Era temps de
geranis com a glops de sol,
cotxes que ignoraven l'aerodinàmica
i voreres
buides a la nit.
Temps de besos marcits
damunt la taula del menjador,
i jocs
fins a les voreres blanc i negre
que anunciaven la nit.
Pedalades pel carrer
mut,
en acabar de sopar,
i converses de veïnat clos
en attendant la mort de la nit eterna.
Mai no oblidaré la
precària felicitat
dels matins abans l'escola,
i la desolada angoixa de
partir cap al món real.
Era temps de magnòlies i pecats mortals:
culpables de
ser culpables de ser.
Símbols ubics i maldestres
que ens feien dolents poetes
als set anys.
La geografia era una condemna,
la gramàtica, una cel·la de
càstig,
les matemàtiques, un lloc desconegut,
la història, un llibre obert
sota el pupitre,
i el catecisme, la gimnàstica de la nit.
I anàvem fent.
Ignorants
d'un confinament sense termini,
presoners a l'espera de delicte,
joguines
trencades el dia de Reixos.
Era temps
de geranis com a talls de lluna,
cotxes amb les set vides dels gats
i voreres
de dubtosa innocència.
Temps de besos perduts
damunt l'esplendor sotmès de
l'herba.
I anaven fent.
