dijous, 28 de març del 2013

4 gotas 4 gatos 4 gats 4...


Pel que es veu aquestes quatre -"no res, quatre gotes, lo de sempre"- eren molt fans d'en Serrat. Perquè fartes, molt fartes d'estar fartes, elles també es varen cansar i varen tocar el dos, o el quatre, si volem ser més precisos. Doncs sí, les quatre gotes de sempre varen fer pinya, esgotades de tant de menyspreu, de tant esguard pejoratiu, de tant sentir-se com a deslloc, sempre importunant el veïnat, sempre pel mig de la realitat, com el dijous, l'ambigüitat amorosa, o aquell "ser el que no s'és" tan valencià, i marxaren del món en busca del seu lloc a l'univers. I aquí és on començaren els problemes per a la resta dels mortals. Perquè a partir d'aquell infaust moment, els xàfecs començaven sense avisar, sense introducció ni preludi. Com una pel·li que ja està començada. Si per l'horitzó treien el nas un parell de núvols, o fins i tot de nuvolets -amb o sense anís- doncs tothom tenia que agafar el paraigües per si de cas les pluges eren un remake en tecnicolor i cinemascope setmanasanter d'aquella primera gota freda que algú va anotar per a major glòria d'en Noé i la zoologia, i que va anomenar, amb certa propensió megalòmana: Diluvi Universal. Sí, a partir d'ara, els pobres ciclistes ja no tindrien la sort de pillar només quatre gotes baixant l'Oronet, d'aquelles que tal i com cauen sobre el mallot o el cristall de les ulleres s'assequen, i que mai no dificulten la frenada. No, ara, amb núvols a la costa, millor deixar la bici per a millor ocasió. I, clar, de vegades, aquesta millor ocasió es feia molt d'esperar, de pregar. I així, tothom començà a acceptar la nova i radical realitat. O blanc o negre. Cap matís. Cap: "ui, semblava que anava a ploure tant, i mira quatre gotes de no res". Cap: "al final ha plogut, però no res, xica, quatre gotes". I aquesta possibilitat d'una realitat benigna, maternal, una realitat que mai no deixaria els seus fills a les mans d'esdeveniments inhumans, realitat que potser ens espantava d'antuvi, però que desprès només deixava anar quatre gotes, com sempre, aquesta realitat que mai no deixaria d'assemblar-se a ella mateixa, començava a dissoldre's en avingudes torrencials que inundaven la vida sense cap mena d'avís previ, d'obertura. I, a poc a poc, la gent va anar acomodant a la motxilla, com a equipament imprescindible i quotidià, no només el paraigües susdit, sinó l'impermeable, les botes d'aigua de canya alta -a poder ser, les de pesca fluvial- i, fins i tot, els més previnguts, afegiren unes petites zodiacs -llanxes inflables- que ara feien en format individual i que en cas extrem podien evitar qualsevol tipus de naufragi, els exteriors i els interiors, sobretot els interiors. I davant tanta incertesa, les bicis començaren a ser arraconades al quartet, per poder instal·lar-hi al seu lloc, i amb certa comoditat, tot l'equip de supervivència que es feia utilitzar a diari. I els ciclistes començaren a ser rara avis, quatre gats, que, mullats i tot, insistien en fer com que la cosa no anava amb ells. Que, d'alguna manera, podien crear una realitat paral·lela on aquelles quatre gotes de no res pogueren tornar amb tota l'amabilitat i tendresa d'aquell ensurt amb que riuen els nens. I la gent començà a mirar-los amb certa prevenció. Fins i tot diria que la paraula començà a tindre besllums pejoratius. "Aquest acabarà de ciclista, ja t'ho dic jo", "tu, fill de ciclista, vine cap a ací", total perquè el pobre xic havia oblidat la zodiac a ca la novieta. I més d'u -dels ciclistes- començà a sentir que importunava el veïnat, sempre pel mig. Però tu -els hi preguntaven- tu què ets, carn o peix?... I alguns pensaren fer pinya -o penya, si en volem ser més exactes- i marxar en busca d'aquelles quatre gotes perdudes en el temps i que rodaven per l'univers. I heus ací, que si arribaren a fer-ho, el que encara no sabrem és quin tipus de problemes -en format de plagues bíbliques, potser?- cauran sobre la nostra següent realitat compartida.

dissabte, 23 de març del 2013

Els cent mil fills


¿Pot resumir un tros de cordell lligat a la barana d'un balcó qualsevol -però que és el meu- el que significa l'esperit faller? ¿És possible aquest tipus de metàfora? A més a més, tinguem en compte que el susdit tros de cordell n'és tricolor, sí, però amb la significativa substitució del morat republicà pel blau cel catòlic i monàrquic. ¿Podem tractar aquest fet intranscendent -tot i que molest- com el que ens sembla que és, és a dir, un símptoma de greu malaltia? Com aquella febre, no massa elevada, que llança un crit d'atenció desesperada -sí, no he errat la concordança, el que és desesperançada és l'atenció, no el propi crit- però modest -38º, no arriba- i del qual ningú no reconeix la seua importància, fins i tot quan el cadàver, ben cridaner, evidentment, s'entesta en recordar-nos la raó de la desesperança. ¿Sóc un exagerat? ¿Sóc l'objectivitat amb potes? ¿Sóc un subjectiu sense present? (Sempre m'ha agradat, i molt, el present de subjuntiu. És molt més indicativa la subjuntivitat que la pròpia indicativitat). Analitzem els fets: huit del matí, isc al balcó i em trobe el que vegeu a la foto de d'alt. I em ve al cap la meua dona. Nooo. No n'és el que esteu pensant. No és tracta de lligar curt ningú. Ella ja em va avisar: ¿o talles tu la corda o la talle jo?... Va, no siguem cagafestes. D'acord que no han demanat cap permís per lligar el cordell de les banderetes al balcó, però siguem bons veïns. Tolerància. Paciència. Ummmmmm. Passaren els dies, i la meua dona no veia el moment de la gran retallada. Amb les ventades que està fent, qui sospitarà?... Ummmmmmmm. I aquí em teniu: amb cordell i sense dona. Perquè, camí del súper dels dissabtes, no deixava d'imaginar aquelles frases que harmonitzaren el cordellicidi: "xe, açò no hi ha que ho lleve… Pues, talla-ho… És que els quedarà la corda al balcó… Ja s'apanyaran…" I aquest "ja s'apanyaran" em fa mal, molt de mal quan el pense. Perquè no sóc jo el que té que apanyar-lo. No sóc jo el que ha posat les refotudes banderetes. El que les ha lligades amb nus gordià. No sóc jo qui s'aprofita de balcons aliens. No sóc jo el que ha arruïnat el carrer. Ni tampoc el que ha estat tirant dels quartos aliens per damunt de les seues possibilitats de fer front al deute. Ni tampoc qui ha rebut sobres ni vestits. Ni ha anat comprant pisos a dojo amb els diners dels desheretats del món ni ha fet aeroports inservibles ni està imputat en cap fellonia. Ni tampoc sé quina mena de Fernando VII ha cridat aquesta versió actualitzada dels cent mil fills de Sant Lluis… Ummmmmmmm. I la grua municipal no para de llevar cotxes dels carrers per on faran processó, d'ací no res, els mateixos fills… Ummmmmmmm.

dijous, 21 de març del 2013

El naixement de...


Primer va ser l'home.
I va crear la nit que l'espantava.
Però no content amb la por
va somniar el dia per a esperar-la.

I així va fer-se el temps.
I va somniar el despús-ahir i el despús-demà.
Però no content amb l'hora fugissera
va imaginar els fets per a atrapar-la.

Per tant, vet aquí l'art.
I va imaginar com és el que no és.
Però no content d'aquella desraó
va explicar metàfora per a raonar-la.

I va nàixer l'hermenèutica.
Que va explicar com no és el que és.
I no content amb tanta raó
va imaginar la nit que l'ofuscava.

Tanta ciència va ser Déu.
I va somniar la seua descendència.
I molt content d'aquella deessa
la va fer rimar amb poeta.

Què és?


dimarts, 19 de març del 2013

Semblança


Podria semblar una semblança -visca la redundància- forçada, a més d'ultramuntana, i no ultramarina. Però aquestes realitats viciclistes són així, i millor no contrariar-les. Els viciclistes, com els marins, tenim un amor esperant-nos en cadascú dels ports on arribem:

Él vino en su bici de nombre extranjero.
Lo encontré en el puerto un atardecer,
cuando el blanco faro sobre los pinedos
su beso de lata dejaba caer.

Era hermoso y rubio (sic) como la cerveza,
el pecho asfixiado por el corazón,
en su voz escasa, había la pereza
doliente y cansada del gran sofocón.

Y tras dos horas de pendiente
sobre un trazado matador,
él fue contándome entre dientes
la vieja historia de su amor:

Mira mi bici tatuada
con este nombre milanés,
es el recuerdo de mi hada
que nunca más ha de volver.

Ella me quiso y me ha olvidado
en cambio, yo, no la olvidé.
Y para siempre voy girando,
con este nombre, el pedalier.

Él se fue esa tarde, con rumbo ignorado,
en la misma bici que lo trajo a mí
pero entre mis radios, se dejó olvidado,
uno de sus guantes, que no le pedí.

Errante lo busco por todos los puertos,
a los viciclistas enseño el retal,
y nadie me dice, si fue sólo un yerro
y sigo en mi duda buscándole el par.

Y voy mirando quedamente
de manillar en manillar,
y donde un guante tan ausente
allí recobre al fin la paz.

Mirad su guante aplastado
en la varilla que le es fiel,
a fuego lento le han marcado
el sol, la lluvia en su piel.

Quizá ya tú te has olvidado
del guante que no te quité.
Y hasta que no lo hayas recordado
sin descansar lo rodaré.

Escúchame viciclista
y dime qué sabes de él,
era taimado y ventajista
y era más rubio (sic) que la miel.

Mira su guante de arribista
sujeto aquí, sobre mis pies.
Si te lo encuentras viciclista
dile que hoy lo tiraré.

divendres, 15 de març del 2013

D'ànimes negres


Va ser ahir que comentaven, a Le Coin de la Faucille, els efectes secundaris de la cafeïna. Va ser ahir, o abans d'ahir, que llegia a qualsevol lloc d'un món que diuen virtual, la notícia. Però va ser ahir que un glop de l'inapel·lable perfum de la flor del taronger va ennuegar la meua gola. I una gola doblegada busca l'aigua de plor com a primera riera. Va ser ahir que olia a un premonitori març de tarongina. Però no va ser ahir que em vaig adonar què és l'aroma de la tarongina. No. Perquè la ciència no sap de la mètrica enlluernadora d'un bes. O potser sí. Però de segur que no sap el bes enlluernador d'un vers. El rampell d'una metàfora. La metàfora del non se ché, del je ne sais quoi, és a dir, la metàfora de la bellesa. ¿Per què hi ha el non se ché; per què, el je ne sais quoi; per què, la bellesa? L'article llegit deia que mirant d'excitar la capacitat xucladora de les abelles -i alhora la seua inconscient tasca pol·linitzadora- aquesta minúscula flor blanca i neta com la neu, duu al seu esperit l'ànima negra i fosca del cafè. Sí, la flor del taronger duu cafeïna a la seua saba. I aquesta cosa em va deixar ben parat. Pedalant els camins dels tarongers fa temps me'n vaig adonar d'aquell efecte estimulant del seu perfum de llima dolça. No cal dir, per tant, de quin color és l'ànima d'una bici. Bona part de l'horta nord de la ciutat és plena de taronja. I el seu flaire t'acompanya quasi tot l'any,  de tantes com són les seues varietats. I és cert que et serveix d'empenyiment. I té alguna cosa de suau addicció. Però a mi em produeix, alhora, un petit frec d'àcida nostàlgia. Una lleu bufada de tall melancòlic. Un ai de mig amor. Un adéu de mig somriure. Un "si fa no fa" sentimental. Pell blanca i ànima negra. Pètals de cotó i nectari in blues. Llavis prims i cançó de gola doblegada. Un no sé què fosc i ardent al bell mig de la neu. Una bellesa premonitòria. Perquè només de premonició està feta la bellesa. El seu esplendor és pur enlluernament. Subsistència de la fugacitat. Tarongina. I jo, que sóc un cafeïnòman, no sé què pensar. ¿M'ha dut la cafeïna al taronger. O, ben al contrari: és la flor del taronger que m'ha dut al cafè?... Sí, va ser ahir que comentaven, a Le Coin de la Faucille, els efectes secundaris de la tarongina. Olia a un premonitori març. Va ser ahir que olia a un premonitori amor. Perquè només de premonició està fet l'amor. La resta és pura subsistència. Cafeïna.

dilluns, 11 de març del 2013

El miratge de la misèria


Semblaria una falta de respecte a la maduresa democràtica d'un país el que vaig a fer, si no fos perquè la tal maduresa potser no és sinó un miratge. El miratge de la misèria. L'expressió no és pas meua, ja voldria jo. És del Van Gogh. Sí, aquest geni, titllat de boig -quina misèria- que pintava les coses com si les anomenés pel seu veritable nom. Sí, semblaria una falta total de tacte que jo comencés, hores d'ara, a intentar aclarir l'abismal diferència entre el que és legal i allò que és lícit. I entraríem ja a l'insondable espai de la infàmia si tractés de fer-vos cinc cèntims del que suposa una classe política capaç de giravoltar determinades lleis per a convertir en legal el que no tan sols és il·lícit, sinó directament il·legal. Ningú no dubta que determinats sous de prescripció pròpia, complements salarials, complements salarials comissionats i no comissionats, PAIS, REPAIS, ERES, REPERES, vendes, lloguers, privatitzacions, amnisties, etcètera, ah!, i la impunitat de les mentides, són d'allò més que legals. No, ningú no ho dubta. Ni tampoc ningú no dubta -fins i tot els propis protagonistes hi tenen la certesa- que determinades decisions són, no només insostenibles i indefensables, sinó directament il·lícites. Obscenes. Perquè en una societat mínimament sana, l'obscenitat -allò que és altament contrari al pudor- d'algunes situacions potser és legal, però mai no serà lícita. Perquè allò lícit obeeix a un model respectat, motu proprio, de bones pràctiques. Fins i tot un acord tàcit que tots coneixen. Molt al contrari del que passa a la podridura que ens envolta, on legalitat i licitud semblen la mateixa cosa. I la vergonya, conseqüència de tan miserable miratge, mai no és lícit sentir-la com a part ineludible de qualsevol identitat, activitat o el que tinga que ser. I vostè d'on és?... Jo, sóc avergonyità… I com es defineix això?... Permeable a l'obscenitat… Què vol dir?... Que no suporto el miratge de la mentida… ¿No era de la misèria?... Quina diferència li troba?... He de reconèixer que com a paraules comencen i acaben igual… No només com a paraules, també com a causes… De què?... Del pitjor que li pot passar a una societat, les passes enrere. I amb les passes enrere no cal jugar, que el seu premi gros és la involució. Situació en la que els amos del corral fan i desfan sense demanar opinió als acorralats, justificant així una governabilitat ingovernable, uns interessos molt particulars amb la raó del ben social, del ben públic, unes errades amb noms i cognoms a càrrec de l'erari públic. I això és el cinisme: el fill bord, bastard, del concubinat entre la legalitat i la licitud. Escolte, i què té a veure tot aquest bullit pretensiós amb la bici?... Doncs que al damunt d'una bici mai no pots pedalar cap a enrere. I si ho fas acabes clavat a la carretera i caus de tos… ¿I els de pinyó fix?... Només els suïcides pedalen a l'inrevés mentre el seu esguard és al davant. Típic dels que van a pinyó fix… ¿No ho dirà per mi? No em vaig suïcidar, quina mentida. Potser no havíeu donat cap pedalada endavant… ¿Vol dir que tot plegat no era sinó un miratge?... Si vostè ho diu…


dimecres, 6 de març del 2013

La raó de la desraó


"Escribir bien no es algo que el auténtico escritor se propone. Le es tan inevitable como su cara o su conducta. Además, si la literatura es un arte, En busca del tiempo perdido importa más que todo lo que se ha escrito en Hispano-américa desde hace siglo y medio" 
(J.C. Onetti)

No diré que n'estic rellegint el Quixot,
tot i que és ben cert.
Diré, potser, que n'estic repensant-me a mi mateix,
cosa que és mentida.
No diré pas que m'agrada l'olor vespral de la tarongina,
i és la meua sang.
Diré, llavors, que tant me'n fa el somriure d'aquella dona,
que és la meua vida.
Ni se m'acut parlar de mi,
i no faig una altra cosa.
Parlaré, doncs, de déu,
però sóc ateu.
No m'agraden les falles,
i em fan plorar a la foscor de la memòria.
M'abelleixen molt més els Nadals,
d'això que no en tinc de fills.
Sóc esperit inquiet
al que li agradaria no fer res.
Menyspreo el tedi
perquè adoro l'avorriment.
I així passen els anys,
que semblen un instant.
La vida,
quina lletania de morts.
La mort,
quin desig de vida.
El desig,
sempre confós d'amor.
Faig apologia de la bicicleta,
jo, que sóc un desequilibrat.
L'equilibri de les paraules és
el trontoll de la poesia.
Tinc una memòria tan dolenta
que sóc proustià.
I sóc tan proustià
que mai no el rellig.
Perquè Marcel sempre és
un vell nou.
I m'agraden tant les noies en flor
que al Marcel li faria als llavis un bes.