dijous, 24 de desembre del 2015

555


Conte d'Hivern

El professor Adelfuns, fent honor al seu cognom, havia preparat amb molta aplicació la seua conferència sobre el valor transcendental del nombre 555 -interpretació cabalística inclosa- a la producció de tecla d'aquell gran compositor napolità de festiu nom que va morir a Madrid 72 anys desprès de fer coincidir l'any del seu naixement amb el d'un voluntariós músic d'església alemany, un tal Johann, i amb el d'un immigrant alemany (sic) també músic, que acabà els seus dies fent Oratoris amb cert èxit de públic i crítica per als sempre imprevisibles públic i crítica londinencs, un tal George. Tres cincs, tres músics, i un sol any d'epifania. Sempre li havia intrigat aquella xifra tan rodona que repetia tres vegades el mateix guarisme en que acabava el compartit anno nativitatis dels tres músics. ¿Una mera coincidència? ¿Una casualitat més o menys afavorida pels manaments hormonals? ¿O hi havia alguna raó amagada al darrere de tan sorprenent número, repetició i any? I com que el factor endocrí sempre li havia semblat bon començament per a les seues perquisicions, va recordar Descartes i la seua afirmació sobre la glàndula pineal como la principal seu de l'ànima. Perquè, a més a més, aquell paràgraf d'un dels cartesians o no -segons el color del cristall, ja sabeu- més fidels, en Cyril Scott -el seu mentor londinenc a la jovenesa- on es preguntava sobre la coincidència esmentada, li havia posat la mosca metòdica darrere l'orella -mai millor dit si en parlem de músics: "Per a contestar tal pregunta deuríem recórrer a les doctrines ocultes… únic mitjà per a eixir-nos de la dificultat. Ara bé, les ciències ocultes afirmen que l'home no n'és simplement un cos físic, sinó que compenetrats amb aquest n'hi ha d'altres més subtils, especialment el sensitiu, el mental, l'intuitiu… és essencial afegir que els susdits cossos són perceptibles per al psíquic avesat, però no per a l'home corrent, perquè només el psíquic ha conreat les facultats latents de dues glàndules cerebrals, la pineal i la pituïtària." (Fin de la cita) I així va començar la seua dissertació, aquell dijous fred -tititatata- de desembre que feia coincidir la seua actuació vespertina amb la Nit de Nadal. I a la que el públic li va replicar amb una inquietud -tititatata- literal, llevat del Santa Claus de pega del racó. Que com a conseqüència de tals premisses d'inspiració cartesiana l'Adelfuns -i també en Cyril- acabés explicant a la seua audiència que la música afecta al cos sensitiu, alias vehicle astral, fet d'una forma molt rara de matèria, li semblava un detall secundari, fins i tot insignificant. Tot i que per al públic fos causa inquietudo. Tant secundari i insignificant com que la grandesa de la música -va afirmar escridassant-los, davant la general inquietud litteralis- depèn de la velocitat de vibració del so o que tota composició musical produeix a l'espai astral una forma de pensament i de color, i que segons siga aquesta, així serà el valor espiritual de la composició. Per exemple -va concretar l'inestable Adelfuns, tititatata, intentant assossegar els inquiets presents, tititatata- si els colors dominants són el lila, violeta, blau, rosa, groc i el verd poma, l'obra tindrà un valor espiritual intrínsec. I va concloure, però, que tot açò només pot emprar-ho qui sap despertar les facultats latents  de la glàndula pineal i el cos pituïtari. I aquesta ultima afirmació era la que més interessava a l'Adelfuns, que amb un mig somriure caigut i uns ulls de febril sapientia infusa -tititatata- volia indicar al seu públic la translúcida relació de les seues raons i la incògnita a tres bandes de la partida plantejada. Com a introducció va considerar que era més que suficient. Però els que hi passaven -tititatata, perquè quiets, el que es diu quiets i parats no hi havia cap, llevat del Santa Claus del cantó- el miraven de cua d'ull i l'escoltaven com un més dels sorolls que ornaven de certa tristor l'alegria contagiosa dels carrers nadalencs. Perquè si l'home té un cos terrenal, per què no pot tindre un d'altre astral?, va preguntar retòricament, iniciant el desenvolupament del seu raonament… Sí, home, i un de mantega, va etzibar-li un inquiet tititatata que passava. Qui negarà tal possibilitat?, va replicar-li excitat. I afegí: l'home del segle XXI, a l'adonar-se que tot és possible, s'ha ficat en un atzucac. Davant la glàndula pineal i el cos pituïtari es troba desarmat… I aquesta malaltia, senyor, li ve de lluny, va tancar l'únic no inquiet, el Santa Claus… Què vol dir?... Que ens salvaria sens dubte la perspicàcia, però la perspicàcia no n'és d'aquest segle, i potser que del passat tampoc… ¿Ho diu pel diumenge passat?... Ho dic perquè ens estem quedant congelats -tititatata- amic meu…  L'Adelfuns, gelat en fa i tremolant en menor -tititatata- va mirar-se la resta de la seua dissertatio -l'única refutació hores d'ara de la kantiana- va plegar el pòdium de dos pams sobre el que havia perorat al bell mig del fred gris -tititatata- i contagiós de la plaça i la vesprada, va posar-lo al basquet de la bici i va tirar cap a casa amb el seu discurs de 5 folis dins l'anorac, protegint-li el pit dels 5º sota zero del vent del nord. Eran las 5 en punto de la tarde, i el sentit més críptic del triple cinc se li escapava pels calfreds de la seua espina dorsal.

divendres, 11 de desembre del 2015

Candor

Marcelo

Conseqüent. Aquesta és la paraula: conseqüent. El que ha fet el pobre ministre I perpètua -d'interior, d'introspecció- és això, ser conseqüent. Conseqüent amb les seues creences més íntimes. Jo veig del tot natural que no només parle amb el seu àngel de la guarda -que, d'altra part, tots en tenim des de xicotets, segons ens explicaven a classe de religió, no siguem hipòcrites- sinó que, fins i tot, sàpiga com li diuen, Marcelo. Com no saber el nom del teu àngel de la guarda particular? Per favor, si tots ho sabem això. Al meu li diuen Eddy, no digo más. Por consiguiente, no sé a què ve tot aquest rebombori, la veritat. Perquè no és el primer al que se li presenta la Verge Maria sense previ avís: vet aquí la raó superba de les condecoracions marianes -mai millor posat l'adjectiu- o l'únic al que un núvol de sants, querubins, àngels o arcàngels li ronden el cap tal i com si d'un grapat de mosques al voltant d'una merda es tractés -bé, potser que el símil no n'és el més encertat, ho reconec, però la idea queda. En tot cas, l'única cosa que se li pot retreure al pobre ministre L perpètua -de pràctiques, és el que té anar sempre de cotxe oficial- és el seu candor, aquesta particularitat tan cristiana de dir veritats increïbles com a punys amb la naturalitat d'un bon dia pel matí. Candor, vet aquí una segona raó superba. Aquella per la qual els bons cristians al menjar li diuen fer un Refrigerio i a la festa grossa anar de Cuchipanda. Quanta, quanta innocència. I ja que en parlem de quantitats, quants àngels de la guarda aparcadors deuria tindre la exministra Mato, aquella pobre J perpètua -de…, bé deixem-ho córrer- a la que li brollaven Jaguars al jardí com si foren els set enanitos de la Blancaneus en clau bíblica, és a dir, de pedra? Candor, candor total. ¿O no n'és de candorosa la permuta d'aliances que el pobre bisbe R -de realista: la realidad es la que es, todo depende del cristal con que se mira- de Mallorca i la seua amiga n'han fet? Total, per un que deixa tranquils els escolans desoint les paraules d'aquell pobre càndid C perpètua -sobren les explicacions- que deia ser fill de déu. Sí, candor. El candor del ministre F perpètua -de fiat lux, no de Fernández- rebent d'amagat a la penombra del seu ministeri pasqual al pobre R perpètua -de Bankia- sense saber si es tractava del lladre bo o del roín. Quant de candor, Pare Bru, quant de candor. Ánimas benditas, me arrodillo yo.

dimecres, 2 de desembre del 2015

Zombilandia


Així, a bote pronto, i com a conseqüència d'aquest món que no és món del tot, si és que ningú sap què cosa és ser món del tot. D'aquest vivo sin vivir en mí que ens posseeix intentant esbrinar quin segment horari és el més econòmic per a engegar la rentadora, i si, ya que estamos, paga la pena aprofitar i posar el bullit en marxa o millor esperar al voltant de les quatre de la matinada, quan la pròstata o l'insomni demanen la seua quota de pantalla, i combinar el bullit matiner i la dutxa ben d'hora ben d'hora; o millor fer el bullit en la dutxa i ficar la pròstata i l'insomni a la rentadora, o bullir la pròstata insomne i dutxar la rentadora, ves a saber. Perquè com que les desgràcies no venen totes soles, Mariano, filósofo -oxímoron que justificaria la retirada urgent, per via d'apremi, per tot el mal que n'ha fet a la salut mental de la població, d'aquesta matèria a l'ESO- engega la seua particular porta giratòria fent de comentarista esportiu, i va i diu, amb la pròstata o l'insomni, ves a saber: la mejor defensa es una buena defensa. Sí, com si fos un acudit d'Eugenio. Gloriós, ho reconec. Homèric, que hagués dit en Michaleen Flynn. Tot i que potser hauria d'haver precisat si la mejor defensa es un buen plasma, o un atril de ausencias -què poètic, per favor-, o, directament enviar a algún otro, y si se llama Niña Soraya, es muy mejor y mucho español. Perquè a París -ai, sempre ens quedarà París- ens ha deixat la perla de descarbonizar la economía, que deu estar relacionat, dic jo, amb els Reis Mags, es un suposar, o deixar de pagar en negre, com és més que habitual quan fem alguna reforma a casa o ben bé a la seu del partit. I arribats a tal conjuntura, qui pot negar que Paul McCartney no la va palmar, i el paio que cueja pel món que no és món amb el seu nom i aparença no és el vertader Paul sinó un ninot paulí? Perquè si el Bin Laden no és mort, ni tampoc l'Elvis, qui s'atreveix a discutir-li al paleta que m'ha apanyat el sostre del menjador -i al que hem pagat amb factura descarbonizada amb IVA- que Gil y Gil encara és viu, com ell diu estar més que segur? Perquè quina casualitat -argumenta amb la pastera a la mà esquerra i la plana de lluir a la dreta- que la espitgés quan començaven a investigar l'Ajuntament marbellí. Molt perspicaç, sí senyor. Raó no li falta. Així, aquest món que no és món, no és sinó un desfilar de morts ben vius i vius ben morts, Tancredos defensius mucho desesperats, curses velocípedes resurrexit dominus, bullits, rentadores i dutxes d'imaginaria o Waltdisneys congelats a l'espera del judici final on tothom recobrarà la pròstata perduda i rentarà l'insomni d'un matí d'hivern sense calefacció.

dijous, 12 de novembre del 2015

Onze


Ni u ni dos -l'u i el dos- ni tres ni quatre -3 i 4- ni cinc ni sis ni set ni vuit ni nou -56.789, la grossa de Nadal- ¡deu?... Ni pa' ti ni pa' mi: Onze!!! Onze tricornis dins el replà de l'escala de l'Espe, que més sembla l'acudit dels xinesos jugant al futbol dins una cabina telefònica i que en marcar gol, l'equip contrari demana el fora de joc... Árbitro, que estás ciego, abre los ojos, chino de… que un servei de protecció. Perquè al replà de la comtessa potser sí, però al de la meua escala no els hi fiques -xinesos o tricornis, i molt menys xinesos amb tricornis- ni alineats en fila de a tres, tipus sardines de llauna, ni de a quatre, com les anxoves; ni a tiros, com als poetes... Home, amb la pistola… ¿I si foren gambes amb gavardina, com els de la brigada político-social, Vicicle?... ¿Y la europea?... És el que tenen els palauets, que mai no saps si et trobaràs a l'escala amb sardines gallegues pujant o baixant -amb o sense llauna- gavardines polítiques, gambes o anxoves de l'Escala... Serà a l'escala, no, Vicicle?... No, no, de l'Escala. O poetes, la darrera imatge a la retina dels quals va ser una gavardina, un tricorni i una pistola. Com a equip ciclista he de dir que dels onze en sobrarien dos… Bueno, pos que uno haga de mecánico y otro de masajista… Me pido la inglesa… Què vols dir, ara?... Potser que als tricornis n'hi ha de dones... ¡Angleses?, ja m'estranyaria a mi… Bé, els anglesos tenen debilitat pels barrets. Ascot, of course… Es diu fàstic, no ascot… Ascot, la Royal Ascot. La competició, cavalls i tot això… Reial fàstic?... Curses, home, curses… De barrets fastigosos?... Ara que ho dius, potser sí… ¿I al guanyador/a li donen un tricorni o una gavardina?… Això mateix… Això mateix, què, Patrícia?… Una pistola… Ara entenc la clau anglesa. Ara s'ha fet la llum… I qui la paga?... Els poetes, of course...

diumenge, 1 de novembre del 2015

Pètals i cendres


En attendant la pluie… El matí s'ha llevat amb plugims, i la predicció era de pluja i ventolera. Baixe a pedalar pel port. M'ho plantege com una contrarellotge. Si sobtadament la pluja fa la seua aparició triomfal, dos pedalades i estic en casa. Ara són les set i poc de la vesprada, i ja plou en ganes a València. La predicció s'ha fet d'esperar. Però jo al matí no ho sabia que la pluja anava enrederida. És ben curiós el que està succeint al port. M'ha recordat el que passa d'habitud als jardins i parcs públics. Perquè tot al contrari de la dita El hombre propone y dios dispone, em sembla que si els déus proposen els camins als parcs públics, els que acaben per disposar-los són els homes, trepitjant la gespa i obrint pas, camins i dreceres allí on els déus varen disposar parterres, massissos  o platabandes. I al port també. Allí on els déus varen proposar Copa Amèrica i Street Circuit, els homes disposen camins d'esplai, esbarjo, oci i temps lliure. M'agrada, no cal dir-ho. Així, en attendant la pluie… pedalege pel port i faig conversa amb el pare. I parlem com mai no varen parlar en vida, com dos amics. Ell, em fa veure els mugrons empipats d'aquella dona que passeja només amb una samarreta de cotó i a la qual el vent enrabiat per la reprimida pluja li fa adonar-se d'un equívoc que mai no voldrà reconèixer. D'això l'empipament. Jo, per la meua banda, li comente les cames de la patinadora rossa. I algú altre detall anatòmic que m'estalviaré de dir. I anem fent. Està bé aquesta complicitat que mai no varen tindre. Perquè mai no vaig ser amic del pare; ell, que tenia amics a l'infern. Està també aquell grup d'amigues que es fan una foto amb el mar crispat de fons. De les quatre, dues d'elles flexionen la cama esquerra perquè algú les hi ha dit que eixiran més guapes a la foto amb la cama esquerra creuada i lleument doblegada. Coses de la fashion. I tots trepitgen els pianos de la F1, però no sona cap música. Mira, li dic, aquesta parella són massa grans pel que senten al seu cor. I tenen por, molta por de sentir-ho per última vegada. Ella s'asseu al banc de pedra, ell prepara la càmera, però ella en una revolada adolescent s'alça i diu que no. I així, sortejant patinadores, nens imprevisibles, grups fotogràfics amb cames encongides, corredors cecs, amants de darrers besos i passejants omnívors vaig pegant-li voltes a la dàrsena. D'un costat a l'altre. Del costat més popular i passejat -per cert, on és la nòria més gran d'Europa?- al de les deixalles d'una borratxera de vint anys de vino y rosas. I a la tercera me n'adone. Perquè a poc a poc la gent s'acumula al final del passeig, al costa nord de la bocana. Què hi fan?, li pregunte al pare. Però ell ja no està. Pare?... M'hi aprope. Alguns es recolzen al muret i miren l'aigua enrabiada pel vent enrabiat. Alguna cosa important és sota l'aigua. Podríem dir que el seu pensament es capbussa amb les roses que deixen caure sobre la ràbia, els pètals de les quals cerquen àvidament les estimades cendres dels records. I així, en attendant les pleurs, passe el matí. Del costat de les roses al de les cendres.

dimecres, 28 d’octubre del 2015

Adiós, muchachos...


Adiós, muchachos, compañeros de mi vida,
barra querida de aquellos tiempos.
Panceta, beicon, cansalada y cervecita,
debo alejarme de esta buena muchachada.
Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno…
Contra el porcino todos se hallan…
Se terminaron para mí las botifarras,
mi miedo al cerdo no resiste más…

Acuden a mi mente
aromas de otros tiempos
sabrosos los momentos
que antaño disfruté
cerquita de mi boca
la chuletita
y el jamón catalana
que tanto idolatré…
¿Se acuerdan que era hermoso,
el bocata jugoso,
tomate, aceite y cerdo,
perfecta comunión,
mas el Señor, celoso
lanzó su mano
y en un tonto descuido
me lo llevó?

Es OMS el juez supremo.
Chorizos y chistorras.
Morcillas y cortezas
su ley han de acatar,
pues mi vida peligra
con los mandatos
del entrecot, la güeña
y el costillar también.
Codillos, solomillos,
salchichas y cecina,
tocino y barbacoa
que nunca olvidaré
y al darles, mis amigos,
mi adiós postrero
les da mi bici al tiempo
su bendición…

Adiós, muchachos, compañeros de mi vida,
barra querida de aquellos tiempos.
Filete, pierna, osobuco y cervecita,
debo alejarme de esta buena muchachada.
Adiós, muchachos, ya me voy y me resigno…
Contra el vacuno todos se hallan…
Se terminaron para mí las parrilladas,
mi cuerpo gaucho no resiste más…

Ah!, no. Que em diuen que no. Que no tot està perdut, amics. Ací baix, l'antídot:

diumenge, 25 d’octubre del 2015

FP


Darrer diumenge d'octubre, 25 i 25 hores -demà 26?- ai, i jo gutxi akatarrat i amb por de banyar-me damunt la bici. Almenys, a la vesprada, l'esperada pluja és d'una claredat inesperada... A qui volen enganyar? Tot són circumloquis i retruécanos, perquè es repeteixen més que l'all o la ceba: que si la FP dels monosabios -el doctorat de la qual el faran a Tordesillas, of course- que si la FP de Cómo está el servicio... Bah!, segona divisió totes dues. Bé, deixem-nos de tonteries, rots sulfurosos, i diguem-ho amb totes les paraules: el que als amos els agradaria seria una FP dirigida a les seues NG de Amiguitos del alma de lo ajeno-público a ser posible. És a dir, de lladres. Ja ho va dir amb totes les lletres la Cospe, que ells el que volien era saquejar España, amb ñ de Cañizares… Imagineu-se: ¿tienes los apuntes de Tesorería? ¿No? ¿Y el Bárcenas? (Potser que a la intimitat li etzibés: tens el Microsobre d'en Luis de Soto del Real?... ¿I els Nota Bene al 3% de Can Pujol?, com si foren el Micrologus  d'en Guido d'Arezzo i els glossats que omplien tots els tractats de música medievals) Ai, sí, Los que tocan el piano han d'aprendre els colors dels diners: el negre, el blanquejat, el roig dels bancs, el blau de la FAES, el groc dels xinesos i el marró merda dels imperis que surten al rànquing del Forbes. Per cert, jo no sabia que l'Amancio O'Rtega i la Scarlett O'Hara eren la mateixa persona: mai no tornaré a passar fam. Estrany cas de longevitat i transexualisme, sens dubte. El algodón no engaña. Xics, enguany farem una excursió de final de curs a Suïssa, via Luxemburg i Liechtenstein, què us sembla, prepareu els esquemes i els mapes d'evasió. ¿Heu llegit la versió actualitzada del Paradís?¿No?... Doncs va per a l'examen, sobretot Caimans i Andorra... Osti, jo el que m'havia mirat era el que deus fer perquè et toque la loteria al Nadal… Això està tirat si tens el Fabra, però si et cau l'Amnistia és més fotut, que el Montoro no n'hi ha qui l'entenga… I que ho digues. Ara, on es pose el rebut de la llum per hores… Ben cert, al seu costat les comissions d'obra pública i el pressupost inicial elevat a la cinquena potència calatravensis són cosir i cantar… Va, cantem el nostre himne, xics, el nostre Gaudeamus… Venga. Va por ustedes, vohotroo. Ole, ole y ole. Ozú, mi arma. ¡Viva Mariano! ¡Que viva Zapata!... ¿Com que visca Zapata i Mariano? Però que estem bojos? Serà Zapatero, no?... Como somos un atajo de borregos, al toro lanceemos; porque cojones para cortarle la cabeza al rey no tenemos… Ole, ole y ole!.. Vivat et res publica, et qui illam regit!... ¡Que viva Tordesillas y la FP del monosabio!... Que viva!... Venga, dale, compadre… Déjese de perfumes y regale a su mujer un bonito bidón de gasolinaMammy, Mammy, on fan la FP els amos i els jutges?... Vita nostra brevis est, breve finietur. Venit mors velociter, rapit nos atrociter, nemini parcetur. ¿Nemini parcetur?... Per cert, pa' cuando 8 apellidos castellanos?, i riurem tots: Pereat tristitia, pereant osores. Pereat diabolus, quivis antiburchius, atque irrisores. Granota news, The Hill.

dimecres, 14 d’octubre del 2015

Blat.net


Té raó el Cañi, què collons!, i perdoneu l'improperi. Sí, home, sí, ha fet la pregunta precisa en el moment precís, que jo, amb la meua capacitat de llegir el pensament, interprete sense la hipòcrita censura que imposen les circumstàncies: ¿segur que tots els maleïts immigrants de merda i els fotuts refugiats -amb nens ofegats inclosos pa' fer llàstima- són trigo limpio, eh, Blat.net? ¿Són Blat.net? Respon, Senyor! Déu Nostre Senyor, respon!. Per què no se'ls demana el Certificado de Buena Conducta, y aquí paz y después gloria? A la conferència del Fórum Europa, va assistir l'exmolthonorable Camps, Paco Camps, que sí que n'és de Blat.net de tota la vida, i tant. Amb els seus vestits Ben.nets, però sense factura. Com també ho eren tots els seus amiguitos del alma, i la seua dona, la tehaspasadotrespueblos, i les dones dels seus amiguitos del alma, i tota la companya de la Gürtel.net, que no el sastre delator. I el Gran Carlos, i el Gran Rafael, avui a la presó per nets, per cooperants netejadors de la cosa pública. I la Gran Consuelo, i el Gran Alfonso, i… bé, deixem-ho córrer, perquè crec que queda més que demostrat la netejor de lo blat valencià. Perquè, a més a més, el Cañi és d'una generositat a prova d'algodón, tot i els dubtes que el mortifiquen: per què, Senyor, per què permets que aquestes hordes de suplicants impostors arriben a la nostra benvolguda i neta Europa, com si fos una versió actualitzada del Cavall de Troia? Què hem fet, Senyor? ¿No ho faràs pels pobres directius de la Volkswagen, una trentena, com les monedes que va rebre el Judes, i que, com l'Iscariot, també s'han penedit, i volen retornar els diners, bé, la contaminació al seu lloc del qual mai no hauria d'haver eixit? I per què, ens preguntem, germans, per què es penedeixen... perquè són europeus, eurpeus.nets, i no invasors. Total, què són la major part dels delictes contra la salut pública sinó una mala interpretació de la lletra petita?  I no com aquesta gentola que segur que trafiquen amb drogues i perverteixen els nens. Ves a saber, Déu meu, dónde quedará Europa dentro de unos años si ens furten Suïssa, Luxemburg o Liechtenstein? Però ací està el Cañi per a defensar Europa.net dels que volen envair-nos amb l'excusa d'una guerra de no res, perquè "perseguidos… Muy pocos lo son". Com els que varen fugir el '39 cap a França, i que ningú no els va amenaçar. Doncs, que no eren Blat.net, ara queda aclarit. Viva la España Cañí… Eminència, eminència, que els Cañí són gitanos!!


Doctor Rajoy, doctor Rajoy, acuda a autopsias, el doctor Rato de Bankia.net y el doctor Bárcenas de Sobres.net, le reclaman . I això que pedalar és la millor forma d'evitar l'escepticisme.

dissabte, 3 d’octubre del 2015

Recordatori


Recordatori del que he de tindre en compte a la meua pròxima existència. Visto lo visto, crec que el que més em deu preocupar és la salut. Com deuria ser per a tothom. Perquè al capdavall és el més important. Que ningú no ho dubte. Llavors, vaig apuntant: 1.- Fer-me amiguito del alma del House, el Dr. House. Si la medecina és un art, millor que em diagnostique un artista. I el House ho és, tot i la coixesa. A més a més, és infalible, només té que consultar el guió. I parlant de salut, no cal descuidar la del cotxe. Ara com ara, no en tinc de cotxe, però he tingut i he patit els mecànics incompetents, els mecànics deconstructors i, el pitjor, els mecànics estafadors i lladres tipus ministre d'indústria. D'això, una segona nota: 2.- Altre amiguito del alma deuria ser l'EddChina, per si de cas el futur em retorna a la mobilitat sobre quatre rodes. De la mecànica ciclista de dues rodes ja me n'ocupe jo. I de les qüestions laborals, què faig?... Li he pegat moltes voltes a la cosa buscant solucions raonables. Algunes de molt radicals, ho reconec. Però a la fi, només faré una tercera anotació: 3.- Intimar amb el Tony Soprano. Tant com siga possible. I millor si em deu una de grossa. La vida, per exemple. Perquè el Tony s'ho cobra tot, que sembla el ministre d'indústria. Però, reconeguem-ho, si algú sap alguna cosa del Gran Sindicat, el Sindicat dels Sindicats, és el Tony, i negocia els convenis particulars com ningú, aconsellant-hi el millor per a tu i la teua família, i millor li fas cas o perillarà el teu col·lectiu, família inclosa. Tinc la impressió que amb el Tony els meus problemes al curro acabaran en un tres i no res, entenent els seus responsables, amb celeritat i aplicació, els seus consells d'optimització i excel·lència. I ja que parlem de malmenadors: 4.- Vull ser la mà que impulsa la cadira de rodes de l'Ironside, per denunciar tots els abusos i injustícies d'aquest món caigut a les mans de la indecència i la criminalitat impune, com que el Bob ho esbrina tot i acaba ficant-los sempre a la garjola. D'altra banda, que no m'oblide de nàixer a qualsevol lloc del món on no m'obliguen a avergonyir-me de la llengua dels pares i els avis. I que quan ets un nen i dius que me hace mal la pancha els nouvinguts no et rectifiquen: se dice: me duele el vientre. Prenc nota: 5.- Em dóna el mateix terra rica o pobra, freda o calenta, d'aiguats o sequera, a dos mil metres d'altura o tocant la mar, a ser possible sense el pas suspès de cap cigonya molt a prop… Però que si a un nen li fa mal la panxa, el primer és alleujar-li la molèstia i no rentar-li la llengua... Sí, potser que demane massa, però com que només faig recordatori post mortem auctoris, doncs, què importa. A més, com que tampoc no crec en la transmigració de les ànimes... Ah!, sí, que no se m'oblide el més important: 6.- Un got és un got i un plat és un plat. Mais, Ceci n'est pas une pipe.

diumenge, 27 de setembre del 2015

Desiguals


Diumenge d'incertesa. Cel ennuvolat. Plou i no plou. De pedalar, tindré que fer-ho ben a prop de casa. Vaig al port. Dàrsena amunt, dàrsena avall. Faig el recorregut vellutat de la memòria, un parell de fotos, i els pulmons somnien realitats. ¿N'hi ha major desencís? Vet aquí, però, que el meu benvolgut port, reconvertit primerament i obscè en la Marina Real Juan Carlos I, i, darrerament -quina casualitat- en la Marina Irreal de Juan Roig I -també un palet, per què no- té, avui, la intenció de celebrar el The Color Run by Desigual. M'és igual, pedalaré igualment. A huit hores del matí, de fet, va començar el xumba-xumba desigual. ¿És precís això, senyors municipals? Ribó, m'escoltes? La cosa sembla que consisteix en fer un recorregut a peu, xino-xano, Mariano (Mariano, és per la rima) de dàrsena a dàrsena i tire per que els en toca la pera als veïns (pera, també és per la rima) i ens en dóna més que igual, mentre a les metes volants ens empastifen de desiguals colors (llegiu desiguals colors amb accent anglès, of course) taronja, rosa, blau i verd als participants, col·laborant nosaltres mateixos en la pretesa desigual pintada. Qué chulo, Mari/Mariano. Paradoxalment, el resultat d'aquesta desigual chulada és una uniformitat aclaparadora. Semblen tots de la mateixa tribu. Tots i totes amb igual samarreta blanca de Desigual i una motxilla verda -la de la visita de Ratzinger (Benet ics, be baixa un palet) era groga i blanca- que desprès han tunejat, ambdues coses, més la cara, el pel, les cames, els braços, etc., amb encara una major igualtat decebedora. Quina cosa més… No sé com dir-ho, la veritat. Més, més… més. I en arribar a la disco-mòbil, Viva Valencia estentori del DJ posseït pel dimoni multicolor d'un xumba-xumba ancestral, globus també multicolors per tot arreu (taronja, rosa, blau i verd) que al crit de "zero" d'un compte cap enrere, tothom llança amb desigual alegria contra els núvols negres del matí incert, i que continue igual la festa desigual. Però el plugim insisteix. I jo, amb la memòria i l'oblit més asserenats, torne cap a casa. A la porta del pati, una mare i les dues filles passen camí de casa: Lo primero, ducharse, y ni se os ocurra sentaros. I per l'horitzó amagat rere l'edifici EDEM i el LANZADERA del rei Roig, comença la desigual tronada, convertint-se, al capdavall, en un aiguat com feia temps que no hi teníem igual a València. Plou a bots i barrals. Deu ser Déu i els seus dubtes marians: Moreneta o Geperudeta, that is the question.



dimecres, 23 de setembre del 2015

Oblivion


Tots tenim una història. I la meua inclou una mili. Una mili al Batalló de Sapadors a la Companyia de Transmissions. Hi havia també la companyia dels propis sapadors, a la porta del costat -porta i porta a la caserna del carrer Sapadors, és clar. Pobrets sapadors, sempre per terra i picant pedra; i els de transmissions, nosaltres, l'élite -i ho dic sense cap mena d'orgull- que ens dedicàvem a plantar la paraeta -una antena telescòpica que servia per a ben poca cosa- i a esperar-hi senyal. Senyor, manifestat; perdó: Senyal, manifestat!! Fins i tot, dins la companyia de transmissions també hi havien classes. Uns eren els paletes -podríem dir- els de telefonia, pobrets, que es dedicaven a tirar línia, kilòmetres i kilòmetres. Mai no oblidaré les habituals maniobres a Chinchilla, pobres, jugant-se la vida davant el foc enemic; i nosaltres, que anàvem dins un Land-Rover, ben lluny del foc enemic, amb el teletip, l'ona mitja (sic) i la FM, que ens jugaven la vida en diferido, i que en attendant signal doncs bevien i fumaven tot allò que ens queia als llavis i als dits -no especificaré, és clar- i escoltaven -mai no ho oblidaré- bossa nova gràcies a l'ona mitja, com si no res, mentre jo plorava sense llàgrimes els amors brasilers que mai no vaig conèixer. Per què no, tot s'ha de dir, les coses clares. I tot el que llavors veia o sentia -qui m'ho anava a dir?- com una mena de broma macabra, avui ho veig com quelcom més substancial. Perquè vaig viure tota aquella època amb la intenció que l'oblit faria la seua feina i que arribat a les portes de l'omnipresent presència del desencís físic i intel·lectual de la meua modesta existència -i no n'és falsa modèstia- la història i la meua memòria haurien fet les paus. Però no. I si, visto lo visto, i fetes totes les precisions, he d'admetre que jo també vaig caminar un gloriós dia de juliol del 81, sota la canícula alacantina, al CIR de Rabassa, amb les meues orelles espellades, a la cerca d'un drap rojigualda, al qual li vaig donar el no bes més amarg de la meua vida -perquè potser que l'oblit haja oblidat que aquesta bandera ens la va imposar un cop d'estat; o és que estic dient una barbaritat, Pdr Snchz, tant que t'agrada el fotut drapet al teu darrere, fàstic de socialista, i no parle del FG i les seues conseqüències sobre Pinochet perquè vull dormir en la pau de l'expòsit que encara no ha aconseguit la meua memòria. Perquè sembla que no li volen donar repòs a la pobra. Perquè a la mili vaig escriure un fum de poemes que parlaven del reposo del soldado. I vaig guardar la tira de paper foradat en que el teletip els traduïa. I la seua aparença visual era la mateixa que els missatges del nostre tinent confirmant que part de la nostra columna -o tota- s'havia perdut, cosa més que habitual, al no-res de la polseguera de Chinchilla. Quina broma, direu. Doncs no, és la veritat literal. Tan literal que no em deixen oblidar-la. Època sense pedals. Sense una puta bici que portar-se als llavis o als dits. Però amb una puta mili que em sembla que encara no ha acabat.

dimarts, 15 de setembre del 2015

La raó del mal

"A la gente de ahora les hablas del bien y del mal y te expones a que se sonrían" (McCarthy, C. No es país para viejos)

Dissabte passat, tornava jo del mercat, amb el carrito tan carregat que vaig tindre que obrir-li les rodes. De dues a quatre. I pensava que no estaria mal un sistema similar a les bicis quan vas molt cansat, i que en lloc de dues rodes un enginy alleugés l'esforç amb dues rodes més o el que fos. Venia jo entestat en aquestes dèries, direcció cap a casa però amb voluntària extensió d'etapa per comprar el periòdic -costum més que atàvica, diria jo, perquè qui compra la premsa avui en dia n'està més que tocat de l'ala de la nostàlgia... i pensar que jo vaig arribar a comprar-ne tres (El País, Levante i Avui) no fa tants d'anys... o sí?. Bé, tornem al que estàvem. Tornava cap a casa, duia el carret ben carregat i em dirigia a comprar el periòdic. I ja prop del quiosc vaig creuar-me amb un pare -vaig deduir-li la paternitat perquè no mirava els fills quan els parlava- i els seus dos fills. La cosa va anar ben ràpida, els pocs segons d'un creuament al carrer. El més xicotet li preguntà al seu pare: Quién inventó el mal?... La pregunta va espavilar les meues orelles.


Però la resposta del pare encara va ser més colpidora: El mal es consubstancial a la realidad, como el… No vaig escoltar el final de la frase, però potser que el podia imaginar. El pare vestia samarreta consubstancial, diríem, i pantalons de camal curt. Feia calor, tot i estar nuvolós. I els nens anaven igual de consubstancials, hàbit dissabter… I el primer que vaig pensar va ser que potser el xiquet es preguntés d'antuvi què caram volia dir realment consubstancial, però que molts anys desprès -com el pobre Aureliano Buendía- acabaria preguntant-s'hi davant l'escamot existencial com de consubstancial podria arribar a ser la realitat. Perquè la segona cosa que va vindre al meu cap va ser el meu propi pare i jo fent la conversa que mai no vàrem tindre. Perquè si jo li hagués preguntat al meu pare sobre la raó del mal, de segur que la seua resposta hauria estat la de sempre: "lleva't del mig". Perquè jo sempre era al bell mig dels nombrosos papers que li tocava representar dins la modestíssima companyia de teatre que teníem a casa: llanterner, paleta, electricista, mecànic… Lleva't del mig. Ja m'agradaria a mi deixar el bell mig de la realitat, pare, consubstancial o no. Ja m'agradaria a mi que la realitat em deixés d'una punyetera o consubstancial vegada. Què poc m'agrada la realitat consubstancial. Què poc de consubstancial m'és la realitat, ho reconec. Qui va inventar aquesta consubstancialitat del mal?... ¿Cara o creu?...


dimarts, 8 de setembre del 2015

Tirachinas


No n'és possible que a dia d'avui, i en la que està caient al territori, que ningú no haja dit encara ni mu de l'edifici España, o jo no m'he assabentat, que no dic que no, que tot és més que possible. Jo li he donat corda a la cosa -pedalada llarga i a roda, diríem- perquè estava segur que ens ho posava a posta la història perquè férem tot tipus de reflexions, discursos, paral·lelismes i tutti quanti. Doncs, no; que jo sàpia, res de res, el més absolut zero patatero. És a dir, que els xinesos volen desfer de d'alt a baix l'edifici Espanya -perquè està ben ruïnós, diuen- i reconstruir-lo com absoluta rèplica de l'original, però made in xina -dèria típica dels xinesos i orientals en general: fer còpies, que semblen una impressora 3D- i tots callats com a… Perquè, a més a més, els madrilenys no ho tenen gens clar. Cosa lògica, què podíem esperar, el seu beneplàcit? Doncs, no. Però, i vet aquí el requiebro del chotis: es conformen en que els xinesos conserven la façana original, perquè el que passe dins l'España -l'edifici, vull dir- els hi dóna el mateix. Conservar les formes, les aparences. Molt madrileny, diuen. Però de forrellat… ¿O era de forment?... La meua mare, que va viure a Madrid un grapat d'anys, i estava ben encantada amb la ciutat, sempre ens contava el mateix: fan l'aperitiu al bar, però desprès no tenen què dur-se  a la panxa. De fet, España -l'edifici, vull dir- se'ls va vendre sense cap càrrec de consciència. Edifici tan emblemàtic, diuen ara. Ei, la pela és la pela. I sembla que tal cosa, la pela, és ben universal, no? No cal dir que l'equip de futbol més emblemàtic de la nostra city, el València de València -no Madrid, tot i el Grau que semblava unir-les els darrers 20 anys- i, per tant, bon exemple de la identitat valenciana, segons la llei que encara -sí, encara, senyors de la Conselleria!!- la regula, també és d'un xinés. Però clar, en el cas valencià sempre està la rice connection que ho pot explicar, però del cooked connection jo mai no n'he sentit parlar, la veritat. Tornem a España -l'edifici, vull dir. Per dins, diuen els xinesos, que està més que podrit, i va tot fora. De la cara diuen el mateix, que és millor fer-li una cara nova, tot i la replica. Però els madrilenys es resisteixen. No la tirarán. Com que la meua opinió no té cap importància, la diré. Jo, la veritat, gastar una pasta -un altre invent xinés- gansa per posar una mena de Todoacien -que desprès va ser Todoauneuro i més desprès és un total misteri, perquè a les botigues xineses n'hi ha de tot, fins i tot he arribat a comprar un parell de rajoles de la seua famosa muralla- un Todoacien descomunal, doncs millor que el tiren i facen una pagoda. Ben gran, això sí. Res de la síndrome bonsai. Pagoda España. Punt i pilota. Ara que caic: ¿no voldran vendre la façana d'España rajola a rajola a les botigues xineses d'arreu el món, com han fet amb la seua muralla?... Que els turistes no xafen sinó una replica 3D. Doncs si el que volen són obres faraòniques per a vendre al detall, a rajoles, ahí en teniu el Valledeloscaídos i Torreciudad cadascuna amb les seues mòmies particulars, i un munt de rajoles. Negoci rodó, xatos. I aneu en compte, amics, no li posen l'ull a la Sagrada família i la desmunten, rajola a rajola. Doncs, amb tanta rajola he perdut el nord, perquè a mi el que realment em té preocupat és el futur de l'aeroport de l'abuelo. Sí, d'ací no res, si volem seguir vius, tindrem que treure de l'oblit els tirachinas. Gran invent. ¿Xinés?.. Per què no? I sense rajoles.

dimecres, 2 de setembre del 2015

ieieeeeeeeeea... ieieeeeeeeea...


¿21 de 27, un èxit?... No, ben bé el contrari. Doncs LaVuelta ens ha retornat aquest gran no èxit, aquesta derrota eurovisiva i espatarrant -sí, ja sé que l'"espatarrant" el vaig utilitzar a l'anterior post, però és que m'agrada, i molt; i, a més a més, ¿ací potser que quadra com anell al dit (sic) que no al Rhin, no?... Recapitulem: anàvem per la derrota europea, vàrem passar a l'anell quadrat... i aquella cosa -el fracàs- que deuria haver dormit la son dels justs o els injusts -qui ho sap si parlem de cançons?- ens amenitza (?) cada migdiada les retransmissions de LaVuelta. I jo em pregunte el perquè. Per què insistir en les derrotes? ¿És LaVuelta la gran derrotada entre les grans curses ciclistes? Potser sí. Perquè LeTour té un groc que no el qüestiona ningú. El Giro té l'encant incontestable del disseny italià, un rosa que desafia el Vaticà sencer. Però LaVuelta va pegant cabotades entre el roig sang, granat carruatge, el gualda (sic) el daurat, el groc, altra vegada la roja, etc., segons com bufen les essències pàtries. Jo, la veritat, de samarretes estic més que fart, i més si són les dels líders, però les sintonies m'afecten. I si, al damunt, porten lletres tan inquietants com "ieieeeeeeeea… ieieeeeeeea", doncs la cosa dóna què pensar. Perquè si afegim el "devuélveme el amanecer" -¿face to the sun o sense face ni sun?- doncs les nits sense poder pegar l'ull es fan eternes sense albada. Sí, sí. Devuélveme el amanecer. Qui deu tornar-lo, per què, a qui, en què circumstàncies… ¿De veritat que les matinades són cosa nostra i es poden retornar?... Val, és una llicència poètica. Doncs potser deuríem de regular la Poètica. Ja ho va dir Aristòtil a la seua homònima: "la poesia és cosa d'esperits ben dotats o d'esperits exaltats" (p.51) D'això el que li va passar a l'Edurne, i que anunciava el mateix filòsof unes línies abans: "A l'escena aquest drama fou un fracàs, perquè el públic no el tolerà" (p.51) I el mateix Horaci ens ho confirmava a la seua Art Poètica, també coneguda com a Epístola als Pisons: "Al seguidor del que és lleuger li falten músculs i vigor; prometre lo gran és inflar-se". Devuélveme el amanecer és cosa gran sens dubte, d'això les avinences o tripijocs d'última hora, perquè els somnis sempre acaben per tindre una rebotiga d'oli ranci, de pragmatisme. Ja ho va dir El Perich, el gran Perich, quan, com l'Aristòtil i l'Horaci, va comprendre que com que a l'home li era absolutament impossible contemplar una posta de sol des de ben a prop -imagineu-se el que podria ser retornar una albada- va inventar l'ou ferrat. Per tant, si desenvolupem el paral·lelisme ¿deuríem considerar l'Edurne un ou escalfat?... Reflexionem-hi, reflexionem-hi. I la pregunta s'imposa: què li haurà promès a la Merkel l'home plasma, aquell que, retornant al mestre Jaume, no cal insultar, perquè n'hi ha prou en descriure-ho. Què li ha promès, essent ella com és una hamburguesa, amb o sense ou ferrat, escalfat o esclafat?. Jo, per si de cas, arribada certa hora de la nit i en attendant l'aube no veig sinó dibuixos animats, això sí, desprès de sopar un parell d'ous durs. Moooc... Que en siguen tres!!! ieieeeeeeeea… ieieeeeeeeea… 


   

divendres, 28 d’agost del 2015

Pa' què?


Anava a posar-me tràgic, bé, líric, que és la meua tendència o inclinació natural -tal i com si em deixés caure a tumba abierta per l'Oronet- però ho he pensat millor, i m'he dit: pa' què? Total, perquè l'altra vesprada, tot i la tempesta, vaig anar a pedalar per l'horta... Veges, quina heroïcitat! Bah, no val la pena. No? Fins i tot li havia buscat un títol ben espatarrant: The Catcher in the xufa. Els que sabeu, ja sabeu, i els que no, doncs fer-vos-ho mirar. Però, al capdavall, m'he dit: pa' què? Si, total, els afavorits són sempre el mateixos: les casualitats estan sempre de part dels senyors. I si ho deia el mestre K., qui sóc jo per… Ja m'enteneu. La tonteria del guardià entre la xufa començava així: No sé què és el que busca aquell que s'aboca al vespre pels camins de l'horta pedalant sota l'amenaça de tempesta. No ho sé, ni tampoc no sé si m'interessa esbrinar-ho. Només sé que la tempesta em fugia com una noia que no volgués saber cap cosa de mi. I, a qui l'importa? A mi, sí, és clar. I a qui més?... Jo feia com que la casualitat imposava la meua presència al bell mig de l'aiguat, però l'aiguat no es presentava. Jo feia com que les circumstàncies m'havien obligat a donar voltes com un borinot de ferro i rodes pel laberint rimbaudià de l'horta amenaçada de nit, però què llum pot encegar sota l'obscuritat desoladora dels núvols negres al ventre dels quals s'aixopluguen les pedres de gel? Jo feia com que en aquell lloc, que només coneix el poema, la midons no deixaria que cap fus punxés amb la seua agulla la mà de neu que el filava, però l'espina de la rosa va deixar anar la taca de sang sobre la neu groga dels tarongers. Jo feia com que els camins eren un sol camí, com que els desitjos eren un sol desig, però els senderis es bifurcaven com senders amagats rere les metàfores inversemblants de la rosa. I jo feia com que m'ho creia. I és que m'ho creia. I ara no sé si em seguiu. No sé si compreneu l'honestedat de la meua estupidesa. Però és el que jo buscava: heus ací el que jo buscava mentre prenia nota de tot el que la memòria no em deixava oblidar, o de tot el que l'oblit duu a la seua memòria. Ves a saber. I si em detenia al costat de la rosa, només la distància d'una escopinada la separava de la metàfora dels que la van tallar. No sé si m'explique. Perquè cada volta m'és més difícil entendre'm a mi mateix. Però mentre jo era al bell mig del camp de xufa, al meu darrere era el guardià. Primer, m'observava com el que jo era: un foraster. Aixoplugat darrere la finestra, sota l'ombra d'una vida sense midons, poemes ni contradiccions, me maleïa per foraster. Ell hi havia viscut per tallar la rosa. Desprès, va dubtar, assegut a la cadira de boga, si retrobar-se amb la seua metàfora segadora o ben bé quedar al marge de la visita incòmoda. Al capdavall, decidí recórrer els quatre pams de terra que el separaven de la porta que, entreoberta, era a l'aguait, tal i com si ho fes cap a una tomba oberta. La tomba, perdó, la porta, estava amagada per una persiana de corriola i corda. Amb la mà seca la va apartar, no més d'un pam, i el soroll de la persiana avisà el foraster, que s'adonà, llavors, del món. Vet aquí, el foraster i el guardià. La rosa i la mort de la rosa. I un es pregunta tantes coses, que ja no sap on ha de caure la interrogació. Plourà o no plourà?, that is the question. No, no us espanteu, que Miranda ja dorm. I, a poc a poc, el plugim, com un asperges me, va besar el foraster com un preludi de passió inútil. Perquè només li quedava a la galta el record d'un bes impossible com una bava seca "et super nivem de albabor". I la tempesta, que fugia i fugia el foraster, acabà per convertir-se en un canyamelar per no ofendre la seua passió. I el foraster va abraçar les canyes gronxades per la tempesta, va pensar en Pan i va somniar la siringa, la metàfora inexistent que li feia oblidar inútilment el guardià.


Pa' què?, va preguntar-se. That is the question. Un cotxe sense conductor pot ser útil en determinades circumstàncies. Però què voleu d'una bici sense ciclista, i sota la tempesta?.

dissabte, 22 d’agost del 2015

Agoreros


"Vostès el que són és uns agoreros". I t'ho deien amb la mateixa fatxenderia que l'ínclit Blasco -avui a la presó- li deia sinvergüensa a Mónica Oltra el dia que ella li va destapar la porqueria de la seua Conselleria de… de què era la Conselleria de Blasco?... Ara em falla la memòria. De Participació en el negoci?... No. Ah, sí, de Cooperació per a delinquir. Doncs, amb la mateixa bocatortarabiosa, si feu memòria, m'etzibaven l'agorero com una escopinada que volia fer diana al bell mig dels meus ulls, o almenys és el que escenificaven. I no. No era aquesta la intenció. La nostra, és clar. La d'ells, sí. Nosaltres, que jo recorde, no volíem ser aus de malastruc. Però només els cecs que no volen veure podien negar l'evidència. Tots sabíem que aquella podridura rebentaria. Però ells… deien no, com el Raimon, quina cosa: agoreros, más que agoreros. Terroristas, más que terroristas. Érem l'enemic. Els que envejàvem l'habilitat, la intel·ligència, la superioritat natural i la claridad de miras d'aquests homenots hereus de la gran tradició d'elegits del Déu, que eren al món per posar el nom de València al mapa de món. Total, perquè de tant en tant passaves sis hores com a mínim a les urgències de qualsevol hospital públic. Xe, deixa-ho córrer. Oblida-ho. Sempre queixant-te. Fes-te una assegurança mèdica particular, xato. Caram, algun petit preu n'hi ha que pagar per estar al mapa del món. Però al capdavall l'estafa va rebentar com el neumàtic esquerdat d'una bici abandonada. Crec recordar. I va començar, l'estafa, la seua pedalada triomfal i sorollosa. I ho va fer, primer, pel que toca al factor econòmic: ruïna, corrupció, suborns, comissions -dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, un milió de peles- sobres a tort i a dret, trames delictives, balafiament… No cal fer un gran esforç de memòria, no?. Tot i la innegable condició visionària del Carlos Fabra, reconeguem-ho -també a la presó- amb el seu imponent aeroport castellonenc per a drones -sense "la". I segon, pel que jo encara no sospitava: l'estafa de l'estafa, la metaestafa. Perquè no només les despeses finals duplicaven, triplicaven i... el pressupost inicial, com si fos l'escuma bruta i calenta d'una dolenta cervesa de chiringuito; és que, a més a més, aquella chatarra amb aspiracions d'edificis emblemàtics va començar a desfer-se com un gelat al sol canicular i implacable del ferragosto, un sol de justícia, diríem; a caure a terra pel seu propi pes d'infàmia i òxid. Primer va ser el trencadís del Palau de les Arts, recordeu?; ara, l'Àgora… Per cert, el seu arquitecte, i responsable últim -encara en llibertat- diu que segueix el model Ponç Pilat, tot i el que encara queda per la Passió. I ens deien agoreros. Tot i que érem profetes: la veritat parlava amb la nostra llengua. I que no érem prou valencians, deien, si no alabàvem aquest Racó de Deixalles. Que no estimàvem la nostra terra. I varen fer una llei i tot per sospesar quant de valencià teníem cadascú a les meninges quadribarrades, amb o sense blau. ¿Les meninges tenen alguna cosa a veure amb la memòria? Agoreros, que sou uns agoreros. A nosaltres, que mai no vàrem defensar la vulva ferrallosa de l'Àgora, però que tenim molt bona memòria, tot i que no vàrem entendre cap cosa d'aquells anys enlluernadors, tot i reverenciar l'année dernière à Marienbad.

dissabte, 15 d’agost del 2015

Amenazado


Per favor, voldria demanar cita amb el Sr. Fernández Díaz… ¿Cómo dice?... Que m'agradaria parlar personalment amb el Sr. Fernández Díaz… Perdón, no le entiendo… Que querría ser recibido por el Sr. Fernández Díaz… ¿Podría identificarse?... Vicicle… ¿Cómo?... Vicicle, of course… Bueno, Sr. Vicicle, el Sr. Ministro está siempre muy ocupado, y no puede atender peticiones personales, ¿comprende?... No… ¿Es usted de la prensa?... No… Y, por qué quiere que le reciba el ministro?... Porque estoy amenazado… ¿Se siente amenazado?... No, no. No me siento amenazado. Estoy amenazado, que es diferente… Acuda a la policía, Sr. mío… ¿Como el Sr. Rato?... Ya veo por dónde va. Pero el ministro lo ha dicho bien claro: "No hay que frivolizar las amenazas"… No, señorita. No sabe por dónde voy. Y no ponga ironía a la tragedia, que ni usted ni yo somos el bardo de Avon… ¿Avón llama a su puerta, dele su bienvenida?, ve, eso sí que lo entiendo. ¿El bardo es un nuevo producto?... Señorita, por favor, que nos vamos del tema. Si el Sr. Rato se siente amenazado por twits y tonterías de esas, yo es que lo estoy… Le repito que llame a la policía… Ya lo he hecho, señorita, y me han dicho que lo mío es de fábula, por eso quiero hablar con Fernández, con el Sr. Fernández, perdón por la familiaridad… Pero usted no ha recibido 400 twits con amenazas… No, lo mío es peor… Va, no exagere, Sr. mío… Que no exagere? Desde que ustedes llegaron al poder cada recibo de la luz es una amenaza, señorita, el 20 de noviembre de 2015 habré recibido 48 amenazas de muerte súbita por lectura… ¿Lectura?... Sí, lectura en diferido del contador y contralectura en directo del recibo, ¿le parece poco?... Pero si hoy no lee nadie… Eso lo dirá usted, señorita, porque los de Bankia me leen la cartilla todos los meses. 48 amenazas más. Y no sé nada de sus lecturas preferentes, ¿le parece poca amenaza?... Permítame, le noto algo tenso. Por qué no toma un trankimazín?... ¿Y hacerles el juego a las farmacéuticas?, por dios, pero en qué mundo vive usted señorita? Si no hay nadie sano. Hágase un análisis y ya me dirá. Seguro que encuentran alguna pastilla para el asterisco… Vicicle, no me asuste… Si de verdad quiere asustarse intente entender el recibo de Movistar… No, Vicicle, por favor, tenga piedad… 48 subidas sin explicación en lo que va de legislatura… No me lo recuerde, nooo… Comprenderá que odie el cartero, no?... Ahí, le doy la razón. Yo también temo abrir el buzón. Cada carta del banco supone una angustia vital que ni el Prozac ni ná… No me hable del Prozac, señorita, que ya no lo da la SS, y el genérico no le llega ni la suela de los sentimientos. Cada vez que voy a la farmacia el atraco es a receta armada. Y voy todas la semanas. 52 semanas por 4 son 208 amenazas. Más 96 que llevábamos, 304. Y aún no le he hablado del recibo del agua, que en Valencia con 20 años de Rita ha supuesto una amenaza de 12 meses por 20 años, es decir -espere que coja la calculadora- 240 amenazas, más las 304, 544. Y luego están las bajadas de sueldo, que ya vienen de la era Zapatero -pongamos 4 de uno y 4 de otro, 8 años por 12, 96 más. Total, 640. Y procure no ponerse enferma y que le den de baja, que la broma le cuesta varios cientos de euros en poco menos de 15 días… Yo hago running… Yo, ciclismo; y me siento amenazado… Lo siento, pero no le recibirá nunca. Ni está ni se le espera. Porque entre reuniones con la Virgen y los ladrones buenos tiene la agenda repleta… Oiga, señorita, es que están vaciando la Caja de la Pensiones. Cuántas amenazas suponen 6.300 millones? Qué quedará para mi pensión?... Y para la mía?… Nada, ya se lo digo yo. Cómprese un perro y aprenda a tocar la flauta… Yo es que soy más de maquillarme. Ya sabe, Avón llama a su puerta…

dissabte, 8 d’agost del 2015

Esperanza Shore


Tengo una primicia*. Uno de los secretos mejor guardados de MTV, ahora que Ibiza -why, oh why, oh why?- les ha negado su Shore y han decidido apostar por el núcleo duro de la población autóctona**. La Shore, dicen, que ya la pondrán ellos donde haga falta, aunque sea fluvial***. De hecho, esta primicia (cfr.*) era su más obscuro objeto de deseo desde que la oyeron distribuir apelativos**** de hijosdeputa cual si fueran golosinas a la puerta de un colegio: "esa es nuestra girl", con o sin spice, qué mas da, se dijeron. Sí, hablamos de Esperanza Aguirre -EA, para los amigos. Esperanza Shore, ahí es ná! Pero cuidado, se dijeron los de la MTV, que la EA es una Grande de España, y decidieron actuar con cautela***** e investigar. ¿Era comparable ser Grande de España con ser Sir?, se preguntaron. ¿A los Grandes de España les es propio y utilizan todos con igual desenvoltura ese lenguaje tabernario****** y barriobajero*******? Si fuera o fuese así, estaban sin duda ante una Mina Shore. Entre la documentación aportada a la investigación, figuraba un libelo******** en el cual, los Grandes de España, consideraban modernizada a su querida, España -qué importante es la caída de la coma-, el día en que dejaron de decir friegas por masajes. ¿Podían imaginar autóctonos más en la Shore? Un informe psiquiátrico, sin embargo, confirmaba que estos Grandes siempre creen tener razón, derecho a hacer lo que les plazca, sobre todo convertir los servicios públicos en empresas privadas al mismo tiempo que viven de lo público, jugar con el uso horario -seguimos llevando el del Berlín hitleriano-, saludar con un "qué hay de lo mío" y que, en fin, que "el fin justifica los medios" podía ser el lema de todos en su escudo de armas. Y tales afirmaciones, proseguía el susodicho********* expediente, no hay que tomarlas como síntomas********** de grave o leve patología***********, sino más bien como previsible secuela************ o derecho ancestral derivado de haber ganado todas las guerras a las que se han presentado, como un brillante opositor a notarias o, mejor, a registrador de la propiedad -las casualidades están siempre de parte de los señores*************. Concluía el informe, que el contacto directo o indirecto con los Grandes de España no deja ajena al resto de población media, baja, o lo que sea, hay efectos asociados, que se sepa, y los transforma en Pequeños de España, y que confunden empresa y servicio según la dirección del viento. De hecho, uno de los síndromes************** más habituales en estos Pequeños es el de Graduado escolar protervo***************, que no provecto****************, aunque también, que consiste en un desequilibrio psicológico que obliga al que lo padece a dar lecciones sobre lo último que sopló, aunque sea algo manifiestamente obvio***************** o bien haga uso erróneo o a destiempo -mear fuera de tiesto- de ello. Por ejemplo, la primera vez que conoció y usó la palabra epistemología -El Proyecto docente se fundamenta en (…) sus fundamentos epistemológicos- y creyó que los de la Shore levantina, tan de aldea, pobres, nada iban a entender. Y puso nota con* al pie. Y tenía razón, sin duda. Porque mal vas a fundamentar algo con la epistemología, sin*. Por eso, son más que previsibles las alucinaciones de EA. Cría jueces y se comerán las tramas, le aseguraron. Pero eso es arena de otra shore. Anda, bájate de la bici, sorry, que ni Pecas quiere verte. Me voy a tomar un café descafeinado, de máquina, del tiempo. Qué importante es dónde caen las comas.


* (Del lat. primitĭae, -arum, primicias).1. f. Fruto primero de cualquier cosa. 2. f. Prestación de frutos y ganados que además del diezmo se daba a la Iglesia. 3. f. Noticia, hecho que se da a conocer por primera vez. 4. f. pl. Principios o primeros frutos que produce cualquier cosa no material.
** (Del lat. autochthŏnes, y este del gr. αὐτόχθων, -θονος, de αὐτός, el mismo, propio, y χθών, χθονός, tierra). 1. adj. Se dice de los pueblos o gentes originarios del mismo país en que viven. Apl. a pers., u. t. c. s. 2. adj. Que ha nacido o se ha originado en el mismo lugar donde se encuentra.
*** (Del lat. fluviālis). 1. adj. Perteneciente o relativo al río.
****(Del lat. appellatīvus). 1. adj. Que apellida o califica. U. t. c. s. 2. adj. Ling. Se dice de las expresiones lingüísticas, textos, etc., que pretenden influir en el receptor. 3. m. nombre apelativo. 4. m. apellido ( nombre de familia).
***** (Del lat. cautēla, de cautus, cauto). 1. f. Precaución y reserva con que se procede. 2. f. Astucia, maña y sutileza para engañar.
****** (Del lat. tabernarĭus). 1. adj. Propio de la taberna o de las personas que la frecuentan. 2. adj. Bajo, grosero, vil.
******* 1. adj. Propio de los barrios bajos. 2. adj. Que vive o radica en los barrios bajos. 3. adj. Ineducado, desgarrado en el comportamiento o en el hablar.
******** (Del lat. libellus, librillo, escrito breve). 1. m. Escrito en que se denigra o infama a alguien o algo. 2. m. ant. Libro pequeño.
********* (De suso, arriba, y dicho). 1. adj. Dicho arriba, mencionado con anterioridad. U. t. c. s.
********** (Del lat. symptōma, y este del gr. σύμπτωμα) 1. m. Med. Fenómeno revelador de una enfermedad. 2. m. Señal, indicio de algo que está sucediendo o va a suceder.
*********** (De pato- y -logía). 1. f. Parte de la medicina que estudia las enfermedades. 2. f. Conjunto de síntomas de una enfermedad. U. t. en sent. fig. Patología social.
************ (Del lat. sequēla). 1. f. Consecuencia o resulta de algo. 2. f. Trastorno o lesión que queda tras la curación de una enfermedad o un traumatismo, y que es consecuencia de ellos. 3. f. ant. séquito ( gente que en obsequio, respeto o aplauso de alguien le acompaña y sigue). 4. f. ant. secta.
************* Kafka, El Castillo, p. 43
************** (Del gr. συνδρομή, concurso). 1. m. Conjunto de síntomas característicos de una enfermedad. 2. m. Conjunto de fenómenos que caracterizan una situación determinada. ~ de abstinencia. 1. m. Psicol. Conjunto de síntomas provocado por la reducción o suspensión brusca de la dosis habitual de una sustancia de la que se tiene dependencia. ~ de Down. 1. m. Med. Enfermedad producida por la triplicación total o parcial del cromosoma 21, que se caracteriza por distintos grados de retraso mental y un conjunto variable de anomalías somáticas, entre las que destaca el pliegue cutáneo entre la nariz y el párpado, que da a la cara un aspecto típico. ~ de Estocolmo. 1. m. Actitud de la persona secuestrada que termina por comprender las razones de sus captores.
*************** 1. adj. Perverso, obstinado en la maldad.
**************** (Del lat. provectus).1. adj. Caduco, viejo.2. adj. Maduro, entrado en días.
***************** (Del lat. obvĭus). 1. adj. Que se encuentra o pone delante de los ojos. 2. adj. Muy claro o que no tiene dificultad.

divendres, 31 de juliol del 2015

Time remembered


Eixíem al carrer. A la nit. A l'estiu. Tot i que no feia la calor que ara patim, ni de bon tros. Però qualsevol excusa era bona per a dur les cadires de boga i les nouvingudes plegables de platja a la porta de casa i muntar una mena d'improvisada tribuna de processó però sense sants ni penedits, virtuts privades o vicis públics. Els veïns del costat feien el mateix. Eren la nostra segona família. Fins i tot, tan o més estimada que la pròpia. Ja ho diu la dita: el roce hace el cariño. I ens estimàvem com s'estimen de sempre les onades i els homes, a fluxos. Ara ets la cresta de l'ona, ara ets l'escuma d'una mala paraula. I els grans xerraven i reien. I els petits rèiem de qualsevol cosa; i ploràvem si la cançó era trista. I desprès menjàvem gelat si la digestió estava ben feta, que si no la mare no ens deixava. I esperàvem, no sé ben bé què, però esperàvem. Era la possessió domèstica i inconscient, per ignorada, dels perdedors. El recurs a una alegria tova amb el rerefons trist d'un l'oblit impossible, d'un oblit que es revelava a contracor del temps, un temps que hi havia arribat per a instal·lar-s'hi, que desconeixia el llatí però glorificava la pax romana. Alguns veïns de la vorera d'enfront, els de la finca, reticents a les escales en horari nocturn, treien el cap per l'única finestra de la casa que donava al carrer i ens feien una lacònica salutació amb la mà. Ells, amb la cigarreta i la samarreta de tirants. Elles, amb el palmito i la bata ajustada. I es criticava de valent els que ho feien amb el pit descobert -ells- o les que de tant ajustar la bata lluïen dos palmitos, el de la mà, i l'altre -elles. I com que el carrer estava desert, tot i el perfum conciliador del gessamí i la celinda, que no hi havien quasi cotxes aparcats i només de tant en tant passava algú despistat que s'havia confós de drecera cercant l'infinit d'un món tancat, jo treia la bici del pare i, amb el permís de la mare, començava a pegar-li voltes al carrer. I pense si la meua vida no ha estat sempre el mateix: esperar, esperar el permís del castell, treure la bici i pedalar dins la gàbia del temps, amb la imatge del tigre convertit en pèndul d'un rellotge sense agulles, d'hores tancades al darrere de la reixa del seu horitzó mentre un vianant anònim diu bona nit amb la barbeta perquè va xiulant una cançó trista. I els fanals del carrer hi posaven la llum simple d'aquella escena pobra, i la memòria dels nens els taquígrafs. Com si tot hagués estat preparat. Com si tot fos a l'espera del que mai no hauria de succeir. Tal i com s'ho hauria de trobar aquell desconegut que potser esperàvem, el nom del qual i la cançó coneixeríem molts anys desprès.

"No es usted del castillo, no es usted de la aldea, no es usted nada. 
Pero, por desgracia, es usted sin embargo algo: 
(KafkaEl Castillo)

dissabte, 11 de juliol del 2015

On ne passe pas


Dissabte passat va començar Le Tour. I ho va fer pels Països Baixos... Dans le port d'Amsterdam… Va entrar a França per Normandia. I fins i tot van fer un final d'etapa a la míticament proustiana localitat de Cambrai. Bon començament, em direu. Doncs no sé què dir-vos. Perquè des que les rodes fines dels ciclistes varen xafar els camins du côté de chez Swann o de Guermantes no passa dia que al marge dels camins no deixen el seu oblit compartit els cementeris terrestres conseqüència de la bogeria dels que han nascut per fer patir als altres el que ells mateixos no es poden suportar: la seua mediocritat, i basteixen els camins de tombes alineades amb la meticulositat en que un entomòleg ho fa amb les papallones més exquisides, tombes que mai no gaudiran le toit tranquille, où marchent des colombes, ni la possibilitat marina del recomençament. Ahir mateix, la cursa discorria pels pobles i ciutats del costat nord-oest de França, front a la costa on és el Mont Sant-Michel, i, com si d'un malson es tractés, les diferents localitats lluïen la mateixa estàtua en color d'un soldat amb l'uniforme de la Gran Guerra -què fan pels morts de les guerres xicotetes?- commemorativa de la Batalla de Verdun, que paradoxalment va succeir a l'altre côté del país, el nord-est, i que tenen com a llegenda compartida l'On ne passe pas que encapçala el present despropòsit. I donava la impressió d'una cursa ciclista de juvenils, d'aquelles on els ciclistes més semblen una colla de borinots pedalant obsessivament pels voltants del poble que organitza la competició, que uns esportistes, el futur dels quals mai no se sap si acabarà en estàtua, amb o sense uniforme, o en una mediocritat oblidada des de la dolça nostàlgia: tu, enganxa't al de Rafelguaraf, que és un armari, que són vint voltes al poble, i desprès el remates… I passaves vint vegades per la mateixa plaça del mateix poble, i vint vegades més pel davant de la fonteta que hi havia al camí d'eixida que abocava la cursa al laberint de l'horta, i al damunt de l'aixeta de la qual unes rajoletes lletrejaven la commemoració d'uns anomenats 25 años de paz. Le vent se lève!... il faut tenter de vivre!