diumenge, 22 d’abril del 2018

Making of


Va en una bicicleta de rodes petites. Ve del carrer La Reina direcció Benlliure. És un gitano. Bé, un gitanet. I tot just quan passa davant de mi, sense advertir el perill dels camins creuats, forfolla en veu alta: 5 a 1, puto Barça, ese será el resultado. Jo vinc a peu pel carrer Barraca. Hem replegat la pancarta i els cartells de la mani. Les hem ficats ordenadament al cotxe d'en Felip, estratègicament aparcat al Passeig Blasco Ibáñez, i jo he agafat l'autobús. El 81. D'antuvi em sorprèn que la seua aposta -la del petit ciclista- no siga més radical: 5 a 0. Perquè si el Barça és puto, perquè si Catalunya és puta, i els catalans són putos, per què deixar-li el gol de l'honor? Una dona jove, gitana, amb el pèl groc d'un tint pobre, i el seu fill, coberts amb una tovallola de bany que els hi fa de capa, miren d'amagat, per l'escletxa de la porta entreoberta, l'interior de la sal de jocs que hi és al carrer on camine. N'hi ha una profunda tristesa a la imatge. O potser que jo vinc trist. Qui serà al dintre, el pare? A l'autobús parlaven d'estelades, no deure cap cosa als catalans i el batlle català de València. Al carrer Colón, un que passava ens havia escopit davant la pancarta al temps que creuava pel davant fent-nos un significatiu signe amb el dit del mig de la seua mà dreta. Duia un carret de compra. Però ningú li ha retret la seua mala educació. Com que som pacífics, qualsevol s'atreveix a insultar-nos. Manifestació cívica. En arribar a Vivers, just al tocar el passeig que inauguraven pel 25 aniversari d'un assassinat, hem deixat anar els globus, enlairats amb l'alè trist de la memòria. Desprès, hem plegat la pancarta com si fos el sudari d'un crist. Caminant cap el cotxe, Felip i jo hem parlat de Dersú Uzalà i l'amistat. De l'antiga facultat de filologia. De com hi vam coincidir Manel, ell i jo mateix fa ara més de 4o anys. I constatem que encara fem i pensem el mateix, sobretot ells, perquè jo sóc de pocs entusiasmes. Tot just al passar per l'antiga facultat se'ns encara un home gros, alt i corpulent. Ens tracta de tu, pel que es veu els nostres cabells blancs no li imposen gens ni mica: a veure què porteu ahí? -diu assenyalant els cartells de cartró i fusta que duem a l'espatlla com si foren petites creus. Jo l'ignoro. Que ens estaves esperant? -li diuen des del meu darrere. Potser que el coneixen, pense. Fa, però, un comentari despectiu que no m'arriba a l'oïda. Millor presos, no? li etziba Manel. Me n'adone que el subtil plaer del vespre ferit pels llums de la nit i la meua propensió als amors impossibles continuen intactes: la ciutat que es retira direcció a les ombres és la mare de la malenconia.

Roses d'enguany

dimecres, 11 d’abril del 2018

Tome nota


García, tome nota: Voyons… "Au village, sans prétention/ J'ai mauvais réputation" Bueno, este amago de contrición, de examen de conciencia, de mea culpa, a pesar de su matiz realista no evita que el susodicho plantee subrepticiamente una actitud antisocial, n'est-ce pas, García? Deberá responder de tan negativa valoración a ojos de sus convecinos. Tome nota: rebelión, con agravante de futura y previsible actividad violenta de engañoso cariz pacifista. ¿Le terrorisme, monsieur le juge?... Qui sait, García?... No parece ser totalmente consciente de la repercusión de sus actos: "Qu'je m'démène ou qu'je reste coi/Je pass' pour un je-ne-sais-quoi". Podríamos deducir, incluso, un cierto desequilibrio mental, algún brote esquizoide, el típico complejo de mártir o delirio conspiratorio, tout contre moi: claro, él no hace mal a nadie, él es buena persona, "petit bonhomme", pero no se deje confundir, García, tales expresiones son la muestra inequívoca de su pertinaz cinismo. Tome nota: manifiesta voluntad de manipulación al pervertir la humana virtud de la candidez. "Mais les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Non les brav's gens n'aiment pas que/L'on suive une autre route qu'eux/Tout le monde médit de moi/Sauf les muets, ça va de soi". Si tan buenas gentes son, por qué no seguir su camino? ¿Me lo puede explicar, García?, además de la befa o burla ofensiva, grosera y malintencionada hacia una discapacidad física como es la mudez, que más adelante amplía a la manquera o manquedad, cojera y ceguera. Tome nota: voluntad malevolente y consiguiente delito de odio hacia los discapacitados físicos. "Le jour du Quatorce  julliet/Je reste dans mon lit douillet" Previsible, García, previsible. Un antipatriota. No le conmueve lo más mínimo festividad tan simbólica y significativa, tanto por sus vigorosos himnos guerreros y marchas, como por sus estandartes ondeando al viento del sentir patrio. Todo le trae sin cuidado. Que no hace mal a nadie, insiste el susodicho, ignorando clamores musicales tan ancestrales. Tome nota: sedición en grado de enmascaramiento en diferido tras el simulacro de sedentaria actitud finiquita del yacente. "Quand j'croise un voleur malchanceux/Poursuivi par un cul-terreux/J'lance la patte et pourquoi le taire/Le cul-terreux se r'trouve par terre."  Colaborador, y por lo tanto cómplice, del acto y el sujeto delincuente. Muy grave, García, muy grave. Tome nota: instigador, en grado de colaborador necesario, de enajenación de bienes al descuido o pillaje, hurto con violencia -reconoce la zancadilla- de fruto moralmente tan sospechoso como la manzana. "Pas besoin d'être Jérémie/Pour d'viner l'sort qui m'est promis/S'ils trouv'nt une corde à leur goût/Ils me la passeront au cou". Ah, claro, los malos somos nosotros, las gentes de bien. Comprende, García? Qué perversión! Tome nota: malversación… Sí, sí, ha oído bien, malversación de la paciencia pública, que como todas las paciencias tiene un límite. El susodicho juega con la autoestima de las buenas gentes, su entereza y pundonor al sugerir un linchamiento que, por otra parte, estaría más que justificado. Fíjese, García, lo que puede llegar a esconder un hombre que se queda en la cama un catorce de julio. Redacte el pliego de cargos y proceda. Los hombres son como los volcanes, parecen dormidos hasta que erupcionan… ¿Pero podemos encarcelar a todos por la amenaza de erupción que representan?… Tout marchera, García, todo se andará. Donnez-moi le dossier suivant: À bicyclette.  Tome nota, García: "Quand on partait de bon matin/Quand on partait sur les chemins/À bicyclette/Nous étions quelques bons copains" Asociación ilícita evidente, García. Da nombres, es cierto. Pero esta reunión subversiva es sospechosa de sugerir el libre desplazamiento -léase albedrío- la libertad de circulación -léase de expresión- y los derechos ciclistas -léase humanos. Le terrorisme, tome nota…


diumenge, 1 d’abril del 2018

Surrexit dominus


Mama, Papa, jo vull ser… No ho digues. No digues que vols ser artista… No. Jo vull ser confrare… Com?... Confrare. I vestir-me de natzarè, amb o sense capirot al cap, a la mà o no, cobert o descobert. I si no, granader, això, granader, que sempre van coberts amb el barret eixe que sembla un tocat de bisbe fosc i amb xarreteres. O centurió, què xulo, no? Almenys, de romà, bah, sí, de romà planer no us podeu negar, oi? Tot i que d'oficial o suboficial de la marina també com que m'encisa, i molt, sabeu? Amb la gorra eixa de plat blanca que deu de veure's des de l'estació espacial internacional, l'ISS. Oh, no em digueu que no pot ser, em moriria, pares. I vull tocar la corneta i el tambor. I si no, vestir-me de gaiter. Bah, no us poseu a tremolar, no tocaré la gaita, us ho promet. Però si cal, em faré músic, i que la banda s'encarregue de tot. No, dolçainer entre cornetes tampoc. O potser sí, i assajaré al riu, baix de qualsevol pont que estiga lliure. Però si no voleu que bufe, em faré alabarder, amb tricorni i tot, eh? I si faig de Neró? O de Maria? Com que encara sóc molt jove, puc semblar Maria o la Magdalena o qualsevol jueva o jueu. O millor abanderat, que porten capa. M'encisen les capes, pares. Ja m'estic veient de guarda reial amb capa, casc i llança. Per favor, quina passada! Ni color amb fer de faller, papa, mama. Ni de moro o cristià. Tot i que fer de Sant Jordi deu ser una passada. Mireu, doncs de Sant Josep també, no?, amb la túnica i tot, caram. I si no, de Sant Sepulcre, Visitatio Sepulchri, en el Venite et videte locum i tot, i tothom Oooh! Aaaah! al davant del forat negre i buit. O de San Sacristán: un respeto, diu, quina barra, quina supèrbia té aquesta generació de sabuts que sempre estan de vuelta de todo sense haver anat a cap lloc. ¿I el que els hi costa posar en ordre la frase? Primer el subjecte i desprès el complement, com diu el profe. No es diu polítics presos, cal dir presos polítics. Quina mandra. Com que no han llegit Wittgenstein. El bidell de l'insti li comentava al profe de filo, que ell aprofitaria les vacances per anar-s'hi a l'oest. El profe, es va sorprendre, com si li hagués dit que es tractés d'un viatge iniciàtic en busca del carrer, yo concozco una calle que hay en cualquier lugar... on l'espera la Tabacaria amb Fernando assegut a la porta. Però el ponentí li va aclarir que fugia a Xest, que els seus pares tenen una caseta o no sé què, però que ell creu en Déu, faltaria més, que va anar a col·legi de cures. La processó va com un tir. Que no se'ns passe l'arròs!!, diu un. Guapo!! Guapa!!, crida la gentada. I es llancen flors. Flor va, flor ve. Pasdoble va, pasdoble ve. Pitrera va, pitrera ve. Els gossos carden damunt l'herba descalços al parc. Capa va, capa ve. La música dels capa roja es barreja amb la dels capa blanca imposant el seu ritme coix sobre els capa negra que venen al fons: Ives hagués gaudit com un nan. I llavors un negre amb bici, i sense saxo, a peu, travessa la cavalcada: e atravessou a rua com seu passo tímido. Negre, tenies que ser!! A tu tierra, coño!! Quina vergonya!! Habráse visto!! E tropeçou no céu como se ouvisse música... na contra-mão atrapalhando o surrexit dominus. En acabar la festa, isc al balcó. Pose l'estenedor i tímidament vaig estenent la roba, intentant de no entorpir el diumenge.