dimecres, 23 de setembre del 2015

Oblivion


Tots tenim una història. I la meua inclou una mili. Una mili al Batalló de Sapadors a la Companyia de Transmissions. Hi havia també la companyia dels propis sapadors, a la porta del costat -porta i porta a la caserna del carrer Sapadors, és clar. Pobrets sapadors, sempre per terra i picant pedra; i els de transmissions, nosaltres, l'élite -i ho dic sense cap mena d'orgull- que ens dedicàvem a plantar la paraeta -una antena telescòpica que servia per a ben poca cosa- i a esperar-hi senyal. Senyor, manifestat; perdó: Senyal, manifestat!! Fins i tot, dins la companyia de transmissions també hi havien classes. Uns eren els paletes -podríem dir- els de telefonia, pobrets, que es dedicaven a tirar línia, kilòmetres i kilòmetres. Mai no oblidaré les habituals maniobres a Chinchilla, pobres, jugant-se la vida davant el foc enemic; i nosaltres, que anàvem dins un Land-Rover, ben lluny del foc enemic, amb el teletip, l'ona mitja (sic) i la FM, que ens jugaven la vida en diferido, i que en attendant signal doncs bevien i fumaven tot allò que ens queia als llavis i als dits -no especificaré, és clar- i escoltaven -mai no ho oblidaré- bossa nova gràcies a l'ona mitja, com si no res, mentre jo plorava sense llàgrimes els amors brasilers que mai no vaig conèixer. Per què no, tot s'ha de dir, les coses clares. I tot el que llavors veia o sentia -qui m'ho anava a dir?- com una mena de broma macabra, avui ho veig com quelcom més substancial. Perquè vaig viure tota aquella època amb la intenció que l'oblit faria la seua feina i que arribat a les portes de l'omnipresent presència del desencís físic i intel·lectual de la meua modesta existència -i no n'és falsa modèstia- la història i la meua memòria haurien fet les paus. Però no. I si, visto lo visto, i fetes totes les precisions, he d'admetre que jo també vaig caminar un gloriós dia de juliol del 81, sota la canícula alacantina, al CIR de Rabassa, amb les meues orelles espellades, a la cerca d'un drap rojigualda, al qual li vaig donar el no bes més amarg de la meua vida -perquè potser que l'oblit haja oblidat que aquesta bandera ens la va imposar un cop d'estat; o és que estic dient una barbaritat, Pdr Snchz, tant que t'agrada el fotut drapet al teu darrere, fàstic de socialista, i no parle del FG i les seues conseqüències sobre Pinochet perquè vull dormir en la pau de l'expòsit que encara no ha aconseguit la meua memòria. Perquè sembla que no li volen donar repòs a la pobra. Perquè a la mili vaig escriure un fum de poemes que parlaven del reposo del soldado. I vaig guardar la tira de paper foradat en que el teletip els traduïa. I la seua aparença visual era la mateixa que els missatges del nostre tinent confirmant que part de la nostra columna -o tota- s'havia perdut, cosa més que habitual, al no-res de la polseguera de Chinchilla. Quina broma, direu. Doncs no, és la veritat literal. Tan literal que no em deixen oblidar-la. Època sense pedals. Sense una puta bici que portar-se als llavis o als dits. Però amb una puta mili que em sembla que encara no ha acabat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada