Els nadons encara tenen l'esguard dels déus.
Diuen que no. Però recorde la llum maternal del mirador.
Potser el pit de la mare reflectia el lluminós esperit de l'amor.
No ho sé. Era un nadó. I encara no havia assolit els principis
del coneixement, de les raons i les desraons,
de l'equilibri que ens procura la fugida cap enrere.
Era feliç, perquè res travessava aquell resplendor vellutat,
aquella pell tan dolça com els somnis mai dits dels nens.
Però vaig créixer, i allò que veia al meu voltant em feia mal.
La sorra humida als peus. Aquella dèria de fer ganyotes
de un riure que em trencava amb la tristesa d'una mare absent.
I vaig tornar a créixer. I ja xiquet, recorria el meu jardí tancat,
tallant els cucs de terra, els caps dels quals no veia.
Però el seu esguard va posseir els meus ulls
i mai no vaig poder mirar el món amb la tendresa dels pits que recorde.
De fet, com que no podia evitar-lo, o sí?, vaig continuar creixent.
I el meu esguard d'adolescent encara va superar en dolor
a tot el que havia vist fins ara. La sorra, els cucs
i aquells llavis nouvinguts que deixaven de banda aquells pits de llum
i els seus ulls nouvinguts que van trair allò que vaig imaginar noble:
el bes, l'abraçada, la tendresa dels dits, l'amor, a la fi.
I l'impertorbable temps em va fer créixer.
Ara, mirava el món amb la desolació de la sorra als dents.
D'una còrnia ferida pel riure dels absents.
Dels ulls oblidats dels cucs de terra.
On és l'esguard dels déus?
El pit trencat pels dolorosos esguards que en diem vida.
