Estornells

Plou. Plou a València. Plou mal, com sempre. Plou amb deler de diluvi. Plou amb ambicions bíbliques. Però a cap lloc, ja pots buscar amb la inquietud dels estornells, trobaràs el vaixell mític d'en Noé. L'arca no hi és a la vida àgrafa. Però els estornells no ho saben. I pugen i baixen. Van a tort i a dret. A cegues. A l'atzar d'un vent fugisser dels trons, dels llamps. A la bona d'un Déu tirànic, venjatiu amb la malifeta de la seua creació. Però ells no ho saben. I no preguen, perquè ignoren què és un prec, però volen amb la modèstia d'una oració compartida, d'un rosari com petita nuvolada que busca l'aixopluc d'un ramatge, d'un brancam quiet solcant l'oceà gris d'un cel capgirat, d'un cel penedit del seu nom, d'un cel que ahir oferia el paradís i hui deixa anar l'estocada borda d'una pluja impenitent. Però ells no ho saben. I volen en cercle. I fan creus, pobres. I dubten qual serà la millor opció. Perquè al capdavall és l'atàvica oposició entre la recta i la corba. Què millor, amics? Però plou. Plou irreflexivament. Però ells no ho saben, i creuen poder encertar el camí amb els seus pensaments concomitants. Setembre acaba. Setembre els deixa amb els pitjors auguris que ells mateixos dibuixen a la grisor. Els deixa, amb la intempèrie dels condemnats, que som tots. Però ells no ho saben.