L'excepció

Pel que es veu, alguna cosa m'havia caigut mal. Sí, alguna cosa. Cosa massa habitual en mi, ho reconec. Tenia un empatx, una indigestió. Ressaca dominical, avant la lettre. I llavors, el mal de panxa i les recriminacions de la mare venien a parts iguals. Potser com a càstig per la meua desmesura. Ai! Ai!, em fa mal… Si mastegares com cal… Com a compensació d'aquesta penitència em quedava, dilluns al matí, a casa, i sense escola. Què se m'havia perdut a mi a Nuestra Señora de Begoña, que era el títol d'aquella novel·la de terror compartida que anomenaven col·legi? Res de res. Ni senyoreta Lucy -amb pentinat a lo Marge Simpson, però amb clara propensió a la desfeta- ni don César -que potser era qui li desfeia el pentinat, ara que pense-; em quedava a casa, a dieta estricta i amb la mare. Que encara era més estricta. Gairebé el paradís. Com què els dormitoris eren a la part alta de la casa, la mare em gitava -era un principi mai qüestionat a casa que els malalts es quedaven sempre gitats, i al llit si la cosa passava dels 37º- em gitava, deia, a una hamaca plegable que instal·lava al menjador, ben prop del mirador que donava al jardí. I em feia empassar un parell de poliols -quin fàstic- amb sucre -més fàstic. Ara ho recorde, però, com una felicitat plena, aquelles hores i hores que invertia en observar la caixa de fusta que era al meu sobre i on era amagat el mecanisme i l'eix de la persiana del mirador, i el tros de sostre que s'abocava al quadrat perfecte que emmarcava la resta de la cambra. I allí em quedava. Sense temps. Com un babau, potser. Sempre he tingut una gran facilitat per als temps perduts. Hores i hores perdudes -o guanyades- mirant una paret, un sostre, un besllum… La veritat, poques coses m'agradaven més. No em dormia. Sóc de poc dormir. No. Hi eren els meus àngels. I mai no hi havien de justiciers. Els meus àngels eren com jo. Àngels empatxats de diumenge. Àngels amb la desmesura gravada a foc al seu front. Àngels amb els que passava les hores tal i com passen els sentiments. Sense perquès. Tal i com passa el vi fresc batejat de sol per la gola seca d'un home trist. Sí, tots els borratxos són gent trista. I jo m'emborratxava de llums pures i sorollets. La mare a la cuina. L'aixeta oberta. L'aixeta tancada. La cassola dels xup-xups. L'interruptor del rebost. El forrellat del corralet. La rentadora de turbina al corral. Les passes de la mare introduint-la de nou a la cuina. La cullera de fusta renovant els xup-xups. La immediatesa del menjar del pare. L'aixeta de nou. I la cassola. El caixó dels ganivets. Els caixons. Oberts. Tancats. Ara l'oli. La paella al foc. L'avinentesa d'un sofregit. La solitud ignorada del menjador buit on jo hi era. Tot i l'hamaca. Tot i la meua presència. Perquè al menjador jo no hi deuria estar. La meua presència, ignorada per tots aquells sorolls que l'omplien, era l'excepció que confirmava la regla. La casa no era preparada perquè jo l'observés, perquè jo l'escoltés. Tal i com aquells camins, com aquella etapa que mai no has dissenyat, i que al capdavall acabes fent. M'agrada no saber on vaig. Pedalar sense cap destí. Sense temps. Escoltar els sorollets. Empatxat de tanta fastigosa realitat. ¿On són els àngels justiciers? I no és cap excepció.