diumenge, 31 de juliol del 2011

Per una altra banda


Vaig conèixer una xica, ahir a la nit, que s'estranyava de la debilitat que els músics de jazz tenen per les ulleres de sol. Què maco, no?... Jo vaig intentar fer-li veure, de la manera més discreta possible, ja que no érem sols, que no era un caprici, sinó una necessitat. Què vols dir?… Dona, que les necessiten, qüestió d'imatge, em segueixes?... El que jo deia, què fashion... No és ben bé això. Hi ha una qüestió pràctica. Mira, els ciclistes les fan anar perquè així els seus ulls no pateixen pel sol i, a més, són una barrera per als mosquits i tota mena d'insectes. Captes per on vaig?... Que n'hi han de mosquits als escenaris?... Bé, a més d'un me'ls hi he trobat, però no és el cas. La cosa va per una altra banda… Com no t'expliques millor. De llibre obert tens ben poc… Caram, tampoc és necessària tanta displicència… Ui, ja tenim el machito… Bé, guapa tu mateixa. Són cecs. Saps?, són cecs… Sí, home, ara voldràs fer-me creure que tots els que porten ulleres fosques són cecs… Tots no, però n'és la causa principal. O creus que amb la poca il·luminació dels focus creuats t'apeteix anar donant-te trompades i forçant la vista per a llegir les partitures… Però què tenen que llegir, si són cecs?... Parlava dels vidents… Ah!, si va de vidents ja ho comprenc, ja. Mira jo hi vaig acompanyar una amiga meua que volia saber de què es moriria… Collons, i què li va dir la pitonissa… Era un home… Jo no sóc vident… Llavors, tu també duus ulleres negres?... En bici, sempre… I pel que t'has fet al colze, deus anar ben cec, no, tan de chupito i cerveseta?... Ui, què gràcia que m'estàs fent. Escolta, i de què morirà l'amiga aquesta?... Doncs no ens ho va aclarir, que era tot molt negre, que no veia res… Com aquí, que no ens vegem una merda. Que duia ulleres de sol el pitonisso?... No, era cec… Ah!... Els millors vidents són cecs, com els millors músics i poetes. Des de l'antiguitat, els músics poetes eren la veu dels déus, i tant s'hi val que parlem dels grecollatins, com dels profetes de l'antic testament, a més ceguesa més divinitat al teu art… Com pots dir aquesta barbaritat? La cosa va per una altra banda. El que passava és que els pobres cecs no servien per a res, i els hi donaven una flauta o qualsevol instrument i així anaven tirant. Feies alguna cançoneta i la gent t'ho agraïa amb uns pocs xavos… Però si no s'havien inventat les ulleres de sol… I què té a veure?... Doncs ja em diràs com sortien a l'escenari sense ulleres i cecs, i no em digues altra volta que la cosa va per una altra banda. Em toca, xato, fins ara… I la xica s'alça de la cantonada on estem esperant l'actuació. De la butxaca esquerra trau unes ulleres de sol. I al braç dret duu un bastó extensible. És cega. I és la solista d'avui. I el primer que pense és com sap del colp al colze. Però, evidentment, la cosa anava per una altra banda.

divendres, 29 de juliol del 2011

Passeig amb tricicle

Desprès d'una setmana ben grisa, el vent humit de la qual ens portava, dia i nit, fins a les llambordes de la Rue de l'Absinthe, la pluja atlàntica i la sentor marina i aspra de la costa bretona, le soleil brûlant ha posat el seu esguard damunt París.


Et quand il se réveillera,

Avec le printemps ou l'été,

Son joli rêve deviendra

La plus belle réalité.


He llogat un tricicle per a poder pedalejar sense castigar el meu colze esquerre, encara embenat, i passege pels carrers vespertins amb la suavitat i eficàcia d'un pistard de la belle époque. La mirada del sol és intensa, fresca, i ompli de grocs maragdes el dors de les fulles. És curiós que aquest besllum vegetal em retroba amb visions d'infància d'impossible solitud, identificat plenament amb un sostre de fulles de magnolier o el més proper dels pètals calcaris i l'enramada arbòria de la xeringuilla. La llum solar travessa amb la mateixa facilitat les gerres amerades de fina neu amb cervesa rossa gelada i els ulls dels qui la beuen. No puc estar-me de dir a mi mateix tot el que m'estime aquest coin du monde. I en aquell moment que la tarda comença per segona volta, la bona, la real, no tinc paraules, i només faria gestos d'admiració, de plenitud. Però un neguit indefinit no em permet deixar-me anar amb total confiança, un presagi del no sé. Cuánto les cuesta morir a los muertos. O quelcom semblant, cuánto tardan, potser. Perquè, quant els hi costa o quant triguen, no és, de segur. I m'ha vingut al cap com un bolet amb la temporada canviada, una amanita phalloides d'estiu i rancúnia. Potser el bac del diumenge encara no em deixa l'ànima neta. Potser, vés a saber. Perquè alguns esdeveniments imprevists tenen el mal gust de boca d'una borratxera no buscada, no volguda, que perllonga la seua ressaca més enllà dels efectes físics. Paris s'est endormi, sembla ser. Els parisencs han fotut el camp i els turistes arriben amb la incomoditat, precisió i puntualitat de les plagues estacionals. Le Tour, a més, ha deixat, escampats per tot arreu, una mena de camperols de nas roig i lladruc de cangur, que no saben estar-se enlloc i semblen, malgrat tot, portar als seus ulls l'esguard trist dels cocodrils.


Il rève, je crois,

Au vieux temps de fêtes,

Vieux temps de poètes,

Vieux temps des rois.


Vicicle! Vicicle! Ei, Vicicle!!... Busque la veu familiar que em demana, i no la hi veig. Aquí, Vicicle! Vicicle!... Però no. D'on surt la veu? Com és possible? Que tampoc som dins d'una gentada. Monsieur, ici… I aquesta veu de dona orienta els meus ulls com el magnetisme de la terra ho fa amb l'agulla d'una brúixola. No sé qui pot ser. Té igual, és l'estrella del nord, la meua estrella polar. Tant i com m'hi acoste a les tauletes del cafè de les bicis, Au petit fer a cheval, entra dins el meu angle de visió una ombra familiar, un planeta que la giravolta com jo mateix estic per fer-ho, és Verdoux, monsieur Verdoux. Bona vesprada, Vicicle. Li presente la meua senyora... No més puc que baixar del tricicle i sense deixar d'admirar-la fer-li la meua millor reverència. Fins i tot no puc evitar picar de talons, com fan els militars, però amb sandàlies. Ella se n'adona, i el somriure gairebé li esclata en rialla, però es reprimeix, el que eleva insospitadament, cap al sol ponent de la tarda, la qualitat del seu encant. Posseeix una bellesa que se me'n fa fugissera, inaprehensible amb paraules, i molt més avui que semble mut. Mai no podré apropar-me-la. Potser ningú ho sabrà fer. Té els cabells llargs arreplegats en un rodet al clatell. Són fins i de coure nou. Pell blanca de pèl-roja i quatre pigues de nit negra. La barbeta i la boca són un reclam pels ulls, i els ulls una mel grisa pels llavis. És bella d'amor sobtat als somnis. Al recer del seu ventre reposa una pamela blanca, la qual cosa li agraïsc profundament a monsieur l'astre soleil pel seu tan oportú mutis. Verdoux, me'n fa notícia de les seus encetades vacances. El seu últim negoci, afegeix la deessa, li ha deixat ben trasbalsat. Gairebé no el veiem per casa. Si fins i tot el vaig sorprendre, l'altre dia, amb llàgrimes a les galtes. N'hi han de negocis força durs, cruels, Vicicle, precisa ell. I jo gesticulo, indicant-li que ho comprenc tot, i el disculpe. Que jo, si tingués com a esposa aquella beutat amorosa, també faria el que calgués, fins i tot estaria disposat a matar per ella. És un dir. Bé, les passions més incomprensibles poden brollar al bell mig de la taula més anònima i del raig d'un sol caient sobre un mut passeig amb tricicle.


(Versos de G. Brassens, Paris s'est endormi)

dimarts, 26 de juliol del 2011

Vuelva usted mañana

Diumenge gelat

Com haureu pogut comprovar aquells que heu seguit -encara que fos tímidament- el passat Tour, uns dels plaisirs du vélo són les caigudes, els bacs -els de pinya incorporada, no els Bachs musicals. El diumenge, com que ja feia un temps que me'l tenia prohibit, doncs vaig cedir a la temptació. El sistema d'ancoratge del pedal esquerre es va quedar bloquejat per les més obscures raons orientals -són de la casa Shimano, japonesa- que u imaginar-se puga i vaig anar a terra en una barreja d'arbre talat de soca arrel i ninot ciclista en caiguda lliure. Barraca a terra. Així, que tot el pes de la llei de la gravetat d'aquesta acció suïcida va recaure al colze esquerre. Si ja tenia fotuda la cama esquerra, doncs ara completava el pack amb la meitat de la bípeda superior. Malmesa esquerra la meua. I amb el rellotge, a partir d'ara, al canell dret com els Borbons i alguns dels que manen molt. Què hi farem? El colp es va centrar en el que de malnom es diu "colze de la sogra". Vés a saber perquè. Bé, m'ensume les raons, que fa molt de mal, i els trenta i pico quilòmetres de tornada varen ser prou incòmodes, sobretot a les paradetes de semàfors, rotondes i coses per l'estil. Jo havia perdut bona part de la força de la mà esquerra i no podia frenar amb facilitat, la qual cosa s'agreujava al pujar i baixar de la bici. Per la meua experiència en aquest tipus de plaisirs vaig optar per només arribar a casa, dutxar-me i anar de cap a les urgències del Clínic. Un altre plaisir. Pensat i fet. El metge que em va atendre acabà el seu diagnòstic amb la següent promesa: "y, entonces, me trago mis palabras". Ras i curt, el que em va dir va anar, més o menys, així: "la falta de movilidad y de fuerza, junto a los dolores reflejos hacia la muñeca pueden ser debidos a que el golpe está en una zona con masa nerviosa y tendinosa, o bien a fractura ósea o fibrilar. Para aclarlo tendríamos que hacer unas placas, pero lo dejamos así, en una fuerte contusión. Puedo asegurarle que sólo es un golpe, pero si esta tarde, o a lo más tardar mañana, nota mayor hichazón y dolor, vuelva por aquí. Y si no mejora en 48 horas vaya a su ambulatorio. Comprende? Si nota que empeora, vuelva usted mañana y, entonces, me trago mis palabras." Bé, qui sóc jo per a esmenar la plana a un professional mèdic, tot i que li vaig comentar: "mestre -bé, li vaig dir doctor- y si ponemos un bendaje"… "es que entonces no notará si se le hincha" (sic)… Té raó, què collons. Tractament de xoc: Ibuprofeno, gel -bossa de pèsols congelats- i paciència, que anem curts de plaques i gairebé no ens queden ni tiretes. Dilluns següent, cap a les dotze ben tocades del migdia, començà a eixir-me un tríceps descomunal -model Stallone- amb coloració blavenca i consistència nuosa. Torne a la finestreta d'urgències del Clínic. Mire, que ahir vaig estar aquí… bla, bla, bla… Al passadís d'espera, que no sala, tinc dos orientals davant de mi. Al rerefons d'una cortina blanca -que fa de despatx mèdic- sona una veu que diu un nom oriental. S'alcen els dos. Són parella, anem bé. Però la cosa s'allarga, perquè ell no diu ni piu ni en cristià ni en res. Menys mal que ella, que des d'un primer moment porta la causa -qui si no?- té un admirable do de llengües. M'assabente de tot -oju!, amb el que dieu a les urgències, que desprès tot s'acaba sabent. Ell havia entrat coix del peu dret i sembla que amb molèsties al muscle esquerre. Portava quasi un mes amb Ibuprofeno -de què em sonava açò?- i seguia igual. Devia estar fins als coll… -que no sé com deu de dir-se en xinés mandarí- i volia apaivagar el seu desassossec. Però el metge li va deixar ben claret, des de bon començament, que aquí no es feien plaques pel morro. Així, que li encomanà un antiinflamatori molt més potent -que el deixaria sense flames per a un bon temps, pobre de la seua dona- i que si la cosa no millorava doncs "vuelva usted mañana, pero no aquí, a su ambulatorio". Hem de dir, que a diferència del meu cas -que sempre tens com a proba insubornable la castanya que t'has pegat- el xinés no podia al·legar causa primera alguna. La qual cosa va donar com a conseqüència dues intervencions mèdiques magistrals, antològiques. La primera, quan barallant possibles principis patològics els etzibà: "a veces estas cosas son de una mala postura al dormir" (sic). House, açò és d'un capítol de House. Ara li posen l'epidural, o li fan una punció lumbar, que pel cas és el mateix, i desprès se'ls mor de l'emoció i d'uns fongs raríssims. I l'altra, ja amb el joc d'acomiadaments posat en marxa, que els orientals tenen molta de cerimònia, els refila la següent sentència lapidaria: "porque usted no tendrá antecedentes de cáncer de huesos en su familia?" Mira, i va ser la primera volta que la xinesa parà de parlar en sec. Au, si no volies desassossec, dues tasses. A la pròxima, ja t'ho pensaràs dues voltes abans de vindre a urgències. Què et creies, que els inventors de la tortura només heu estat vosaltres? Buenas tardes… Buenas tardes… Li presente el rebut d'ahir. Jo sóc un "vuelva usted mañana". Em toca el tríceps. Bueno, hay fuerte inflamación con equimosis -equimosi és la taca blava, com els caliquenyos de la dità blava i la senyera amb faixa- y bastante pérdida de movilidad y fuerza, tendremos que hacer una radiografía para salir de dudas… Béeeee, síiiiiii, per fi, "prueba conseguida", estic a punt de plorar, que ara està molt de moda; Vicicle, ets un fenomen, però de fira, és clar. A diferència del pobre Genovés II -un crack de la pilota valenciana- que també va donar-se un colp al colze diumenge de matí en caure's de la bicicleta -vides paral·leles?, en xinés, palaleles- no tinc fractura a l'os, però sí trencament fibril·lar i artritis posttraumàtica. I el que toca és un embenat compressiu per a facilitar el drenatge, que ja m'estava ensumant l'afegit: "y si no mejora, vuelva usted mañana y le pondremos una escayola" Però, clar, l'escaiola al preu que es cotitza l'algeps en borsa ja són paraules majors, que el sistema sanitari pot entrar en fallida sobtada, com el govern nord-americà. Com podeu comprovar, amb aquesta magnífica estratègia de misèria compartida les visites a urgències gairebé és dupliquen. Sort va tindre el meu primer Galeno d'haver-hi acabat la guàrdia dilluns de bon matí, perquè si no s'empassa el rebut amb les seues paraules, com a mi em diuen Vicicle. Ara que pense, el blocatge del pedal esquerre no seria una revenja avant la lettre del xinés o japonès del servei d'urgències? No, oi? No poden ser tan recargolats? Oh, mon dieu… Bé, me'n vaig a urgències, a veure si trobe al menjaparaules del diumenge. Que no se m'oblide el rebut pel berenar.


Endevina endevinalla:

Diumenge gelat

Dilluns embenat

Què és?...


Dilluns embenat

dilluns, 25 de juliol del 2011

La música i la veritat

Potser les dues vinyetes d'en Forges ho diuen tot del que és bona part de la realitat del Tour per als aficionats ciclistes i no ciclistes. He de reconèixer que algunes de les meues millors migdiades les hi he fetes amb el so de fons dels comentaris de l'home que més arrossega l'ena al món: "ennneeeeeee" i els de l'únic Perico ciclista, que jo sàpiga. Les servituds comercials del Tour són tan profundes que en la repartició de les etapes pels sprinters, els clàssicomans, els herois locals, fugues vàries, etc. les que realment serveixen per a disputar la general són ben poques i, a més, no sempre donen el resultat previst, és a dir, ni serveixen per a la general ni serveixen pa' res. No sóc admirador del ciclisme professional, ni en general de ningú tipus de competició esportiva i no. No m'agraden els premis, concursos i coses semblants. I direu, llavors per què engegues la tele i el segueixes?, ben fàcil, m'agraden els ciclistes, sobretot les ciclistes, las bicis, estudiar el seu pedaleig, els paisatges meravellosos que travessen i on me'n faig la vana il·lusió de ser-hi. De fet, si tingués temps i diners, o diners que em donaren temps, no més, agafaria el cotxe, que tampoc en tinc, i faria tots els ports haguts i per haver a la mitologia ciclista. I això, que tampoc m'agrada viatjar. Tinc la teoria, de segur equivocada, de que el pedaleig d'un ciclista, el seu ritme, ho diu tot d'ell, és la seua música. I, la veritat, darrerament, pocs pedaleigs, per no dir ningú, em semblen interessants des del punt de vista musical, com també em succeeix amb les avantguardes musicals que tampoc sé molt bé quin tipus de competició ciclista representen. Un dels últims estilistes de la ruta va ser Bugno, Gianni Bugno. Amb tota l'elegància de la fashion veneciana, els Marcellos, el Vivaldi i tants de genials músics com ens donà el barroc ultramuntà. Per això el doblegava una i altra volta l'Induráin, una mena de Beethoven, certament líric, de tant en tant a qualssevol cim mític -de fet, el Mortirolo se li va entravessar-, però "apostoflant", si m'ho permeteu, a les contrarellotges, el mateix que certs moviments de les simfonies del genial sord. Ningú ha tornat a fer aquelles demostracions de domini del tempus fugit, com tampoc ningú ha sabut ben bé què fer amb les simfonies, les sonates o els quartets desprès del Ludwig van. Oi que tenia nom de ciclista belga o ben bé holandès? El Pantani, va ser diferent. Tenia alguna cosa de femení: delicat però insubornable. I com les grans heroïnes de l'òpera romàntica italiana va morir tràgicament. De l'Armstrong, ni parlar-ne. Movia els pedals amb l'obsessió i vacuïtat d'un Michael Nyman, per dir-ho ras i curt. Als ciclistes dels temps jadis, només he pogut estudiar-los de forma fragmentària, i no és el mateix, certament. De Coppi, sempre em va semblar que tenia una bellesa salvatge, com la música de Mussorgsky. I el mític duel Anquetil Poulidor, és molt semblant al que Debussy i Ravel representen per la música francesa. Els eterns segons cauen bé, són més agradables, però els mestres són els altres. Dels espanyols, en general, jo diria que pedalegen segons la seua música popular, és a dir, de la jota al zortziko i de la sardana a les sevillanes. No tenim clàssics, o millor, tradició clàssica. Qui pot pedalar com Tomás Luis de Victoria, Escartín? Potser, perquè caram el que patia el pobre. Com vegeu amb la música no pots enganyar ningú. Va directa al fetge. I al mateix temps o està ben travada o cau pel seu propi pes. D'això que exemplifica de manera exquisida i lúcida l'essència de la veritat, la seua arquitectura. I en quan li trobes la música a un ciclista, gairebé podries escriure la seua biografia emocional. Sí, ja sé. I Merckx, i el gran Eddy, el que possiblement, i sense possiblement, ha estat el millor ciclista de tots els temps passats i futurs, perquè amb tants de melindros i preparacions específiques, qui podrà fer-se un currículum semblant al del caníbal? Bé, seria fàcil de dir que com el Bach, el Johann Sebastian, ho dominava tot amb una solvència desoladora. Si fins i tot es ficava a disputar les metes volants, el malparit. Com el Bach, fent obres mestres d'uns ximplets exercicis per al teclat. I potser li faltà un poc de frivolitat, com també li va passar al cantor de Santo Tomàs. Val, ho accepte. Però va resumir tot una època del ciclisme, tota una tradició heretada des dels contrapuntistes més grans, els franco-flamencs, com Merckx, i va aconseguir un palmarès intemporal, molt per damunt dels estils dominats per consignes estètiques amb data de caducitat o, si més no, de jubilació anticipada. Sí, ja sé. Què pesats! I Mozart, i el gran Wolfang? Bé, aquest tipus de ciclista, fill declarat dels déus, només podem trobar-lo a l'Olimp, In Arcadia deorum, a l'Arcàdia dels déus. Parlem del velòdrom, on giravolten eternament els déus majors i menors, sota l'atenta orella de Wolfang Zeus.


dissabte, 23 de juliol del 2011

Sense Rumb

Crònica més que sentimental d'un viatge, dimecres passat, pels camins del Sud



Aimai-je un rêve?

Mon doute, amas de nuit ancienne, s'achève

En maint rameau subtil, qui, demeuré les vrais

Bois mêmes, prouve, hélas! que bien seul je m'offrais

Pour triomphe la faute idéale de roses.


L'aprés-midi d'un faune, S. Mallarmé



Avui vaig sense rumb.

Pedalege, si més no,

cap al Sud.



Als mars del Sud,

un estenedor de vaixells

-ni veles ni vents-

sobre un cristall de fang.



El mar és ara un riu

al llit d'un recer de sal.

La geografia d'allau

ignora paraules i planys,



els hexagrames dels quals

esperen els sons ofegats.




Als mars del Sud,

les grues i plomes d'acer

canten de ponent

la imprecisa saudade

d'algun poeta enginyer.




Les dunes violades

floreixen pètals de neu ardent



i al mirall daurat de l'horitzó

es passegen les naus almiralls:

bucs fantasmes d'un deler.



Als mars del Sud,

són les cambres nupcials

del faune reial




i l'aigua dolça de la dama del llac,



l'embarcador venecià

dels amors amagats



i l'arbre vigilant

de la fugida en davant.




Als mars del Sud,

s'estén el groc maragda

dels diamants cereals




la llar del salze i els déus pagans



la raïmera d'ombres

i la parra de vi llicenciós,




la libèl·lula de bestiari oblidat




i la garsa que passeja el frac.



Als mars del Sud,

n'hi ha d'illes sense mar



i pa de granota enverinada,



aus de mal auguri



i l'espill de dir veritat.


Als mars del Sud,

el rumb es perd

entre camins perduts

d'un temps perdut.


divendres, 22 de juliol del 2011

Xifres i números


Imatge de la xarxa

Quatre setmanes té un mes. Dotze mesos fan un any. Quaranta-vuit setmanes i dos etapes per setmana fan noranta-sis sortides, més les extres, posem un centenar, de les quals gairebé la meitat faig Canteras i Oronet, mentre que l'altra meitat es reparteix a parts iguals entre Gàtova o Marines Vell i Marines Nou. En menor freqüència ens acostem fins Algar del Palància, Alcubles, Pic de l'àguila, etc. i de tant en tant, quan l'horari ve justet, doncs Cullera. Que quantes voltes he fet l'Oronet en esta vida?... Doncs no us ho diré perquè posaríeu en dubte el meu equilibri psicològic, i potser us donaria la raó. El que sí puc afirmar és que tindré un fons de pujades, no de pensions, prou important el dia que em jubile. Avorrit?... Bé, segons es mire. Podria dir-vos que mai de la vida la llum del sol és la mateixa i, per tant, les fulles, els arbres, les terres i els horitzons no es repeteixen. I us mentiria. O, pel contrari, com tants escriptors existencialistes -tot i que ho negarien- de l'última fornada, afirmar que els dies se semblem com les gotes marcides de la mar oceana. Que és i no és, però que està. I açò em porta a la memòria uns versets sobre l'essència del mar, signats per un tal T. per C. Ll. Jo diria que C. Ll. vol dir Constantí Llombart, de la resta: T. per, N. P. I., i que diu així:



Un vinater torrentí,
Déls que el ví solen aiguar,
"¡Jesus -digué- quant de ví!"
Y estaba mirant la mar.



I també us mentiria, és clar. La major part dels dies que isc a pedalar, no sé pas on acabaré fent el pipí de rigor, menjant-me el plàtan o devorant l'entrepà de pernil a la catalana si la companyia ho demana -rodolí i tot. Mentre prenc el cafè aiguat del matí, faig repàs mental dels recorreguts per veure qual d'ells em fa menys mandra, i la conclusió a la que habitualment arribe és: ja vorem, que diuen els cecs. Sempre pots acudir a l'atzar, el protocol del qual és: fas les primeres pedalades, poses el pilot automàtic, vas albirant l'horitzó ensumant la proximitat de carn fresca i et llances en persecució. Si la peça és de poca alçada i cau als deu minuts, doncs tornem-hi a començar; si es resisteix, au!, ja tens entreteniment, fins que no caiga no hi ha descans: ciclo ciclens lupus est. I així, o caces o et cacen. I si fas una xarradeta i mantens un bon ritme amb l'altre, el caçat o el caçador, doncs solucionat. Demà serà una altra etapa. Somnis?... Sí, és clar que en tinc de somnis. I el que diga que no, que llance la primera son. Heus ací que només agafar el carril bici a l'altura de Tarongers, una ciclista ucrainiana em caça. Parla el dolcíssim català de la plana de Sibèria. Hola, vas sol? Vine en mi, i ens fem companyia. Ixes tots els dies?... Sí. Sí. Sí, a partir d'ara Sí. Sí a tot. Si tu me dices ven… Com dius?... No res, Katiuska, coses meues… No em dic Katiuska, em diuen Martina i sóc txeca… Té igual, Katty… Amb la qual cosa, quatre setmanes passen com un sol dia. Dotze mesos fan un ratet. I els 365 dies de l'any et semblen una traïció, una retallada descomunal i injusta. I no em pregunteu pels itineraris perquè no serà per falta d'interès, però senzillament no m'assabentaré. Hui hem fet quatre voltes l'Oronet, Vicicle… Ah, sí?, si tu ho dius, Katiuska, lo dejo todo… I ara que ho pense, crec que amb les paraules em passa el mateix. Bona part del que escric no té ni cap ni peus. Comence i no sé on acabaré. Clar, va sobre rodes o sobre somnis, que pa'l cas…

Martina Jancikova

dimecres, 20 de juliol del 2011

Mira si es buena persona

Cartoixa de Portacoeli

Heu vist El gran silencio de Philip Gröning? Doncs jo, que n'he tingut la barra de fer-ho, i a més sóc un habitual de Portacoeli, per la dèria ciclista, ja m'ho estava ensumant. Aquest tio me la fotrà. El faran sant abans que a mi. I mira que n'estic lluitant per aconseguir-ho. Però, doctors té l'església. San Francishco -gràcies, Alfred, per la precisió fonètica- Camps, va a ser, d'ací no res, patró incontestable dels nudistes. Ja tenim, i en llatí, of course, la seua sentència: Si monachus non facit habitus, vivat nudis. Sobre aquesta veritat ineluctable construirà la regla dels cartoixans en pilota. Perquè al que ha arribat el nostre molt poc honorable -perdona'm, Paco, però amb els antecedents penals que et venen xafant els peus, l'honorabilitat és incompatible- és a la conclusió que els vestits, els trajes i tot allò que ens posem per ocultar les nostres vergonyes, és molt més vergonyós. La fashion és una temptació del maligne. Ni les sandàlies del pescador seran permeses en aquesta ordre. En pilota viva i picada: in globum vivum. I en arribar els rigors hivernals, doncs pa' d'això estan les caixes de disciplines. En harmoniosa companyia anirem conjugant el verb: Al principi fou el verb: "jo te pego, leche; tu me pegas, leche, el me pega, leche", com deia el Ruíz Mateos -altre poc honorable, que ha estafat dues voltes als mateixos, un crack- al costat del Boyer, l'honorabilitat del qual la deixem per a un altre dia. Bé, anem a la seua Hagiografia, que n'està preparant l'ínclit Trillo, un altre crack de més que dubtosa honorabilitat. Aquest sant baró, el Paco -diu l'altre Paco, el Trillo, o és Fede?, doctorat en Shakespeare per la Universitat del carrer Blasco Ibáñez, amb tesis dirigida pel Trínculo local- va tenir que pujar els graons de l'escala dei -altres li dirien trepar- a l'ombra èticament fosca del patricius carthaginiensis Campestria (en llatí vulgar mallorquí, Sa Plana; en llatí murcià, Zaplana. Comproveu la proximitat d'aquesta parentela a les seues arrels llatines) Tot i sofrir calladament els excessos eclesiàstics -donades les seus relacions obsessives amb el centurió Julius Ecclesiae- i mítics -"haremos un vergel en Benidorm"- d'Eduardum, Pacum, pels més pròxims, arribà a ser la manum dextra d'aquest centaure murcià. Gràcies als déus benefactors de Gènova, 13, primera planta, Campestria va ser manllevat, i al Campus se li varen obrir de sobte les Portacoeliis de la plaça de Manises, antigament de Sant Bartolomé, que segons Santiago de Voràgine: "se mantuvo ajeno al amor de las cosas en este mundo, vivió pendiente de los amores celestiales y toda su vida permaneció apoyado en la gracia y auxilio divino, no sosteniéndose en sus propios méritos sino sobre la ayuda de Dios" (Llegenda Àurea, passim). I ja que estem en valoracions globals, anem a les fonts de major autoritat: "pude haberlo obligado, por medio de mis fantasías, mi displicencia y mi tan escasa responsabilidad, a convertirse en el hombre que llegó a ser: primero en el pobre diablo orgulloso de un ascenso, después en el ladrón. También, claro, en el otro, en el difunto relativamente joven que todos miramos pero que sólo yo podía reconocer como hermano" (El Bigotes en Onetti, passim) Ja vegeu, tota una conxorxa de necis al voltant de l'única vegada que es va fer un traje a la mida, pobre, i desprès de pagar-lo religiosament -com tot el que ell fa- se n'oblidà el ticket. I al sastre, que deu ser íntim de Rubalcaba, li faltà temps per a cridar-lo i comentar-li els fets, i aquesta ment diabòlica, la de l'Alfredo, va ordir, maquinar, el pervers pla en contra del que estava cridat a ser l'autèntic successor de josemari -Escrivá o Aznar?, doncs, ara, no ho sé- a la Moncloa. I aquest home, al damunt se'ns sacrifica, i ho ha fet per l'Imperi espanyol i pel pròxim Imperator Hispaniae, Marianus, dixit brevis. Bé, del judici i del jurat ja s'encarregarà Trillo. Lo de tornar a la vida pública, ja no ho veig tan clar, Pacum. Perquè una volta proves la disciplina cartoixana, i a més a més en pilotes, no és gens fàcil deixar-ho, pel que diu Hermann Galibier, el meu contacte a Portacoeli. Rita, te gusta, he quedado bien?

dilluns, 18 de juliol del 2011

We are sorry

Desembocadura del Barranc de Carraixet

Ho sento. Jo també vull demanar perdó. Ho faré en nom de l'Avinguda. Ho reconec: el Rupert va nàixer als Camins del Grau… El perruquer?... No, collons. Que no llitges les notícies? El Murdoch, el Rupert Murdoch… No m'ho crec… Ah, no?, i jo he d'empassar-me que el teu pare va conèixer al Lec Walesa quan estava treballant a Alemanya?... És que va anar així… Va, comencem l'etapa, que ja de bon matí fa una calor que ofega i encara queda un bon tros fins a Bétera, barranc amunt.


Partim de l'Ermita dels Peixets, a la desembocadura del barranc de Carraixet

Lloc considerat miraculós pels veïns d'Almàssera

Mira, el Murdoch era el fill del quiosquer de l'Avinguda. Ell va nàixer al 31 i mon pare al 25. I, clar, sempre el portava al darrere. Una mosca cojonera. Com el seu pare era tot el dia venent periòdics, doncs el noi s'avorria i buscava qui li aguantés la xerrameca… Que era un xafarder?... Pitjor, un furó que si es mossegava la llengua s'enverinava. De fet, jo diria que llavors ja va començar la seua carrera. Que si la fornera ha dit que no sé què. Que si el del taller de bicis li posa les banyes a la seua dona, que li ho ha sentit dir al Marianet, el de la senyora Pilar. A mon pare li feia el cap com un bombo, i el Robert, a més,… Com el de Niro?… Doncs sí, com el de Niro. Robert, deia, sempre anava en calés… Tant guanyaven al quiosc?... No, feia xantatge amb tot el que sabia.


Mira, el primer somni del Murdoch, una alqueria a l'horta, i ves per on mai el va aconseguir… Però si està "forrat"… Sí, però mai no s'atrevirà a posar els peus a l'Avinguda… I això?



S'enfonsaria igual que si posés els peus en qualsevol d'aquests ullals


Fixa't: el quiosc era un punt d'informació impagable. A més, havia heretat de la seua mare l'habilitat per a dir sense parlar, i, tot n'hi ha que dir-ho, la lletjor, que el pare era un tio ben plantat. A saber com l'embolicà la mare? I per acabar-ho d'arreglar, tenia un talent natural per a parar les antenes… Com dius?... Sí, en qualsevol situació que li semblava profitosa és feia el tonto, el babau, com si fos fava: xica, que n'hi ha roba estesa… Què dius, no ho veus?, si sempre està en babia... Però captava alhora el que es deia en tres, i fins i tot quatre converses simultànies… Osti, quina longitud d'onda. Una mena d'escoltes il·legals avant la lettre?...


Tan il·legals i habituals com aquests graffitis


I tal i com anava fent-se gran, el que no captava amb les antenes, ho preguntava sense preguntar… Què vols dir?... Bé, al despatx de pa que havia enfront de casa meua, la senyora Conxa era un focus de documentació inabastable. I ell hi va aprendre les seues tècniques. Per exemple, tu entraves al forn amb la idea de comprar-te el berenar. Anaves mudat, perquè el teu objectiu era fer una passejada pel centre de València. De fet, els gragüeros a tal circumstància li diem "anar a València". Al que anàvem, mai millor dit. Entraves i al primer cop d'ull t'etzibava: hoy estrenan película. I tu per no deixar-la en l'equívoc, li contaves fil per randa tot el teu pla d'aquella tarda. I eixies, fotut a més no poder, del fotut despatx… I mai no li feren una cara nova a aquest paio?... Ho tenia molt ben lligat tot. Tots els secrets d'alcova eren del seu domini, i a un tipus així o li trenques el cap o intentes evitar-lo…


Sempre, l'arbre dels déus ens saluda i ens protegeix, perquè estem a la guaita de tots els seus enrenous


I fer les Amèriques què va ser, els horitzons de l'Avinguda li eren de poca alçada?... Segons el meu pare, de tot un poc. Però el que el va decidir fou un assumpte força tèrbol… Digues, digues… Bé, mai es va poder confirmar, perquè la cosa era prou fosca. I la gent, ja en aquella època li tenia molt de respecte. Fixa't que ningú gosava demanar-li pel cognom… Murdoch?... No, el seu veritable cognom era Murtons, cagallons de cabra o de conill. I ell, per evitar l'ofensa, o ben bé una descripció tan exacta, el va canviar per Murdocs, de mur i docs -que ve de l'anglès dock- com els Docs Comercials del port, els magatzems. Desprès, en Amèrica li va donar el toc ianqui, i aquí el tens: Murdoch…


Metacrilat, un toc ianqui sota els milacres de l'Ermita dels Peixets


I la tèrbola història?... Tot i que costa de creure-ho, el Rupert festejava amb una xica que era la seua veïna. Una pèl-roja guapíssima, que ell s'estimava com possiblement mai no va estimar ninguna rata de la seua casta. El cridàrem a files, i tot i que va remoure cel i terra perquè el donaren per inútil, no ho va aconseguir. S'adonà, a més, des del primer dia que els militars són mà executora, i que convé confraternitzar-hi, conèixer de primera mà el seu món. Bé, tot i els permisos indiscriminats que fou capaç de rebre, va estar prou de temps fora de casa. I un dia, tothom a l'Avinguda s'adonà que la xica pèl-roja anava carregà' de bombo, és a dir, estava prenyada. El daltabaix que va sofrir el Murtons -bé el Murdocs- a l'assabentar-se va ser tan profund que per primera i última vegada va haver de contar la seua intimitat, la seua veritat, a un amic. I comprovà que no hi tenia ningú. I se'n recordà del meu pare. Aquell que li aguantava la xerrameca mentre ell pagava el cinema, les pipes i el tabac.


L'amistat és sense dubtes un regal dels déus. El meu cunyat i jo tornem, fets miques, però contents, cap a casa

Pepico, no he estat jo. És l'única cosa que he respectat a la meua vida. Mai he estat en ella, ja m'entens… Doncs algú te l'ha fotut, Bob… A mon pare li permetia el diminutiu hollywoodenc. He estat donant-li voltes i voltes a l'assumpte i només hi ha un home que s'atreviria a furtar-me-la, només un tio és totalment impune als meus poders, i jo no he sabut llegir-ho. Jo, que tinc la suspicàcia per primer manament, he estat sord a tantes paraules de complicitat com s'han dit, i davant de mi mateix, ho comprens?… Escolta, nano, el que m'estàs dient és molt gros. A mi no m'emboliques, que prou de cavil·lacions tinc per a posar plat a taula tots els dies…


Al capdavall, l'essència d'un bon barranc és arrossegar-ho tot i crear nova vida


Només llicenciar-se, va desaparèixer per sempre mai. La noia va tindre una filla, la Rebeca, però la mare no va aguantar el difícil part. I el nadó va esfumar-se. Uns comentaven que si els avis l'havien donat en adopció, d'altres que si l'havia palmat de meningitis o de la pigota o que si tenia poliomielitis. Fins i tot arribà a dir-se que era a Anglaterra i que l'havia adoptada un conegut fabricant de sellons de bicicleta, el Brooks. Bestieses. Vés a saber, com que no estava ja el Bob per a aclarir-nos els fets…


La paella del diumenge la faré només de pollastre, que el duck i el conill em recorden al Murdoch


dissabte, 16 de juliol del 2011

Què era ella

La muchacha dejó con suavidad la bicicleta sobre los arbustos y volvió a mirarme mientras sus manos tocaban el talle con los pulgares hundidos bajo el cinturón de la falda. No sé si tenía cinturón; aquel verano todas las muchachas usaban cinturones anchos. Después miró alrededor. Estaba ahora de perfil, con las manos, tal vez demasiado juntas en la espalda, siempre sin senos, respirando aún con curiosa fatiga, la cara vuelta hacia el sitio de la tarde donde iba a caer el sol.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)


Al fons del carrer, i com si d'un decorat irritant es tractés, està el xalet suís del doctor Grey. D'alguna manera, és el lloc de la tarda on sempre hi acaba caient el sol. Recolzat al balcó dels geranis, intente recordar on he llegit aquesta escena que ara, reduïda a bucle ominós, es representa al marge de qualsevol necessitat dramàtica, al mateix lloc i a la mateixa hora de cadascuna de les vesprades de la Rue de l'Absinthe. La xica aplega amb la bicicleta niquelada i la deixa amb suavitat sobre la xeringuilla, les varetes baixes de la qual surten entre els filferros de la tanca del jardí. Desprès s'asseu al banc de pedra, recollint la faldilla cap el davant alhora que gira dolçament la cara fins a la bici i deixa anar aquest moviment per damunt l'enramada fixant els seus ulls clars i ofesos sobre la finestra mig tancada del despatx del metge. Porta una delicada camisa de moaré que recorda la feblesa dels seus cabells i la primesa dels llavis. Quasi al mateix temps que el seu esguard queda quiet en la finestra entreoberta, un jove, vestit amb l'elegància dels que ho són sense voler-ho, ix per la porta principal. En arribar a la altura d'ella, i mentre aparta el cancell amb l'esquerra, toca suaument, amb l'altra mà, la solapa d'un barret inexistent i abaixa lleument el cap. Ella retira la mirada i busca els meus ulls, on a partir d'ara descansarà la seua ofensa. Ell, s'allunya en direcció contraria al banc on la xica m'observa demanant-me comptes. El doctor Grey pica la pipa al marc de la finestra i bufa el tabac caigut per escampar-lo. El jove, sorprès pels petits cops, gira el cap. Fins demà, Dorian… Fins demà, doctor… El plugim més dolç i melangiós que pugueu imaginar els que coneixeu París, cau ingràvid, com un confeti líquid; i un besllum verdós manté el sol sobre l'aire i les voreres d'acer. La noia -no sabria dir-vos en què moment- ha pujat a la bici i pedaleja carrer avall amb la souplesse tràgica de les ballarines de ballet. Sin embargo, debo escribir sin embargo, la seua sang fa de rosada als geranis.


Vacié la pipa y estuve mirando la muerte del sol entre los árboles. Sabía ya, y tal vez demasiado, qué era ella. Pero no quería nombrarla.

(J. C. Onetti, La cara de la desgracia)

divendres, 15 de juliol del 2011

Convit estiuenc 2011

Foto de Francesc Mompó
(A iniciativa de Francesc Mompó)

On nO

T'ignora el vell riu.

Espill d'aigua profanada.

On no tens imatge.


dimarts, 12 de juliol del 2011

Una carrera que yo quería ganar

Enlace

En un lloc d'aquest blog, el nom del qual no vull recordar -que ja ho fan els links- no ha molt de temps vaig deixar caure una sentència, objectiva a més no poder -com les que habitualment faig amb el fetge, els pedals o el…- sobre El ciclista de l'escriptor i tanmateix ciclista, holandès i jugador d'escacs -bé, el típic pack dowlandí; què gran el Dowland, el John, oi?- Tim Krabbé. Un rampell em va dictar la presència soterrada, però en fosca connivència amb la geperudeta -la balena blanca, és clar- del Leviatan del Hobbes, que no l'he llegit, crec, perquè el recordaria, no?, segur; tal i com recorde el tràfec insubornable i infinit de cansalada de balena amunt avall al Moby Dick. Que tot s'ha de dir, Herman, i amb tots els respectes, al damunt del Pequod haurien hagut d'estar un parell de Baterblys que tallessin de soca arrel la cadena de producció d'oli de peix, que amb un parell de descripcions ja teníem prou de document històric i de metàfora. Mireu -i me n'estic anant del tema, ja ho sé- n'hi ha una edició del Moby Dick en editorial Juventud, amb traducció més que dubtosa, horrorosa, però de mides molt més digeribles que l'altra, per si no us ve de gust el greix marí. Potser hi trobe la del Hobbes reduïda a opuscle?... Bé, deixem-ho córrer. Al que anàvem? Ja a la solapa, el Krabbé -amb dues bes, com el Hobbes, di que sí, Tim- ho deixa clar: "Si mi libro tiene alguna fuerza, si tal vez dice algo profundo sobre la condición humana, debe ser porque ésa no era mi intención. (Com Baterbly, preferiria no fer-ho) Lo único que traté de hacer fue contar el desarrollo de esa carrera que se disputó en el Sur de Francia (Meyrueis, Lozère) el 26 de junio de 1977. Una carrera que yo quería ganar". El mateix que l'Ahad, que també li la volia fotre a la geperudeta als seus trasllats processionals pels mars oceans. I és que segons el Krabbé: "Uno tiene poca conciencia encima de una bicicleta. Cuanto mayor es el esfuerzo que hace, menos conciencia tiene. Cualquier pensamiento incipiente se te antoja una verdad absoluta, cada suceso inesperado es algo que siempre has sabido aunque lo hubieras olvidado temporalmente" (p. 40) No sé què dir-te, Tim. A mi, les millors idees i reflexions em venen al cap pujat a una bici. Sí, és cert, que no són competicions el que jo faig, perquè jo mai no he volgut guanyar ninguna cursa ciclista, ni no ciclista, però sí que he arribat als meus límits físics i no he perdut la consciència. De fet, en un dels pitjors moments que he passat al damunt d'una bici, una marxa de cicloturisme de vora 160 km amb el port d'Alcubles, Mont Major, Oronet pel nord i Canteras amb eixida i tornada en Massamagrell, vaig entendre la futilesa d'aquesta dèria dels pedals. La marxa va ser a primers de juny. La meua mare va morir el 19 de maig, i l'atenció que li vàrem donar la meua germana -sobretot ella- i jo, va afectar les meues sortides ciclistes i, molt més, el meu ànim. Estava enfonsat, físicament i psíquica. Tanmateix, vaig decidir fer-la. Em vaig dir, vés al teu ritme. De bon començament vaig trobar-me cansat. A l'últim tros, a Las Canteras, tot i fer-les en el sentit més suau, direcció Bétera, no podia en mi mateix. El cotxe, bé, el furgó de cua, el de la granera, anava xafant-me els peus, vaig posar la combinació de plat i pinyó més còmoda i la cadena es va eixir en la pitjor rampa. Vaig posar peu a terra. La cadena, encallada entre el quadre i el plat no volia tornar al seu lloc. El furgó accelerava, amb l'embragatge pisat a fons. Només el nerviosisme de la situació em donava forces. Al capdavall, vaig pujar a la bici. Doní unes pedalades ofegades en plors només la mare em va vindre al cap. I pensí en ella. I en el que jo estava fent, tan inútil, tan estúpid. Acabar la maleïda marxa era inqüestionable, insubornable com la cansalada de balena. Què sentit tenia tot plegat? Ningú. Ni esperit de superació, ni "Mi vida era una continua superación de récords" (p. 153) ni escacs com a metàfora, ni res. Que la vida al que més se sembla és al parxís. Quatre fitxes, quatre moments. Naixement, creixement, declinació i mort. I els daus fan la resta. Oi, que sí Stéphane? -el Mallarmé, no el Hessel. Per cert, vosaltres qui creieu que va guanyar la cursa, el capità o la geperuda? Perquè la foto finish mai m'ho va aclarir. "El que se alegra por su ganador lo está denigrando. Ser un buen perdedor es una evasión despreciable, un insulto al espíritu deportivo. A todos los buenos perdedores se les debería prohibir participar en cualquier deporte." (p. 149) És o no és un Hobbes de butxaca?


Ara vaig al darrere de l'Ubu cycliste d'Alfred Jarry. L'altre, el rei, apuntava, per una banda, maneres velocipedistes, doctor en Patafísica; i per l'altra, l'FMI, els mercats financers i la cosina de risc tot alhora. Si el trobe, ja veurem com queda la cosa.

dilluns, 11 de juliol del 2011

Morir d'èxit


Així va quedar el pobre d'Hoogerland, imatge de la xarxa

Potser acabe semblant-me a Mourinho, però el primer que em va vindre al cap ahir a la tarda mentre veia com dos ciclistes del Tour s'enlairaven, era Per què? Sí, sí. Per què? Per què fosca raó aquest cotxe 800 -a dia d'avui fet fora de la cursa, tot i que ell, el cotxe, no en té de culpa- vol avançar al grup davanter? Que als invitats que l'ocupen potser no els agradava el ciclisme? Llavors, per què hi eren? Ah, que a la fórmula 1, allà on toca, també hi són? I als casaments reials també? Que va tot al mateix pack? Que la qüestió és dir "jo hi era" i a més, "invitat per…"? Aquestes són les expectatives vitals dels VIPS, supose? I ho dic, perquè si aquest meravellós art del pedaleig no et deixa del tot indiferent, i tens l'enorme fortuna de seguir una de les etapes més interessants que hem vist fins ara del Tour 2011, al costat del grup que encapçala la cursa, què collons busques al davant si la resta de ciclistes son al darrere? Jo vull saber qui era al dintre del cotxe. Jo vull saber per què volien avançar al grup i deixar de gaudir dels ciclistes en una carretera tan estreta, de lleu baixada i a més de 60 km., sense poder deixar el metre i mig de separació preceptiva? Vull saber qui va donar l'ordre, si els invitats o va ser motu proprio del conductor. Vull saber què necessitat imperiosa els va fer prendre decisió tan perillosa i arriscada. Els que anem pels camins amb una bicicleta estem més que farts dels automobilistes que t'avancen sense deixar distància, a tota virolla i en l'únic objectiu de parar a la rotonda següent o al semàfor. I ja ni penses: has posat la meua vida en perill quan l'únic que volies era creuar pel meu davant i parar en la gasolinera, amb la qual maniobra has guanyat deu segons i jo podria haver tingut un greu accident. I ho assumeixes, si no penjaries la bici. Però que "La razón de la sinrazón que a mi razón se hace, de tal manera mi razón enflaquece, que con razón me quejo…" es corporifique a una cursa professional és d'obligada explicació. I si aquesta és humiliant per als sinrazón, doncs el que toca és apitrar amb la seua miserable condició i començar a pensar que aquests que van al damunt d'una bici són primer de tot persones, essers humans i no part secundària i eludible de l'espectacle d'avui... que demà tenim l'Open de… Mira, ara no me'n recorde. I que quede clar que els VIPS, si en fem de malifetes no és per mala fe o una confosa llista de valors, sinó per gaudir i fer gaudir als altres de les coses d'aquest món, com el Murdoch, el nostre sant patró.


diumenge, 10 de juliol del 2011

...o en bicicleta perseguir a Manuela


Quan ahir per la nit em vaig assabentar, no acabava de visualitzar la imatge del cantautor, del Facundo Cabral. Duc lligat el seu nom a l'Alberto Cortez, que cantà No soy de aquí… de manera impecable; i també al Jorge Cafrune, al que de fet vaig seguir molt més a prop, i amb el que algun dia -el més tard possible, si us plau- tinc que aclarir aquesta dèria de llançar a perdre els eixos d'una roda, siga de carreta o de bici. El que us deia, no acabava de retrobar el seu rostre, però quan l'he vist al youtube, si que n'he reconegut els seus cabells d'anells negres i la seua barba de déu grec benefactor. No entraré en analitzar la barbàrie que ha posat punt i final a la seua vida física, que no poètica o espiritual, segur. És barbàrie i punt. Tot i que alguns diuen que els sicaris anaven per l'empresari amic que conduïa el cotxe. Patrón, y si el cantorcito se sienta a su lado?... Pues me lo fríen igual al milonguero ese, y sirve de aviso, que vienen elecciones… Així, que m'estime molt més parlar un poc d'aquesta cançó meravellosa, que és un magnífic exemple de melodia honesta. Podem moralitzar les notes musicals? No ho sé. Però una melodia que ix com si u anés taral·lejant mentre passeges els peus pel cel i els ulls per terra, sense pretensions, sense ambicions, amb la senzillesa de contar el que és senzill: laralaralatantocomolasflores, i de sobte esdevé una melodia repleta d'encant, una cançó que no cansa, i que es penja dels llavis i la gola per a sempre mai... Heus ací com aquest home feia feliç als altres. Com el Víctor Jara, com el propi Cafrune. I ja sabeu perquè nomeno a aquests dos, i algú més que me n'oblide. I és que si algú persegueix a la seua xica en bicicleta, ja sabeu, té totes les meues simpaties. Però ara mateix el que pense és que tant de bo mai no haguérem baixat dels arbres; tant de bo, amb el magnífic equilibri que els identifica com el que són i som, micos, i que nosaltres hem perdut, poguérem, amorosament, perseguir i llevar-les els polls a totes les Manuelas del món, i deixàrem als altres micos i al pobre món en pau.

dissabte, 9 de juliol del 2011

Frivolitat

Torrijas o témpores, és tot tan confús

Podríem pensar que la frivolitat d'un ciclista pren cos a la preocupació que alguns tenen per l'equipament. Per la vanity banalitat de portar mallot i culot en reconeguda harmonia de marca o, si més no, de colors i disseny. Però aquesta voluntat estètica entra més bé dins la categoria iconoclasta de la fashion fair tonta i de caire eventina, és a dir com a exigència de guió amb gran event inclòs. Reconeguem-ho, efectes col·laterals de tanta misèria institucional. N'hi ha qui pensa, o fins i tot s'ho creu, que la frivolitat és ben bé la dèria de la depilació. Heu vist les cames imberbes, barbameques dels ciclistes professionals? Doncs en directe el daltabaix pot ser molt més inquietant. N'hi han que te les menjaries amb creïlles o patates, que pa'l cas tant s'hi val. Sempre faré memòria d'una ascensió a l'Oronet amb un magnífic ciclista, jove, que competia en aficionats. El xic, per deferència, no em va deixar tirat a les primeres rampes. I quan estàvem a punt de fer el cim avançàrem a un esforçat de la ruta que era a les acaballes de sí mateix. L'únic que aplegà a dir el susdit, en passar-lo per la seua esquerra, va ser "qué piernas", i no es referia a les meues. Deu ser que com no les depile. Per tant, he arribat a l'equivocada conclusió, però conclusió al cap i a la fi, que la frivolitat del ciclista consisteix en fer-se gairebé un centenar de quilometres només pensant en fer-li una ullada a les témpores d'una noia que fa de cambrera al poble més perdut dels ciclistes perduts. I ja sabreu perdonar-nos la fixació. Perquè no es tracta d'una torrija normal. Estem parlant d'una torradeta de Santa Teresa superior. D'una torrada superior al seu inferior, i fins i tot la part mitjana. És una carabassa grandiloqüent. Una témpora com déu mana. Un manament de déu. I si a Santa Àgueda li varen tallar els pits, a quina santa li tallaren les témpores? No serà a Santa Teresa, la de la hipoteca impagada: vivo sin vivir en mi. Oh, mon dieu, i perdoneu el gal·licisme. Però què pot fer un simple ciclista en trobar-s'hi una torradeta o torrija ben sucosa de llet i ous arrebossada. Doncs menjar-se-la, la torradeta, a continuació de l'esmorzar també sucós de pa, tomata, oli i pernil, amb un parell de rosses -cerveses, què hi us penseu? Ei, Vicicle, hui on fem l'entrepà?... Podríem fer l'Oronet pel nord i… Tu ets boig, en la calor que fa, millor tirem cap el torrijero… Ja la tenim, ma' que sou. I si no hi és? Com l'última volta que vàrem estar?... I la il·lusió que ens fa tot plegat?... Doncs això…