Balons d'oxigen

Ja sé el que sóc. Ho tinc més clar que l'aire. ¿Aire?. Sóc un primitiu bacteri menjador d'oxigen. Sóc un mitocondri. És a dir, un condri mític, o inclinat al mite o mitòman. Una central d'energia a la membrana de les cèl·lules eucariotes, la cèl·lula moderna dels organismes majors d'un bacteri. I vaig a ser engolit. ¿Recordeu aquells fotogrames de Tesis de l'Amenabar -que ve d'ameba, de segur, altra eucariota; inquietant, oi?-: me llamo Ángela... me van a matar; doncs el mateix, però a nivell ciclista: "em diuen Vicicle… van a engolir-me". Sí, perquè els ciclistes no som sinó essers aeròbics, primitius menjadors d'oxigen a punta pala, mitocondris a la membrana de l'ésser unicel·lular que és el temps. I a més a més, sóc un mitocondri valencià… i van a engolir-me. I és el cas, que els senyals del que se'm venia al damunt me'ls va donar, com sempre, Blogger, quan sense donar-ne cap explicació me'n furtà els balons d'oxigen amb que jo denominava els vostres comentaris i els va substituir amb el terme comentari/s, amb o sense cap, la qual cosa, el cap, depèn de tots vosaltres. I pel que es veu, tot va començar pel gran evento que fa només 2.000 milions d'anys va tindre lloc, el seu lloc primigeni, com tots els eventos que es preen, a València, cap -tornem-hi- i casal, terra d'eventos. I el gran evento va ser l'oxidació del medi, el darrer capítol del qual és la façana del Palau de les Arts, que ara proven de pintar amb blanc antioxidant (sic). Potser que li peguen una maneta d'amebes, no?, ja posats… Però deixem-ho córrer, que ens allunyem de l'eucariota que se m'acosta. Filla, l'eucariota, dels primers bacteris anaeròbics dits arqueus o arqueobacteris, és a dir, bacteris especialitzats en fer caixa, arqueo. I que de tant prendre el sol als paradisos fiscals varen tornar-se fotosintètics alhora que apujaven el rebut de la llum del futur a tort i a dret, i deixaven anar l'oxigen de les seues descomunals migdiades, amb copa i puro, com a material de devessall. Raó per la qual els seus descendents, tot i ser aeròbics, només es preocupen de compensar tal disbauxa oxigena amb quantitats astronòmiques de diòxid de carbó fins a l'asfixia universal, llevat dels negres que se n'ofeguen tots sols. Coses de l'aventura humana, què hi farem?. I els mitocondris, pobres, fagocitats per la creació de la cèl·lula moderna, tranquils orgànuls de mitòmana inclinació especialitzats en la gestió de l'oxigen al nostre cervell i a la resta del cos humà, comencen a cotitzar-se en Borsa. Sóc un mitocondri valencià… i volen devaluar-me. Volen tornar-me als vells temps en que l'oxigen, que a dia d'avui encara és el 21% d'una atmosfera enrarida, no passava d'un 0,001%. I jo em pregunte: com quedarem els pobres mitocondris valencians, l'antecedent dels quals era un bacteri de vida lliure, de vida alegre, tal i com un pedalant, i que no feia mal a ningú, amb aquesta darrera disbauxa política de terra cremada i diòxid de carbó? Els escocesos, però, potser que encara ho tenen pitjor.

En attendant ce jour je m'ennuie quelquefois.

Alors je vais au Coin boire avec mes amis

la mithocondrie éternelle de la poesie.