ieieeeeeeeeea... ieieeeeeeeea...

¿21 de 27, un èxit?... No, ben bé el contrari. Doncs LaVuelta ens ha retornat aquest gran no èxit, aquesta derrota eurovisiva i espatarrant -sí, ja sé que l'"espatarrant" el vaig utilitzar a l'anterior post, però és que m'agrada, i molt; i, a més a més, ¿ací potser que quadra com anell al dit (sic) que no al Rhin, no?... Recapitulem: anàvem per la derrota europea, vàrem passar a l'anell quadrat... i aquella cosa -el fracàs- que deuria haver dormit la son dels justs o els injusts -qui ho sap si parlem de cançons?- ens amenitza (?) cada migdiada les retransmissions de LaVuelta. I jo em pregunte el perquè. Per què insistir en les derrotes? ¿És LaVuelta la gran derrotada entre les grans curses ciclistes? Potser sí. Perquè LeTour té un groc que no el qüestiona ningú. El Giro té l'encant incontestable del disseny italià, un rosa que desafia el Vaticà sencer. Però LaVuelta va pegant cabotades entre el roig sang, granat carruatge, el gualda (sic) el daurat, el groc, altra vegada la roja, etc., segons com bufen les essències pàtries. Jo, la veritat, de samarretes estic més que fart, i més si són les dels líders, però les sintonies m'afecten. I si, al damunt, porten lletres tan inquietants com "ieieeeeeeeea… ieieeeeeeea", doncs la cosa dóna què pensar. Perquè si afegim el "devuélveme el amanecer" -¿face to the sun o sense face ni sun?- doncs les nits sense poder pegar l'ull es fan eternes sense albada. Sí, sí. Devuélveme el amanecer. Qui deu tornar-lo, per què, a qui, en què circumstàncies… ¿De veritat que les matinades són cosa nostra i es poden retornar?... Val, és una llicència poètica. Doncs potser deuríem de regular la Poètica. Ja ho va dir Aristòtil a la seua homònima: "la poesia és cosa d'esperits ben dotats o d'esperits exaltats" (p.51) D'això el que li va passar a l'Edurne, i que anunciava el mateix filòsof unes línies abans: "A l'escena aquest drama fou un fracàs, perquè el públic no el tolerà" (p.51) I el mateix Horaci ens ho confirmava a la seua Art Poètica, també coneguda com a Epístola als Pisons: "Al seguidor del que és lleuger li falten músculs i vigor; prometre lo gran és inflar-se". Devuélveme el amanecer és cosa gran sens dubte, d'això les avinences o tripijocs d'última hora, perquè els somnis sempre acaben per tindre una rebotiga d'oli ranci, de pragmatisme. Ja ho va dir El Perich, el gran Perich, quan, com l'Aristòtil i l'Horaci, va comprendre que com que a l'home li era absolutament impossible contemplar una posta de sol des de ben a prop -imagineu-se el que podria ser retornar una albada- va inventar l'ou ferrat. Per tant, si desenvolupem el paral·lelisme ¿deuríem considerar l'Edurne un ou escalfat?... Reflexionem-hi, reflexionem-hi. I la pregunta s'imposa: què li haurà promès a la Merkel l'home plasma, aquell que, retornant al mestre Jaume, no cal insultar, perquè n'hi ha prou en descriure-ho. Què li ha promès, essent ella com és una hamburguesa, amb o sense ou ferrat, escalfat o esclafat?. Jo, per si de cas, arribada certa hora de la nit i en attendant l'aube no veig sinó dibuixos animats, això sí, desprès de sopar un parell d'ous durs. Moooc... Que en siguen tres!!! ieieeeeeeeea… ieieeeeeeeea…