"Decir
toda la verdad es imposible. Y no por el deseo de ocultar algo, sino porque los
recuerdos se sumergen en la misma atmósfera de los sueños."
(Onetti, Cuando
entonces)
Sempre havia estat un poc ingènua, i l'edat li havia accentuat aquest tret tan infantil del seu caràcter. Tant és així, que donava per literal aquella expressió, darrerament tan de moda, que descriu el llevar-se d'hora, però ben d'hora (Paraula de Pep), com aquell moment en que encara no estan posats els carrers al món. I la seua preocupació venia per aquest costat tèrbol de la realitat relativa dels camins i els carrers. Una cosa que sempre hem donat per absoluta i que de sobte s'esvaeix a l'aire incert d'un record, d'un somni. ¿Seria això la vellesa?, es preguntava. Perquè estava totalment convençuda de que a poc a poc, amb nocturnitat i traïdoria, els camins que amb tenaç insistència havien dibuixat damunt la terra la seua vida, que havien bressolat el seu trànsit pel món, anaven esfumant-se com els coloms sota la tela vellutada del mag: "ara hi és, ara no hi és", i que algú els feia desaparèixer, que algú ens els furtava en benefici propi i mal aliè. I va decidir parlar-ne amb el comissari Maigret, del qual pensava seria l'única persona capaç de comprendre-la i no prendre-la per una pobra ànima vella i boja. A la fitxa que li donà el vell Joseph, l'ordenança més antic del quai des Orfèvres, va fer constar amb una lletra dubtosa, quasi oblidada de sí mateixa, les seues dades i el motiu de l'entrevista amb en Maigret: Madame Antoine de Caramé, 8 bis, quai de la Mégisserie. Desitja fer-li al comissari Maigret una comunicació de la major importància. És qüestió de vida o mort. Algunes paraules estaven subratllades. La paraula "comissari", i desprès la "qüestió de vida o mort", aquesta última dues vegades. Li la donarà en pròpia mà, ¿veritat?... Sí, madame… És una boja, grunyí Maigret, només fer-li una ullada… No ho sembla. Està molt tranquil·la, li va dir en Joseph amb un sentiment d'oculta complicitat amb la velleta. ¿La vols rebre, Lapointe?, si no la tindrem ací tots els dies… A Lapointe, al jove inspector Lapointe, madame Antoine li va fer una descripció ben detallada de tots aquells camins i carrers que segons ella ja no hi eren al seu lloc. Sí, ja sé el que està pensant, inspector, que sóc una vella boja, que la memòria em fa pessics de somnis i que ja no sé distingir entre l'entelèquia i l'existència, li va etzibar la madame. Lapointe, no entenia res. Què volia dir "entelèquia"? Ningú no li ho va demanar al curset d'inspector. Escolte, madame: vaig a informar al comissari de tot el que acaba de dir-me… ¿Creu vostè que em rebrà?... Si decideix veure-la, li enviarà una citació… Però la citació no arribava, i madame Caramé va donar el pas definitiu. Eren prop de les set del vespre que Maigret va baixar l'escala preguntant-s'hi si fer l'aperitiu a la Brasserie Dauphine o dirigir-se cap a casa directament. És vostè, ¿veritat?, pronuncià amb fervor la velleta. Li demane perdó per parar-li al carrer, però allà dalt no em deixen passar. El que més em preocupa, ¿sap vostè?, és que no em prenga per una vella boja… ¿Vostè té vuitanta-sis anys, no és cert?... Ja veig que l'inspector li ha informat. Crec que estic, bé, que tots estem, en perill… Per què diu que ens en furten els camins?... Perquè és la veritat. He parlat amb alguns ciclistes que conec, que, tot s'ha de dir, són els que més i millor coneixen els camins, i m'han jurat per déu nostre senyor que ja no troben el camí per pujar a l'Oronoit, ni tampoc per a fer el laberint del Verger de Montmartre, i molt menys per a endinsar-s'hi al Cabagnau. Vet ací la tragèdia, comissari… Perdone, madame Caramé, però no serà que la memòria els hi fa una mala jugada col·lectiva, per dir-ho així. Perquè aquests ciclistes potser són, ¿com dir-li-ho? ¿potser vostès ja es varen conèixer de joves? ¿sap què li vull dir?... I tant que ho sé -va dir amb indignada humilitat la vella. Ja veig que em pren per una vella boja, que ens pren per una colla de vells carcamals, però sàpiga vostè que el seu modus operandi, com vostès diuen, és ben subtil: primer els canvien la llengua als camins, desprès el nom i acaben fent-los desaparèixer. Aquí, a la bossa, duc un dossier de més de cinc-cents fulls amb tota la informació, tinga… Benvolguda, madame, tot i acceptar el que m'està dient, ¿no seria més apropiat posar una denúncia al departament de l'Ajuntament que siga responsable?... No me'n refie, comissari. Jo diria que ells mateixos col·laboren al robatori… No s'ho prenga a mal, madame, però el meu departament és d'homicidis, ¿sap? -va concloure el comissari, tornant-li el dossier a la bossa de pell descolorida que la vella duia agafada amb dos mans avergonyides sota els guants de punt… Però què no li sembla prou homicidi el que li estic dient?... Madame, bona nit, disculpe'm, però la meua dona m'espera… Aquella nit el comissari Maigret i la seua dona varen adormir-se davant la televisió. A l'endemà va anar a l'oficina en autobús perquè se li feia tard. Era prop del migdia que el comissari de policia del districte primer li trucà per telèfon. Maigret, tinc un afer a les mans que deu interessar a la seua brigada… Maigret va tindre un pressentiment. ¿En el quai de la Mégisserie?... Sí… Madame Caramé… Sí... ¿És morta?... Sí… En arribar, els de la científica havien començat la seua tasca. Varen trobar el cos de madame estès al sol del menjador, encara amb el barret blanc i els guants de la nit passada. Damunt la taula la bossa de pell descolorida. El dossier s'havia esvaït en l'atmosfera incerta del record o el somni.