Pas déjà vu

Feia fred al matí, ahir diumenge, no cal dir. I vent. Tampoc cal dir. Però el sol lluïa amb la seguretat d'un fidel company de ruta. Vaig dirigir les meues pedalades cap a Bétera, amb la intenció de pujar direcció Portacoeli i rodar per Canteras. Camí de Bétera, aprofitant que duia la bici de muntanya, en attendant el fort vent de migdia, vaig fer un trajecte ple de circumloquis. Ara per ací. Ara per allà. Ara… I algunes dreceres van ser pedalades en sentit contrari de l'habitual. Fins i tot vaig passar per camins que no sovintege o que, senzillament, no recorde haver-ho fet. Aquesta relativa novetat, aquest pas déjà vu, és, d'antuvi, molt agradable. Aquella sensació de descobrir com a nou el que ja has viscut, el que de segur ja has vist, t'ajuda a gaudir del paisatge de bell nou i a deixar de banda les preocupacions més angoixants que t'aclaparen quan pedales in absentia, massa atent al món dels vius. I del qual, i de les quals -el món de les preocupacions del món dels vius- tampoc cal que hi done més detalls. Sí, és força estimulant aquest pas déjà vu. I curiós que la major part de vegades la identificació a posteriori del paisatge, és produeix als creuaments més significatius dels camins. Aquelles bifurcacions que el costum et fa prendre en sentit contrari i per l'altre camí del que avui ho fas. Ah!, què seríem sense les cruïlles dels camins? Sense aquella decisió involuntària que acaba duent-nos per les travesses de la vida? Però havíem quedat en deixar de banda el món dels vius. El cas és que desprès de fer-li els compliments de rigor al meu petit cheval blanc, vaig eixir de Moncada pel camí que comença -o acaba- als depòsits d'aigua municipals i l'ermita de d'alt. I vaig anar a parar, desprès d'un desconegut descens, a la carretera gran de Bétera. I vaig decidir entrar al poble pel camí de l'Hospital Psiquiàtric. I el primer que em vaig trobar -ho esperava- és aquella bona costera que et duu al que semblen uns depòsits d'aigua, no sé si de Bétera, o del Psiquiàtric -de depòsit a depòsit i…- per a deixar-me caure -i van dues caigudes- fins a la població. Arribes a Bétera per la banda sud i pots enfilar el camí cap a Olocau sense gairebé trepitjar la ciutat. O aquesta era la meua intenció. Perquè… Sí, vaig arribar i deixar Bétera en un no res. I vaig buscar el camí d'Olocau. Allí estava el pontet. El vaig creuar. I ara només tenia que seguir la carretera. Feia temps que no hi passava, ho reconec. Potser he perdut memòria. Però algunes coses no encaixaven. Caram, vaig pensar, sembla un diumenge tot ell pas déjà vu. Però tal i com passaven els quilòmetres començava a inquietar-me aquest allunyament del món dels vius. Perquè no sempre, ara m'adonava, aquest pas déjà vu em resultava totalment agradable, si més no, no en totes les circumstàncies o circumloquis. Continuava pedalant i no més feia que intentar trobar algunes referències visuals. Però les muntanyes no hi eren on deurien ser. La Calderona era molt més lluny del que deuria ser. I aquells cims que feien de teló de fons, ¿d'on havien sortit? Cims secs. De color crema clar. Potser era Alcubles. Però eren massa a la dreta. I vaig buscar algun desviament a la dreta que les tornés al lloc on deurien estar. Vaig trobar-ne un. Hi vaig entrar. Però no havien passat un parell de quilòmetres que em vaig adonar del seu desassossegant pas déjà vu. I em vaig espantar. Perquè el camí no duia on jo volia. El camí em duia a mi. El camí acabava de prendre'm del món dels vius. I de sobte, el camí va acabar en una cruïlla al no-res que, tot i la meua desesperança, no vaig poder identificar. Era enlloc. Pas déjà vu. I el vent es va enfurismar.