Agoreros

"Vostès el que són és uns agoreros". I t'ho deien amb la mateixa fatxenderia que l'ínclit Blasco -avui a la presó- li deia sinvergüensa a Mónica Oltra el dia que ella li va destapar la porqueria de la seua Conselleria de… de què era la Conselleria de Blasco?... Ara em falla la memòria. De Participació en el negoci?... No. Ah, sí, de Cooperació per a delinquir. Doncs, amb la mateixa bocatortarabiosa, si feu memòria, m'etzibaven l'agorero com una escopinada que volia fer diana al bell mig dels meus ulls, o almenys és el que escenificaven. I no. No era aquesta la intenció. La nostra, és clar. La d'ells, sí. Nosaltres, que jo recorde, no volíem ser aus de malastruc. Però només els cecs que no volen veure podien negar l'evidència. Tots sabíem que aquella podridura rebentaria. Però ells… deien no, com el Raimon, quina cosa: agoreros, más que agoreros. Terroristas, más que terroristas. Érem l'enemic. Els que envejàvem l'habilitat, la intel·ligència, la superioritat natural i la claridad de miras d'aquests homenots hereus de la gran tradició d'elegits del Déu, que eren al món per posar el nom de València al mapa de món. Total, perquè de tant en tant passaves sis hores com a mínim a les urgències de qualsevol hospital públic. Xe, deixa-ho córrer. Oblida-ho. Sempre queixant-te. Fes-te una assegurança mèdica particular, xato. Caram, algun petit preu n'hi ha que pagar per estar al mapa del món. Però al capdavall l'estafa va rebentar com el neumàtic esquerdat d'una bici abandonada. Crec recordar. I va començar, l'estafa, la seua pedalada triomfal i sorollosa. I ho va fer, primer, pel que toca al factor econòmic: ruïna, corrupció, suborns, comissions -dos mil, tres mil, quatre mil, cinc mil, sis mil, un milió de peles- sobres a tort i a dret, trames delictives, balafiament… No cal fer un gran esforç de memòria, no?. Tot i la innegable condició visionària del Carlos Fabra, reconeguem-ho -també a la presó- amb el seu imponent aeroport castellonenc per a drones -sense "la". I segon, pel que jo encara no sospitava: l'estafa de l'estafa, la metaestafa. Perquè no només les despeses finals duplicaven, triplicaven i... el pressupost inicial, com si fos l'escuma bruta i calenta d'una dolenta cervesa de chiringuito; és que, a més a més, aquella chatarra amb aspiracions d'edificis emblemàtics va començar a desfer-se com un gelat al sol canicular i implacable del ferragosto, un sol de justícia, diríem; a caure a terra pel seu propi pes d'infàmia i òxid. Primer va ser el trencadís del Palau de les Arts, recordeu?; ara, l'Àgora… Per cert, el seu arquitecte, i responsable últim -encara en llibertat- diu que segueix el model Ponç Pilat, tot i el que encara queda per la Passió. I ens deien agoreros. Tot i que érem profetes: la veritat parlava amb la nostra llengua. I que no érem prou valencians, deien, si no alabàvem aquest Racó de Deixalles. Que no estimàvem la nostra terra. I varen fer una llei i tot per sospesar quant de valencià teníem cadascú a les meninges quadribarrades, amb o sense blau. ¿Les meninges tenen alguna cosa a veure amb la memòria? Agoreros, que sou uns agoreros. A nosaltres, que mai no vàrem defensar la vulva ferrallosa de l'Àgora, però que tenim molt bona memòria, tot i que no vàrem entendre cap cosa d'aquells anys enlluernadors, tot i reverenciar l'année dernière à Marienbad.