Pa' què?

Anava a posar-me tràgic, bé, líric, que és la meua tendència o inclinació natural -tal i com si em deixés caure a tumba abierta per l'Oronet- però ho he pensat millor, i m'he dit: pa' què? Total, perquè l'altra vesprada, tot i la tempesta, vaig anar a pedalar per l'horta... Veges, quina heroïcitat! Bah, no val la pena. No? Fins i tot li havia buscat un títol ben espatarrant: The Catcher in the xufa. Els que sabeu, ja sabeu, i els que no, doncs fer-vos-ho mirar. Però, al capdavall, m'he dit: pa' què? Si, total, els afavorits són sempre el mateixos: les casualitats estan sempre de part dels senyors. I si ho deia el mestre K., qui sóc jo per… Ja m'enteneu. La tonteria del guardià entre la xufa començava així: No sé què és el que busca aquell que s'aboca al vespre pels camins de l'horta pedalant sota l'amenaça de tempesta. No ho sé, ni tampoc no sé si m'interessa esbrinar-ho. Només sé que la tempesta em fugia com una noia que no volgués saber cap cosa de mi. I, a qui l'importa? A mi, sí, és clar. I a qui més?... Jo feia com que la casualitat imposava la meua presència al bell mig de l'aiguat, però l'aiguat no es presentava. Jo feia com que les circumstàncies m'havien obligat a donar voltes com un borinot de ferro i rodes pel laberint rimbaudià de l'horta amenaçada de nit, però què llum pot encegar sota l'obscuritat desoladora dels núvols negres al ventre dels quals s'aixopluguen les pedres de gel? Jo feia com que en aquell lloc, que només coneix el poema, la midons no deixaria que cap fus punxés amb la seua agulla la mà de neu que el filava, però l'espina de la rosa va deixar anar la taca de sang sobre la neu groga dels tarongers. Jo feia com que els camins eren un sol camí, com que els desitjos eren un sol desig, però els senderis es bifurcaven com senders amagats rere les metàfores inversemblants de la rosa. I jo feia com que m'ho creia. I és que m'ho creia. I ara no sé si em seguiu. No sé si compreneu l'honestedat de la meua estupidesa. Però és el que jo buscava: heus ací el que jo buscava mentre prenia nota de tot el que la memòria no em deixava oblidar, o de tot el que l'oblit duu a la seua memòria. Ves a saber. I si em detenia al costat de la rosa, només la distància d'una escopinada la separava de la metàfora dels que la van tallar. No sé si m'explique. Perquè cada volta m'és més difícil entendre'm a mi mateix. Però mentre jo era al bell mig del camp de xufa, al meu darrere era el guardià. Primer, m'observava com el que jo era: un foraster. Aixoplugat darrere la finestra, sota l'ombra d'una vida sense midons, poemes ni contradiccions, me maleïa per foraster. Ell hi havia viscut per tallar la rosa. Desprès, va dubtar, assegut a la cadira de boga, si retrobar-se amb la seua metàfora segadora o ben bé quedar al marge de la visita incòmoda. Al capdavall, decidí recórrer els quatre pams de terra que el separaven de la porta que, entreoberta, era a l'aguait, tal i com si ho fes cap a una tomba oberta. La tomba, perdó, la porta, estava amagada per una persiana de corriola i corda. Amb la mà seca la va apartar, no més d'un pam, i el soroll de la persiana avisà el foraster, que s'adonà, llavors, del món. Vet aquí, el foraster i el guardià. La rosa i la mort de la rosa. I un es pregunta tantes coses, que ja no sap on ha de caure la interrogació. Plourà o no plourà?, that is the question. No, no us espanteu, que Miranda ja dorm. I, a poc a poc, el plugim, com un asperges me, va besar el foraster com un preludi de passió inútil. Perquè només li quedava a la galta el record d'un bes impossible com una bava seca "et super nivem de albabor". I la tempesta, que fugia i fugia el foraster, acabà per convertir-se en un canyamelar per no ofendre la seua passió. I el foraster va abraçar les canyes gronxades per la tempesta, va pensar en Pan i va somniar la siringa, la metàfora inexistent que li feia oblidar inútilment el guardià.

Pa' què?, va preguntar-se. That is the question. Un cotxe sense conductor pot ser útil en determinades circumstàncies. Però què voleu d'una bici sense ciclista, i sota la tempesta?.