dimecres, 28 de setembre del 2016

La meua xiqueta


La meua xiqueta era l'ama 
del corral i del carrer,
del poal i de la caixa
i el sabó per als diners.

 A que sí, bufoneta? Ajo, ajo, dis-li ajo al papa. Mira-la com dorm, la beneita. Com el Benet ics, be baixa, palet, l'altre papa, a que sí? Ai, la baveta que li regalima de gustet. Bonica, ella. Ajo, ajo, dis-li ajo al papa.

La meua xiqueta era l'ama
de lo cap i del casal,
del balcó i de les urnes
i la gàbia del pardal.

Allet, allet, dis-li allet als iaios. Què a gust que ronca, xica. Dis-li allet al iaio. Mira-la com rebufa, xica. Xiqueta meua, nineta dels iaios, chiquitina. Què somnia amb els angelets, mi xica? ¿Sí, amb els angelets negres, com les targetes de Bankia? Pobreta meua. Allet, allet als iaios, dis-li allet als iaios i els reis enguany et portaran un cavallet de ferro de Valenbisi… Ajoaceite, quiero ajoaceite, chorizos y un gin-tonic!!!

La meua xiqueta era l'ama
de la cort i la porquera,
dels xoriços i arribistes
i d'omplir la faltriquera.

dijous, 15 de setembre del 2016

L'Eternitat i un dia


Potser que mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard, doncs A joc de daus vos acompararé. Que la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.

dimecres, 7 de setembre del 2016

Soria


Sòria, il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei, Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic  i exquisit plat del restaurant més conegut d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle, Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988, l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado, Perico, va donar les seues primeres pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle, Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió, dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries de whisky DYC, que tots citem al demanar un sorianoUn segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència, la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila, tornes a equivocar-te, Guindos.

diumenge, 4 de setembre del 2016

Quanta, quanta calor


Avui feia tanta calor,
que tot i el seu tall esmolat
 i la seua silueta allargassada,
m'hagués gitat
sota l'ombra del xiprer.

Avui feia tanta calor,
que no m'hagués preocupat
gens ni mica
dormir el meu somni etern
sota l'ombra lasciva de la figuera.

Avui feia tanta calor,
que tots ens preguntàvem
si no hi haurà cap altra forma
de sentir-se vius
sinó al damunt d'una bicicleta.

Avui en feia tanta calor,
que els umbracles reien
i els solàriums ploraven,
els para-sols s'insinuaven
i els xiringuitos es deien barrets de platja.

Avui feia tanta calor,
que no m'ha importat,
tot i les accelerades,
que els meus companys de ruta
me hicieran sombra.

Avui en feia tanta, tanta calor,
que no guerra,
que no hagués dubtat
el més mínim en triar
el costat fosc de la força.

Avui feia tanta calor,
que hagués deixat de banda
les jeunes filles en fleurs,
i m'hagués quedat abraçat
a la seua ombra.

Avui feia tanta calor,
que tots ens adonàvem
que potser no hi ha cap altra forma
de fugir la mort
que al damunt d'una bicicleta.

Avui feia tanta calor,
vet aquí la paradoxa,
que el xiprer i la figuera,
les jeunes filles en fleurs,
la vida i la mort,
les ulleres de sol i els barrets,
 els companys i la guerra
glaçaven, si més no,
l' incendi del mar.