A que sí,
bufoneta? Ajo, ajo, dis-li ajo al papa. Mira-la com dorm, la beneita.
Com el Benet ics, be baixa, palet, l'altre papa, a que sí? Ai, la baveta que li
regalima de gustet. Bonica, ella. Ajo, ajo,
dis-li ajo al papa.
La meua xiqueta era l'ama
de lo cap i del casal,
del balcó i de les urnes
i la gàbia del pardal.
Allet, allet,
dis-li allet als iaios. Què a gust que ronca, xica. Dis-li allet al iaio. Mira-la
com rebufa, xica. Xiqueta meua, nineta dels iaios, chiquitina. Què somnia amb els angelets, mi xica? ¿Sí, amb els
angelets negres, com les targetes de Bankia? Pobreta meua. Allet, allet als
iaios, dis-li allet als iaios i els reis enguany et portaran un cavallet de
ferro de Valenbisi… Ajoaceite, quiero
ajoaceite, chorizos y un gin-tonic!!!
Potser que
mai no ho va llegir. La qual cosa, però, no lleva que no ho pensés, i fins i
tot que no s'ho arribés a creure: Yo, que fundé
todos mis deseos / bajo especies de eternidad, va dir el poeta. Ara ja
sap que, a més de la caducitat de les coses eternes, mai no gaudirà la glòria
del record sustentat en la glòria d'un dubtós passat gloriós: Para ofrendar nuevas glorias a… Ni tan sols
li quedarà el record de glòries efímeres esculpides a cop de destral, i sense
cap mirament pels sofriments que en produïen. En feia oïts sords i reia. Com
reia la dona sorda, la batllessa d'Espanya. Va intentar ésser Àtila a un antic
barri de pescadors, i quasi que ho va aconseguir. Va intentar ésser model de
perdonavides, i ho va aconseguir de llarg. Va ser la personificació de la
indecència cívica i política, i ni tan sols ho va intentar. Ara viu el temps
del darrer dia, de la darrera pedalada. La paradoxa perversa d'un matí assolellat i presumptuós sobre els
ulls grisos del ciclista terminal. Els efectes secundaris dels dies de vi i roses -que
potser tampoc va veure- perquè ella era més dels dies de trons. Dies de
Ferraris i ulleres de sol, de velers i desfetes de veles i vents -que de segur
tampoc no va llegir- de traca i dinarots a costa del contribuent, la Tibèria de
l'altra banda del mediterrani. Ningú no barrarà el pas a l'exèrcit de
llenyaters sords que cerquen amb avidesa l'arbre caigut. Ningú no li farà
llàstima el seu rostre desencaixat. Perquè si hagués llegit els poetes potser
s'hauria adonat que sí, que veles i vents complirien al capdavall els seus
desigs, però que els camins de la mar sempre són dubtosos. Que Mestral i Ponent
li han guanyat la partida a la rosa dels vents capritxosos. I que si un coupe de dés jamais n'abolira le hasard,
doncs A joc de daus vos acompararé. Que
la mort era sota els para-sols. I que ja no li queda altra que fer honor a la seua onomàstica. Perquè més enllà del que dicten els tribunals, la sentència
definitiva és condemnatòria: pena d'eternitat i un dia.
Sòria,
il·lustre i gloriosa ciutat, al bell mig de la qual pot trobar el viatger
curiós i afanyat el seu famós i ínclit aqüeducte -¿pot ser ínclit un
aqüeducte?, bé, tant s'hi val- el mundialment reconegut com a monument
d'enginyeria civil romana més important. I què podríem dir del famós… Ei,
Vicicle, Vicicle!!... Sí, què passa?... Que el famós aqüeducte romà no és de
Sòria, sinó de Segòvia… Sí, ja, bé, bo, al que anàvem: i què podríem dir que no
s'hagués dit ja, ara que dic el que dic, de l'internacional cochinillo de Sòria, típic i exquisit plat del restaurant més conegut
d'aquesta vil·la, Casa Cándido. I no només això, senyors… Eh, Vicicle,
Vicicle!!... Què vols, ara?... Que Casa Cándido i el famós cochinillo també són de Segòvia… I no només
això, senyors, el brillant guanyador el Tour de França de l'any 1988,
l'extraordinari grimpeur, Pedro Delgado,
Perico, va donar les seues primeres
pedalades a Sòria… A Segòvia… A Sòria… No, tornes a estar equivocat, Vicicle,
Perico va nàixer a Segòvia, és de Segòvia i viu a Segòvia… Però no parlaríem
amb seny i justícia, què dic amb seny, què dic amb justícia, dic amb precisió,
dic amb honor, dic amb amor, dic amb justícia… Això ja ho has dit... dic
d'aquesta ciutat, si deixàrem de banda les mundialment nomenades destil·leries
de whisky DYC, que tots citem al demanar un
soriano… Un segoviano; és diu: ponme un segoviano; també ahí l'has pifiada, Vicicle… Llavors, què té Sòria, què
puc dir de Sòria, si segons tu tot és de Segòvia?... Sempre ens queden els
poetes, ja saps… A veure, sí, està la cosa aquesta del Machado, Campos de Castilla. Hi va conèixer a la seua
dona, la Leonor; pobra, què jove va morir... Machado, però, només va passar a
Sòria cinc anys, perquè on va establir-se com a catedràtic de francès va ser a
Segòvia, gairebé tretze anys… Llavors, deixem-ho córrer lo del Machado. I
potser que lo de Sòria, també… Millor, perquè en aquest currículum segovià, tot
i ser un dels nostres, no sé si Sòria podrà competir amb un mínim de solvència,
la veritat… Ah, ara que pense: Sòria, ciutat que conserva la seua muralla
medieval com si fos un segle XI al XXI, total, només hi ha una ics de
diferència. Perquè una ciutat amb una muralla conservada en la seua totalitat
sempre és un plus… Àvila, la que té la ciutat totalment emmurallada és Àvila,
tornes a equivocar-te, Guindos.
