El cos

La bicinistra

No t'entenc. No, no. No va de conya. Què collons vols de mi? A veure, digues-m'ho. ¿Ara resulta que fins per a anar a pixar tindre que fer-lo en bici? Però tu què t'has pensat? ¿Que t'has begut l'enteniment que mai no vares tindre? Mira'm als ulls. No, no gires les mans. Mira'm als ulls. Així, ¿com és possible que em coste més alçar-me de la butaca que pujar l'Oronet dues vegades: una per la façana sud i una altra per la que mira cap a Sagunt? No, no poses les espatlles a l'altura de les orelles i fes el favor de contestar-m'hi. ¿L'astènia? Va, a un altre amb aquesta troca. O siga, ¿tu creus que és de rebut que no puga passejar-me pel carrer del mal -¿pel carrer del mal o del mal que et fa al carrer? Bé, apliqueu-li el context que vulgueu- del mal que m'entra, dèiem, a la cama esquerra i tanmateix em faça 100 km en bici com qui no vol la cosa i sense posar els peus a terra? Tu m'ocultes alguna cosa i no sé ben bé el que és. Doncs, vés jugant en foc que el primer que es pixarà al llit seràs tu. Que si creus que la mort tindrà els meus ulls, vas ben errat, que tindrà el teu ADN o la petjada d'un neumàtic a la teua pell. I jo em quedaré en Standby esperant les ordres del comandament a distància. Però em tens ben fotut, que ni al sofà estic bé. Que no hi trobe la postura. Que si pacací, que si pacallà. Redéu, quin desfici. L'altre dia, a la mani. De tant en tant, ja em teniu doblant-me pels ronyons cap endavant com si fos un musulmà amb incontinència oratòria. De fet, se m'apropà u i em va dir: "germà vas errat, la Meca és just a l'inrevés". I és clar, a veure que li llevava la il·lusió al pobre. "Sí, ja ho sé, però com que avui dormirem una hora menys. Doncs, ja m'està bé" Va fer cara rara, ho reconec. I al curro, el mateix. Que si tinc que estar una bona estona dempeus, ja l'hem cagada, amb perdó de la sala. Mira, com el Camps, que a Castelló va tindre que seure mentre Fabra deia això del passeig. I jo que pensava que era per a no caure de cul. Així, que tot és fer postures amb la famosa essa renaixentista, el contraposto d'en Donatello & Co., que més d'u pensarà, home amb l'edat que té, ja li està bé de posturetes, que camina com l'Eastwood de Harry Callahan. Hosti, quin filòsof, i perdoneu la digressió, però és que em té encisat. Ei: "Las opiniones son como los culos, todo el mundo tiene uno". Com per a anar-li amb els Tatschen d'en Wittgenstein. Doncs deu ser açò, que el meu cos no comparteix les opinions del meu cap… Vicicle, Vicicle, t'oblides que el cos no pensa… No ho tinc tan clar. ¿I el testis llatí?... És el testimoni… ¿I el testa llatí?... És el cap… Doncs, tu mateix… Home, vist així. ¿Què vols dir, que pensem amb l'escrot?... Això ho dius tu, que conste. Així, que quan arriba la nit, i em gite, doncs el mateix. La cuixa esquerra em desvetlla. No sé com posar-la. I qui li diu a la meua dona que li faça un lloc a la bici? Va, aclareix-m'ho. Què vols de mi? ¿Que estire la pota? Doncs ja ho faig, i té igual. Ja ho estic sentint: carinyo avui a qui li toca a la rossa, a la pèl-roja o a l'esquelètica? I em tindré que callar, perquè és més que evident la mala avinença entre el billar francès, el tàlem i les ideologies.

La vera prima Vera

La primavera té un plus de jenesaisquoi… Plagi, plagi!. Això és plagi… Gregori, què dius?... Que això de la bellesa com un jenesaisquoi ja ho varen dir els romàntics francesos. Així, que no t'apuntes el tanto… Ah!, Gregori, com sou els de ciències, sempre pensant que el més important és descobrir Amèrica, quan Amèrica hi era des del començament del principi del començament… Sí, ara fes-te el filòsof existencial, l'esteta que ja ho ha viscut tot i que és de retorn del no-res… No sé el que sóc, però sí et diré que no varen ser els francesos els primers que parlaren del jenesaisquoi… Ah, no? I qui va ser el Vero Mono Ciclens, el primovero?... Vaja, avui t'has llevat sarcàstic. ¿Que aneu curts de carajillos de vodka?... Ja la tenim amb els carajillos… Bé, deixem-ho córrer. El primovero, com tu dius, va ser el primo poeta del Mont Ventoux -mític port ciclista. Per tant, si parlem de cims i ciclisme, parlem del Poeta líric amb majúscules, és a dir, el Poeta dels poetes, el Petrarca. De la bellesa va dir que era un non se ché… No m'ho crec. T'ho acabes d'inventar… Home de poca fe… Fe, la imprescindible, que el món està ple de conjectures… I que ho jures, que se t'acumula la feina… Agustí, eixe sí que ho va dir amb traça: "Només la bellesa agrada; i de la bellesa, les formes; i en les formes, les proporcions; i en les proporcions, els nombres"… Sí, és clar, i en els nombres, els primos. Però si era un ploramiques que s'emocionava escoltant el cant ambrosià i desprès se'n penedia com un babau… Deixa l'Agustí en pau, que gràcies a ell el Pitàgores no va ser donat a l'oblit… Altre que tal. ¿Saps que els pitagòrics tenien prohibit pixar cara al sol -amb o sense camisa nova? ¿I que tampoc podien menjar faves? Menuda colla de catets i d'hipotenuses… Vicicle, la prima Bea, l'enteniment t'altera. Rodolí i tot. No trobo una altra explicació als fets… Laura, és deia Laura… Qui és deia Laura?... La deessa d'en Francesc. Bea era la del Dante… Caram, com d'enamorats anaven els italians… Per suposat, allò va ser la primavera desprès del llarg hivern del descontent medieval [Apart: Ricard III, acte primer, escena primera. Parla Gloucester]… Què dius de Ricardo, besets, Paco primer, Rita quimera. Ara ho sabrem?... Què tenim que saber?... Jenesaisquoi… El que jo deia…

La vera prima Vera o Bea o Laura o…

Com a ciclista utilitza el pseudònim de Martina Jančíková

- Per cert, Gregori, d'això, ehem, les tornes del que et vaig donar per a la paella on són?
- Pense invertir-les en obligacions castellonenques aeroportuàries unides.
- Caram, quina alçada. Doncs, aplica-li el seu sentit literal i torna-me-les.
- Però si lo de Castelló sembla que serà un negoci ruïnós, té tota la traça dels eventos xuclasang de l'erari públic, i ja saps de la meu debilitat per la ruïna.
- Doncs té igual, Gregori, que les necessite per als amics de TV3 a València i d'altres causes nobles. Au! Amolla la pasta

Post 112, trucada d'emergència

Grappelli / Brel

Vaig encastar-me l'ipod. Clic. Sempre és una sorpresa el que sonarà. Aquestes coses tan petites, ja se sap. Al seu dintre he anat posant bona part de la meua història musical, bé, sentimental. I clar, mai pots preveure per on et sortirà la memòria. Clic, dèiem. Ah! Grappelli. Bé, anem bé. Fins i tot jo diria que molt bé. Au! Agafem Valenbisi i anem-hi, que es fa tard. Ei, el Gerswhin, I got rhytmn, Paaa-ra-ra-roo / um / Paaa-ra-re-roo / um / Paaa-ra-ro-ree /Tii-ta-ra-roo-ra-ri-ra-ro… Fa fresqueta. Sí, el vent del nord, sembla. Com que arribe prou d'hora, com sempre, tot i que he sortit justetet de temps, doncs em fique a París-Valencia, la llibreria. No, la Llibreria, amb majúscules. Tractatus Logico-Philosophicus. Aquest mateix. Total, per 2 €. Portar un llibre a la mà i de títol llatí queda força bé. Oi?

1 El mundo es todo lo que es el caso. 1.1 El mundo es la totalidad de los hechos, no de las cosas. (1 Die Welt ist alles, was der Fall ist. 1.1 Die Welt ist die Gesamtheit der Tatsachen, nicht der Dinge)

1.11 El mundo viene determinado por los hechos, y por éstos todos los hechos. 1.12 Porque la totalidad de los hechos determina lo que es el caso y también todo cuanto que no es el caso. (1.11 Die Welt ist durch die Tatsachen bestimmt und dadurch, daß es alle Tatsachen sind 1.12 Denn, die Gesamtheit der Tatsachen bestimmt, was der Fall ist und auch, was alles nicht der Fall ist)

Tot i que deixe la bici a l'estació de Navarro Reverter, front a l'antic edifici dels jutjats, ràpidament em pose a roda d'una de les bicis més boniques que hi trobe. Ei, realment una preciositat de ciclista… perdó, perdó, de bici, volia dir de bici. Eh!, que quedi clar. Òbric el llibre i faig com que el llig. Me cague en l'ou!, bilingüe, alemany-castellà. Nyas, coca.

1.13 Los hechos en el espacio lógico son el mundo. 1.2 El mundo se descompone en hechos. (1.13 Die Tatsachen im logischen Raum sind die Welt. 1.2 Die Welt zerfällt in Tatsachen.)

1.21 Algo puede ser el caso o no ser el caso, y todo lo demás permanecer igual. 2 Lo que es el caso, el hecho, es el darse efectivo de estados de cosas. (1.21 Eines kann der Fall sein oder nicht der Fall sein und alles übrige gleich bleiben. 2 Was der Fall ist, die Tatsache, ist das Bestehen von Sachverhalten.)

2.01 El estado de cosas es una conexión de objetos (cosas). 2.011 Poder ser parte integrante de un estado de cosas es esencial a la cosa. (2.01 Der Sachverhalt ist eine Verbindung von Gegenständen (Sachen, Dingen). 2.011 Es ist dem Ding wesentlich, der Bestandteil eines Sachverhaltes sein zu können.)

6.54 Mis proposiciones esclarecen porque quien me entiende las reconoce al final como absurdas, cuando a través de ellas -sobre ellas- ha salido fuera de ellas. (Tiene, por así decirlo, que arrojar la escalera después de haber subido por ella.) Tiene que superar estas proposiciones; entonces ve correctamente el mundo. 7. De lo que no se puede hablar hay que callar. (6.54 Meine Sätze erläutern dadurch, daß sie der, welcher mich versteht, am Ende als unsinning erkennt, wenn er durch sie -auf ihnen- über sie hinausgestiegen ist. (Er muß sozusagen die Leiter wegwerfen, nachdem er auf ihr hinaufgestiegen ist.) Er muß diese Sätze überwinden, dann sieht er die Welt richtig. 7. Wovon man nicht sprechen kann, darüber muß man schweigen.)

Torne a encastar-me l'ipod. Clic. Brel, m'ho esperava. Le plat pays. És clar. Dic jo, que tant de Tatsachen, deu d'estar errat, és clar. Tartsachen, això. Això deu de ser, que no està bona ni na'. Mira, aprendré l'alemany i parlaré amb l'Àngela, potser ja li haurà passat el disgust. Vés a saber. Que els alemanys són força rarets. Mira que dir-li Tractatus a un llibre de rebosteria. Ei, i amb retranca que això dels "Wovon man" no sé com prendre-m'ho. Ah!, el plany país qui est le mien.

Fabrensis

Carlos Fabra: "Hay quienes dicen que estamos locos por inaugurar un aeropuerto sin aviones, no han entendido nada. Durante mes y medio cualquier ciudadano que lo desee podrá visitar esta terminal o caminar por las pistas de aterrizaje, algo que no podrían hacer si fueran a despegar o a aterrizar aviones"

"Eres un visionario", le dijo Francisco Camps.

Nada, que no hay forma. Que porte quasi una setmana intentant enllestir un apunt sobre La vera prima Vera i res, que no em deixen. Primer, els vents huracanats i les palmeres ballarines, desprès el Paco, Paquito, Paquete i la seua defensa aferrissada de TV3 a Castelló i ara Carlos, el gran Carlos, i el seu passeig per als castellonencs. Hosti, quin detall més maco. Per cert, aquest passeig, què és, al costat de Castelló o tenim que fer una passejada per arribar-hi? No, ho dic perquè així aprofitem i calfem motors. Ei, que no ho dic en ironia. A més, l'afirmació de Paco és impagable. Efectivament, té raó Carlos, i el Presi s'ha adonat de la seua inabastable lucidesa: els aeroports d'ací a no res sols podrem utilitzar-los per a pegar unes voltetes baix un sol d'injustícia -que la justícia va mal parada, últimament- amb els xiquets i la dona o ben bé amb bici i en traje de faena -indumentària ciclista amb casc i tot- i no de Forever Young a la magnífica estàtua de Ripollés. Cómo lo ves? El que no acabe d'entendre és per què heu denunciat la manifestació d'aquesta tarda? Jo crec que el Paco ha quedat prou bé a la foto, no veig el problema. I la manifestació és fa per vosaltres. Eh, Carlos, de veres: va por ustedes vosotros. ¿O no sou vosaltres els més transparents del món i, per tant, els majors adalils en contra de la corrupció? D'altra banda, i reprenent el tema, 151 milions d'euros no em sembla una despesa excessiva per a un passeig amb fanals estil Carrer de la Reina Rita: de fanal a fanal i tiro a l'orinal. I és que, com diu Campalache, xe, "que Castellón está en lo más alto del mundo". Home, el somriure li va quedar, si més no, un poquet forçat. I és que inaugurar un aeroport sense avions apel·lant a les altures, als cims -com els ciclistes que només fan el trajecte Valencia-Cullera- doncs queda una micoteta difícil de pair. Bé, Carlos, no et lleve més temps que time is money, què et vaig a dir a tu? Que sàpigues que els ciclistes estem en tu. Per les ulleres de sol, ja saps. Tot i que nosaltres les utilitzem per a ocultar els atacs assassins.

151 kilos, low cost

Avui dissabte, 26 de Març, a les 18 hores, plaça de Sant Agustí, manifestació contra la corrupció, seguint les consignes de dignitat social i urbanitat dels nostres responsables polítics més propers. Perquè la transparència i la qualitat moral de la nostra terra arribe al món sencer.

Campalache

Francisco Camps ha estat mal interpretat. Sí, amics, som injusts. Ell, també vol TV3 a València. I tant. Mireu, si no, la imatge. Doncs clar que sí. Digues que sí, Paco, collons, que no t'ho mereixes. Ell, pobret, només vol complir i fer complir la llei. És la nova consigna dels prohoms de Clotlandia. Això, i preocupar-se pel Ser. Sí, sí, així, amb majúscules. Que què volen dir? Doncs, no ho arribe a saber, ho sent. Però ells, sí. Sense anar més lluny, el meu amo, xe, una bellíssima persona que sols vol ampliar a 18 anys, el que no pot durar per llei més de 8, i, amb pròrroga excepcional 12 anys. Ei, peccata minuta. Quines ganes de posar-hi el dit a la nafra. Oi que sí? Doncs, vegeu que aquest xic ha tingut que buscar-se el recolzament de la Real Sociedad de Amigos del País, l'Asperges me de l'arquebisbe, el beneplàcit del Font de Mora -un senyor de poca alçada, però un senyor; al capdavall és mascle, crec- i els seus inversemblants acòlits. Escolteu, un xicot que fa bones les paraules del tango: "Ya comprendo que en la vida se cuidan los zapatos andando de rodillas" I és veritat, mai li he vist les sabates ni brutes ni desgastades. Bé, al que anaven. Paco, jo ja els hi he dit als nois que et deixen sol. "Yo me lo guiso, yo me lo como" Oi que sí, Paco? ¿A que no necessites gregaris que t'eviten l'aire de cara al capdavant de l'escamot? Tu pedaleges sol i "te meriendas" als pocapenes que et xiulen. Ja ho sabia. Tot i que t'has carregat la Volta a la Comunitat i la clàssica Luis Puig. Té igual. Mira que li ho vaig dir al de la Rua: "xato -és un dir, és clar- el Paco, Paquito, Paquete no vol que li pegues carpetaso a la badada aquesta dels trajes. I a la Rita: no li faces de mare arruïnada que el desacredites. ¿Que tots dos esteu sense un quinzet? Doncs ja ho sé, Paco, que tot és culpa del Zapatero, collons, que et tenen enveja, que ets el polític més ben valorat de tota la refotuda història de la democràcia espanyola i l'amo de la comunitat autonòmica més transparent de lo món sencer. Me cague, anava a dir en déu, però sé que ets un home de sòlids principis catòlics; així ens va a la sanitat pública i a l'ensenyament concertat, "una de cal y otra de arena", i em reprimeixo. Me cague en deu, -això, en els números que no et quadren pel malànima que et passa els comptes. Paco, fes el que el meu amo, aplica als valencians els mètodes d'ensinistrament dels gossos malparits. Als que posen el cul o abaixen l'orella, galeta de premi. Als que no ho vegen clar i et mostren els dents, llenya al bombo i represàlia. Paco, i és que el món està a l'inrevés. Tu, que ets un home de dretes, saps què vull dir.

Dissabte, 26 de març a les 18 hores manifestació a Sant Agustí -el dels números i els plors, ja us faré cinc cèntims que açò és més urgent- en contra de la corrupció. Va per tu, Paco, collons. I el Carlos, i el José Joaquín. Mira, ja m'estic emocionant.

Les palmeres

Les palmeres tenen uns cabells delicats. I el vendaval de garbinada els hi trau rostres tràgics. Són el grit amb espelma del Guernica picassià. El perfil furiós d'una dona amb roba blanca fins als peus, al sobre d'un tallat rocós expectant per l'última passa. El pèl trencat en aire embogit d'amor embogit i tendresa als llavis. La petita orella descoberta sota el raïm daurat de la malenconia dels besos perduts. Aneu en compte, vet aquí els tentacles de la medusa, el frec llastimós del seu bes. Aneu en compte. Trenes amoroses són farcides de diamants esmolats. Clatells de llum tardejada duen nits de solitud revelada. La tragèdia avança. Duu la màscara de la coròdia grega, del ditirambe borratxo dels assassins a tot arreu, de la vergonya no declarada dels homes dolents. Les palmeres tenen cabellera de pèl fi i la feblesa cargolada de la supèrbia. Plou amb violència. I el perfum de l'aigua sacseja les fulles ganivetades que oculten els ulls mai vistos de les palmeres. Estan aquí. Sempre estan aquí. Són mandroses, falagueres. Pugen cap al cel per bastir un espai que semble fugida, porta oberta a la migdiada canicular. Però és un arbre de gel trencat, de neu verda i tija sàvia sobrevivent a mil angunies de vents malèfics. I és ací on la hi trobo. Al bell mig dels vents que m'envolten en aquest dematí de pedaleig trencat com el gel estrellat de la seua clenxa. La rosa dels vents barallats m'emporta al paradís dubtós dels ànims atapeïts de sí mateixos. No puc fer una altra cosa que pedalar en la ventada gairebé irreal dels camins. Sabia el que em trobaria, però he eixit a pedalar. He passat pel parc homicida que algú fotografià mentre veia gronxolar-hi les baves del diable. No em demaneu el perquè. Avui he decidit fer un ball amb les palmeres. Ah! Les palmeres són d'exquises danseuses. I amb els seus braços, amb els seus dits adormen el món i el sortilegi es consuma.

Mono ciclens

Imatge treta de la xarxa

Vet aquí. Mireu-lo bé. No us deixeu detall. És el meu ideal. No, no va de conya. Ho dic en serio. No suporto que hom riga d'uns ulls tan tristos. Em dol aquesta mena de coses, però representa un retrobament anhelat. Estic convençut que la bici em retorna a un passat quadrúpede. Deixem de banda l'orgull sinistre de tibar l'esquena, de posar les mans creuades sobre el darrere i fer aquell esguard perdut a l'horitzó que sembla una barreja de grandeur, transcendència i saviesa, quan sols és miopia, supèrbia i vanitat. És l'esguard de Napoleó, l'alçada de Franco, la rancúnia desfermada del Hitler… o el silenci dels directors d'orquestra. El que degué fer-se un fart de riure va ser aquell grup de penjats als arbres quan el maldestre de sempre, tip de caure a terra des de les branques enganyoses, va decidir posar-se dempeus a terra i albirar l'horitzó. Algú la va espitjar, de segur, de tant de riure's. De fet, com que la cosa no parava -que ja anaven pels plors més obscens- el pobre babau girà cua i trontollant intentà fer les primeres passes amb només les dues cames del darrere, tot i la incomoditat que aquesta dèria li produïa. I en aconseguir-ho, es va jurar no posar-ne les potes davanteres avançades a les altres quan caminés. Dit i fet, les arronsà a l'esquena i va fotre el camp, mai millor dit. Però prompte s'adonà de la despesa. En passar els anys, començà a patir dels lumbars, les cervicals se li feren miques i els sinus frontals eren infectats. Els, ara, braços, quedaren minvats i ridículs sense la força mínima per a trencar la tija de les palmes més sucoses. Les seues cames s'afilaren i perderen alineació. Semblava que aquella passa havia estat la pitjor que hom havia donat en l'aeri i elevat món dels simis. Sort de l'Eva, una moneta amb ulls de poma que, tot i ser d'una habilitat arbòria extraordinària, el va seguir pel nou horitzó a ras de terra. Perquè desconsolat i trist, planyia dia i nit, mentre ella anava modulant el plor en música i la por en paraula. Potser si acceptarem que mai no entendrem aquest maleït horitzó, miraríem les coses més properes amb renovat interès. La bici, estic convençut, és una higiene regressiva: t'abaixa el cap, replega les teues cames, retorna els braços al centre del cos alhora que tornen a servir de recolzament davanter, descansa els músculs lumbars i recupera la velocitat del quadrúpede que mai no deixarem de ser des del dins de la mare o el damunt d'una bici fins al llaç de l'amor.

La vera paella

Paella Sant Josep 2011

Ingredients: 5-6 comensals

Oli d'oliva verge
Un dent d'all
Sal, pimentó dolç, safrà (colorant alimentari, que el safrà de pèl no li agrada a tothom)
1 pollastre trossejat en porcions petites -podeu respectar les cuixes-

(o 1/2 pollastre i 1/2 conill)
Bajoqueta perona (o ferraura) i roget (1/4 i 1/4) 1/2 k.
2 tomaques de pera ratllats
Garrofó: una bossa de congelat (és difícil trobar-lo de temporada)
1 tassa mestra o 80-100 gr. d'arròs per comensal
2'5 tasses d'aigua per cadascuna de les d'arròs per a la primera mida. I més aigua pel brou, segons aclarirem.

¿Heu sentit parlar de la Vera Croce? Segur que sí. Doncs del que ara us parlaré és, no ho escampeu massa, de la vera paella. La recepta de la qual us farà triomfar com a paellers pota negra arreu del món. Aquesta versió és 2.0, és a dir, amb cremadors de gas butà o similars i feta a la cuina de casa. Ho sento, però sempre que li parle de la versió tradicional a la meua dona, amb llenya i trespeus al bell mig del menjador, em posa cara rara. I no ho dic irònicament. Rara, rara. Bé. Anem-hi. Dues coses són essencials per a la vera paella: anar sense presses i pensar amb la mentalitat d'una passejada ciclista amb classe, però sense llevar-li el puntet competitiu. Bé, fetes aquestes advertències ja podem començar… Xis, xis, eh, Vicicle… Qui em demana?... Sóc Perelman... Vaja. Què vols?... Que a casa nostra no tenim paella… No m'estranya gens ni mica. Bé, doncs mira de buscar-te una ferreteria, Gregori, espavila… Bé, ara hi torne, vaig a veure. Ah, ¿no tindries uns caleronets?, és que vaig a corre cuita… Greg, tinc la butxaca fotuda, saps? A veure. Tin… Gràcies… Bé. Anem per feina.

Fem lloc a la cuina i amb l'habilitat apresa al casal faller, per allò de l'escamot TV3…

plantifiquem, en un tres i no res, la llar 2.0 per a fer paelles

A continuació d'encendre el foc, li posem l'oli d'oliva verge amb la quantitat i l'equilibri que teniu a la imatge. És la ideal pel socarraet: si menys oli, cremareu l'arròs; si més, eixirà oliosa- un dent d'all, que desprès llevarem, i un grapadet de sal grossa o marina que fregirà un poc abans d'afegir-hi la carn.

Les parts d'una pinça de fusta són insubstituïbles en aquesta tasca equilibradora.

La carn serà prèviament assaonada i trossejada en porcions petites, menys les cuixes que hi podeu posar com a decoració. Mentre la carn fregeix a foc lent fins que estiga ben rostida, anirem preparant la verdura. El garrofó, tal i com ve a la bossa, congelat, el netegem amb aigua de l'aixeta junt a la bajoqueta feta en trossets. Llevem l'all i amb la carn ben daurada afegirem...



la verdura. Sempre a foc lent, anirem ofegant el conjunt de carn i verdura. Preparem la quantitat d'arròs.


Heus ací, la tassa mestra. Una per comensal, i…


les tomaques ratllades. Sí, ho reconec, i una Woll-Damm, que fa calor. Quan vegeu que el conjunt de la carn i la verdura són a punt de caramel



afegirem al rotgle central les tomaques ratllades i, al poc, una culleradeta i mitja de cafè de pimentó dolç, que mai de la vida deu de cremar. El foc sempre al mínim però constant, com el ritme d'un routier


Barregeu-lo tot en una mena de carn i verdura amb tomàquet on gairebé podríem sucar-hi pa. Fins ací hem fet la part de l'etapa més atrafegada. Ja sabeu: eixir de la ciutat, camins veïnals, més que coneguts, trepitjats a les palpentes els 365 dies del any, però que no et permeten la més mínima distracció. A partir d'ara comença un moment de calma tensa, com si diguérem. La xarrada esbufegant amb els amics…

Afegirem la mida d'aigua calenta de l'aixeta, per a no frenar la cocció de sobte: 2'5 tasses mestres per cadascuna de les d'arròs, i fixarem a la nostra retina la importantíssima línia sota els claus de l'ansa, on hi tornarem aproximadament desprès d'uns trenta minuts de cocció


Vegeu que hem afegit agua de sobra per damunt dels claus, per a fer el brou que quedarà desprès de la reducció amb la funció de coure l'arròs. Quatre grapadets de sal grossa i el safrà. Remoguem…


amb canvi d'estri manipulador: de la paleta metàl·lica a la cullera de fusta


i ja tenim la part de l'etapa més tranquil·la per davant. Foc fluixet, xup-xup. Tastem de sal, i tot sura amb l'amabilitat d'un pedaleig còmode fins a pujar en grup les primeres rampes.
Encetem el tram final.

Han passat els 30 minuts. La carn i la verdura ja estan fetes. Pugem el foc, el brou ja ha reduït -tornem a ser-hi a la línia sota els claus, feu memòria- Foc viu, com un atac esfereïdor del Pantani. Amb forta ebullició afegim-hi l'arròs repartint-lo amb la mà per igual a tota la paella.

Ho barregem ben bé amb la cullera de fusta comprovant que el gruix siga equilibrat per tot arreu al igual que la carn, i aguantem el tiró gairebé 4 o 5 minutets per a que l'arròs esclate, i els companys de cursa també.

Passat aquest atac demolidor i sense mirar cap enrere, com el grans grimpeurs, reduirem el foc al mínim però sostingut, aquest xup-xup no podrà durar més de 15 minuts que afegits al 5 anteriors fan la rodona xifra de 20 com a límit per a deixar secs als companys de ruta i a l'arròs.

Si tot ha anat bé, veureu com s'haurà format a la superfície un tel cruixent al sobre de l'arròs, senyal de que la paella serà indefectiblement pota negra, paraula de Vicicle.

I només resta una acceleració final. Ja veiem el cim, per si de cas algú pensa en acostar-se i xafar-nos la guitarra, li posarem foc viu a la paella i als pedals. Quedaran socarrats i a punt de caramel. Oloreu el fum apropant-lo amb la mà dreta o esquerra, que tan dóna, i que no faça mai olor a cremat. Bé, hem arribat, amics. Apaguem el foc i baixem de la bici. Aquesta és la meua vera paella, que vaig fer el dissabte 19 de Març d'enguany. Salut a totes i tots. Ding-dong… Qui serà ara? Siiií?... Obri, sóc jo, duc la paella… Perelman. (Obrint) Què és açò?... Ei, la paella… Però si cap en una mà. Que no li has llegit el cul? Recuerdo de Valencia… Podem passar? És que vinc amb la mare. Caram, quin passadís més bonico tot ple de bombetes. Mira, maminska, com al barri de Russafova. Ummm, i quina oloreta… Va, passeu i asseieu-vos. Esteu a casa vostra.

El somni de la mare

La meua mare mai no va contar un acudit. La meua mare mai no va pujar a una bici. La meua mare mai no va poder ser el que realment era: una nena riallera i poregosa. La meua mare mai no va llegir a Pessoa i tanmateix aquells versos inicials de Tabaqueria podrien definir-la com un didal al dit qui li pertoca: "Não sou nada. / Nunca serei nada. / Não posso querer ser nada. / À parte isso, tenho em mim todos os sonhos do mundo." Bé, els seus somnis començaven i acabaven amb el deler de la maternitat, desprès, això sí, de haver-s'hi pogut seure davant un piano o, si més no, d'un paper, un llenç, unes pintures o qualsevol estri d'aquest tipus. La meua mare somiava amb les Poloneses de Chopin, en concret amb la Polonesa en La bemoll major Op. 53, i deia que la tocava en els seus millors somnis des que era una nena rossa d'ulls fets un ensurt abans els primers tasts amargs de la vida. Al seu bressol vaig fer-hi les meues primeres ullades inquietants del món. Del sostre del menjador, el passeig nocturn de l'aranya amb potes d'agulles articulades eixint de l'altra aranya del llum. La barreja d'ombres i essers minvants al rerefons de les parpelles de cristall dels finestrals a mig camí del somni i la son. L'últim graó de l'escala del fanalet de quatre colors cap a l'aferrissada por que es bellugava pel dormitori solitari d'una infància que massa d'hora va sentir-se'n plena d'escletxes. L'aixopluc encisador dels seus pits. La mare. I amb la seguretat que li donava saber que havies estat al seu dintre, et transmetia els seus ancestrals dubtes i pànics. I el teu ànim, ja de per sí més que dubtós, es tornava cagadubtós, diríem. ¡Qué barbaridad! Hacía falta eso? I és que l'èpica ciclista -amb esforç físic inclòs- li semblava no sols un risc innecessari, sinó un malbaratament d'energia i una fatxenderia típica de mascle. Perquè ella mai no va poder malbaratar res. Perquè va tindre sempre tres fills, tot i que el primer li va nàixer mort -ros com ella, molt guapo i gran, deia el pare, que va tindre que comprar-li un taüt de nen d'un any. I que malgrat la pena i l'absència acabarem sent, si més no, tres germans: la germana gran de la conjectura, el viciclista -que ja conegueu- i el germà petit, és a dir, el pare. I a més, li va fer de mare a les seues dos germanes petites. Que quan va morir l'àvia, la seua germana gran ja era casada i els seus primers tres fills varen ser aquestes germanetes i el seu propi pare. Però el seu màster maternal va cursar-lo uns anys abans, a la guerra, quan gairebé una nena ja li feia de mare als orfes dels milicians en Lorca -on va arribar en carro des de València- o poc desprès a la mateixa València, a la Casa de la Beneficència. Llevant-les els polls, netejant-los, acaronant-los fins que els seus ulls tancats i absents d'una realitat esgarrifosa, somniaven el món desconegut dels nens. És a dir, li va fer de mare a mig món. I en un dia com avui, Sant Josep, i amb el conreu de Pepes, Pepitos, Pepins i Pepicos que li queia al damunt, s'alçava de matinada i preparava el rent pels bunyols que poc desprès devoraríem amb xocolata inclosa a la taula solejada del menjador fresc del matí. I en avançar el matí dels sorolls fallers, a l'hora d'un àngelus mai atès a casa, el germà petit -el pare- li preparava la llenya paellera; i aquell àpat era, al capdavall, un infinit de pólvora, pasdoble, aperitius, arròs, pastissos, cafès, copes, cigars i dòmino. I a la vespra acudien més familiars amb felicitacions expectants pels bunyols que hi havien quedat del matí. I així, fins a la nit de lluentor trista de fira, foc i desencís de la Cremà. Abans de casar-se, l'avi acabà comprant-li, amb gairebé trenta anys de retard, el piano, marca Utzman, de segona mà. Tenia el piano, encara li voltava el somni, però potser el temps havia passat, potser ja no hi havia de temps. D'això, que quan només el germà petit quedà a casa en ella, se li encomanà als ulls la tristesa profunda de l'existència conscient, i s'adonà que un dia qualsevol perdut en el temps li varen passar les ganes de contar acudits, de pujar a una bici, de mirar-se a l'espill de la memòria o de llegir els poetes. Però mai de la vida deixà de somniar que acabaria tocant al piano aquella meravellosa peça de Chopin.

Carnaval

A iniciativa de Relats conjunts

¿Va ser la teua primera temptativa?... Corria l'any 1722, Jean-Philippe anava capficat en aquesta dèria de fer teoria -típica dels francesos- amb els acords, i jo tenia des de feia unes hores l'edat que repetia el nombre del dia en que vaig nàixer. Érem a Carnestoltes. Abatut per les mesquineses del Cardenal Ruffo i dels qui li ballaven els nans, feia un vol, vora els canals verdosos i negres del capvespre, intentant no pensar amb l'incert futur de les noies de l'Ospedale. Les autoritats mai no s'ho varen creure, però els meus ofecs, en tan sols intentar cantar les primeres paraules de l'Introit, eren ben reals. Els sentia de forma tan autèntica com els que pertoquen als asmàtics, els corredors de curses o els lluitadors de Ca en Vincenzo. Categories que no definien ni un sol del meus cabells pèl-rojos. I llavors, vares aparèixer. Comparties disfressa amb els teus. Màscara blanca d'ulls trencats, turbant amb plomes capgirades en aus del paradís, casulla papal de fantasia i guants negres d'ànimes negres. Només de pensar el teu cos ignorat al dintre, vaig embogir de desig veient com enlluernaves aquells hàbits que els altres malbarataven en rialles insubstancials i forçades. No em preguntes com sabia que eres dona. No em preguntes com vaig pensar que em parlaries dels meus esbufecs. No em preguntes per què vaig enamorar-me d'una ombra revestida de papessa profana. Aquella lleu alçada de barbeta va ser més que suficient per a seguir-te pels carrerons humits i els ponts atapeïts d'amants circumstancials. Aquestes respiracions entretallades excitaven encara més la meua imaginació i el meu pols, prou alienats, tots dos, del que diem realitat. Girares la cantonada de l'Atzucac dels Somnis i en arribar-hi havies volat qual coloma blanca, però una porta entreoberta parlà per tu. Vaig creuar-la amb la seguretat que et dóna saber que equivoques les teues passes, que potser el desig sempre té una despesa exagerada, que una retirada a temps és una victòria agredolça. Aquella scala dei en versió invertida era adient al temps pre-quaresmal, però vaig baixar-la amb força inquietud. L'estança era gairebé buida. No hi havia ningú. Al damunt d'una petita taula, una espelma minsa i uns papers amb dibuixos d'una cosa que li deien celerífer, amb una llegenda al sota: Heus ací, la solució als teus ofecs. No em busques, ja no hi sóc. Jo et trobaré… Ahir, a la tarda, vaig veure't, només jo, al carrer de Sant Miquel. Engalanada com feia dinou anys a Venècia, d'on vaig partir intentant que algú m'expliqués què caram era aquell celerífer. No és la primera volta que estic a Viena -ja vaig ser amb el meu pare entre 1729 i 1730, però ara sé que mai no partiré d'ací. T'espere, coloma blanca de guants negres. I fa fred. En aquesta maleïda ciutat sempre fa una gelor de dubtosa elegància. Avant. Passeu. Qui sou vos?... Mira d'entendre'm, no tinc massa temps… Què voleu de mi?... Que m'escoltes i si et plau vingues en mi… On tenim que anar?... ¿S'acabaren els teus ofecs?... Sí, va ser deixar Venècia i les obligacions sacres i allò passà a l'oblit… ¿Has trobat respostes?... No. Només un tal John -un rodamón esmaperdut- em parlà d'aquesta andròmina com si d'una dona es tractés… Potser jo siga aqueixa dona… Potser sí. Ell parlava d'amor. Però a la rebotiga del món certes coses són molt confoses… Tu diràs si vols que em lleve la màscara… I tant. Sé que ha arribat l'hora del meu silenci…

"Antonio Vivaldi, il prete rosso, morì povero a Vienna"
Gradenigo, N. H. Pietro (1695-1776)

El cocktail

Imatge treta de la xarxa

A iniciativa de Tumateix, i el seu Joc de Sant Jordi 2011

Pedalava sol. Marcel, com sempre, s'havia adormit. De sobte, dues rialles insolents em despertaren del no-res. Aquelles gaseles pedalaven com les florides noies de Proust. Les seues veus eren polpa de fruits prohibits amb un frec de sol i unes gotes de melangia. L'inquietant cocktail del desig.

Venus

EL MINISTRO.- ¿Y ese hombre quién es?
MAX.- ¡Un amigo de los tiempos heroicos! ¡No me reconoces, Paco! ¡Tanto me ha cambiado la vida! ¡No me reconces! ¡Soy Máximo Estrella!
EL MINISTRO.- ¡Claro! ¡Claro! ¡Claro! ¿Pero estás ciego?
MAX.- Como Homero y como Belisario
EL MINISTRO.- Una ceguera accidental, supongo…
MAX.- Definitiva e irrevocable. Es el regalo de Venus.

(Ramón del Valle-Inclán, Luces de Bohemia)

Divendres nit vaig tornar a casa sense bici. Ja sabeu: plou, ergo camine. Però vaig totalment absent. Trepitjo la vorera lliscosa sense preocupar-me en ficar el peu al dintre dels tolls invisibles sota les ombres de neó. Sóc en altra dimensió. Entre núvols. He conegut a Venus. La pluja cau amb el maldestre trist dels extraradis, té igual. A qui li pot importar aquest petit detall si has parlat de tu a tu amb Afrodita? A qui poden preocupar-li quatre gotes de merda -i perdoneu l'expressió- si Venus t'ha donat un parell de besos a cada una de les teues galtes toves. No puc ni vull obrir el paraigües. Millor si el plugim em ruixa. Asperges me. Potser les gotes al cap són l'últim llaç que em queda amb la realitat que m'envolta. No sóc conscient del camí que hi vaig fer. Trinquet de Cavallers. La plaça. Carrer del Mar. Comèdies. No recordo haver-hi passat. Ni puc fer memòria de com vaig baixar per l'escala del Metro, les passes deixades anar a l'andana o el vagó buit on vaig estibar el meu cos. Si algú em digués: ei, Vicicle, què hi feies divendres nit, amb el que estava caient, pedalejant com si no res per l'avinguda? No podria negar-li-ho. Potser va anar així. Potser aquella dolçor de les passes era el frec llefiscós dels neumàtics al pavès lluent. I la pluja grata i fresca la donava el fet incontrovertible de ser-hi al damunt d'una bici, tot i que la noia del vagó li assegurés a la seua amiga que mai de la vida li trucaria al noi que li havia, pel que es veu, trencat el cor feia un parell de dies. Sort que la meua parada és l'última. Perquè no entenc aquestes lletres de puntets groguets que ballen al damunt de la porta. Me n'adono que no sé llegir. Que cap paraula té sentit quan has fet el teu millor somriure a la deessa. I el seu mig somrís t'ha donat a entendre que millor no maquillar els sentiments amb poesia. I que, per si de cas, que siga lírica. Que l'èpica és molt falsa i més avorrida. I que els déus estan ben farts de la nostra ignorància. Divendres, és clar, vaig topar amb Venus. I mai no voldria oblidar el seu cos. Aquells ulls rodons com un esguard de fruits sucosos a l'estiu sec de les migdiades fragoses. Els malucs amples d'un dimoni encès pel tall fi sota els pits plens i ingràvids. Les mans blanques d'una amistat no desitjada. L'abraçada pura. Els llavis de gel roig i dos besos amb un frec de menta tan jove com els meus somnis. Vaig fer pensament de demanar-li el telèfon, però segons quines coses ja no li pertoquen al meu bigoti de plata.

L'imperdible

Portava un sobri vestit negre que realçava el seu natural hieratisme. Una antiga lluentor d'àvia brollava de la pedreria del cos sobre la faldilla de raso dol. I la diadema de los Hannover coronava aquest rostre demostratiu de que els somnis d'una nena, els maleïts somnis de princesa poden complir-se. Però, ves per on, un simple imperdible, un modest filferro que feia de passador, tallava a contra cor l'hàlit més exigent del protocol dels protocols: com vestirà avui, aquesta nena, la seua cendrosa ossada. I heus ací, que tan útil bijuteria, inversemblantment barata, m'ha fet rodar, galta a baix, una llàgrima de cocodril ciclista. Una goteta de plor bressolada per l'Intermezzo que ha fet passar a la història dels plors a Pietro Mascagni. Perquè molt més que les princeses, més fins i tot que les verges ossades inestables i eternament desorientades de les passarel·les de moda, els ciclistes portem imperdibles pels quatre costats on bufa el vent. ¿Se'n recordeu a l'últim Tour, d'aquella badada de l'Amstrong i els seus que els hi feren canviar els mallots antireglamentaris i l'enrenou que es va formar per a soltar i retornar els dorsals? Doncs, aquí estaven els imperdibles del dimoni pa' donar pel sac. Que tot i el que s'ha avançat, senyor, i encara no hem estat capaços d'inventar quelcom millor que els imperdibles per a coses tan importants com el número que t'identifica en la cursa. I no són els únics, sabeu. Com que la roba ciclista és prou cara, la major part dels que anem per la vida amb un bon pedal, tenim tendència a posposar la seua jubilació més enllà dels 67 anys pactats entre els amos i els esquirols de la patronal elàstica. I, a poc a poc, hem d'anar reajustant les seues mides, engrandides pels anys i les estirades, als mai prou estilitzats cossos del pedaleig. I la braga porta imperdible, el mallot el duu a les butxaques toves o a la cremallera que mai no vol tancar, els culots desbocats als quàdriceps o als tirants afeblits, els escalfadors dels braços que cauen, els de les cames amb descosits… Bé, ho tindríem fotut a qualsevol aeroport. Però no tant al bar que fa sessió continua de Chuck Norris. Vet aquí, que quan piquen les 19 hores al rellotge de Nordic les llengües dels parroquians queden travades. I a mi, em dóna per pensar en els imperdibles. Les mandroses converses giravolten al voltant del no-res. Oye, que lleva once goles y diez equipos le van detrás… ¿Gairebé a equip per gol? Caram. Però ja no en fan memòria d'altres onzes. El llenguatravada nº 1 gesticula amb el seu braç esquerre, mentre espera l'arribada de la seua enèsima birra de botelleta. Eh, xis, nada de barril, que uno sabe beber. Mira, oye, mira. Mira, aquí. Eh? Ya levanto el brazo hasta aquí… Pareces un facha… Li etziba el noi de la barra, mentre entra el llenguatravada nº 2 amb dos gots buits amb glaçons típics del canvi climàtic. Ve de fumar. Continua la conversa en Slow dancing. No, si yo también te quiero… I li passa la mà esquerra per la galta enrogida, mentre deixa anar l'altra pel clatell de l'amic, i escampa un somriure sardònic a l'aire flairós de lleixiu i oli amb ambientador. Como me comas la oreja, no respondo… Redéu, què enamorats estan. Per què serà que amb les llengües travades la tendresa flueix com el vi del porró? Oye, ¿vosotros sabéis lo del voto en blanco?... La abstención, eso es la abstención… No, nulo. Eso es el voto nulo… Estic per dir-les com es fa, però el te amb llima ha caigut i tinc que anar-me'n. A més, aquestes vides amb imperdibles d'alcohol o glaçonets de cel amb baixes pressions em deixen el regust amarg de la precarietat i l'àcid ascòrbic. Té igual que parlem de dorsals, d'amors, de princeses o de maleïts aniversaris.

Decir amigo

Post 100

Dedicat a tots els meus amics i amigues, reals i virtuals. Companys d'aquesta escapada esmaperduda que és la vida.

Decir amigo, és una de les cançons de Serrat que més m'estime. Potser no siga d'aquelles més conegudes, però… Bé, el meu amic Juan, xarnego -lletja paraula, eh?- que va arribar a Barcelona des de la lluminosa, àrida i hui en dia plastificada Almeria -sempre recordaré la platja de La Garrucha i aquelles maniobres Crisex amb els americans, una barreja de Bienvenido, Mr. Marshall i Soldadito español- sap el que vull dir. El vaig conèixer a la mili, bon lloc per al no-res, sense dubtes. I tot i que ens veiem de molt tant en tant -només quan passa per València, camí a la seua terra d'origen- sent les seues coses com a meues. No sóc de massa amics, no. Potser, d'amics, de veritables amics, no es poden tindre molts. No sé. Se m'ha acut preguntar-me per l'essència de l'amistat. D'aquest tipus de complicitat, d'amor sense sexe -o potser per això- que mai no t'ho acabes d'explicar. Fins i tot pense que l'amistat està molt per damunt de la freqüència amb que gaudeixes de la seua companyia. De fet, afirmaria que no té res a veure. Dels amics te n'adones perquè, tot i haver passat els anys i els panys, sembla que els vares acabar de parlar ahir mateix. I penses: és que no han canviat. Però sí. I tant que canvien, si més no, com tu mateix ho has fet. ¿Heus ací per què us vareu fer amics? ¿Intuïes caminaríeu per semblants atzucacs? ¿Gairebé guiats pels capritxosos vents de reconeguts delers, de compartides dèries, de malrobades recances? Minses certituds per a sentiment força esplendent i perfecte dins les imperfeccions humanes ¿Magres conclusions, al capdavall, per a una aposta tan llarga com la vida? I és que de l'amic has de saber dir el seu nom abans tan sols d'ensumar el teu. Com la realitat, que si l'observes és dickensiana, però si la pateixes, més bé es torna kafkiana… Collons, Vicicle, quina profunditat… Amic Perelman, per favor… Ja em callo… Doncs amb els amics més val que siguem dickensians. I si gaudim d'aquesta realitat és que ens hem transposat més enllà de la mateixa realitat i som als cims de l'art de l'amistat. Bé, de l'art… Vols dir que viure plenament l'amistat és un art?... Jo diria que sí, amic Gregori. Un art proper a Dickens. Detalls, matisos, espurnes d'una intel·ligència gairebé fotogràfica, documentalista, com si diguérem… ¿Saps que l'Andersen el ficà en un bon compromís quan va fer estada a Anglaterra, a casa seua?... Alguna cosa havia sentit a dir. Ah! Els contistes, ja se sap… I els novel·listes, mira, sinó, el Proust i el que diu del Saint-Loup… Ja, però Marcel va ser un gran solitari… Sí, és cert, un solitari força acompanyat… Escolta, Perelman, tant de temps que et conec i mai no havíem parlat de literatura… És que no parlem de llibres, parlem d'amistat… Ah!, què lògica refotuda la teua. ¿Saps que el meu millor amic viu prop d'una parada de Metro que li diuen Amistat?... Això és totalment de lògica matemàtica… ¿Potser dels grans amics és ben cert que gaudeixes d'avorrir-te amb ells, de passar el temps sabent que només és temps, que la vida té aquestes sorpreses majúscules: com retrobar-los, passades dècades i forrellats?… I pocs plaers comparables a pedalar al seu costat: aquí parem o no, allà esbufeguem o sí, i ara fem camí de camins… Aquí, l'has encertada de ple, benvolgut Gregori…

De sobte

Avui, volia, però… La meua intenció era parlar de les dones. Agrair-les aquesta lluita desigual per la igualtat a un món massa desigual. De fet, parlar de dona treballadora és una tautologia. A poc que li fem una ullada a la història ens adonem que sempre han estat, les dones, peça clau pels somnis dels homes. Els bons i els dolents: de somnis i d'homes, dic. Sense assabentar-nos ni interessar-nos pels seus. I he mirat cap al cel, com faig tots els matins del món, tot i que avui no pense agafar la bici -és la variant viciclista del reflex condicionat de Pávlov, ja sabeu. I de sobte, s'ha fet negre. El vent de la matinada porta núvols grisos, aire de llevant humit i amenaça pluja. Són les prediccions. N'hi ha un sol encabotat en la trencadissa, però. Un sol de dones que han dit prou. Un llum que no sabem ben bé com encendre amb força. Perquè aquest cotó-en-pèl gris i amenaçant, deixa de banda la seua essència filamentosa per a gaudir d'un cos gelatinós que esquitxa els rostres i minva les esperances. Avui, volia, però… Només desitjava dir-vos, per exemple, que no fa tant de temps era molt difícil de trobar ciclistes amb somriure dolç, orelles petites i clatell encisador, desteixint a soles els camins d'escapada. I que fins i tot més d'una d'aquestes ciclistes evitava l'ofensa de deixar-te de roda. Que ferir segons quins orgulls malaltissos, no paga la pena. I ells, amb la seua generositat, diríem, les invitaven a mantenir-se a roda, pobres. I afluixaven. Ei, que són dones. Ah!, galanteries d'antany. Reconec, amigues i amics, que ho faig. Perdó. Però també sé, que hui en dia en arribar el port, s'acaben les contemplacions. I que si poden doblegar-me, ho faran. I jo li ho agraeixo, tot i que em coste de pair. Perquè en tornar al pla, Vicicle passarà al davant, que no està gens bé, tot i que siga de cua d'ull, mirar segons quines coses. Perdoneu-me tants de miraments. Però em ve a la memòria el Fellini d'Amarcord i les seus pageses en bici. Avui, volia, però… Les prediccions, sembla, són de pluja. I quan plou i em pose dempeus a terra -com dijous passat- el Metro i la EMT fan vaga. I mentre estàs bambant per l'andana de l'estació a l'espera d'un comboi que vindrà atapeït, sents converses inversemblants. Un home jove, trenta anys com a màxim, parla amb un conegut, no són amics, em sembla. "Yo es que he leído a todos los clásicos. A todos" I jo pense que si ho haguera fet, ja a l'úter matern estaria passant fulles i xuplant-se el dit tot alhora, i que si haguera entès una mínima part del llegit, mai no faria afirmacions d'aquesta mena. Potser els seus clàssics no són els meus. Clar, aquesta és la raó, sense dubtes. S'ha fet tard. El comboi és gairebé buit. Als seients davant meu, dos nois amb el que sembla un planter de gespa de quatre dits damunt del cap -em recorden, de lluny, el cudol que duen al cap alguns dels Moais d'Illa de Pasqua- parlen dels seus afers sentimentals amb el to tendre de "Todo el mundo al suelo". "Ahora, va a ver ésta" Truca pel mòbil. "¿Si estás conmigo, por qué vas con esos?" És refereix als amics d'ella. És, evidentment, el que hauria hagut de preguntar-se a sí mateix fa temps. Estic per dir-li què pot fer per intentar ser més interessant que els amics. Si creu que només per trepitjar la terra ella deuria caure de tos. Però callo. Pel que sembla, aquest nano, també ha llegit els clàssics. Tots els seus clàssics. El que deia: les galanteries dels clàssics fan molt millor la baralla als cims dels ports. Avui, volia, però... De sobte, la realitat.

La Desconeguda del port

Gràcies, Manel, per avisar. Aprofitant que som a Carnestoltes li parlarem de tu a tu a la Desconeguda

Vindràs per mi i no hi seré. Vindràs amb la teua cendrosa ossada i l'elegant caiguda del teu sac d'agranar vides, i no hi seré, ja t'ho dic. No disposes els escacs. No sóc un guerrer avorrit i mandrós. Tindràs que agafar la improvisada bici que faràs amb un parell de dalles, amb un parell de rellotges infinits, i començar a pedalar, costera amunt, fins que a mi, i sols a mi, m'abellisca que et fiques a roda. Aprofitaràs el meu esforç. Xuplaràs la meua suor fins que jo, i només jo, vulga anar deixant-te als teus dents descarnats petites gotes de la meua sang. I et portaré fins al melic del món pel pitjor camí que conec. Posaré rumb a Segart com un Stalker abstret llançant senyals que endevinen el camí. I desprès, ja amb l'esbufec de regust a ferro i amb les baves grinyolant pel cos de nyap, enfilaré pels senders més punyents i obscurs cap el Garbí, i potser que el meu cor no ho accepte. Que no vol ni sentir parlar d'aquestes maleïdes pujades que mai no baixen del 20%. I potser que tu t'ho repenses i no vulgues ni sentir parlar de la meua habitació plena de somnis. Què hi farem? Seguirem sense el cor, però tu tindràs que plegar-te als somnis. I demanaràs uns pocs de tendons i músculs, si més no, per a no trencar-te a les primeres corbes i contra-corbes a l'eixida de Segart. I aquí hauràs perdut la partida, benvolguda Desconeguda. Perquè el teu esquelet de fum començarà la recomposició del cos que el va gaudir i guardar com una joia de calci i carbó. I retrobaràs el plaer de l'aire als llavis, el goig suprem del sol a l'esguard que de sobte reapareix, l'oxigen retornant a la combustió plena d'una abraçada, d'un bes que no podràs donar-me si només penses en seguir rere meu: mai no et tornarà la tremolor plaent de la vida si et capfiques en anar per mi. I creuràs que en arribar al cim hauràs guanyat. Pensaràs haver-hi fet el fi. I seràs confosa, ja t'ho dic. Perquè no en té de riberes aquest port. Perquè no hi és el riu d'Heràclit ni la barca de Caront. Que s'ho varen rumiar i obriren un bistrot que li diuen Chez Margot. Et sona? Un lluminós lloc al melic de la Zona, on beguem, embogits, el vi més càlid dels hereus dels ofesos. Vindràs per mi i no hi seré, ja t'ho dic. En quatre paraules, veus, has deixat, tanmateix, d'existir. Sóc jo qui sóc. Sóc jo qui no sóc. Ma fin est mon commencement. Només em preocupa, Desconeguda meua, que en arribar-hi t'hauràs convertit en la més bella donzella d'aquesta Zona sense desigs amagats. I als teus llavis de segur que els hi faré el bes somniat de Penélope. I a poc a poc, els teus ulls seran el meus ulls, la teua front, gairebé la meua frunzida i la dolça pell de les teues galtes es trencarà en l'aspra catifa d'una barba de dos dies. I ara, sí. Ara, hauràs fet l'escac i mat. M'hauràs deixat de roda. Com sempre ho fas. Però millor deixa el sac pels altres. A mi em tindràs que agafar pedalant.

L'escamot TV3 a l'atac!

Bé, ja ho tinc. L'escamot TV3 a l'atac ja té tots els estris per a triomfar. L'estratègia combina un 50% d'alta tecnologia i una similar proporció de camuflatge. Anem per parts. Primer, és clar, el camuflatge. Seran necessàries dues bicis modelo bici furtada. D'això que anirem al mercadillo dels lladres de bicis que, voltants el camp de futbol de Mestalla, posen els diumenges de matí. Potser hi trobe la meua, mira. Cal anar ben d'hora, abans que els xicots de la Rita no hi hagen arribat i s'ho emporten tot. Triarem dos d'aquelles que semblem ben fotudes. D'aquelles que utilitzen els romanesos o els subsaharians per les seues peregrinacions escombraires. De contenidor a contenidor i tiro perquè em toca. Pobre gent. Una tercera bici, aquesta model intervenció ràpida, amb doble suspensió, frens de disc i el que calgui, tipus vigilants de la platja en bici -surrealisme que deixa al Buñuel i al Dalí en uns ploramiques- com a resposta contundent a la presència dels nois i les noies de la Rita. Força d'interposició, diríem. I una quarta, model bici de curses per eixir a tota virolla o castanya amb el pack "…li donen pel cul" dins la motxilla adient. Com a complement de les dues esmentades bicis immigració, ens farem amb quatre -sí, ho heu sentit bé, quatre- carrets de la compra completament idèntics, modelo antic dona gran. Dos, els afegirem a les bicis amb un sistema de blocatge i desblocatge ràpid, i pels altres dos necessitarem dues dones grans -aquesta funció la poden fer les mares dels propis components de l'escamot- que vestiran faldilla i brusa amb rebequeta, abric, sabates sense tacó -model anem a missa de vuit- i mocador al cap. Aquesta indumentària impedeix que els nois i noies de Rita disparen sense preguntar. Els carrets de la compra que portaran aquestes mares-coratge seran buits i substituiran, en cas de persecució policial, els de les bicis, duent-se així el material d'alta tecnologia a la missa de vuit de la Basílica o de la Catedral. És important que tant les dones grans com els ciclistes no descuiden els seus uniformes camuflatge, encara que la temperatura aconselli el contrari, és a dir, llevar-se l'abric o l'anorac. Pel que toca als ciclistes, es tracta de posar-se allò que tingueu separat en caixes de cartró per a donar a la parròquia. No cal especificar res més. Anem amb l'alta tecnologia. El pack "…li donen pel cul" és imprescindible. Fem memòria: ordinador portàtil -model mini "quiero y no puedo"- cable monitor+portàtil, cable eixida d'auriculars+RC, als que afegirem un dispositiu ONO o MOVIESTAR -són els que jo conec- o qualssevol dels altres, que ens done senyal d'internet a qualsevol indret d'aquest clot on vivim. I com del que es tracta és de posar-li als nassos les emissions de TV3 al Paconofrancisco necessitarem un projector canó "caballo grande, ande o no ande" que connectarem a l'ordinador amb el cable monitor+portàtil, deixant els d'àudio per a uns altaveus "pequeños, pero matones" com a peça final. Dues coses trobareu a faltar, segur, donada la vostra experimentada perspicàcia. Una, la font d'energia i l'altra, algun tipus de suport per als estris descrits: veritables creadors de les imatges tevetressianes. La veritat, no em sortia amb aquestes dues coses. Si la bateria del portàtil pot fer-nos eixir del pas, els projectors no porten de bateries. Què fer? I de tauletes plegables que càpiguen a un carret de la compra no conec. I vet aquí, que arribaren les Falles. I se'm va fer el llum. Sí, sí. El llum, no la llum. Quins són els mestres de la invasió urbana? Quins són capaços de fer desaparèixer un carrer sencer convertint-lo en un casino, en una graellada gegantina o en el que els rote dels ous, deixant com a un veritable babau nouvingut al David Copperfield? Sí, ho heu endevinat, els fallers, el cos dels mai ben valorats fallers és insuperable, equiliqua. Però clar, aconseguir informació d'un faller en relació a Catalunya no és gens fàcil. Bé, la cosa va anar, si més no, de la següent manera. Em vaig acostar al casal faller més pròxim. Per cert, al passar per la cantonada, el carrer que hi sol ser, ja havia desaparegut, amics -i només érem a 2 de Març- Ei, que la nit anterior hi era, us ho jure. Vaig entrar picant els dits a la persiana metàl·lica, sempre mig alçada o mig baixada. No em pregunteu la raó. Hola, bona vesprada, està Vicent? (No conec a ningú al dit casal, és clar, però sempre n'hi ha de Vicents als casals) Sí, sóc jo… Hola. Mira voldria que em donares una informació confidencial (em vaig arriscar per tantejar la cosa) m'envia Ximo, el del quiosc (Que tampoc el conec, però com que sempre els diuen Ximo o Paco, me la vaig jugar i encertí)… I què necessites?... Pues, un generador elèctric de butxaca, com si diguérem, i una tauleta expansible… Pa' què ho vols, tot això?... No res, que voldria donar-li llum a l'entrà de casa. I potser jugar una partideta de truc al replà de l'escala. Així, que tots disfruten d'estes festes tan boniques… Això és collonut, nano. Lo de la tauleta ara t'ho dic jo, però el generador, el que ho sap és el meu cosí Visentico… Xè, què bé. ¿Veiem la tauleta?... Sí, home, la tens davant de tu… ¿Davant de mi, on?... (I se'n va traure de la màniga una mena de plegatín amb estructura metàl·lica extensible i taula de lona tibant que, en un tres i no res, posà a la meua disposició amb la idea de fer la partideta. Inversemblant, ho reconec. En això, que arribà el seu cosí) Mira, ja està ací el Visentico. Mante, vine p'ac'ací que aquest home té un problema… (Un problema no, dos, perquè el tal Visentico portava a la pitrera del seu blusó un adhesiu prou gran amb el lema TV3 go home) No res, que li deia al teu cosí (que ara és dirigia al rerefons del casal per mirar d'endreçar blasons fallers) que m'agradaria posar-me unes bombetes fent estos dibuixos tan bonics, com els del carrer, saps?, però al rebedor de ma casa (Buf!, quina capacitat d'improvisació, direu, doncs no, que ho portava ben preparat, per si de cas. Però el més espatarrant és que no va ni pestanyejar. Li semblava totalment normal ficar-se unes mil i pico bombetes al passadís de casa. Déu meu si me'n diu d'anar a casa seua) I clar, els fusibles no aguanten (Vaig afegir)… Això està fet, primo, vine… (I del quartet que els feia d'oficina en va treure un catàleg, amb direcció a la xarxa inclosa, d'una empresa clandestina a les contrades de València, que fa a la carta el generador adient al tipus d'invasió programada. A més de la del taller de confecció de roba de nadons, a l'anònima planta baixa d'un carrer molt proper, on podrien fer-me la tauleta "vista y no vista" -us ho jure que era el nom del model- que el seu cosí s'havia tret de la màniga. Ah! I em donà de franc una caixa de masclets model torracollons, regal de la casa, bé, del casal) P'anar ambientant-mos, eh! Jefe. Ei, i d'açò, mut (va dir, alhora que passejava els seus dits índex i polze dretans, d'esquerra a dreta, pels llavis)... Pues, moltes gràcies. Sou molt amables, els dos… De res home, a manar. Amunt València!… Amunt, amunt. Qualsevol li deia que jo sóc més del Llevant U.D. Per cert, ¿paga la pena tot aquest enrenou per a que torne la senyal de TV3 al Casal de Clotlandia?... Sí, Vicicle, sí. Ma qu'eres cagadubtes… Mira, el que faltava p'al duro. Perelman, per l'amor de déu, llevat eixa roba, a qui se li acut combinar el blusó negre -tribunal de les aigües- i el mocador a quadres del coll amb els saragüells? Acabaràs de ninot a la falla… ¿Vols dir?...