Le Far

"La meilleure part de notre mémoire est hors de nous… partout où nous retrouvons de nous-même ce que notre intelligence, n'en ayant pas l'emploi, avait dédaigné…" 

(Marcel Proust) 

Eixint per la banda nord de la ciutat, allà on el Sena deixa el seu tercer braç al capritx dels déus, i amb la seguretat de fer una passejada de punyent felicitat, pedales amb els oposats sentiments de l'amor adolescent -si és que existeix una altra forma d'amor, no d'amistat- i la memòria, de les jeunes filles et de le vent d'ouest, de la prima esperança de les remembrances ondulades pel paper de seda de les fulles besades pel moviment aponentat, i l'amical alè atlàntic que tan obstinadament s'oposa al teu avançament, que de costat o cara vol impedir-te arribar enlloc, que amb l'elegància o el paternalisme dels poetes acaba dient-t'hi a cau d'orella que millor deixar-ho córrer, que la teua Albertine a disparu per sempre mai, i que de Gilbertes no en trobaràs cap que recorde amb precisió aquella melodia, l'ariette oubliée als camps del nord i els jardins del sud. L'arietta que va fer acceptar-te a tu mateix amb totes les teues imperfeccions i febleses; aquella, o, si més no, alguna d'aquelles  melodies, que va dir-te: sempre et quedarà Enlloc: el nom del país: el país. I tu ho vares tolerar com a recompensa pura d'uns déus apiadats de tu, de la teua ignorància i el teu deler pel so que el vent de l'oest amaga a l'inrevés del món. Però tu, que mai no n'has fet cas dels vents, que estàs més que acostumat a pedalar contra la corrent, contra el vent, que sempre de cara t'aconsella l'oblit, no hi veus causa per la qual aturar-te sinó a enlloc, aquell enlloc dit Le Far-sur-Loy-nub, aquell nom de país: el país; i més concretament, a l'atzucac que s'aboca al petit jardí que és al costat de la via del tren, molt proper a la seua estació, potser massa prop i tot, i on el suau vent de ponent fa memòria de les fulles invertides als arbres del passat, de les geometries d'aparts amorosos i romàntics que mai no vares conèixer tot i trepitjar-los amb els sons, els perfums i les paraules, amb les imatges que mai no vares veure i que només la teua retina recorda. I ara, aquella nota, repetida tantes voltes com noies en flor fas memòria: Albertine, Gilberte, Andrée, Gisèle o Rosemonde, aquelles noies d'ombra que avui han estat rebatejades pel teu destí, aquelles xiques en so llueixen amb la cadència impura del vals de la remembrança i l'acomiadament, de la pell dibuixada ja pels records de la felicitat que no gaudires, de la sang tatuada per les absències d'aquelles flors que són ací, ben a prop, potser massa i tot, amagades a l'ombra de l'arbre de la fulla dels records; i tu no voldries sentir aquest seu ritme de vals, aquest present adolorit pel ball que et xiuxiuegen les harmonies del limbe al seu revers. Aquell pecíol que ja ha estat sotmès a les paraules d'alguna romança perduda entre les joves noies en flor, als encants de les quals és prohibit cedir perquè la nostra intel·ligència les havia desdenyat.