dimecres, 29 de setembre del 2010

El 29-S i els temps de cotó


La meua vaga blogaire consisteix a no pedalejar l'únic matí a meitat setmana que ho puc fer i a no parlar-vos del viciclisme, la qual cosa potser m'agraireu. L'altra vaga consisteix a no saber què guanyarem fent-la, però sí el que perdrem els que hi som: una part necessària del sou. Bé, paga la pena. I com que crec que ja faig prou de vagues, permeteu-me que escriga quatre ratlles sobre no sé ben bé què.


Si hom parla de retallades salarials, què voleu que us diga, a mi em sembla una fuetada. Vinga, camina, cony, que sempre vas fen-te l'orni! Sí, accepte que és anònima, ningú personalment ha mogut la mà ni alçat el braç, però la fera ferotge ha trepitjat la meua esquena. I aquest deler admès del paradís immobiliari: hipoteques a varies generacions, preus estratosfèrics, etc... se m'ha acut veure als meus peus un bon parell de grillons, això sí, de duralumini, que els fa, tot plegat, un poc més suportables. I què em dieu de la reforma laboral o de les pensions? Caram, què estranya manera d'anomenar les cadenes del coll i els braços, perquè hi és on més sentirem l'ofec futur o present. Així que, anem tirant. Avui menjaré una bona amanida de comiat al girar la cantonada i potser, amb sort, degustaré de postres l'atur. Si, malgrat tot, encara dibuixe un somriure, que ningú s'espanti, el neguit fiscal farà de la meua boca un fil ben prim. La veu del amo ens cau al damunt. Tapat els oïts, tanca els ulls, fica el cap dins la pica vessada d'aigua. Té igual, hi és al BOE, al DOCV, al BUF, al PUAJ o qui sap què. Però amb l'eficiència de les bones secretaries transcriurà amb pèls i senyals la rialla dels financers. Ahir mateixa, com que s'avorria a casa, la meua dona va fer un tomb amb un malalt mental damunt d'una llitera -ambulància inclosa- per les urgències de l'Hospital Clínic. Hi eren cap a les dotze del migdia i tornaren al voltant de la mitjanit. Què bé s'ho passaren. Una anàlisi de sang i un cardiograma de premi als bitllets de la tómbola. I un diagnòstic concís i fàcil d'entendre: "se lo come usted con patatas", al malalt, és clar. L'ambient a la Sala d'urgències, xe, d'allò més familiar i transitat, com la bodega d'aquell vaixell a vela que ens va portar fins ací i que li diuen sanitat pública. Ah, i gràcies que als camps de cotó sempre trobes ànimes caritatives que s'apiaden de tu -arribaren abans que nosaltres- i et lliuren de franc les quatre paraules d'aquesta estranya llengua que ajuda i molt a oblidar la teua, al temps que ens reuneix als bonics barracons de l'escola pública. I com que ara tinc altre nom, potser allò que vaig posar a la guardiola ja no em pertany. Bé està, si en arribar al status de captaire sóc per fi un home lliure.

divendres, 24 de setembre del 2010

Els geranis de la tardor


El amor pasajero tiene el encanto breve,
Y ofrece un igual término para el gozo y la pena,
Hace una hora que un nombre grabé sobre la nieve;
Hace un minuto dije mi amor sobre la arena.

Rubén Darío, Versos de Otoño

Avui és un dia esplèndid. Déu no hi és, de segur, fa vacances -temporals, donada la seua eternitat i infinitud. Els colors són tan vius i l'aire matiner tan fresc i lluminós que els geranis del balcó en fan de petons carmesins als ulls. Encara el sol ni calfa ni enlluerna, i flota una netedat més pròpia del gelat de cel que de l'embranzida amb que la tardor fa caure els paisatges. La pluja d'aquests darrers dies i el vent amable han polit i precisat els contorns de tot allò que té cos. Fa goig el dia, sí. Almenys, en aquestes hores inicials que semblen no haver-hi pres mesures definitives. Siguem francs, ací la tardor és més un estat d'ànim que una realitat física. Hui és primavera plena i Març pot arribar a ser una ganivetada autumnal a les costelles. I tanmateix, allò que per a un ciclista accidental pot rebre a soles el compliment anònim de bonic, per al viciclista és la fruïció de la finor del aire -Pla, dixit- encomanant-se a l'ànima. De fet, la claror sembla tan contundent que hom dubta d'ésser arran de mar i a primera línia d'una platja d'habitud polsosa i amb clara vocació d'esfumí. Aquest encís, aquest encant, però, és tan fugisser i intens com el de la música dolenta, algunes marines de Sorolla o els atacs d'un grimpeur local. I, per tant, cal deixar-se anar. Ens endinsem a una mena de sensualitat revertida. Bronzejar la pell amb els llamps, hidratar-la amb la pluja o la crema de neu, llegir els estels als núvols o decidir el camí per la ventada. No sé, massa cops de teatre, d'allò més propi del més foll i irritant romanticisme. Arquitectura de sentiments, les raons de la qual hom intenta, amb prou feines, raonar. Podríem tancar els ulls, posar-nos taps a les orelles i cotons al nas, cosir-nos la boca i creure en l'autenticitat de la catifa de fulles que d'ací no res petjarem. Tallar-nos la llengua i que ningú no ens senta parlar mai per mai. Però tant de bo deixem la llàgrima fàcil vessar i el seu nus escanyolit engargussar-nos la gola o perdrem moltes oportunitats d'ésser feliços. I acabe, que ja comença aquest diví i maleït port… a la tardor.

dimarts, 21 de setembre del 2010

El moai somiatruites

Dedicat a la Montse de fons d'armari, llegint el seu moai em va vindre la idea

Què, com va?... Com ha d'anar? Avorrit, com sempre. Vuit-cents anys en la mateixa posició. Belles vistes al Pacífic. Estic fins a la pedrota que hi porte al damunt... Ho comprenc, perquè això deu de pesar lo seu, eh, nano?... No comences a buscar-me les pessigolles. La pedra és cosa meua. Tu no n'has de fer res, entesos?... Caram, com ens hem llevat avui, no?... Com què llevats? Ets tonto o t'han parit de gaidó? Si sempre estem de peus a terra, tòtil… Bé, si comences a insultar, millor deixar-ho córrer. Què, com va?... Altra volta?... Li dic a ell, no n'estic parlant amb tu, llest… Home, esta sí que és bona, ja seria cas que el somiatruites contestés. Això sí que no m'ho vull perdre. Digues-li, digues-li… Ei!, xato… I ara, si trobes algun xato a l'illa te regale la pedra… Això volgueres tu treure't el cudol del cap… No et passes amb la pedra que… Doncs deixa'm tranquil, que li deia a ell. Escolta, xa… bé, noi, què, com va?... Ja t'ho deia jo, és perdre el temps. Pa' mi que el bruixot tenia pressa i li va fer el sortilegi a corre-cuita i, clar, ja se sap, la màgia si es fa de "me cago en tu puerta"… Cony, no sabia jo que dominaves la llengua dels acudits i els precs, i això?... Bé, no fa al cas… Com tu vulgues. Què, com va?... Deixa-ho home, no paga la pena. Quin daltabaix. Imagina't que desprès d'estar nou mesos picant pedra, te'n portes, no sé el fum de quilòmetres muntanya amunt muntanya avall, la figureta de 40 tones fins ací, aconsegueixes plantar-la sense que llisque i es trenque el cap per la gola; hi tens a la xicota, als pares de la xicota i a la colla de companys de gresca esperant, i perquè el bruixot té pressa o s'ha passat amb l'alè i la sang dels déus te'n ix el que anomenem un somiatruites. És pa' tallar-li les orelles… A qui, al somiatruites, per què?... Cony, al bruixot… Hoy no hay moscas… Ehhhhhh! (ambdós)… Ha parlat, nano! l'has sentit? Ha dit que hui no n'hi han de mosques… Estic bocabadat. Si tingués cul m'haguera cagat i tot… Hoy no hay moscas, como dijo el gran Simón del desierto. És que avui acaba la meua època buñueliana… Ahhhhh! (ambdós)... I comence una nova vida, plena de voltes… De voltes, a dit de voltes?... Sí, sí, de voltes, ho he sentit perfectament. Imagina't, voltes, nosaltres que mai sabrem el que tenim a esquena nostra… Vull ser ciclista i faré tot el que calga per a que el Tour de França faça l'etapa pròleg a l'illa nostra… Però, què diu?… De què parla, aquest beneït?... I vosaltres fareu de públic entusiasta i acollidor. Així, els ciclistes rodaran amunt i avall en la contrarellotge més extraordinària, peculiar i singular que mai se n'ha fet a la història del Tour. Ah! Le vélo, le vélo… Millor no n'haguera parlat mai… Sí, pobre, millor… Ja, però al menys podria haver-nos fet cinc cèntims… Ara ens hem quedat amb… escolta, tu ja havies sentit parlar d'això dels ciclistes i del Tour?... Mai de la vida… Cony, pregunta-li… Ei, què potser, dèiem, podríem ajudar-te amb lo del ciclisme? Eh, què dius? Ei, xato, que t'estic parlant... Què, com va?...

diumenge, 19 de setembre del 2010

L'home que mai va callar


Hi va haver un home que va decidir parlar. Mai de la vida tornaria a reprimir la seua greu veu d'acollidora pana vellutada. Mentre els voltors cubicaven la fusta i parcel·laven els territoris amb els mistos sota l'ala, ell desplegava la seua trenca al caliu de la cadira i el micròfon, assegut davant els homes i dones de qui sap el lloc. Fixà el seus ulls a les sis cordes de la seua companya i resolgué que ja en tenia prou, que per a ell la vida seria, d'ara endavant, el cant que duia a la motxilla del seu amic i que amb prou feines envoltava els poemes, les cançons i els anhels. Ara podia entendre que mai per mai acceptaria l'esclavitud tova del anar passant. Menjaria els aliments essencials de l'ànima: el somriure dels nens, l'abraçada dels amics i el bes del amor. Beuria el vi de la taberna o el aigua fresca del camí segons toqués. I deixaria que el sol es colés furtivament entre els seus dits nòmades al inabastable món dels sentiments. Havia entès que segons qui, les paraules es buiden com la sorra fugissera o s'omplin com l'aljub. Que burjant en la mentida trobaves el forat negre que fa miques els llavis. I que la veritat té l'eternitat supèrbia i calma del aigua del mar. Lluny quedarien el desassossec de l'amagat, del qui no sap ben bé què no ha fet i què no ha pensat, del que és sospitós per rodar coster avall, damunt la bici, cercant l'amor, mentre crida al món sencer "soy el hombre más feliz del mundo" o del que fa de la seua veu la veu dels altres. I aquest nus a la gola em descobreix, ara mateix, la plenitud de la paraula viva de qui mai va callar.

dijous, 16 de setembre del 2010

El nen que va callar

Image de la xarxa

A partir d'una proposta sobre els somiatruites de jmtibau al seu blog

Hi havia un nen que va decidir callar. Mai de la vida tornaríem a escoltar la seua veu escanyolida. Mentre els ocells convertien les antenes dels teulats en arbres de Nadal, ell plegava el seu abric de drap regirat assegut a la vorera irregular d'aquest carrer enlloc. Fixà els seus ulls al carrusel buit de l'horabaixa i resolgué que ja en tenia prou, que per a ell la vida era el silenci que duia a la maleta fosforescent de plàstic rosa i verd que li havia pres a la seua germana petita, i que amb prou feines envoltava l'antifaç, el peluix i les mitenes. Ara ja podia comprendre que mai per mai seria fora d'aquest jardí argentat i melangiós, la font del qual cantava amb la veu seca d'un oblit polsós adobat pels neons fugissers de la fira. Menjaria l'herba selecta dels trèvols de quatre fulles que només ell sabia on trobar. I l'exquisit nèctar del gessamí alleujaria el plany viscós i sord que omplia el seu magre pit. Aniria tirant, gitat a terra i deixant que el sol es colés entre les fulles encartonades del magnolier, transparentant les més febles i daurant els carnosos pètals intocables de la seua flor de neu ivoriana, la llavor de la qual, d'un roig virós, potser seria la porta al somni definitiu. Havia entès que, segons qui fora qui, n'hi havia de caramels bons i dolents. Castells d'encens on el diable reclamava tots els dies la seua porció de pau eterna. Dones que en fèiem brou de nens, regines que tallaven caps i carícies que et deixaven cicatrius al esguard. Que burjant entre les flors trobaves un món sencer, cucs de terra de cafè amb llet i l'aroma essencial del que naix o mor. Lluny anava quedant el seu somriure de somiatruites, aquells ulls lluminosos com un raig d'oli o la corfa alegre de la llimona. Els seus dents encuriosits i els llavis inquiets sense què. Unes mans, els dits de les quals varen perdre poc a poc les empremtes de tant i tant girar i prémer les maleïdes peces d'aquella màquina al cau fosc del taller. Ara veia, a la fi, el gira-sol negre fent-se carrusel, els pegassos i unicorns transformant-se en el seu inabastable anhel, aquell meravellós artefacte que et permet volar sense perdre peu, diuen, surar ben agafat amb les mitenes al manillar, l'antifaç als ulls i el peluix per company. I aquell nus a la gola que li descobrí, però, l'indefectible buidor de les paraules.

dissabte, 11 de setembre del 2010

Terry Co Jones, ministre cefalòpode


Sumant-me a la proposta de Giorgio Grappa, i com una "anotació al marge" viciclista, voldria apuntar quatre coses dedicades al bocamoll de Terry Co Jones i la seua revolucionaria i emprenyadora idea d'anar cremant exemplars de l'Alcorà avui 11-S. Terry, el primer de tot, torracollons pastor de serps verinoses, els llibres són per a llegir-los o per a fer bonic a les prestatgeries, i punt. Així que els mistos i la benzina te'ls guardes per a la barbacoa. Que no volem ni segones parts -que mai són bones, ja se sap- de "Fahrenheit 451" ni de nits falleres de caire germànic. Altrament, si ets on ets i llitges el llibre dels llibres -altra cosa és que t'assabentes- en suport tradicional de paper, és gràcies a que els musulmans portaren aquesta matèria des d'Orient. I com no eren com tu, alhora varen traduir, amb major o menor fortuna, quasi tot el llegat literari, científic i tècnic de l'antiga Grècia i Roma, és a dir, de l'Antiguitat, cosa que ens estalvià d'una perduda irreparable i que a tu deu importar-te un rave. Dit açò, intentar resumir-te en quatre línies tot el que Occident deu al Islam és impossible, per això et recomane l'impagable assaig Lo que Europa debe al Islam de España del prestigiós arabista Juan Vernet (aprofite l'avinentesa per aconsellar-te, així mateix, la seua biografia de Mahoma, tot un clàssic) [Sí, Terry, tu segueix amb els taps al cervell, borinot] I que conste que no pretenc fer una apologia islàmica, ja que en determinats afers com la discriminació de la dona i d'altres poden aplegar a extrems criminals. Però a un humil viciclista com jo, que aquesta cultura, emergent al voltant de l'Edat Mitjana -i em deixe deliberadament la seua aportació fonamental al naixement de la lírica i la narrativa occidental- que aquesta cultura, deia, desprestigiada avui dia pels quatre fanàtics de torn (i no entraré ara a reflexionar qual ha sigut el brou de cultiu d'odis tan descomunals i qui, de forma interessada, els ha promogut) sempre rebutjables, inventés o desenvolupés el zero, l'òptica, la cinètica, les seccions còniques, la física, els engranatges -sobretot aquests últims- i que això li permetés a Roger Bacon (c. 1214-1294) -sempre assetjat per torracollons com tu- profetitzar en la seua Epistola de secretis operibus, 4: "Podrán hacerse carruajes que sin caballos marcharán rapidísimamente" (en Vernet, 1999:332) li commou profundament, i ho dic sense cap mena d'ironia. I tu deuries plorar d'agraïment, en comptes de cremar el seu llibre sagrat, en sentir parlar d'un tal Biruni (m. 1048) que fou capaç de concebre, molt abans de que la tècnica de l'època puguera corporificar-lo, un sistema d'engranatges de dentat senar en el que s'inspiraren l'astrolabi de Muhammad ben abi Bakr (S. XIII) -possiblement el que Saladino li regalà en 1232 al emperador Frederic II, que quedà bocabadat- i els posteriors engranatges excèntrics, base, per donar-te un exemple assequible, del sistema de bieles d'aprofitament màxim del esforç sense punt mort -tipus Rotor, Biopace, etc.- del motor sense pistons típic dels motors dièsel i en general de la mecànica moderna. Què haguera fet el senyor Henry Ford & Cº sense tots aquests lectors de l'Alcorà, Terry Co Jones? Bé, massa tinta per a una sèpia tan escanyolida com tu. Perquè no em negaràs que els teus peus no són al teu cap i camines cap per avall imitant el more típic de grans cefalòpodes com Felip V "el animoso borbón" -al que també li agradava molt jugar amb mistos, i clar en acabat es pixava al llit- i de consellers d'educació del període cacalatravensis, patrocinat pel ínclit Opaco Camps -JLG, dixit- oi? Bé, Terry, el saber, com pots vorer, ja que segueixes amb els taps al cervell i el cap per terra, sí que n'ocupa un lloc, el de la ignorància. Ja has tingut fins i tot més d'un dia de glòria, a què més pot aspirar un pixafreda com tu? Guarda els mistos i la benzina, ximple, que ets un maleït ximple o a la nit la mama tindrà que canviar-te, com sempre, els llençols, torracollons. Ila el likka.
Ps. Ah!, m'oblidava. Un sicari fosc i baixet que vaig conèixer no diré el lloc, m'assegurà que sols els covards mostren la seua pistola abans d'usar-la. Terry, lleva-la del costat sinistre del teu escriptori al damunt de la Biblia i no fases vorer que saps escriure sense mirar el teclat de l'ordinador.

dijous, 9 de setembre del 2010

Pareu, que he punxat!

Tot i no ser transcripció literal de la realment emprada -sempre amb més càrrega malsonant- segur que us fareu clara idea del que suposa aquesta maleïda locució ciclista. És molt cert, però, que no s'afronta el mateix aquesta situació si vas a soles que en companyia. En la segona opció, el que toca és, no ho dubteu mai, endevinar qui dels presents té deler mecànic. Conec a més d'un que mataria si li impedeixes ser el protagonista essencial en aquest afer. Apa, aprofita't, la roda és teua! I, l'esforç també. Però si rodeu en solitud o els companys són encara més ignorants en aquestes cabories que vosaltres, permeteu-me, doncs, que us en done alguns petits consells. Primer de tot, si albireu qualsevol sobre dues rodes sense motor pel horitzó, res a dir, espereu-lo/s i quan s'aprope/n poseu cara de llàstima i desorientació alhora, de "cony què faig jo ara sense palanquetes" -encara que les dugueu sobre- gesticuleu maleint la bici, però aneu en compte no feu un gra massa, que s'ho ensumaran. Si sou de bons actors, s'aturaran i t'ajudaran. I si a més és el teu dia de sort, fins i tot serà al grup el viciós mecànic. Bé, problema resolt. Però si l'horitzó és més buit que les arques del actual govern valencià… Ah, amics, doncs llavors llegiu aquestes quatre foteses. A.- Per l'amor de déu lleveu la roda del quadre. Sols hi ha una manera de sortir-se'n bé d'una punxada sense traure la roda de la bicicleta, i no serè jo qui ho explique ací, diguem-ne que són coses de grans mestres. De no saber tampoc com es fa per llevar la roda, amics, deixem-ho córrer i no seguiu llegint, tot i que al final us faré cinc cèntims per a que se'n pugueu lliurar. B.- Si es tracta de la roda del darrere -mol més freqüent- tingueu la precaució de posar la cadena al pinyó més petit, açò us facilitarà el desmuntatge i posterior muntatge de la roda. En qualsevol cas deureu afluixar els frens, és a dir, separar les pastilles, si no l'anterior operació serà dificultosa. C.- Una volta fora del quadre, acabeu de desinflar la roda, si és que el neumàtic no està fet ja una figa. D.- Porteu al damunt 3 palanquetes desmuntables i al menys una cambra d'aire de recanvi? No? Què espereu, un miracle? Ja, l'horitzó. Bé, faré com que no ho he sentit. Fiqueu la primera palanqueta per la banda de la roda diametralment oposada a la vàlvula del aire, i pel seu costat més fi -com una ungla- entre la coberta i el fons de la llanta. Fem força i provem de traure un trosset de coberta fora de la llanta. N'hi ha models de palanquetes que duen un galze per fixar-les al radio una volta heu tret el primer tros de coberta. Podeu fer-ho sempre que açò no tibe massa la coberta. Si ho feu, i no hi ha forma humana de ficar la següent palanqueta, doncs, tot i que la coberta és fora de la llanta, no enganxeu la palanqueta al radio o acabareu fent-les malbé. I si a l'horitzó resplendeix el desert sahrauí, ja em direu que fem sense aquests estris. E.- Bé, ja tenim tret un trosset gràcies a la primera palanqueta, i la segona preparada per forçar un tros més gran de la coberta per damunt de la llanta. Potser no calga utilitzar la tercera, millor. Si el fragment de coberta que heu tret és prou gran i s'hi ha desatansat, feu relliscar l'extrem esmentat de la palanqueta entre la coberta i la llanta seguint la circumferència i serà suficient per a tindre tota una cara del neumàtic desmuntat. F.- Traiem la cambra d'aire. No perdeu el temps intentant esbrinar on és la punxada, si en porteu cambra de recanvi. Pa' què? Ja ho fareu a casa, si sabeu posar pegats, i si no, vosaltres mateix. Això sí, poseu-la ben lluny o acabareu muntant-la altra vegada, no serieu els primers. El que és totalment inexcusable és no revisar les dues bandes del neumàtic, la interior amb els tous dels dits i l'exterior amb el ulls de la cara fins que hi trobeu la causa de la punxada, si no us arrisqueu a punxar-hi només us poseu a rodar. Habitualment les punxades solen produir-se per l'acció de petits cristalls. Identifiqueu-los i lleveu-los amb el que siga, un furgadents, les ungles, una punta o fins i tot els dents, si és menester. G.- Agafeu la cambra nova. Fiqueu-li un poquet d'aire fins que amb prou feines mantinga la forma arrodonida i prou. Tanqueu el galet de la vàlvula o la desinflareu sense voler. I comenceu el muntatge ficant aquesta vàlvula per el forat adient de la llanta. H.- A partir d'ara es tracta de anar-hi disposant la cambra dins la llanta alhora que, aprofitant el seu volum, tornem a introduir la part treta de la coberta dins el perfil de la roda. Pels dos flancs al mateix temps. Un poc per l'esquerra, altre tant a la dreta, etc. Si vegeu que se'n resisteix la part inicial de la vàlvula, donat el seu grossor, premeu-la com si volguéreu tornar a traure-la del forat però sense fer-ho, això serveix d'engany i podreu assentar la coberta, que una vegada mig muntada, no presentarà dificultats per acceptar la disposició correcta de la vàlvula. I.- Som a la part més delicada del procés. La cambra és tota ella dins la llanta o quasi, però de la coberta ens en queden uns 15 cm mal contats i malparits. Tot indica que la tensió impedirà el seu muntatge final. No desespereu. Si heu seguit els passos anteriors aquest tram rebel deuria ser al extrem de la roda oposat a la vàlvula. M'equivoque? No? Bé. Sí?... Bé, farem vorer que estem en el bon camí o no acabarem mai, i recordeu que fa un sol d'injustícia i ens hem begut tota l'aigua calenta del bidó. J.- Agafem la roda com si fos una paella que portem a taula. La part rebel el més juny possible de nosaltres. En posició de lleu genuflexió i recolzant la part de la vàlvula a la nostra panxa anirem, amb les dues mans alhora, amassant la coberta en direcció a la part rebel. Açò ens permetrà guanyar uns mil·límetres valuosíssims que afavoriran la introducció d'una minúscula porció del neumàtic. Repetirem l'operació les voltes que siga necessari fins que un beneït "plap" ens confirme la nostra victòria pírrica. K.- Si parlem de rodes de bicicleta de passeig o de mountain bike, crec poder assegurar que cridareu "prueba conseguida", encara que amb el to típicament semi tràgic del desesper viscut. Però si el que tenim a les mans és una roda de carretera, quasi segur que tindrem que emprar uns últims sortilegis fins al "plap". L.- Farts d'amassar i de bufar, d'imprecar als déus, i de mirar cap a l'horitzó deshabitat, farem el que segueix. Recordeu que a la cambra hi havia d'aire? Ara és el moment de treure-li. Com que la cambra perd cos, deureu anar molt en compte de no xafar-la entre la coberta i la llanta o la tallareu, el que significa indefectiblement anar a la garjola i tornar al començament, però ara sense cambra de recanvi. Vosaltres voreu si us ve de gust seguir la sessió de bronzejat o us estimeu molt més seguir pedalejant. Si reprenem la tècnica d'amassar i dóna bon resultat, res més a dir. Infla la roda i fot el camp. Però si encara es resisteix -que és el més probable- proveu el següent. M.- Sostenint la roda a terra com si fora a marxar, la part rebel dalt del tot i d'esquena a nosaltres, farem força amb els huit dits llargs en aquella banda i els polses a la nostra. Si no en dóna el resultat previst, proveu una variant molt més desafiant que consisteix primer en pegar-li la volta a la roda. Aquest tram contumaç és ara cara a cara amb els teus ulls. I us mireu de fit a fit. L'envoltes tal i com si fora el coll d'aquell o aquella al que vares escanyar -un mal dia ho té qualsevol, no patiu- i prems amb el mateix odi d'aleshores o més. Si arribats al crim encara no has pogut ficar totalment el neumàtic o si tal com entra per ací se'n ix per allà, sols ens queda, amics meus, l'heretgia. N.- Cap mestre mecànic ho reconeixeria ni en públic ni en petit comitè, però hom ho ha fet en un moment o altre de desesperació. Torneu al principi -no us amoïneu- i agafeu una palanqueta. Feu un esforç i la disposeu en posició invertida al començament. El que servia per a traure, ara deu fer d'introductor. Compte en la cambra o estripareu la seua pell de banús. Hem d'intentar posar l'ungla del començament ara del inrevés entre coberta i llanta. No ho intenteu pel mig d'aquesta maleïda secció desobedient, sinó allà on quasi és dins de la llanta. Feu palanca amb una mà mentre l'altra impedeix que el neumàtic llisque i se'ns isca al mateix temps per l'altre costat. Com tota heretgia sol tindre un resultat brutal i demolidor, o la fiques d'una punyetera vegada o la traus feta un nyap. És el que té el prêt à porter. O.- Al muntar la roda fixeu-vos en el seu alineament amb els frens i apropeu les pastilles que vareu separar o frenareu amb el cap per terra. P.- Addenda: observeu que la vàlvula estiga perpendicular a la llanta abans d'inflar la cambra. No espereu que la merda de manxa portàtil que porteu us òmpliga el neumàtic com cal. Atureu-vos a la gasolinera més pròxima i feu-ho bé. Si vostra roda porta vàlvula fina -és a dir, no de cotxe- deureu portar una petita peça que enroscada per una banda a la vostra vàlvula, permet enganxar a l'altra el presoner del tub d'aire de la gasolinera. Per cert, aquests compressors duen uns manòmetres que no estan pensats per a rodes de bici, sinó de cotxe, per tant, comproveu la pressió amb els dits. Si confieu en les seues agulles la roda us rebentarà als nassos. Ja acabe, paciència que el que queda és important per a la vostra integritat. Mai de la vida poseu oli o greix de la cadena a la llanta per a facilitar la submissió del últim tram rebel de coberta. Quant tireu a frenar ja us adonareu per què ho dic. Q.- Qui promet s'obliga. Si això de llevar la roda del quadre us fa mandra, per dir-ho de forma elegant, doncs agafeu la manxa, infleu la roda punxada tot el que pugueu, poseu el cul al selló de la bici i continueu pedalejant fins que noteu la llanta intentant degollar al pobre neumàtic. Baixeu el cul, infleu amb la manxa i pugeu el cul. Repetiu aquesta anguniosa seqüència fins arribar a casa o fins malbaratar la coberta, el que us complicarà notablement la primera part de l'oració, és a dir, tornar a casa. I no vull ni pensar si sou capaços de rodar amb la llanta nueta directament lliscant sobre l'asfalt. Maleïts sigueu. En tot cas, no deixeu de mirar de cua d'ull al horitzó, potser allí és la salvació última.

dissabte, 4 de setembre del 2010

Johnnie Walker i el prestidigitador


tinc fama de bufat
i és una fama justa certament.

almenys, en la mesura de les meues possibilitats,
cada dia intente justificar-la.

posa-me'n un altre got,
o millor un pitxer,
que és un mot que m'agrada més no sé per què.

que els déus t'ho paguen o mecenes.

a mi no hem queda un clau.

Vicent Andrés Estellés

Si els somnolents parpelleigs induïts per l'essència hipnòtica del pedaleig, i la no tan essencial dels comentaristes, no us han portat a la inexorable migdiada, potser haureu reparat en un jove ciclista que fa La Vuelta amb l'equip Footon-Servetto -dorsal 88- i que li diuen Johnnie Walker. Crec no farà falta allargar-se gens ni mica en la coincidència etílica del seu nom, però sí que en podríem fer cinc cèntims d'una història que certament el primer en ignorar-la siga el propi esportista, tot i ser protagonista principal en aquest afer gairebé transcendent i, conseqüentment, poètic. Perquè en què es podria reencarnar un pobre i quasi anònim mag que passejava els seus ossos i uns quants vells trucs de cartró i baralla per les terminals terres de la Patagònia?... Sí, ho haveu endevinat, en ciclista, és clar. Encara que malvisqués, i més enllà de la seua addicció alcohòlica, o potser per això mateix, aquest caminant impenitent de la Terra del Foc vivia de la il·lusió. I, a aquestes alçades, ja em direu què manté més viva la il·lusió que rodar damunt de dues rodes que es xiuxiuegen? Com no podia ser d'un altra manera, tot el que sabem d'aquest mag oceànic ens aplega de la mà d'un poeta -els vertaders cronistes de la humanitat. Li deien, al poeta, Raúl González Tuñón i la major part dels que l'hem llegit varem començar pels poemes que el Cuarteto Cedrón, liderats pel Tata Cedrón -apareixen, per cert, en un conte del Cortázar- li musicà a la cara B del àlbum dedicat per Paco Ibáñez a Neruda. Jo em vaig enamorar instantàneament dels dos, del Raúl i del quartet. I en un dels poemes més encisador de l'encantadora poesia del González Tuñón -famós, sobretot, pel poema dit La calle del agujero en la media- ens assabentem que el escamotejador de coloms va morir en un port llunyà, que amava a les noies del estiu i els versos de Rimbaud. Que de tot el que posseïa, l'únic que no va poder entrar a la caixa va ser la cançó. Que va tindre una mort desmesurada i poca vida. I no sabem amb certesa si un poeta el va acomiadar. I, a més a més, el seu somni preferit es corporificava de la mà, millor dit, del bastó inquiet i destil·lat d'un escossés anomenat Johnnie Walker. I, clar, aquest il·lusionista de cançó, baralla i coloma, fou batejat amb gran precisió pel Raúl, com Juancito Caminador. No porta bastó sinó vareta. I, ara, com haveu vist, no camina, pedaleja, no fa trucs de màgia, o sí, però manté el difícil equilibri de la il·lusió, això sí, sobre dues rodes.

Totes de blanc, amb els shorts, breus els pits,
les cabelleres al vent de la tarda,
en bicicletes, creuaven les hores.
Han menjat bé, sense dubte; han dormit
i s'han dutxat, i en el cos els perdura
olor de l'aigua.

Vicent Andrés Estellés