divendres, 21 de febrer del 2014

Balons d'oxigen


Ja sé el que sóc. Ho tinc més clar que l'aire. ¿Aire?. Sóc un primitiu bacteri menjador d'oxigen. Sóc un mitocondri. És a dir, un condri mític, o inclinat al mite o mitòman. Una central d'energia a la membrana de les cèl·lules eucariotes, la cèl·lula moderna dels organismes majors d'un bacteri. I vaig a ser engolit. ¿Recordeu aquells fotogrames de Tesis de l'Amenabar -que ve d'ameba, de segur, altra eucariota; inquietant, oi?-: me llamo Ángela... me van a matar; doncs el mateix, però a nivell ciclista: "em diuen Vicicle… van a engolir-me". Sí, perquè els ciclistes no som sinó essers aeròbics, primitius menjadors d'oxigen a punta pala, mitocondris a la membrana de l'ésser unicel·lular que és el temps. I a més a més, sóc un mitocondri valencià… i van a engolir-me. I és el cas, que els senyals del que se'm venia al damunt me'ls va donar, com sempre, Blogger, quan sense donar-ne cap explicació me'n furtà els balons d'oxigen amb que jo denominava els vostres comentaris i els va substituir amb el terme comentari/s, amb o sense cap, la qual cosa, el cap, depèn de tots vosaltres. I pel que es veu, tot va començar pel gran evento que fa només 2.000 milions d'anys va tindre lloc, el seu lloc primigeni, com tots els eventos que es preen, a València, cap -tornem-hi- i casal, terra d'eventos. I el gran evento va ser l'oxidació del medi, el darrer capítol del qual és la façana del Palau de les Arts, que ara proven de pintar amb blanc antioxidant (sic). Potser que li peguen una maneta d'amebes, no?, ja posats… Però deixem-ho córrer, que ens allunyem de l'eucariota que se m'acosta. Filla, l'eucariota, dels primers bacteris anaeròbics dits arqueus o arqueobacteris, és a dir, bacteris especialitzats en fer caixa, arqueo. I que de tant prendre el sol als paradisos fiscals varen tornar-se fotosintètics alhora que apujaven el rebut de la llum del futur a tort i a dret, i deixaven anar l'oxigen de les seues descomunals migdiades, amb copa i puro, com a material de devessall. Raó per la qual els seus descendents, tot i ser aeròbics, només es preocupen de compensar tal disbauxa oxigena amb quantitats astronòmiques de diòxid de carbó fins a l'asfixia universal, llevat dels negres que se n'ofeguen tots sols. Coses de l'aventura humana, què hi farem?. I els mitocondris, pobres, fagocitats per la creació de la cèl·lula moderna, tranquils orgànuls de mitòmana inclinació especialitzats en la gestió de l'oxigen al nostre cervell i a la resta del cos humà, comencen a cotitzar-se en Borsa. Sóc un mitocondri valencià… i volen devaluar-me. Volen tornar-me als vells temps en que l'oxigen, que a dia d'avui encara és el 21% d'una atmosfera enrarida, no passava d'un 0,001%. I jo em pregunte: com quedarem els pobres mitocondris valencians, l'antecedent dels quals era un bacteri de vida lliure, de vida alegre, tal i com un pedalant, i que no feia mal a ningú, amb aquesta darrera disbauxa política de terra cremada i diòxid de carbó? Els escocesos, però, potser que encara ho tenen pitjor.

En attendant ce jour je m'ennuie quelquefois.
Alors je vais au Coin boire avec mes amis
la mithocondrie éternelle de la poesie.


dissabte, 15 de febrer del 2014

20 centavos


Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Bé, anem a provar-ho. Com què torne del Mercat -sí, amb majúscules, que parlem del Cabanyal- doncs tinc calderilla a manta, monedetes de 2 i 5 cèntims. Clinc-clinc-clinc-clinc-clinc… A veure… Doncs, no. No… Igual de fosca… Fia't dels poetes… Y no se inmute, amigo, la vida es dura, con la filosofía poco se goza. Eche veinte centavos en la ranura, si quiere ver la vida color de rosa… Va, tornem-hi… La segona, i perquè sóc un sentimental… Res. Nàstic de plàstic. Encara més fosc, negre. Negritud sota l'aigua negra. Omissió del deure d'auxili. Com els ciclistes abandonats a les cunetes amb el cos trencat. No debe tener esqueleto el enano de Sarrasani. Traçar fronteres amb bales no és cap novetat. Fins i tot, a dia d'avui, encara tenim de cunetes traçades amb bales. Què pot estranyar-nos? Ah, aquesta nova qualitat elàstica. És cert. Perquè marcar fronteres a l'aigua suspén el pas de la cigonya l'eternitat i un dia. Com és que la vida diuen té o pot arribar a tindre color de rosa? Potser tots deuríem portar els nostres amulets, per si de cas. Que bien parece un amuleto… D'això, sota l'aigua, ¿fan efecte els amulets?... Jo també duc d'amulets, per si de cas. Gairebé tota la meua indumentària de ciclista és una mena d'amulet. Però si voleu que precisem un poquet més, doncs un parell de caramels de cafè per si de cas. Per si de cas l'esforç acaba amb la meua il·lusió, i com diu la pel·lícula: sempre ens quedarà el cafè, perdó, París. El cafè és d'en Rick, Rick's Café, i hi és al Marroc, a Casablanca -sí, amb majúscules, que parlem de la Bergman- amb o sense tanques i fronteres elàstiques, i morts mullats, els esquelets dels quals tenen avui el mateix valor que el de Sarrasani, que, pel que es veu, no en tenia cap d'esquelet ni de valor. Que només era un amulet, com la vida color de rosa.


Ah, La vie en Rose… Quina dèria amb el coloret… Bé, provem-ho per tercera i última vegada, sóc irreductible… No, definitivament, no… Perquè el seu rostre era massa trist, i els llavis van passar del roig passió al blau de l'asfixia. Els seus cabells ja no podien ser sinó els d'una nina abandonada a la cuneta del passat. I perquè els seus ulls eren negres com l'espant de la mort a la joventut. I no només parle de mort física. N'hi ha qui mor i per a la nostra sorpresa continua respirant, demanant parer al seu celador, com fan els supernumeraris de l'Opus. Morts que no volen sinó que la seua vivent mort s'escampe per tot arreu. Quantes vegades crucificaran el pobre Jesús en el seu propi nom? Quantes fronteres tindrem que travessar per arribar a casa nostra? El dolor mata, amigo, la vida es dura… I sempre estan els morts, al mar o a les cunetes, aquells que prenden como alfileres sus ojos en los ojos muertos… Xavalla, pel que es veu. Los caballos negros son. Las herraduras son negras. Sobre las capas relucen manchas de tinta y cera. Sobretot, de cera.

dissabte, 8 de febrer del 2014

Paradís cocktail


El Paradís no és cap lloc, és un estat. Un estat fragmentari, interromput pels desitjos, dins la imposició capritxosa dels llocs que trepitgem. La gran jugada, però, va ser fer-nos creure que el Paradís hi era al lloc terrenal de ves a saber on, i que el vam perdre només mullar-nos els llavis al maleït cocktail de poma amb talladetes de serp i el parell d'ulls d'una Eva oferent que tan profitós li ha estat a la franquícia dels pecats que tota religió com déu mana acaba per esdevenir. Em costa, i molt, deixar de trepitjar el món -la bici m'ajuda, és ben cert- per mirar d'eliminar l'espai i el temps i capbussar-me al Paradís tallat sobre el diamant brut de la memòria, però no és impossible. Perquè podem ser Paradís. Heus ací el que s'amaga a la cripta de la desmemòria: pecats perduts, no paradisos. Mai no he comprés la dèria de la poma. Fruita massa freda per les passions. Menys, la seducció serpentina. Avançament dels cucs que gaudiran de la darrera versió del nostre cos. I l'oferiment d'Eva mai no serà desinteressat. I la nostra acceptació tampoc, no cal dir. Per què, doncs, beure d'aquella copa? Millor, amb diferència, el Dry Martini del mestre Buñuel, del que jo, amb permís del savi de Calanda, faig el meu Paradís particular: ginebra freda, tant o més que una poma, unes gotes de vermut amb frec de sol i angostura, tal qual el verí de la serp cau gotejant pel seus dents, i glaçons a vint graus sota zero i en quantitat divisible pels ulls d'Eva. Fumaré i beuré fins que els meus pulmons i el meu fetge diguen prou, va dir el savi aragonès. I jo comprenc que el Paradís té aquestes coses, que no pot sinó consumir el nostre cos per mirar d'eliminar l'espai i el temps que ell atresora com un pecat. Jo habitava, mal que bé, el Paradís. La fredor del vent a la cara, la suor lliscant pel front cap als ulls esmaperduts pel frec d'un raig de Sol. La desraó de la vida a cadascuna de les revoltes del camí i els pedals. L'abundància no hi era, però la cobdícia s'ignorava. Tothom gaudia els núvols que deixaven veure el sol sense aclucar els ulls. I la nafra de les enveges curava amb el polsim sulfamida de la bellesa sempre recomençada dels dies. La realitat encara no s'identificava amb la compravenda. Perquè, doncs, ningú no m'ho va dir?.

"Los buenos catadores que toman el Dry Martini muy seco, incluso han llegado a decir que basta con dejar que un rayo de Sol pase a través de una botella de Noilly Prat antes de dar en la copa de ginebra." 
(Luis Buñuel)

dimarts, 4 de febrer del 2014

Complements


Sóc d'un temps al qual els nens vestíem de passeig els diumenges. Sí, "els diumenges" i no "als diumenges", perquè no només nosaltres, també el diumenge anava de "bonito". I tanmateix, la major part dels diumenges no ens movíem de casa. Però ja baixàvem al desdejuni ben mudats. Sí, baixàvem, deixeu-me aquesta petita llicencia literària quasi aristocràtica o ben bé de casa pairal benestant; i ja podies estar "al tanto" com t'embrutessis la mudada. Tot i que dir desdejuni és un eufemisme, perquè a casa meua "desdejunàvem" tots els diumenges el mateix: entrepà de creïlles fregides xafadetes amb… creïlles fregides xafadetes, o ben bé la seua variant més sofisticada: truita de creïlles amb… truita de creïlles, és clar. Anàvem, com podeu veure, per feina, res d'intermediaris. Així, mentre l'oloreta de l'oli intercanviava, amb l'avinentesa dels alls, la humitat pel greix al fons del tubèrcul més estimat pels pobres, ens llevaven del llit, fèiem el pipí de rigor, les ganyotes que l'aigua freda treia a la nostra cara, i començava "l'oració del diumenge" que sempre s'iniciava pels mitjons i acabava pels botons de puny, desprès de passar per les fronteres insoldables de la corbata i la seua agulla de plàstic i el rellotge, també amb una sola agulla paralítica, la minutera, de l'avi, d'esfera tan generosa que feia servir d'aixopluc pel meu canell esquerre. Complements tots, dels quals, els botons de puny, paradoxalment, mai no faríem servir, des que ens els varen regalar per a la primera comunió, no fóra el cas que els perdéssim, però que hi eren al nostre imaginari dominical. I no sé fins a quin punt, aquesta dèria de les mares pels botons de puny i el seu protocol previ, o per les corbates postisses amb goma que ajuntava el teu coll al de la camisa o pels cordons ben nugats a les sabates tot just embetunades i lluentes al dissabte de vesprada, i els faldons de la camisa ben endins els pantalons curts però que no tragueren el nas per sota els camals, i els mitjons sempre ben espavilats que et deixaven una marca indeleble als genolls, i… no tenia, la dèria, alguna cosa de castrense i de mortalla a parts iguals, ara que pense. Perquè al capdavall, ho fèiem més per la revista del veïnat, le acompaño en el sentimiento, que per la sempre discutible qüestió estètica, és a dir, per estar guapos. Si parece un hombrecito… Vostè ho ha dit, senyora, un homenet, perquè amb camals a l'alçada dels engonals com a principi d'unes cuixes de pell enrogida... Però jo vaig començar el costum de vestir-me amb un ordre quasi místic, litúrgic, com si hagués una relació amorosa entre els meus vestits i jo mateix, i foren alguna cosa més que complements: els meus complementaris, aquells que em conformaven més enllà de les inexorabilitats del fatum. I potser que com érem pobres, i quanta més pobresa més inexorabilitat, els punys de la camisa mai no arribaven a ajuntar-se a la frontera sempre difusa de la mà i el canell sota l'aclaparadora esfera de l'avi, on tot just un ditet més llarga la màniga blanca que la del jersei deuria confirmar la perfecció inútil dels pobres, i la dretor i aspror del seu coll encartonat, amb corbatí o corbata incloses, que obligava la pell a enrogir i tallar-se davant el fred festiu dels diumenges al febrer, i que jo vaig reconèixer molts anys desprès llegint la primera pàgina de la primera novel·la d'Onetti, El Pozo. I per extensió i inexorabilitat, vaig anar aplicant, amb la precisió obsessiva dels entomòlegs, la categoria de complement a tot el que m'arribava com a papallones complementaries ajuntant, com a afegits sumptuaris, els seus cadàvers exquisits. I si la camisa duia una butxaca a la part esquerra, vaig posar-li una petita agenda d'any perdut i un bolígraf Inoxcrom, perquè el Parker ja entrava a la matèria dels somnis. I si en portava dos, l'altre duia el carnet de 007 que em vaig fer amb una foto del Bond, James Bond, les meues dades personals sobre una cartolina retallada i un parell de plàstics transparents grapats al sobre. I quan els pantalons començaren a dur de butxaques, a l'esquerra el mocador, i a la dreta un clauer de claus oblidades. I tot i que no era conscient, vaig quedar atrapat en aquesta geometria cadavèrica del no-res, com un cinturó que ha de travessar obligatòriament totes i cadascuna de les baguetes per a la resta de la seua vida. I els diumenges, tot i que ja no van de "bonito", continua la meua "oració" començant pels mitjons fins els velcros dels punys de les mitenes, sempre a la dubtosa frontera entre complements i complementaris, tot just un ditet més enllà de l'amor, ajuntant la seua perfecció inútil.