El lector

Llegir un poema deshonest

em fa mal.

Tant o més que la victòria

espúria d'un ciclista dopat.

-I com es dopen els poetes?

-Comencen com els sants.

Éssers elegits per un deu inexistent.

Un parell de premis anunciats

i devenen nota impresa

de qualsevol hagiografia.

Desprès, la vanitat.

I potser al dematí:

la supèrbia disfressada

d'una modèstia amb crosses.

Llegir un poema dolent

em fa mal.

M'entristeix si n'és honest.

Si, impúdic, em fa pena el poeta

i la seua carnalitat.

De segur que els seus versos

abstrets de pedres i rierols,

de la luxúria estèril del buit,

no estan a l'alçada del vi

que mai calma l'assedegada

ploma dels seus papers

immaculats.

Wrong number?

Com va dir el poeta, no ets ningú, mai no seràs ningú, tot i tindre tots els somnis del món. El somni d'una trucada atesa. D'un dubte que sense gaire esforç algú et pot aclarir. El somni de no sentir-te humiliat tantes vegades com intentes que una errada siga endreçada pel camí de l'enteniment humà. Però no n'hi ha manera. Ets amable. Fins i tot, massa educat i condescendent. Mesures les teues paraules, el to de la veu, les inflexions, perquè en cap moment l'elocució semble reivindicativa o mínimament irada. De fet, sempre insinues que només la casualitat pot ser causa d'aquestes situacions que trobarien en la incompetència o la mala fe la seua raó de ser. Però tu fas veure que no. Que no només no és així, sinó que mai de la vida se t'hi hagués ocorregut pensar-ho. Que sempre dónes per endavant el benefici del dubte. Que, per tu, mai no serà una qüestió personal, com ara diuen. No, des de bon començament has aclarit l'absència total de culpables, fins i tot de responsables. Però tant s'hi val. No ets ningú i mai no seràs ningú. Ho has donat a entendre i així és per tothom. I reps el que has sembrat amb tanta amabilitat, 'la callada por respuesta'. El silenci més abjecte. Aquell que mai podràs gaudir. El silenci d'una espera. D'un ominós temps fet a parts iguals d'incerteses esperades i certeses desoladores. L'equilibri punyent d'una finíssima roda silent i veloç, feta d'anhels traïts, d'un triatge d'esperances a considerar, com els petits amors trenats entre els somnis d'un món que es desfà.

L'home amb carpeta

Em deixí enredar…

Em deixí enredar per la vida.

Jo, que fumava i ho sabia.

Jo, que endreçava els fulls

i agafava la ploma

 amb la correcció

d'un manual de cal·ligrafia.

Jo, que sempre he pedalat

amb la solvència d'un 'pistard'.

Jo, em deixí enredar.

Amb prou feines 

vaig gaudir de mi mateix.

Tampoc no m'agradava

allò que jo era:

un supervivent sentimental

d'una infància esquinçada

pels amors i les pors,

pels malsons i els odis prematurs,

pels treballs i els dies venuts

a la fatiga quotidiana

d'un deute enrederit.

Em deixí enredar massa d'hora.

I vaig agafar l'altra carpeta.

Aquella blava i amb àguila bicèfala.

I, a poc a poc,

tal i com la vida m'enredava,

hi anava arxivant

les factures dels plaers

i els rebuts dels dolors.

Els gaudis dels desitjos

i els disgustos de la realitat.

Conscient com era

del deute sempre enrederit.

La cirera

No, mai no m'he estimat massa la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

Jo tampoc parle de plenituds.

Però darrere el somriure

hi ha la colossal dentadura.

I l'abraçada familiar

amaga qui delatarà

la teua confiada intimitat.

No, no m'agrada així la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

L'obligat moviment

del ciclista, tot i la nit.

L'amor com a promesa

d'una majúscula carolíngia.

Perquè només ignorant el cuc

ens sorprèn el fet d'una cirera.

No, no m'he estimat molt la vida.

Ja em perdonareu.

Ja em perdonaràs, mestre.

I el tractament.

'Mes p'tits cochons'

I qui mai no ha fet un vers

et dirà què és i què no és

la poesia.

I qui mai no ha fet una pedalada

sabrà millor que tu

què és i què no és

l'equilibri.

Perquè qui mai no ha caigut

en sap molt d'esbufecs i versos.

Perquè qui mai no s'ha dessagnat

tot ho sap de les artèries

on el desconsol fa nàixer el flux

inesgotable de les paraules.

Sí, la vida sempre és

aquesta mateixa pedalada.

Toujours les mêmes chansons.

Uns fan la cançó.

D'altres, La Règle du Jeu.

L'aire duu

De sempre m'he llevat ben d'hora. De vegades, tot just comença el darrer somni, els ulls se m'obren tan ràpid que no tinc temps de dir-me: 'Em desperte'. I, mitja hora més tard, la idea que ja tocava buscar el final del somni era cosa d'un passat llunyà. Desprès les ablucions habituals, a la cuina, em prepare el desdejuni habitual, sempre el mateix: pa amb oli, pernil i cafè, mai pastes dolces ni te. I ja al menjador, puge les persianes i òbric el finestral per eixir al balcó. I llavors, l'aire nou d'un nou dia però que sembla d'un altre temps. El perfum indefectible de l'aire, que paradoxalment sempre olora a qualsevol esdeveniment del passat. De vegades és el port del pare. El flaire del salnitre, la dolçor de l'òxid, l'aroma esmorteït de les piràmides de carbó o l'oli de trementina. De vegades, l'olor penetrant dels cigrons, el forn acaronador o la galta neta de la mare. De vegades són els camins inestables de l'horta, l'inquietant humitat d'un paisatge l'esponerosa llum del qual amaga els ofegats nens de les sèquies. De vegades, els sons d'un piano envellit els feltres del qual duen el perfum de tota la gelosia dels amors amagats. I així, dia rere dia, és un recull fugisser de tants moments intranscendents que, tanmateix, han quedat al moll de la memòria equívoca d'uns matins que duen els perfums del vespre, del capvespre elèctric d'uns llums de migdia, de la claror reiterativa i envellida d'aquell moment de la vida en què les olors de la matinada no són sinó records. I d'alguna forma cada matí ens deixa un bri de melancolia diària afegida a la melangia quotidiana dels que hem viscut tantes coses que te n'adones que només has viscut l'aire nou d'un nou dia que comença amb l'aspiració d'un temps perdut, de les engrunes innòcues dels déus.