisatge, és produeix als creuaments més significatius dels camins. Aquelles bifurcacions que el costum et fa prendre en sentit contrari i per l'altre camí del que avui ho fas. Ah!, què seríem sense les cruïlles dels camins? Sense aquella decisió involuntària que acaba duent-nos per les travesses de la vida? Però havíem quedat en deixar de banda el món dels vius. El cas és que desprès de fer-li els compliments de rigor al meu petit cheval blanc, vaig eixir de Moncada pel camí que comença -o acaba- als depòsits d'aigua municipals i l'ermita de d'alt. I vaig anar a parar, desprès d'un desconegut descens, a la carretera gran de Bétera. I vaig decidir entrar al poble pel camí de l'Hospital Psiquiàtric. I el primer que em vaig trobar -ho esperava- és aquella bona costera que et duu al que semblen uns depòsits d'aigua, no sé si de Bétera, o del Psiquiàtric -de depòsit a depòsit i…- per a deixar-me caure -i van dues caigudes- fins a la població. Arribes a Bétera per la banda sud i pots enfilar el camí cap a Olocau sense gairebé trepitjar la ciutat. O aquesta era la meua intenció. Perquè… Sí, vaig arribar i deixar Bétera en un no res. I vaig buscar el camí d'Olocau. Allí estava el pontet. El vaig creuar. I ara només tenia que seguir la carretera. Feia temps que no hi passava, ho reconec. Potser he perdut memòria. Però algunes coses no encaixaven. Caram, vaig pensar, sembla un diumenge tot ell pas déjà vu. Però tal i com passaven els quilòmetres començava a inquietar-me aquest allunyament del món dels vius. Perquè no sempre, ara m'adonava, aquest pas déjà vu em resultava totalment agradable, si més no, no en totes les circumstàncies o circumloquis. Continuava pedalant i no més feia que intentar trobar algunes referències visuals. Però les muntanyes no hi eren on deurien ser. La Calderona era molt més lluny del que deuria ser. I aquells cims que feien de teló de fons, ¿d'on havien sortit? Cims secs. De color crema clar. Potser era Alcubles. Però eren massa a la dreta. I vaig buscar algun desviament a la dreta que les tornés al lloc on deurien estar. Vaig trobar-ne un. Hi vaig entrar. Però no havien passat un parell de quilòmetres que em vaig adonar del seu desassossegant pas déjà vu. I em vaig espantar. Perquè el camí no duia on jo volia. El camí em duia a mi. El camí acabava de prendre'm del món dels vius. I de sobte, el camí va acabar en una cruïlla al no-res que, tot i la meua desesperança, no vaig poder identificar. Era enlloc. Pas déjà vu. I el vent es va enfurismar.


dimecres, 20 de febrer del 2013

La ensaladilla


Siempre que puedo, contando con el permiso de la autoridad -don dinero- y si el tiempo no lo impide, aprovecho la mañana del miércoles para darle a los pedales. Hace tiempo que estas escapadas de entresemana se han visto defraudadas por un régimen de vientos fortísimos que conseguía o dejarme en casa vestido de oro y negro y a la espera -con o sin montera- o, lo más habitual, hacerme dar media vuelta al ruedo a medio camino de media plaza de media nada. Hoy miércoles, día 20 de febrero del año en curso, como el viento ha decidido desinflarse tras conseguir derribar un par de objetivos estratégicos: la escultura parlante de Ripollés y la glorieta millonaria de la Ciudad de la Luz, ha venido la lluvia para sustituirlo. Y aquí estoy, sin pedales sin rotondas sin palomas caídas -non totus tuus- y con deberes. (No, no estoy vestido de oro y negro. Ni llevo montera en la intimidad) He de preparar la comida. Suelo hacerlo todos los días. Pero hoy, con toda la mañana por delante, voy a emprenderla con una ensaladilla rusa casera. Una ensaladilla "de aquí te espero", de "nihil obstat". Algo laborioso, lo reconozco, pero gratificante en todos los sentidos del término, con o sin sobre. Nihil de congelados. Nihil de precocinados. Nihil de pre-preparados. (Malditas redundancias) Lo mejor para una ensaladilla, amén de rusa, son los productos del día. Bien frescos. Por ejemplo, la susodicha rotonda de la Ciudad de la Luz. Una buena base. Bien cocidita, pero con su turgencia. Nada de ir aguando los ingredientes. Cocido al vapor de los hechos: 2'3 millones de €, y una ventolera la tira a tierra. Por cierto, ha sido comenzar a trocear daditos de la rotondum, y ya quiere salir el tentador rey sol invitándome a dejar el noble arte culinario por el innoble vicio del pedaleo. Y hablando de nobles innobles, añadiré algo del llamado coronavirus, que por lo visto a todos gusta y a todos placet, y, tanto, que se contagia con suma facilidad. Y si no, que se lo pregunten a los de líbraNoos, Señor, de la Tentación, o de lo que sea. Y con estos ingredientes ya tenemos una mezcla bien sabrosa como corpus delicti: LíbraNoos, Señor, de las Rotondas, o lo que sean, de Ripollés. Pero qué sería de una buena ensaladilla sin besugo? Sí, sin un buen Besugo. Pues, hala, una buena cantidad. Bonito y del norte: A veces, la mejor decisión es no tomar ninguna decisión, y eso también es una decisión- Marianus, dixit. Así que, LibraNoos Señor, a veces, de tomar ninguna decisión, y eso también es una rotonda de Ripollés. A nosotros, en casa, -dónde, si no?- nos gusta el picante. Un poco, sin abusar. Le da un toquecito. Pepinillos, por ejemplo. Venga, quillo, unas tiras del Botafumeiro Calixtinus, los niños del coro, el cepillo, el electricista y su mujer. A veces, de cepillarse escolanos, líbraNoos, Señor, del electricista y su mujer, y eso también es una Ensalada. Como las de Mateo Flecha, que mezclaba castellano, catalán y latín, todas las lenguas, amén de cualquier tipo de onomatopeyas, todo en una sola de sus composiciones, casi rusas, como la ensaladilla -totum revolutum- o los Razumovsky de Beethoven.  Hala, también a la cazuela. Todo lo que nada, corre o vuela -como los gloriosos ejércitos- a la ensaladuela. LíbraNoos, Señor, de los escolanos, cantando ensaladas o cuartetos, a veces, alrededor de un cepillo, y eso también es un ejército. Sí, amigos, menuda ensaladilla. Ya me estoy relamiendo los hilillos. Y ahora, la salsa final. Marca Bauzá. Para ligarlo todo. Bueno, creo haberlo puesto todo, #salvoalgunacosa. A vegades, Senyor, a mellor decisión es no tomar totum revolutum, i això ere bai da alguna cosa. I un sol esplendent, un rei sol gairebé borbònic, riu a riallades la seua podrida jugada mestra. De lo que no se puede hablar, mejor tacet.

dissabte, 16 de febrer del 2013

L'excepció


Pel que es veu, alguna cosa m'havia caigut mal. Sí, alguna cosa. Cosa massa habitual en mi, ho reconec. Tenia un empatx, una indigestió. Ressaca dominical, avant la lettre. I llavors, el mal de panxa i les recriminacions de la mare venien a parts iguals. Potser com a càstig per la meua desmesura. Ai! Ai!, em fa mal… Si mastegares com cal… Com a compensació d'aquesta penitència em quedava, dilluns al matí, a casa, i sense escola. Què se m'havia perdut a mi a Nuestra Señora de Begoña, que era el títol d'aquella novel·la de terror compartida que anomenaven col·legi? Res de res. Ni senyoreta Lucy -amb pentinat a lo Marge Simpson, però amb clara propensió a la desfeta- ni don César -que potser era qui li desfeia el pentinat, ara que pense-; em quedava a casa, a dieta estricta i amb la mare. Que encara era més estricta. Gairebé el paradís. Com què els dormitoris eren a la part alta de la casa, la mare em gitava -era un principi mai qüestionat a casa que els malalts es quedaven sempre gitats, i al llit si la cosa passava dels 37º- em gitava, deia, a una hamaca plegable que instal·lava al menjador, ben prop del mirador que donava al jardí. I em feia empassar un parell de poliols -quin fàstic- amb sucre -més fàstic. Ara ho recorde, però, com una felicitat plena, aquelles hores i hores que invertia en observar la caixa de fusta que era al meu sobre i on era amagat el mecanisme i l'eix de la persiana del mirador, i el tros de sostre que s'abocava al quadrat perfecte que emmarcava la resta de la cambra. I allí em quedava. Sense temps. Com un babau, potser. Sempre he tingut una gran facilitat per als temps perduts. Hores i hores perdudes -o guanyades- mirant una paret, un sostre, un besllum… La veritat, poques coses m'agradaven més. No em dormia. Sóc de poc dormir. No. Hi eren els meus àngels. I mai no hi havien de justiciers. Els meus àngels eren com jo. Àngels empatxats de diumenge. Àngels amb la desmesura gravada a foc al seu front. Àngels amb els que passava les hores tal i com passen els sentiments. Sense perquès. Tal i com passa el vi fresc batejat de sol per la gola seca d'un home trist. Sí, tots els borratxos són gent trista. I jo m'emborratxava de llums pures i sorollets. La mare a la cuina. L'aixeta oberta. L'aixeta tancada. La cassola dels xup-xups. L'interruptor del rebost. El forrellat del corralet. La rentadora de turbina al corral. Les passes de la mare introduint-la de nou a la cuina. La cullera de fusta renovant els xup-xups. La immediatesa del menjar del pare. L'aixeta de nou. I la cassola. El caixó dels ganivets. Els caixons. Oberts. Tancats. Ara l'oli. La paella al foc. L'avinentesa d'un sofregit. La solitud ignorada del menjador buit on jo hi era. Tot i l'hamaca. Tot i la meua presència. Perquè al menjador jo no hi deuria estar. La meua presència, ignorada per tots aquells sorolls que l'omplien, era l'excepció que confirmava la regla. La casa no era preparada perquè jo l'observés, perquè jo l'escoltés. Tal i com aquells camins, com aquella etapa que mai no has dissenyat, i que al capdavall acabes fent. M'agrada no saber on vaig. Pedalar sense cap destí. Sense temps. Escoltar els sorollets. Empatxat de tanta fastigosa realitat. ¿On són els àngels justiciers? I no és cap excepció.

dimarts, 12 de febrer del 2013

A fuego lento


"-La calidad, eso -reanudó el príncipe-. ¿Quién la tiene? Se nace con calidad o se muere sin calidad. Por algo todos se inventan un sobrenombre imbécil y cómico, unas palabritas, para que las pongan en los carteles. El Búfalo de Arkansas, el Triturador de Lieja, el Mihura de Granada. Pero Jacob van Oppen sólo se llama, además, el Campeón del Mundo. Calidad." 
(Onetti, J.C. Jacob y el otro)

Demà dimecres pujaré a la meua bici i aniré a veure el meu amic Hermann. Hermann Galibier, monjo al monestir de Portacoeli. Cartoixà impenitent, perdó, penitent, volia dir penitent. M'ha enviat un email: Vicicle, S.O.S. loquimur. I m'ha preocupat la cosa. Ja sabeu del seu vot de silenci. Però ja sé el que em dirà:

-Juro i perjuro -com els xurros- que mai no tornaré a pensar aquella cosa tan sovintejada de: Aquí no dimite ni dios. Perquè imagine que el pròxim en dimitir serà el propi Déu Nostre Senyor amb majúscules, vist com li ha anat al seu representat electe a la terra per intermediació dels cardenals il·luminats des de la seua intervenció divina -pucherazo habemus?. Al Déu omnipresent, Vicicle, al gran Déu ubic, li creixen els nans.
-Hermann, calma't. Què dus a la barba que et goteja?... Però no fa ni cas. Neutro casu.
-Saps?, diu l'ex, que ho ha parlat amb el Mismíssim.
-Això sembla. Pel que es veu, l'efecte Ripollés s'escampa.
-I li ha dit que plegue, si no es veu amb forces de suportar el ministeri petrino. I no pel que pesa: "que lapiden a qualsevol altre, Senyor, i a mi que em deixen en pau". Beatus vir? I una mer...
-Això del "deixa'm en pau", també va a l'alça des que ho va enunciar la caiguda coloma ripollesiana.
-Però, Vicicle, anem a pams, la cosa és que ell no ho pot fer això. No. Potser és legal, però no lícit. Comprens?
-Els que no poden dimitir, ho fan. I els que deurien fer-ho, sembla que no poden. Món cap per avall.
-Que hi ha un antecedent de fa 600 anys, em diràs? I què?, pura demagògia. Perquè de segur que aquell beneït que ho va fer, duu sis segles cremant-se ad ignis tardus a l'avern. Föhn, vent càlid i sec.
-Ponentà? ¿Has llegit Der Untergeher, del Bernhard?... Però no fa cas. Neutro casu.
-No, Vicicle, un papa no dimiteix. Un papa que no pot seguir amb la cosa petrina, una de dos: o cau fulminat pel propi Déu -que se n'adona del cas- (compte el raig que va caure a la cúpula de Sant Pere!) o el fulmina la pròpia companya -perquè ningú no se n'adone del cas.
-N'és la tradició. Ben cert. I vosaltres sou uns grans defensors de les tradicions.
-Perquè dimitir com a Sant Pare, Vicicle, és negar ipso facto l'existència de Déu. Vet aquí.
-Com a mínim, del vostre Déu. Que el voleu únic i trino.
-I ell no pot contravenir les decisions de Déu. L'innombrable, ell el va posar on és. I la seua obligació és aguantar fins al darrer alè.
-¿Com fem els ciclistes que no ens dopem, i que mai no posem peu a terra?
-Si la seua salut és feble, que s'ho prenga com a una prova que Déu l'imposa. I que espere un miracle.
-És un dels vostres grans arguments. Aquell que més misèries, resignacions i esclavituds ha fet empassar-se a bona part de la pobre humanitat.
-Però què Papa és aquest que no creu en Déu? Per què no fa el que predica? Resignació i paciència cristianes. Si no, sembla qualsevol dels amos de moda. Que fan el que no diuen. O allò que diuen que no faran.
-Potser ho fa per donar-les un bon exemple?
-Això no s'ho creu ni Déu.
-Potser no es veu amb cor?
-Que no es veu amb cor? Doncs fins que se li trenque l'homònim. Milions i milions de pares ho han fet sempre -trencar-se el cor, el llom i el que faça falta- per donar de menjar als seus fills. ¿No ho farà ell pels seus propis fills? Perquè és Déu qui l'ha fet pare. El Sant Pare. I no em diràs que la va espifiar Nostre Senyor? ¿On és el seu sacrifici? El fill de Déu va morir -el seu fill, te'n recordes?- per la nostra salvació eterna. ¿I ell? Resulta, que els nazis el van obligar a ser nazi. Els cardenals a ser papa. I ell que només passava per allí, mira quina cosa…
-Caram, un poc de pietat cristiana, Hermann.
-Vet aquí en el que s'ha convertit. Un desertor. ¿Te n'adones? Què és el que diu la nostra societat d'aquells que dimiteixen com a pares? ¿M'ho pots dir?
-Doncs no són floretes precisament el que vosaltres els hi amolleu.
-Exacte. La qualitat paternal no és de quita y pon, benvolgut Vicicle. El que és pare ho és fins a les acaballes i un dia.
-¿Així doncs, és un impostor? ¿Aquesta és la teua conclusió?
-I em sembla irrefutable.
-És que aquest costum de posar-vos un nom distint quan sou elegits papes, Hermann, amaga alguna cosa torba de la vostra ànima. És com les vedettes, els boxejadors o la gent de l'espectacle que tant critiqueu per la seua suposada vida llicenciosa, impia i teatrera. Però vosaltres no en feu de teatre, oi que no? Tot i que l'inventareu.
-Però eren altres temps. Llavors els papes pensaven en llatí. Sí, sí, el que sents. Potser sóc massa dur, però no puc amb la incompetència professional.
-Jo, de ser creient i practicant, m'ho repensaria, Hermann, t'ho dic en serio. I, per cert, qui paga la seua pensió, la seua dependència i les seues mongetes (!) cuidadores?
-Segur que els que pensen que la caritat ben entesa comença per u mateix.
-Urbi et Orbi, quina gràcia que em fa la cosa. Perquè el desencís del ruc i la vaca no és per tant, oi, Hermann? I no deu de tindre res en contra dels andalusos, no?...
-Igual s'ha quedat penjat del twitter, dale que te pego amb els piulets?
-Per cert, Hermann, ¿i el teu vot de silenci?
-Dimitit.
-¿I la barba mullada?
-Per si de cas.

diumenge, 10 de febrer del 2013

Le petit cheval


Diumenge gris. Diumenge fred i ventós. Matí de diumenge amb raons més que suficients per donar-hi aquella volta tantes vegades somniada. Aquella volta. Ben ficat dins el sobre (!) dels llençols. Aquella volta que dóna l'esquena al matí, i li diu potser avui ha arribat el dia que em quede al llit. Que pedalegen els altres. Però no, què seria jo sense pedalejar diumenge al matí? Què serien els ciclistes sense enfrontar-se als elements? Què seria la vida sense ignorar de tant en tant la realitat imposada? Així doncs, i vestit de negre i or, m'enfile pel barranc camí de no sé. L'aire ve de cara. Prou fort. Molt fort. Constant. Gelat. Sí, talla el cutis. Millor això, però, que la incertesa. Arribe a l'alçada de Montcada. Busque el camí d'eixida cap a Masies. No sé on vaig. I allí és. Mai no ho havia vist en tantes de pedalades que li he donat al camí. Le petit cheval blanc. El camí és prou més baix que la casa. La parcel·la aprofita una costera del terreny per alçar-se gairebé un parell de metros sobre la carretera. Baixe de la bici i la recolze a la tanca de pedra, on no la puga veure le ti'ch'val. Mire de no espantar-lo. És tan quiet, que pense si no serà una taxidèrmia, una versió local de les estafes -l'art no fa més que copiar la realitat- del Damien Hirst i els seus crítics en nòmina o sobre. Damunt el mur de pedra comença una tanca de ferro i prove de fer-li unes fotos. Com que la posició és forçada no són de gran qualitat. Al capdavall, parpelleja. No és una estafa. Fins i tot comença a mirar cap a on jo sóc. No duc sucre, però li dic guapo, -i guapa, per si de cas. Què fas ací, al bell mig del món? No diu ni piu. No sóc un ocell, -potser pensa. M'hagués pogut quedar hores mirant-lo. Quanta tendresa. És la imatge insubornable de la melancolia dels diumenges grisos. Del seu silenci. D'aquells passejos de la mà del pare fins el riu sota un cel que amenaçava desinterès. Sota uns núvols com a pedres de riu. Lenticulars, els hi diuen, com certes rodes de bicicleta. Núvols com a pedres de fum erosionades pel vent fred d'un diumenge de febrer. El més de l'aigua. El més de la purificació. No podia ser sinó en febrer, que jo et trobaria. No podia ser sinó amb reixes intermèdies. Li dic guapa -i guapo, per si de cas. M'has robat un bocí del meu cor per sempre més. Fa una bona estona que m'ha vingut al cap el Brassens. Com poder evitar-ho? Sí, dans le mauvais temps. Tous derrière, tous derrière, et lui davant. Potser ha pagat la pena, i molt, no haver donat aquella volta dins el sobre. Però no sé què quantitat de realitat duu al seu cos, com els colors carnosos sota el cel de plom, o si només és un somni d'algun nen o alguna nena amagat al rerefons d'uns geranis oblidats.


divendres, 8 de febrer del 2013

En un país merabiliós...


I l'Alícia va travessar l'espill. Hi havia un país on els homes parlaven amb les escultures caigudes. I no només això, fins i tot escoltaven els seus suggeriments més apocalíptics: Deixa'm en pau, borinot! Era, ¿com dir-ho sense ofendre la concurrència?... Un país merabiliós. Sí, sí, merabiliós, de bilis, no pas meravellós. Hi havien bilis de tots els colors. Multicolors. Bilis negra. Bilis groga. Bilis… Hi havien aeroports sense avions. Només els bòlids i els veïns diumengers podien trepitjar-lo. Ah!, i els conills, m'oblidava. Au! -mai millor dit si en parlem d'avions- anem a passejar-lo. No, no, deien altres, millor cremem gasolina a dojo. Ei, que paga Don Carlos, el rei de la loteria a posteriori. Aquell Don Carlos que va posar el seu dit índex assenyalant aquella Àgora on només podien parlar o dialogar les pilotes. Les pilotes de tennis, vull dir. Bé, Don Carlos, dixit. I llacunes artificials a la ciutat d'una ciència, -que només potser infusa, visca l'esperit sant!!, com si fos la mare superiora del microscopi, doncs visca!- que es cobrien de sorra. Les llacunes, sí. Buidaven l'aigua i les omplien de sorra. Per què, Vicicle, per què?... Molt fàcil, amiguets meus, per a que els cavallets dels nois i noies més avorrits botaren unes avorrides tanques artificials reflectides a un ull daurat. Quina cosa, no?... Oh!, quin país merabiliós, Vicicle… Doncs sí. Hi havien línies de metro noves de trinca, sense estrenar, i inundades -què bé, no?- on els més temeraris solcaven les seues aigües amb piragües per túnels com canals abandonats. Versió casolana de grans competicions de velers que feia temps hi havien naufragat. Potser tots havien anat a parar al clavegueró general de la ciutat. Com aquella memòria d'una llengua oblidada per la qual alguns eren assetjats com a traïdors al mantenir-la. I una horta encara més amnèsica i adormida sota l'asfalt depredador. I uns nens que en recordar segons quines coses en veu alta eren considerats enemics de guerra. Oh!, quina por, Vicicle... I tant!. I un port marítim -orgull d'estibadors també oblidats- que feia d'Street circuit. I un Street circuit que feia de ruïna arqueològica. I runes arqueològiques que ningú sap el que fan. Un país on 43+47 era igual a zero. Visca la ciència!!. I on les ONG de cooperació feien tot el possible per assolir cap tipus de cooperació. Amb visita papal inclosa beneint aquest parc temàtic de la cova d'Alí Babà i els quaranta mil lladres. Gestors de fangs i detritus que produeixen merda. Televisió pública en desfeta pública. Ciutat de llum a fosques. Palaus amb pell arrugada de vella hetera. I ajuntaments que desajunten barris pel seu bell mig. I prínceps consorts amb "luz cegadora como pariente real" a l'entrecuix, que enlluernaven tothom. Aquell tothom tan elegant amb els vestits i complements d'altres. I aquells homenots nus, tots nus, despullats, tot i els vestits que duien al sobre. I sobres, molts sobres sense adreça, però amb direcció, plens del gran poder anònim del Senyor del Gran Poder. Un país on encara hi ha qui se senya per que els autobusos passen més enllà de les deu de la nit, "pero a estas horas aún pasa el autobús?, qué vergüenza!". Sí, els hi dic. Quina vergonya. I l'Alícia, la meua bici de travessar espills, em va dir, com si fos una escultura parlant: tant de bo m'hagueres deixat a l'altra banda, borinot! I llavors va ser quan la reina, que no era roja, tot i el seu habitual vestit roig, ni pertanyia a aquesta història, començà a cridar "que les corten la cabeza! que les corten la cabeza!" I l'Alícia va intentar travessar de nou la realitat. I només va trobar un mirall trencat.

dimarts, 5 de febrer del 2013

#Salvoalgunacosa


Qué bien te entiendo, M. A mí, me pasa igual. Así es mi vida, una gran mentira. Todo es mentira. Salvo alguna cosa. Soy una mentira con patas. Vivo rodeado de mentiras. La del amor, la de la vida, la de la muerte. Con tres mentiras vengo. Con tres mentiras voy tirando. Nunca he leído un libro entero. No consigo pasar de la primera página, la de la dedicatoria. Me duermo. Indefectiblemente. Única palabra que leí de los versos de Neruda, y que llevo anotada -para momentos comprometidos- en la bocamanga de las camisas que alguien, el otro, los otros, colocaron por mí en el vestidor de casa. Si apenas sé leer, te lo digo a ti, que puedes hacerte cargo. Apenas si sé escribir. Sólo la firma. Y gracias. Esto mismo que ahora lees lo escribe otro por mí, yo sería incapaz. Tu frase. Bendita frase, que gloria haya. Tu sentencia me ha hecho reflexionar. Como nos decían de niños, he hecho examen de conciencia. Me he enfrentado a mí mismo. Sí, mi vida es la de otro. Mi vida es la de muchos otros. La de aquel que ve hilillos en los borbotones. La de aquel que encuentra crematísticos -¿ves lo que te decía, M.? yo no sabía que tal palabra existiera- crematísticos sobres, decía, al dejar la americana descuidadamente en el sofá de antílope que alguien compró para mí, el otro, los otros, con los porcentajes del sueldo de un trabajo que no desempeño. No soy sino impostura. A los ojos del mundo que me desconoce sólo soy lo que ignoro ser. Y debería salir del armario, M. Yo, como tú, debería decir la verdad. Pero me cuesta, M. Yo, como tú, debería decirle a ese mundo: mirad, amigos, yo… yo… yo soy una estafa. Yo.. yo… yo no sé ir en bicicleta!!… De hecho, jamás subí a una bicicleta. Para qué, habiendo coches oficiales y taxis con expendedor de ticket. Me duermo, indefectiblemente, como si leyera, ante las primeras pedaladas del Tour. No sé qué es una rueda, sino la de sobres. Ni una cadena, sino la de favores. Ni un maldito cambio, sino el de chaqueta. Y así, con esta habilidosa impostura que tanto desarrolla la mentira cotidiana y sistemática, he llegado a las más altas cumbres de la infamia. Y he aprovechado la ocasión para ponerlas en nómina. Pero como no sé sumar -restar se me da mejor-, otro me lleva las cuentas. Y no me fío, que hay mucho como yo suelto. Por eso, todo es mentira. Salvo alguna cosa que no recuerdo, porque no la llevo anotada en la camisa. Sí, he hecho examen de conciencia, M., y, al igual que tú, la llevo pendiente para todos los septiembres de la eternidad.

El Otro.