Estampetes

Ho faria. Havia arribat a una conclusió inapel·lable. Ja sabia la raó, el perquè de totes les decepcions que li convertien el dia de reis en un avançament del que amagaven els somnis. El tren elèctric, la pilota de futbol reglamentària -de cuiro, no pas de goma- l'Scalextric, la bicicleta, el boli Parker… I tantes i tantes coses que demanava infructuosament en les seues cartes als reis. Estava cansat. No, perquè els xiquets si es cansen tanquen els ulls i dormen. Desil·lusionat. No, tampoc. Nen i il·lusió són sinònims. Potser fart. Sí, això, fart. Els xiquets no tenen paciència amb la realitat. Per tant, ho faria. Havia pres nota i ho faria. Al capdavall, aprofitar aquelles estampetes d'estrenes no li deuria resultar tan difícil. I si a d'ells els hi funcionava, per què no haurien de fer-lo amb ell?. Primer aconseguiria una reproducció petita del que volia demanar: el boli, la bici, la pilota, l'Scalextric i el tren. A les revistes hi trobaria, de segur. I desprès, les retallaria i pegaria al damunt de les estampetes, en lloc del Cartero, el Basurero, el Sereno o el que fos. I per acabar, rectificaria el text, amb un trosset de paper enganxat al damunt amb el nou text, tal i com no ho feia amb les qualificacions del Boletín de Notas, que rectificava esborrant primer la nota amb un trosset de guillette agafat amb una pinça de roba, eliminava desprès la fibra, els "pelets", del paper amb una goma d'esborrar ben dura, i dibuixava per acabar la nota salvadora amb un boli i un traç el més semblant a l'original. Massa feina. No, millor un paperet. I el nou text ja el tenia més que rumiat: en lloc de "El Cartero les desea felices Pascuas de Navidad y Próspero Año Nuevo", ara diria: "El boli Parker desea ser regalo de reyes del abajo firmante -expressió que se li havia quedat al cap de les declaracions jurades que el pare hi feia per qualsevol causa- en su casa". I aquesta darrera precisió: "en su casa", del "abajo firmante", li semblava imprescindible, no fos que els reis, despistats de mena com eren -i la seua trajectòria any rere any li ho confirmava- portaren, al capdavall, el boli Parker a casa del carter i no a casa seua. Per cert, que tindria que establir les correspondències amb cura i precisió, si no potser que els reis llançaren les postals a la paperera per "defecto de forma", com sempre feien amb les peticions que el seu pare presentava de part dels companys de feina al sindicato vertical. La del Cartero, que era la que més li agradava, seria el boli Parker, és clar. La de la Policía Municipal, que era molt similar a la del Guardia Urbano, per l'Scalextric. La del Sereno, la de la bici, per les claus. Sí, no n'eren del mateix tipus, però al capdavall eren claus, no? La del Basurero, la pilota, perquè amb el tren elèctric no li trobava cap relació al fem, i, a més a més, sempre estava aquella cosa de los han barrido del campo, quan un equip escombrava a l'adversari del terreny de joc, no?. I pel tren elèctric, què? Doncs no sabia, la veritat. La de l'Electricista hagués estat de categoria, però a casa mai no havia vingut cap electricista demanant estrenes. Va estar rumiant-s'ho una estona, bé, una estoneta, i com que ja hem dit que la paciència no és una virtut infantil, va tirar pel dret: si hi havia un vagó correu a tots els trens de les pel·lis i als elèctrics que ell adorava als mostradors de les botigues especialitzades en miniatures i maquetes, doncs la del carter li serviria per a dos somnis. Bé, l'estratègia li semblava a aquestes alçades tan inapel·lable com la seua primera decisió inapel·lable. Trobades les reproduccions dels joguets i confiscades les estampetes que la mare guardava al calaix de la cuina, agafà, tot seguit, l'ampolleta de goma aràbiga, va fer els textos amb una fulla de letraset que li furtà a la tieta artista, i la transformació de les estampetes va ser quasi instantània, màgica, com els reis. Bon senyal. I ja ho tenia tot enllestit. Va ficar al sobre les estampetes i la carta. Fins i tot va afegir-li una pòlissa de cinc pessetes, que va pagar amb el 20% de les seues estrenes, encapçalant la susdita carta als reis. Carta que va signar amb tot el protocol i boato que ell coneixia i l'ocasió recomanava: primer, tancant el text de la carta, la rúbrica El abajo firmante, i la signatura a sota. Desprès, a sota de la signatura: Fdo.: i el seu nom sencer, nom i dos cognoms. I com a colofó, a sota de sota de sota, el lloc i la data del document: En Valencia, 28 de diciembre de… Inapel·lable. Què podia fallar?.

El millor conte de Nadal

El millor conte de Nadal comença amb una imatge que em deixava els meus dos ulls com a dues rodes de bicicleta: el cap rostit d'un pobre xaiet escudellat al lloc que el meu pare ocupava a taula. És la nit de Nadal. I la meua germana i jo estem atemorits per l'aparença cadavèrica d'aquell cap d'òrbites buides -anys desprès em vaig assabentar que els ulls de corder eren un mena de delicatessen en segons quines gastronomies- carn roja i dents d'un somriure tan quallat com la sang de pollastre que la mare ha fregit per l'aperitiu que més ens agradava a tots dos, la germana i jo, i que menjàvem amb deler, mentre les xulles del xai encara crepiten a la graella, i jo n'espere la meua ració de ronyons torrats i xulles de pal o de llonça. Però jo vaig jurar que mai no em menjaria la cara de ningú. De fet, mai no n'he menjat cotnes de morro de porc, i molt menys cap de xai. Tot i que mai no posaria cap impediment a les cuixes, pit, fetge, ronyons, sang o cor del que fos: xai, porc, pollastre o vedella. I és que una barreja inquietant de fàstic i covardia m'impedia ni tan sols provar un bocí d'aquella carn roig carruatge que el meu pare s'estimava com a una de les més saboroses del món. Mon pare era un valent plantant-li cara a aquella cara. A mi em feia por, la veritat. O millor, em feia por la veritat. I la meua tia, la germana gran de la mare, reia a rialles contagioses perquè jo li vaig dir que aquelles dents em recordaven el somriure trencat d'aquella actriu que protagonitzava La mujer de la cara marcada, de la qual li vaig dir que em semblava una dona fàcil, i la conjunció de dents i facilitat en una dona li varen produir un riure tan generós com la capacitat que tenia per a dir bestieses i fer-nos riure o per a llançar qualsevol despropòsit al bell mig de l'alegria nadalenca. I aquest era el senyal per a que els meus cosins començaren l'enèsim capítol de la seua baralla personal. L'un era el fill predilecte, l'altre el segon. Baralla sense capitulacions. Batalla sense derrotes, fins i tot quan el predilecte va morir abans d'hora, abans de que el seu esperit s'hagués cansat de la realitat. I mentre, el meu oncle, el pare d'ambdós, aquell que va ser afusellat a la guerra -mal afusellat, com el Gila- i que caminava coix com a record d'aquella paredassa d'anada i tornada, fumava i fumava, i callava. Va ser una de les persones que millor callava del món. Tot el contrari de la meua mare, que mai no podia callar. I tant es barallava amb la germana gran, a les celebracions familiars, com amb les tietes fadrines que vivien a casa. I ho feia sense deixar d'anar amunt avall, de la cuina al menjador, de la taula als fogons. Igual era si duia a taula el plat de sangrecitas, les xulles, l'allioli o el cap mefistofèlic del xaiet. I les tietes fadrines li feien angúnies a la careta del pobre xai. Perquè havia en elles una aspiració d'elegància -paraven taula amb la cristalleria de noces de la mare- que es trencava contra aquell improvisat mostrador de carnisseria, o millor, de triperia. I feien tot el possible per menjar les xulles amb ganivet i forquilla, com les xiques de bona família, que, pel que es veu, no n'eren tan fàcils com la de la cara marcada, tot i el seu somriure trencat i la seua mirada buida. I tot s'acabava en arribar el xampany, els torrons, els cafès, els cigarros i el conyac. Les nadales brotaven al ritme de la simbomba i el carranc, descompassades, incompletes i confoses de lletra. Va, un culet de xampany pel brindis. I ens posaven a les copes de la mare un parell de ditets d'aquella beguda que a mi mai no m'ha fet el pes, i que a la meua germana li feia plorar. ¿La raó?, ben senzilla. Potser intuïa, tot i el cap del pobre xai, que aquell era el millor conte de Nadal de les nostres vides.

Corrupció patrimonial

De totes les traïcions que el seu subconscient li ha fet a la pobre María Dolores de Cospedal -el cognom de la qual ja ens en dóna avís d'un físic fet a cops d'insistències rodones i en diferit- la que va assenyalar la corrupció que ens envolta -en directe i en diferit, of course- com a patrimoni nacional em sembla d'un abast gairebé còsmic, interestel·lar, una càrrega de profunditat que deixa la fenomenologia de l'esperit d'en Hegel -segon en traïdoria al pobre Hölderlin, i perdoneu la digressió, darrere del primer gran traïdor al poeta, el seu altre company d'habitació junt a en Hegel al seminari de Tubinga, el Schelling que si no va sentir-se al·ludit el dia que va llegir aquell vers d'en Friederich que deia: No som res. Només el que cerquem ho és tot, és perquè estava modelant la moderna figura del polític cínic i lladre del qual tots sabem el que busca: eternitzar uns privilegis de classe a costes i despeses dels que tots sabem- i que deixa la fenomenologia de l'esperit, dèiem, en una postil·la prematura de la incommensurable obra que Loles ens escriurà en diferit el dia que ella mateixa menys s'ho pense: La fenomenología de la historia en diferido. Perquè la Cospe té més raó que un sant, és a dir, té la raó de la Verge Maria, i a més a més, dels Dolors. Si n'hi ha de patrimoni compartit a la pell de brau, aquest és sens dubte la corrupció rodona i insistent d'un pedal còsmic. Corrupció que ha dominat a les nostres classes dominants des que els van parir, i que ens van vendre a bon preu -gràcies, excel·lències excel·lentíssimes- com a model de vida -búscate la vida, ens hi deien, no sé si en el sentit hölderlinià o schellingnià- als pobres subalterns -sí, tots nosaltres- dels grans mestres o toreros a les places de les corruptòpolis més importants de Corruptolàndia. Sí, amics, i si per aquells atzars del destí els pobres monosabios  votaren un 14 d'abril de qualsevol any, però en directe, per fer fora de la pell de brau -que ja li tocava fer vacances al pobre rumiador- als toreadors de sempre, cap problema, que tenim un traïdor a la cuadrilla, baixet i grosset que n'és especialista en aplicar la puntilla a les esperances compartides dels pobres. Això sí, el baixet i grosset cobrava car, volia a canvi una dictadura de per vida, que la seua feina, deia, n'és molt arriscada, que com la puntilla falle i el bou reviscole potser em deixe sense directes ni diferits. Però no va fallar. I aquí els teniu, amb corruptòpolis dedicades en cos -d'insistència rodona i obstinada com un pedal- i ànima d'Indianàpolis al saqueig històric d'una màfia organitzada en cuadrillas de mestres inversemblants: Gürtel, Brugal, Nóos,Valmor, Cooperació, Austries, Borbons, Trastàmares, Carlins... i tantes i tantes d'altres dinasties. Sí, entenc perfectament aquesta declaració de principis cospedalians, la veritat. I també l'estupor de la pobre Loles per la indignació dels subalterns de sempre. A veure, si és el que hem fet tota la vida, el de sempre, a què ve ara tant de cop al pit? I tampoc no m'estranya que el pobre Hölderlin, quan en Schelling li va aclarir la seua recerca: Xe, mante -aquesta forma d'expressió és habitual de la fenomenologia en diferit- que una cosa és plantar un arbre i ballar al seu voltant per festejar la revolució francesa -que és el que varen fer en Hegel, en Hölderlin i el mateix Schelling a Tubinga quan eren joves i idealistes de debò i encara no hi feien filosofia de la idea- i una altra ben diferent i diferida aconseguir una càtedra a Jena; tampoc no ens estranya, dèiem, que el pobre Hölderlin, arribés a dir, fart d'estar fart, que: Jo, senyor meu, ja no em dic Hölderlin. Em dic Scardanelli. Sí, els poemes són autèntics, són meus. Però el nom està falsificat, jo mai no m'he dit Hölderlin, sinò Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa pareguda. Doncs això, que jo ja no sé ni com em diuen, però estic ben convençut que som massa dòcils amb la vida, la qual cosa sempre va pensar el meu amic Scardanelli, o Scarivari, o Salvator Rosa, o alguna cosa similar.

El do del cel

A nosotros, poetas, corresponde
resistir la tormenta de Dios, desnuda la cabeza,
y coger con las manos el rayo
del Padre, y transmitir al pueblo
envuelto en canción el don del cielo.
(Hölderlin)

Feia un fred de cristall glaçat. I l'aire tallava la pell dels ulls amb la precisió de bisturí que el vidre trencat floreix des de les seues fulles interiors al tall exterior del seu limbe. Sí, feia fred, i si jo fos un poeta romàntic hagués fet l'impossible per dur-vos el raig de gel groc de la matinada, el do del cel, fins les vostres llars càlides com una cançó de bressol i foc, d'aquelles en que les fulles d'or roig de les flames semblen contenir la llum daurada del sol matiner. Però la bellesa de l'horta, aquest matí de pedalada breu, m'ha suggerit l'equilibri clàssic, apol·lini, aquell en que tots els verds del món, concitats i estesos per la geometria glauca de la seua pell, són dignificats per les pigues enceses de les taronges i les flors anònimes que tomben cap els meus ulls. Tal i com si fos la melodia de cristall del cel, el llindar de la qual es veiés contrapuntat pels pizzicatos de les taronges i els pètals multicolors d'una alegria suspesa, d'una exaltació amagada sota terra, les arrels de la qual lluiten per emmudir els cabells i l'esguard dionisíacs de blau i infantesa d'en Rimbaud. Potser els nens tenen la bellesa d'en Mozart als seus ulls, potser. Aquella bellesa delicada que passa de la melangia a la rialla sense ressentir-se. Sí, potser. I la paraula lúcida i verge d'Arthur o la bogeria solitària -totes les bogeries són solitàries, és clar- d'en Hölderlin, aquell poeta que tocava el clavicèmbal i la flauta travessera quan deixava la follia atrapada als versos que llançava per la finestra de la torre on parlava amb silencis mentre es penedia d'haver gosat travessar el llindar que ens separa dels déus per dur-nos embolcallat com a cançó el do del cel, el cristall de la saviesa, l'alegria glaçada.