dijous, 29 de setembre del 2011

La frescor dels matins



La gent important, que diria el Dersú, mai no ens decep. La gent important té la qualitat de ser-hi generosament, de no demanar compensacions, de fer-nos més amable la vida, i fins i tot possible. Aquest setembre -com ja va sent habitual als darrers anys- al igual que l'octubre -i diria que el novembre també vol afegir-s'hi a la moda- perllonguen la calor més enllà dels límits tradicionals dels que jo faig memòria. La veritat, pedalar a les tres de la vesprada amb 34º per alguns llocs de la city, més la humitat acostumada, no és el que diríem el meu ideal ciclista, però hem de treballar, pel que sembla, tot i les retallades descomunals que estan al caure'ns. Potser acabe amb deutes amb l'empresa i tot. Gracias, amo, pero golpee en el otro costado que ese ya sangra. D'això, que se m'ha acudit que la frescor de la matinada, quan isc amb la bici a fer l'Oronet o el que se'ns presente, és gent important. Perquè malgrat la xafogor, la basca, la vergonya o el deshonor (ah!, que no és aquest bochorno; bé, té igual, també m'empasse d'aquest tots els dies) aquesta frescoreta que ens permet dormir la nit i gaudir el matí, és insubornable, ara per ara, i no obeeix, com nosaltres mateixos deuríem fer, la llei dels mercats i la cobdícia dels homes. Us imagineu la cotització de l'alba a la borsa? O com de col·lapsat podria quedar l'ibex, el nikkei o el que fos amb la negació de l'horabaixa a tancar el dia? I les estrelles, canviant-se de lloc intentant millorar les seues stock options i desbaratant la xarxa de satèl·lits en caiguda lliure, com l'euro. I la lluna, més llunàtica que mai, alterant, per la seua baixa qualificació del deute -segons S&P- totes les marinades del món i amb una serralada en l'estadística que no la passa ni Pantani -que glòria tinga- als seus millors temps. Així, aquesta fredor matinera no em fa estremir de la seua humitat, el seu aroma d'impúdica i encara tímida rosada, o pel guany dubtós dels matinadors. Aquesta frescor de matinada em fa estremir d'emoció per la seua fidelitat, per mantenir la seua paraula malgrat tot el que li estem fent al món. Per no tindre en compte els capritxos d'aquests nens malcriats, d'aquesta gent prescindible, immadura i pretensiosa que som els humans, els micos caiguts. I quan els mercats no sàpiguen cap a on va l'aventura humana potser tornarem a demanar consell a la gent important: el sol, la lluna, les estrelles, pregant que no estèn massa ofesos. I que siguen ahí. Tots els dies. Tots els matins del món. I tan de bo no prenguen la decisió de retallar-nos la seua presència perquè, com deia Dersú, moriríem. Sí, la gent important són (en plural, sí) el sol, la lluna, les estrelles… i la frescor dels matins.

diumenge, 25 de setembre del 2011

El Astillero

Il·lustració de Luis Pérez Ortiz

Als 50 anys de la publicació de El Astillero


Entonces, era un domingo, todos lo vimos en la vereda de la iglesia, cuando terminaba la misa de once, artero, viejo y empolvado, con un diminuto ramo de violetas que apoyaba en el corazón. Vimos a la hija de Jeremías Petrus -única, idiota, soltera- pasar frente a Larsen, arrastrando al padre feroz y giboso, casi sonreír a las violetas, parpadear con terror y deslumbramiento, inclinar hacia el suelo, un paso después, la boca en trompa, los inquietos ojos que parecían bizcos. (J.C. Onetti, El Astillero)


En El Astillero de Juan Carlos Onetti, un Larsen passat de pes, d'anys i de quimeres que ell pren per il·lusions -fins i tot la dèria de casar-se amb l'Angélica Inés- és anomenat Gerente General d'unes drassanes que només el vell Petrus, Jeremías Petrus -en temps summe hacedor de Santa María- creu poder redreçar, valga la llunyana al·literació. Com a gerent, Larsen s'autoimposa un sou de milers de pesos que ningú pot pagar-li, com avui fan, tot i la crisis, alguns polítics, sobretot al sector dels alcaldes. I al llarg de la història ens adonem que l'única manera de subsistir que tenen els tres principals protagonistes -Kunz i Gálvez en primera instància, i Larsen que deixa fer, i que com veritables ombres fantasmagòriques habiten les sales desertes de les drassanes, encatifades de formularis, plànols blavosos i d'altres records del passat i la fugida- és anar desballestant aquest mort vivent, venent la maquinària arraconada i tota classe d'objectes a baix preu. No cal dir, que a més del biaix existencialista que sempre assoleix la prosa d'Onetti, El Astillero és una bona metàfora del passat encara recent d'Amèrica llatina, on desprès d'anys de bonança i devessall, va vindre la fallida dels diferents països, l'arribada de la mà de ferro salvadora de les dictadures militars -en uns països més que en altres- i que al cas d'Uruguai, país originari d'Onetti, va ser prou cruel, ja que la seua economia depenia en bona mesura dels altres. Uruguai, anomenada la Suïssa americana, es nodria dels bancs i de l'activitat financera com a perfecta decoració que li evitava mostrar al món sencer el gran buit productiu que al seu rerefons s'amagava. I açò és en el que m'ha donat per pensar cap al final del matí quan, com a conclusió de l'etapa d'avui, la bici m'ha dut sense dir-li res, per pròpia iniciativa, a fer un tomb pel port de la ciutat. Volia que jo fes memòria d'alguna cosa oblidada. Tal i com si fos a Puerto Astillero de Santa María. M'ho ha fet sentir. I només arribar a casa he comprovat la data de publicació d'aquesta joia en forma de novel·la. Perquè aquesta ciutat, com totes les ciutats que han llançat a perdre, malbaratat, les megalomanies de qualsevol aficionat als luxes que no es pot pagar, o ben bé dels que van passats de ginebra, és plena de palaus de cartró-pedra -Matèria de València- amb noms reials, no cal dir, l'òpera reina Sofia, el museu de ciències príncep Felip, la marina reial Juan Carlos I… -ens queden per col·locar a les infantes, paciència, perquè no quedaria gens elegant que a la gran petxina de l'Àgora li posaren el nom d'alguna d'elles o de la princesa del poble, la Letícia, que ja sabem com és de cruel la gentada- és plena, dèiem, de astilleros. A l'òpera sembla que acabarem cantant els que tenim una veu espantosa però afinaeta. Al museu de les ciències, els quatre investigadors que queden mal comptats -tot i que són de ciències- han començat a fer els experiments amb bicarbonat. Per cert, el seu director, el Felipo, ¿té alguna cosa a veure en la vetusta institució valenciana de Cirios Felipo? I a la marina reial, tota ella plena dels embarcadors abandonats de l'America's Cup, el millor que podríem fer és anar desballestant-li tota la ferralla que ens varen vendre com a lomásdelomás en instal·lacions nàutiques esportives que només han gaudit els quatre gats pijos de sempre, i tractar de recuperar alguns cales i la dignitat. Potser cridem a Larsen. Pel que es veu, els alemanys són uns vertaders artistes en això de vendre el que no és seu, Grècia o El Astillero, Merkel o Kunz. I què direm dels adjunts i els gerents? I és que de casta li ve al llebrer, Die Kunts der Fuge, de segur que el seu cognom original era aquest, Kunst, un artista del low cost i la fugida cap endavant. Primer vénen els Petrus megalòmans, desprès els Kunz amb la liquidació per traspàs de la democràcia... i desprès, el que tots sabem, l'escoles de mecànica de l'armada i l'opció fratricida dels camps de futbol. D'això que ens vindria d'allò més bé que els polítics, no només hagueren escoltat i llegit a Bach i a Onetti, sinó el més important, que els hagueren entès, comprés, copsat, encara que fos una mica, un poquet... una estella, com si diguérem.

divendres, 23 de setembre del 2011

Aigües de setembre

Convocaré la pluja sense aturar-me als marges

Begonya Mezquita, d'ací


El ciclista autumnal va nàixer a les portes de la tardor, en setembre, i la seua onomàstica -habitualment fallera- coincideix amb la tardor austral. És autumnal pels dos hemisferis, el boreal setembre -el seu far a la tardor del nord- i l'austral març -el seu mar a la tardor del sud. D'això que la primavera li deixe el regust agredolç dels esclats descontrolats d'amor incontrolat, i a la tardor li trobe l'encís infinit i esplendent de l'horabaixa humida i feridora. Amb aquests antecedents qui podia esperar que el cor no se li trenqués amb la fragilitat d'una fulla seca. O que al recer dels suposats guanys dels pedals, no dorma l'ànima d'un grimpeur melancòlic que busca afanyadament l'eternitat adormida a l'instant de cada pedalada. Haguera estat massa impostura arribar a creure possible que no fos així. O a no creure-ho, depèn. Setembre li avisa, setembre li prologa, amb els tantejos d'un plugim ocasional, de quatre gotes de delicada tristesa, o d'un ruixat torrencial, que res és per sempre mai, que només el no-res és infinit, com l'odi i la mort. I setembre li fa memòria per tots nosaltres, tan donats a l'oblit balsàmic, a les aparences. Setembre és la veu que xiuxiueja les absències. Amb un frec d'aire i un besllum de cotó pot trencar la innocència del mar i obrir el pou ofès de la por, de la certesa dels terminis. El ciclista autumnal va nàixer, però, amb una sola cursa al seu cap: el precís itinerari que li marquen les aigües de setembre carrer avall per l'Avinguda de llambordes i somnis. Aigües que sonen amb la subtilesa dels versos adormits sota les tecles d'un piano, o amb l'encís melòdic de la paraula amorosa que canta la roda sobre el camí banyat. Flaire agresta que s'esmicola per tot arreu amb la facilitat dels amors nouvinguts, dels desamors retrobats. I tant és així que no li importa massa pedalar sota la pluja, amerar-s'hi de fang i distàncies inabastables, de cims enlloc dels que tots en parlen i només la tardor deixa l'atzucac obert. El ciclista autumnal sol convocar les aigües de setembre mentre somnia amb les aigües de març.

dilluns, 19 de setembre del 2011

La primera i l'última


Tant m'ha insistit pregant-me, demanant-m'ho a qualsevol preu, humiliant-se, i fins i tot barallant-nos, que no n'he pogut continuar negant-me. Al capdavall, s'ha eixit amb la seua, com gairebé sempre. I mira que li ho he dit, faràs el ridícul, que aquestes coses no són pròpies de vosaltres, que potser ni els nens deurien fer-ho, però que mira pa' que vas a discutir, si són xiquets i els fa tanta il·lusió. I clar, ahí, m'he equivocat, que s'ha agafat a la primera de canvi, com una paparra a la poltrona de Cap de Servei. Que d'il·lusions -m'ha dit- jo també en tinc, què et penses. Que si em creia que no li era important. Que anava molt i molt errat amb ella. Que què poc la coneixia. Que si m'havia molestat alguna vegada, si més no, en preguntar-li pels seus somnis. O si és que fer sempre el que a mi em vingués de gust, i anar per on jo digués, ja li tenia que estar bé, i curullar totes les seues expectatives vitals. Jo li he dit que no es posés així, que no era per tant, que l'últim que qualsevol persona, amb un poc de trellat, pensaria és en aquesta dèria que li havia agafat ara. Mai no m'hagués pensat de tu que podries arribar a ser tan egoista, i donar per fet que ja ho sabies tot de mi -ha sentenciat. Així, amb més paciència que un esclau, he anat fent les diferents gestions i llistes. Ho farem a casa, no cal dir-ho. He mirat de preparar-ho tot amb tranquil·litat, a poc a poc, que l'economia familiar pot trontollar, amb aquest tipus de despeses, greument. Si no em falla la memòria, al pica-pica haurà de tot el que li ve de gust. Li agraden molt els caragols en escabetx, perd la xaveta per les homònimes en vinagre, i els filferros del nord sempre queden bé, tot i que ningú mai no els menja. També li fan el pes les platines al vapor; ah!, i les volanderes grosses a la romana. Bé, les conserves podem comprar-les en llandes grans que ixen molt més econòmiques, i el ferro dolç segons temporada, i en el moment, és clar. Algunes bossetes de cinta cruixent de manillar i tronquets de cautxú. Baules fregides o torradetes, que tan se val, i coixinets farcits d'anxova. Unes talladetes de fuet de corretja de rastrals i unes laminetes de recolzadors de cabra a contrarellotge. I entrepans de tubular blanc, roig i negre, que això ompli i està bé de preu. De beguda, bidons de rosa, com el greix rosa, però líquid i amb escuma. De postres, pastís de greix de liti, que és blanc, amb oli de vaselina caramel·litzat i radis trencats com a ornament. D'altra banda, he anat a parlar amb el mecànic, quin remei, i li ho he explicat. Volem una cosa senzilla, mestre, no s'ho pense vostè, que la cosa no està per a tirar coets. Ella que li diga que és el que li preocupa, el que li fa mal o ha fet mal, i vostè li dona el vist i plau, i li senyala les voltes que té que donar al pati, i els mals hàbits que deu abandonar, com per exemple fer manetes amb els frens, tocar-se les boletes de l'eix, i coses d'aquestes. I a l'endemà que prenga la seua primera -i espere que última- corona blanca de pinyó, l'anomenada compinyó. Però m'ha dit el mestre, que nai-nai de la xina, que sense curset previ ni parlar-ne. Que ha de tindre ben clar el cat que sí i el cat que no. I l'hora de taller no n'és gens barata, no s'ho penseu. Què hi farem? En fi, en tocant a la fashion, ja li ho faré jo, que com la mare cosia miraré d'estalviar-m'ho. Tot el que puga ser blanc, ho serà, i prou. Res de solcar els mars desconeguts amb galons d'almirall, marineret o faldilles i vel de princesa.

divendres, 16 de setembre del 2011

I want you for...


Sí? Segur? Si a mi no em volen veure enlloc, ni en pintura… Doncs jo és com millor quede, en pintura. No em diràs que no?... Les opinions són com el culs, tots en tenen un… Ei, no cites debades als clàssics, deixa al Callahan en pau… Doncs no m'apuntes amb el dit com si fos la seua Magnum 44, perquè excites el meu pensament metafísic… ¿El més enllà de lo físic o el més enllà de no tornar?... Cony, si tenim a Descartes amb barret de copa reclutant carn de canó, i no ens havíem adonat… A tu el que et passa és que ets un descastat… De casta li ve al llebrer… Va fuig del mig, que m'espantes la clientela, que tu el que vols és traure'm de polleguera… Veus com no em voleu ni en pintura… Ja tens excusa, no? Oi que bé. Tu el que ets, a més de descastat, és un covard… No hi ha covard més gran que el que acusa als altres de no fer el que ningú els hi ha sabut demanar i explicar com cal… Oh, perdone el senyoret, faltaria més. Farem un curset de bones formes, i desprès anirem a la guerra amb formulari de galanteries i cortesies inclòs… Doncs no estaria mal, la veritat. Així, mentre es poseu d'acord amb les cortesies imprescindibles, la gent seguiria viva. Amb les armes de destrucció massiva tenim un bon exemple. Tant de bo les estiguéreu buscant encara, ens hauríem estalviat un fum de vides, de patiments i de diners, no cal dir… Què sabràs tu de les grans decisions d'Estat?... Res. Gens ni mica, ho reconec. Com tots els que guiats pel teu dit entren a l'escorxador de reclutament. Però de tant en tant, ens assabentem que aquella dita guerra per la llibertat dels homes i dones, no buscava més que controlar la producció i el mercat de petroli; o el de la seda, si parlem d'altres temps, que sempre heu fet el mateix… Mai no sereu capaços de comprendre decisions de tan alta volada… La xusma… Què dius?... Que t'ha faltat dir la xusma. La xusma mai no sereu capaços de comprendre… Això ho dius tu… Però ho penses tu, si no mai no gosaries assenyalar-nos amb el dit… T'assenyale per a recordar-te la teua responsabilitat amb la societat… Doncs digues-m'ho, escriu-lo a un cartell, explica-ho, i jo prendre la meua decisió. Només acusem amb el dit el que no respectem. I tu m'estàs faltant el respecte fa una bona estona… Mai ens entendrem… És que no tens arguments, només un dit que assenyala… Bé, deixem-ho córrer. Només una cosa. Què portes a la mà dreta?... El selló de la bici. L'he deixada al davant de l'oficina i no me'n refio… Ens estàs dient lladres?… No, i ara, que els guanys són botí de guerra, faltaria més… Això són coses del passat… Tens raó, ara sembla que els països es poden comprar al mercat, depèn del seu deute i el nivell de confiança en que puguen pagar-la o no. D'haver-lo fet abans, la de sang que ens haurien estalviat… Potser, però no de dits… Com?... Que el dit és necessari… Ja, però canviant-li la llegenda, I want you for market… Ei, m'agrada. De veres… Veus com no se'n pot refiar u de l'oficina bancària. Vaig per la bici. Mentre pedalege m'oblide de tots els dits del món… Què poc sentit d'Estat…

dimecres, 14 de setembre del 2011

Un tranvía llamado suplicio


Els dissabtes a la nit anaven indefectiblement al cinema. No era menester consultar cap cartellera, que tampoc hi havien de cartelleres -o potser la Bayarri ja hi era?- ni falta que ens feia. Era la diversió de la setmana sencera, no només del cap de setmana. De fet, aquest concepte "cap de setmana" no era tal, que els dissabtes al matí el meu pare treballava i els diumenges alguna cosa feia. Ens en portaven el sopar. Entrepans de pollastre amb creïlles xafadetes, o de tonyina amb olivetes farcides, o de blanc, negre i roig amb creïlletes xafadetes, o de sèpia torrada amb allioli, o de truita de creïlla, o... bé, deixem-ho córrer que, tot i haver esmorzat, ja n'estic salivant. És a dir, la programació ens importava el mateix que la dignitat als polítics que s'agenollen davant els mercats. Només arribar al cinema -el meu cinema Paradiso, li deien Cine Triunfo, com la mítica revista- de programa doble i NODO inclòs, of course, compraven al bar, que donava pas a la sala, la beguda: tercio per al pare, quinto per a mi -jo tindria com a molt 5 anys quan vaig començar la meua estable relació amb aquesta rossa de llavis d'escuma, i a somniar amb les pel·lícules com a teló de fons- i l'aigua mineral amb gas per a la meua germana i la mare. Una volta em fotia l'entrepà i la cervesa, anava de cinc a déu minuts que em quedés torrat a la butaca. I a l'endemà em despertava al meu llit. N'hi ha de felicitat major? No cal dir que el cine era una festa, l'única prohibició de la qual, que mai descuidava la mare, era no deixar-me anar tot sol a pixar. Pepe, veges, que el xiquet s'està pixant -la rossa, és clar. I pujaven al pis de dalt on eren els lavabos d'homes, els de dones a la planta baixa. No deixa de sorprendre'm que malgrat el poder de Morfeu, encara recorde tantes pel·lícules somniades al Triunfo. I una d'elles m'ha vingut al cap ara, quan les vacances han tocat el dos, i l'estiu, tot i la calor i la basca, acabarà trobant el seu final ventós de fulles mortes. Li deien Un tranvía llamado deseo. No puc fer memòria, és clar, si la vaig veure a l'estiu xafogós del Tennessee Williams -quan feia molta calor, al cine obrien les portes laterals d'emergència perquè no ens ofegaren- o a l'hivern humit i reumàtic de València. Però, més enllà de la samarreta imperi del Brando, el que mai no vaig comprendre és que a un tramvia li digueren desig. Agafar el tramvia de la línia 1 o 2, que o bé et portaven a la Malva-rosa o bé cap al centre de la ciutat -segons el sentit de marxa- a l'Avinguda, no era cosa senzilla i molt menys desitjable, sobretot a l'estiu, d'ací el record. Agafar baix un sol d'injustícia el tramvia que ens portava a la platja de les Arenes o la dita Malva-rosa n'era una experiència que podríem qualificar de moltes formes menys desitjable. L'equipament era inabastable, infinit, mai no hi havia prou de coses necessàries: el para-sol, el tub de ferro per aguantar el para-sol, el martell per a clavar ben fons el tub de ferro per aguantar el para-sol i que ni l'huracà Rita se'l podria haver emportat, la tovalla vella per als peus, la tovalla menys vella per al cos, la tovalla nova per al cap, la tovalla gran per a gitar-se damunt l'arena i que servia, a més, per a despullar-se a la vista de tothom i canviar-se la roba mullada per la seca o la de carrer per la de bany, les sandàlies d'anar pel carrer, les sandàlies de goma per al bany que desprès et llevaves de la molèstia que suposaven, els calçotets de bany que et ferien l'entrecuix abans i desprès de mullar-se, els calçotets secs de desprès del bany, el pot de Nivea -això va ser un poc més tard- les samarretes per a desprès del bany, la pilota que mai no es podia inflar el que tocava, els salvavides de plàstic, el mareig de tant de bufar, les cadires plegables, la tauleta plegable, les ampolles d'aigua de Vichy amb aigua de l'aixeta congelada, la gorreta per al cap que mai estava enlloc, la pamela de palla, la fam desesperada que t'entrava en eixir de l'aigua i que deuria esperar a la tornada a casa, i el poalet que mai feia servir, i el rastell que tampoc i... total per a pegar un capbussó de no res i patir tot el sofriment ontològic d'una platja plena de sorra pels quatre costats, ho podeu creure? Carregats tots quatre, la mare, el pare, la germana i jo, com a salvatges fent mudança, anaven des de casa fins a la parada del tramvia a l'Avinguda i -veure-ho per a creure-ho- érem capaços de pujar al tramvia amb tots els trastos i mantenir l'equilibri recolzats als seients de fusta sempre plens -venia atapeït des del centre- com a una preparació cruenta però més que eficaç per a superar els pitjors ports ciclistes d'una vida. I el pitjor, passades un parell d'hores o tres, amb la mateixa impedimenta, però ben arrebossada per tots quatre costats, com la platja, de sorra humida, tornàvem a pujar al Tourmalet dels camins de ferro amb l'escalfor del sol bullint-nos a l'entrecuix de l'ànima, i sospitant-ne que el tramvia s'espatllaria -com era més que habitual- només per a fer-ne més desitjable el seu trontoll d'aroma greixós i fumat, com el pedaleig d'un ciclista coix. I el nen, mirant aquell cagadubtes de la samarreta imperi, que tan pagat estava de sí mateix, no comprenia qui podia ser el malparit que a un tramvia li digués desig.

dilluns, 12 de setembre del 2011

Whos.amung.us


Alguns dels blogs que sovint visite tenen un marcador de passejants. Pel seu domini, diria que l'empresa que ho gestiona és americana. Com que no sóc un campió del món virtual, el veia, em feia gràcia, però ni pensar-hi en fer-li clic amb el ratolí. Un dia, ja fa uns quants mesos, el clic va produir-se sense voler, i al davant del meus ulls es desplegaren totes les seues possibilitats estadístiques. I em va fer més gràcia, si cal. Això de saber d'on venen els visitants, com si d'una mena d'invasors -amb l'índex estirat en lloc del menovell- es tractés, no em direu que no n'és txatxipiruli. I de gràcia a gràcia, vaig capficar-me en afegir-lo al meu blog més passejat, el més viciós, el de les dues rodes als ulls. Els que vàrem rebre, com a segon idioma acadèmic, el francès -tan estudiat que mai l'he après com cal- hem quedat, a més a més, estigmatitzats a l'hora de passejar-nos, ja que estem de passejos, per l'anglès. Així, vaig triar l'opció més ximple: una pestanyeta de fons roig s'obria amb certa dificultat -tot n'hi ha que dir-ho- al costat dret de la pantalla assenyalant quants de vosaltres us passejàveu per ací. Tot i que aquest model semblava lomásdelomás, a mi no m'acabava de fer el pes. Primer, la pestanyeta era massa dubitativa. Ara sí, ara no, ara tampoc… Segon, no em permetia posar-li una llegenda, com ara: els que furonegen per ací, fan una ullada al… etc. M'agradava el model clàssic, però no me'n sortia. I tercer, quan era jo l'únic que veia el blog, em vaig adonar que m'ubicava a Nàquera, València, detall que li vaig agrair profundament -Oronet, melic del món- estos americanos piensan en todo -vaig pensar, en castellà, que allí ho entén gairebé tothom, i no com el meu anglès d'Òxford que segons quins -americans, of course- ni flowers. Dit açò, i tot i el meu agraïment, va començar a canviar-me aquesta mítica ubicació oronetiana per altres certament incomprensibles a primera vista. Primer va ser Sevilla i desprès Las Palmas. Els dubtes m'embargaren, i no vaig poder més. Em feia mal aquest ball de bastons, perdó d'ubicacions i la conseqüent pèrdua d'identitat, tot i ser valencià. Perquè, a més, la cosa va coincidir amb les darreres eleccions autonòmiques i municipals, on els valencians vàrem decidir votar majoritàriament a una colla de lladres, desaprensius i imputats, i on Vicicle decidí espolsar-se les espardenyes ciclistes i fugir cap a la Rue de l'Absinthe, París. I llavors, m'adoní. Riu-te tu del troians, aquesta empresa passa olímpicament del teu ordinador, de furgar o furonejar pels teus insondables circuits digitals, aquests malparits et lligen el pensament o si més no, ho intenten. I el vaig llevar. Foragitats sigueu els maleïts cotilles. Però la carn és dèbil. M'ho passava tant bé mirant les estrelletes que em llegien des de la República Txeca -bé, llegir, llegir… jo diria que arribaven fins ací en busca de la Martina Jancicova. Però allí eren les estrelletes, i em feia il·lusió. Vaig consultar el sector tecnològicament avançat de la família -les meues nebodes- la forma de posar-hi el marcador, però amb format clàssic i llegenda adient. Morirem escodrinyats, però amb estil, amb fashion. I ahí el teniu. Vaig retornar a Las Palmas. Desprès, pel que es veu buscant la fresqueta, cap al nord, Elechas -que em maten si sé on és. Barcelona, també. Que tant de passar cap a París, marca. I fins i tot Sabadell, on dec d'estar demanant pel Ramon Alberich, que ens té un poc oblidats(1). Bé, vosaltres mateixos. Però sapigueu que aquest marcador de passejants, tot i que no sé com s'ho fa, és ben capaç de donar-se una volteta per la vostra ment i assabentar-se de les vostres més baixes passions, les veritablement inconfessables: Mamá, quiero ser artista.

(1) Confirmat, ha estat nombrar al Ramon i ens fa una entrada nova. (12:46 AM)

divendres, 9 de setembre del 2011

Els forçats de la ruta

Maillot de soie contre laine qui gratte… D'ací

Sempre ha estat molt significativa la diferència entre els ciclistes de pista i els de carretera. Com molt bé ho diu la vinyeta, uns eren l'aristocràcia del barri, els senyorets, la classe benestant. Mallot de seda. Bicicleta reduïda a la seua quintaessencia. Lleugera, refinada. La pura sang de les dues rodes. L'alquímia de Merlí a l'oli superb que la lubricava i eliminava fins la fricció d'un hàlit. I un castell, el velòdrom, on besar la fusta noble de la pista amb els tubulars de seda, lluint les seues gales exquisides. Els altres, el proletariat, la classe treballadora, el poble anònim. Mallot de llana que augmentava el seu gruix i pes amb la suor o la pluja, i que els gratava el coll i els braços ferint-los. Bicicleta de quimera essencialista doblegada als mecanismes que li permetien viure fora del castell, en la vida real. Els frens, els canvis, el cautxú. El greix per a rodar a qualsevol terreny. La pista forestal i l'asfalt abrasiu. El sol i la pluja. El vent i la calima. El fred i els ulls inflamats, enrogits a l'espera del dolçor d'un frec de cocaïna. Més enllà de l'obligat esquematisme d'una vinyeta, el seu plantejament, però, és molt interessant. El ciclisme de competició professional va donar les seues primeres pedalades serioses als palaus ciclistes, els velòdroms. El seu bressol, per tant, és ben aristocràtic. De fet, la bicicleta, al igual que d'altres invencions, té entre els seus pares a més d'un aristòcrata. Potser l'enlluernament i l'atracció que ràpidament despertà en el gran públic, varen ser cosins germans de l'embadaliment que encara produeix qualsevol reportatge d'una boda reial a l'Hola! I també, vull creure, per l'espectacularitat de la pista -avui en dia posada en dubte contínuament des de l'abandó al que la tenen sotmesa els medis- i pel sistema d'apostes en que es fonamentava la seua estructura econòmica. Els primers campions dels que tenim notícies documentades venen gairebé tots del món dels pistards, ciclistes de pista. On els aristòcrates de sang blava es barrejaven amb els pocs nouvinguts de sang roja, el talent dels quals era confirmat a les justes velocipèdiques d'un velòdrom. Bé, la mateixa cosa que en feien els trobadors quan admetien entre les seues files al fill del forner perquè feia uns versos deliciosos. D'altra banda, les curses de carretera, en les quals alguns d'ells participaven, eren més populars, obertes a tothom que pagués la inscripció, i un trampolí per a que el fill del forner pogués seure al costat del rei d'Aquitània i la seua filla, el Guillem i l'Elionor, a la pista del castell, com si digueren. Al principi, aquestes curses de carretera només duraven un dia -són les clàssiques d'avui- i el seu ressò era molt modest, quasi nul. Però la premsa esportiva va provar d'enganxar al públic amb la crònica d'uns fets que gairebé ningú havia vist en directe. Si el cronista dominava el art de la paraula la cosa podia funcionar. Per tant, l'incipient ofici de ciclista de carretera depenia en bona mida de la literatura. Com que només en cotxe o moto es podia presenciar aquest tipus de prova, la venda de diaris fluctuava segons el plumífer encertés l'adjectiu adient o mesurés correctament el tempo narratiu. I la cosa va funcionar. Com que molts dels fets d'aquestes curses arribaven al cronista pel sistema boca orella, és a dir, per tradició oral, doncs aquesta literatura esportiva va nedar com els peixos en el mar de l'èpica. Què hi farem? I amb la urgència comprensible per les passions desvetllades a l'obrir la caixa de Pandora, varen ampliar els dies de cursa a una setmana, quinze dies i més. Ara necessitaven el mite com a resposta a una realitat no viscuda però compartida. Havia que pujar els pitjors ports del món conegut. Baixar per pistes forestals suïcides. Travessar camins enfarinats per la neu del traïdor juliol. Coronar de vòmits, baves i a ser possible un poc de sang, els cols més inversemblants. Bé, la gleva mai ho ha tingut fàcil. De bon començament, i com passava a l'aristocràtica pista, cadascú corria per a d'ell. Feia els seus benvolguts versets. Però tal i com els passava als déus de l'Olimp, els daltabaixos podien ser monumentals, extraordinaris, amb la bellesa pura de la poesia lírica i la derrota. A poc a poc, dissortadament, s'imposà la reconversió actual. El déu únic. El monoteisme productiu. Va nàixer la figura del líder, i va consolidar-se el que gairebé sempre havia estat el ciclista de carretera respecte al pistard, un serf, un gregari, un forçat de la ruta, l'ofici del qual és la feina bruta i el sacrifici. A poc a poc, va fer-se tot massa previsible. Avorrit. Només començar el primer vers, ja en sabies la rima completa. La poesia va anar perdent-se entre estadístiques, marcadors i planificacions del tedi. I la màgia de Merlí va posseir al ciclista, que li pagà religiosament amb la seua ànima. Al capdavall, el ciclista de carretera també va tindre un mallot de seda. Però mai no va poder explicar-se les ferides al coll, els canells i els turmells. Ni tampoc en quin lloc de la cursa havia pres el ritme equivocat.


Gràcies a Clidice

dimarts, 6 de setembre del 2011

El plat gros


És el que tenen els anys, vas sumant i sumant -ei, i gràcies- i cada cosa que n'has de fer et costa un poquet més. Un poquiu més, que afegit al que ja et costava el darrer any ho fa un poquetet més pesat. Sí, molt de -et, -iu, -etet, i tot el que vulgues, però la processó va per dins. Igual li passa al plat gros d'una bici. No és el mateix portar un joc compact de 50 dents el gros i 34 el petit, que un joc de 52-39 com fem els aficionats o el de 53-39 que duen els professionals, o, si més no, el de 55-42 que carreguen a les contrarellotges. Perquè a més dents, com si foren els anys, cadascuna de les voltes que li pegues tens que fer-hi més força. Vas més ràpid, sí, però et deixa baldat, fet un nyap. Cadascú dels anys que passa es fa més curt, com si portares un dent més al plat, més ràpid, però més costós que vas quedant-te pa' l'arrastre. I per aprofitar la inèrcia tens que prèviament haver-hi llançat la bici, la qual cosa resulta més fatigosa amb un plat de més edat, més gran, com si diguérem. I tanmateix, els essers humans quan més grans ens fem, menys dents tenim, o menys dents propis i més de postissos. Que n'és d'estranya la vida! Uns se'n fan grans afegint-ne dents i d'altres deixant-los anar entre mossegades de carn o peix, que tant se val. Jo he de dir que conserve la dentadura original intacta. Ves per on. La meua mare era un obsessa del Calcigenol, però no sé fins a quin punt podem imputar-li a tan mistificades cullerades i obsessió de llet calcaria la meua salut dental. El cert és que només un petit empastament, per culpa d'un resquill d'os de xulla que se'm ficà entre dos queixals i va danyar l'esmalt d'una d'elles, és a la meua arcada superior de 16 dents. Els 16 inferiors, a hores d'ara, molt bé, gràcies. Potser la meua afició ciclista és bona contra les caries. Al capdavall, tot és resumeix en un grapat de dents. Carn o peix. Ivori o alumini endurit, té igual. De fet, la roda del darrere porta, com molt bé sabeu, el pinyó; i la Sánchez Camacho n'hi ha que veure els pinyos que en té. Y le digo más Ramírez, mi dentista me ha recomendado ponerme una corona para salvar la muela… No me diga más Murena, si el piñón de una bici tiene hasta 11 coronas y gracias a ellas salvas los dientes de cualquier sierra… Qui pot dubtar d'aquestes revelacions extraordinàries? Ara, qui m'hagués dit que els plats d'una bici són com un pastís d'aniversari, hagués pensat que era un forner poeta o el fill d'un forner que feia versos. Què hi farem. I no penseu que amb un màxim de 55 dents ja en teniu totes les espelmes complides que bufar. José Meiffret -un Pep, qui si no- en 1962 va aconseguir rebassar la mítica velocitat de 200 km/h damunt d'una bici de 20 kg. al rebuf d'un Mercedes preparat per a l'ocasió. Tenia que moure un plat de 130 dents, i una motocicleta li va ajudar al començament. Un altre dia potser parlarem d'ell. Mireu, mentrestant, un dels seus assajos. 1952, amb forta caiguda inclosa. D'això que no em puc queixar ni dels dents ni dels anys…

MOTOR-PACED CYCLE SPEED ATTEMPT ENDS - DISASTER

diumenge, 4 de setembre del 2011

L'absència

Lo jorn ha por de perdre sa claror

AUSIAS MARCH


El món és bell, és amable la vida.

Amb aquest vers inicia el teu cant.

Tin ben present que el teu cant ha de ser

com un carrer, ple de gents i de coses;

com un carrer, per on passen tramvies:

com un carrer. I per l'aire, balcons.

D'ací endavant, pots escriure el que vulgues.

Un déu ocult et durà de la mà.

No te'n refies.

V.A. ESTELLÉS, L'engan conech


El poeta brilla per la seua absència.

L'absència de sí mateix

és una mena d'abast oceànic,

de rebost que li permet parlar

d'un pebrot torrat amb la magnificència

que els déus famolencs s'empassen l'univers.

Perquè el poeta s'empassa l'univers sencer

dins un raig d'oli atrapat de sol,

la mar gruixuda dels plors del món

dins un got de vi negre,

espès com la seua ànima,

tèrbol com els seus desitjos

destil·lant mots que s'ajunten

en versos propers al món

tant i com s'allunyen d'ell.

El poeta deu saber, ha de saber,

per principi irrefutable,

el nul interès que ell mateix en té

més enllà del seus essers benvolguts,

que tot li ho perdonen i obliden.

Si és la veu dels déus,

a qui pot interessar la seua ànima mutilada?

Si és la veu dels homes,

a qui plany el seu cor marcit

d'infinites rancúnies i vulgaritats?

Només d'absència podrà escriure

alguna cosa tan extraordinària com:

No hi havia a València dos cames com les teues…

El principal enemic del poeta

és ell mateix. El seu dol o joia,

que no són els de ningú més.

El seu amor o desamor,

que ens deixa freds

si no en parla del nostre.

Ai, poeta, l'absència de tu mateix

són els teus millors versos.

No volem l'exquisidesa

del teu esguard sobre el món,

volem l'exquisidesa del món

cantada pel teu esguard.

De què ens serveix

la precisió de la paraula

si no és la paraula precisada?

El poeta no hauria de ser

roda i bicicleta,

art i part de tan estrany viatge

on dues cames copsen el món.

El poeta brilla per la seua absència,

i tanmateix, tot ell és el seu poema.