Carrer avall. Carrer Reina avall, s'obri una finestra desconeguda. Un mirador inadvertit que vulnera els ulls del homes i els sentiments. Grues, vaixells d'un temps perdut, molls d'acomiadaments com tatuatges prohibits. Maromes, cordes de peix trencat com els cors malalts de l'òxid d'un bes podrit. Ella és al costat del tàndem. Ell fa la fotografia de rigor. Un mar de pedra els separa. Però els vianants van a lo seu. Passen al costat de la vida i li donen l'esquena a la bellesa interposada. Carrer avall, els edificis volen retornar. Aquell que era una botiga d'efectes marins. O la de xarxes i cordes del mar. Els magatzems improvisats als baixos pels patrons. Les rebotigues plenes dels petits mercenaris de l'intercanvi. Homes de faixa negra i camisa fosca. Dones de monyos que amaguen les trenes mai no vistes de les deesses nues del desig. Rebotigues buides dels artesans. Tallers marcits a l'espera de la nit. Carrer avall. Carrer Reina avall, alguns portals benestants amb placa i descripció de l'homenot que hi va nàixer o morirà humilien els arbres magnànims que els ombregen. Carrer al bell mig de la vora. A una banda l'aigua, la vida, s'esmicola als dits. A l'altra, la sorra, la mort, arrebossa les mans humides.
Potser sóc massa nostàlgic. Potser. Potser al port d'Amsterdam no ha passat el mateix. O sí. Potser. Però passejar pel meu port amb l'esperança de trobar-ne aquella bellesa que ja no hi és o que amb prou feines pots gaudir intermitentment com el so de les cordes dels vaixells picant els pals dels velers o el xiuxiueig de l'aigua adormida o, fins i tot, l'agre crit de les gavines mesurant el seu saqueig, o el remor d'un vent que es resisteix a doblegar la seua cara és ja una quimera. Perquè abans hi havia l'arrepretat so de les maromes que només els penjats senten com a últim. O els dièsel dels vaixells de pesca que omplien bona part del costat del moll dominat per la llonja amb la seua música barrejada amb la pudor del peix podrit a les xarxes esteses. Sons i olors que no només els cecs comprenien com un itinerari ple de la realitat d'un espai d'una bellesa que no necessitava dels cels blaus i els horitzons llunyans, de les dàrsenes buides pels seus habitants indígenes: estibadors i mercaderies. D'un lloc, la bellesa del qual era consubstancial amb la suor, el patiment, els sentiments ofegats de brea i mariners pujant escales d'un hotel fosc amb la promesa d'un altre tatuatge al cor. A peu o en bici, encara hi busque aquell atzucac que Meaulnes em va prometre. Però els arbres no em deixen trobar-lo. Aquell o aquella que camina agitadament i parla en veu cridanera ves a saber amb qui, l'amaga. Els que a peu o en bici i sense auriculars ens obliguen a sentir la música, la ràdio, aquell capítol d'aquella sèrie dels seus mòbils, l'amaguen. Tots ben pagats d'embrutar el silenci sonor del meu port paternal. I no és exagerat dir que creus estar al menjador de casa, assegut a la teua butaca fent zapping. Com un ninot aclaparat per l'afluència de visitants un diumenge al matí prostituït. Com un pobre desgraciat ignorat per les joves americanes que no tenen cap cosa millor a fer que creure que la seua adolescència és alguna cosa més que les babes del diable.
