"Escribir bien no es algo que el auténtico escritor se propone. Le es tan inevitable como su cara o su conducta. Además, si la literatura es un arte, En busca del tiempo perdido importa más que todo lo que se ha escrito en Hispano-américa desde hace siglo y medio"
(J.C. Onetti)
No diré que
n'estic rellegint el Quixot,
tot i que és ben cert.
Diré, potser, que n'estic
repensant-me a mi mateix,
cosa que és mentida.
No diré pas que m'agrada l'olor
vespral de la tarongina,
i és la meua sang.
Diré, llavors, que tant me'n fa el
somriure d'aquella dona,
que és la meua vida.
Ni se m'acut parlar de mi,
i no
faig una altra cosa.
Parlaré, doncs, de déu,
però sóc ateu.
No m'agraden
les falles,
i em fan plorar a la foscor de la memòria.
M'abelleixen molt més
els Nadals,
d'això que no en tinc de fills.
Sóc esperit inquiet
al que li
agradaria no fer res.
Menyspreo el tedi
perquè adoro l'avorriment.
I així
passen els anys,
que semblen un instant.
La vida,
quina lletania de morts.
La
mort,
quin desig de vida.
El desig,
sempre confós d'amor.
Faig apologia de la
bicicleta,
jo, que sóc un desequilibrat.
L'equilibri de les paraules és
el
trontoll de la poesia.
Tinc una memòria tan dolenta
que sóc proustià.
I sóc
tan proustià
que mai no el rellig.
Perquè Marcel sempre és
un vell nou.
I
m'agraden tant les noies en flor
que al Marcel li faria als llavis un bes.
Quina mediocritat més brillant, quina contradicció més clara!
ResponEliminaDeus tindre raó, Helena, que tu entens, i molt. :)
ResponEliminamolt bó!!! beset
ResponEliminaNo sé si Brassens et donaria un petó, però em penso que et demanaria cantar aquesta lletra. Jo tampoc he rellegit Proust les tres vegades que no he fet.
ResponEliminaGràcies, José Luis, jo també li faria un petó al Brassens de tant com m'agraden Marinette, la Brave Margot... i tantes d'altres. Em duus una volta d'avantatge de les vegades que no hem rellegit el Marcel.
ResponElimina