Qualque cosa

Les tres gràcies

Potser tots esperen qualque cosa. Fins i tot el nen que insisteix. Com a molt dos anys. Hi torna. L'avia intenta dissuadir-lo. Torna, però, perquè vol ficar-se al dintre de la font. Li atrau la frescor de l'aigua. El soroll. Ara passa un ciclista sense casc pel bell mig de la plaça, al darrere del qual pedala el seu fill amb casc. No tot està perdut. El nen de l'avia ja hi és al damunt del relleu que dibuixa el perímetre de la font. Almenys deixa'm xopar-me els peus, sembla demanar-li. L'avia està cansada. Les colònies barates, els gels de dutxa pre-passeig al vespre, les llets hidratants -la platja del matí no perdona- i fins i tot aquell perfum massa car per la pell anònima que el passeja es barregen amb el flaire de la calor omniscient. La varietat d'olors és de tal diversitat que la memòria no dóna l'abast, i decideix deixar la magdalena per a una altra ocasió. El sacseig, però, dels sentiments es queda com una latència vírica que de sobte desvetllarà l'herpes de la nostàlgia. Què dona més prima, pense. Rondina com si fos una aranya esquizoide. Per qui teixeixes aquesta tela irregular? Quin desamor esperes? Arriben les xiques. Netes, joves, grosses i primes. Enguany les cabelleres llargues ho peten tot. Un parell de xics hi són al banc del costat de la font. Es besen. Ells vesteixen d'anar per casa. Per què? Elles, al contrari, han tingut en compte tots els detalls. Les sabates: coturns o ballarines, tan s'hi val. Faldilles llargues o mini o pantalons a joc indiscutible amb la lleugera peça superior. Pentinat de cabells llisos i llargs. Només una recull els seus cabells, i la visió delicada compren que no tot està perdut. Sembla que la colla no és al complet. Esperen la resta fent-se selfis. Tots esperen qualque cosa. Com que el nen sembla estar a punt de guanyar-li la partida a l'avia, arriba l'avi, l'agafa sense massa contemplacions i l'encasta al cotxet: esclata als quatre vents -tot i que no bufa un pèl d'aire- el plor desconsolat del nen. Ningú no li fa molt de cas, ni els avis tampoc. Plora, plora, que a la nit somniaràs amb aigua i et pixaràs al llit. La dona prima torna sobre les seues passes. No, se'n penedeix, i continua. Pel sud-oest albira una xaranga. Perquè les noces i els aniversaris ja no ho són sense xaranga. I se m'acut que la forma més profunda de mirar la vida és la música, i no m'agrada el que veig. Pel costat nord-est arriben tres noies. Dues vesteixen igual. Una tercera contrasta. Les brunes duen uns vestits tubulars de xarol blau i plata, i la rossa un de groc amb volants. Les tres tenen gràcia, podríem dir. Em quede desconcertat. On poden anar d'aquesta guisa?... Dues xiques amb vestit de nit negre sense manegues creuen el pas zebra blanc. Cap al sud-est, d'ací no res, n'hi ha un concert de Luis Miguel. Les tres gràcies no hi desentonarien gens. De fet, igual són les seues vocalistes. El duo xarol blau i plata es fa selfis amb la font de teló. La rossa està capficada al seu mòbil. De sobte el buit. L'aranya deixa anar el fil.

10M

El seguici sembla que ens ha caigut del cel, com un mannà que ignora allò que vol nodrir. Són les nou i pocs minuts del matí. Sóc al mercat. Faig cua a la parada del peix i la faquiressa no està, tot i que se l'espera. No sé ben bé el perquè, però estic convençut que la dona faquir es lleva ben d'hora. Potser que la seua dieta freda és la responsable d'aquesta impressió meua. Per la megafonia ens aclareixen què és el que pretén el susdit seguici, però el so dels megàfons és tan dolent que ningú no s'assabenta de res. Sembla el començament de Les vacances de M. Hulot. El seguici ha entrat pel costat dret -o esquerre, segons l'observador escollit- nord del mercat, ha pujat pel passadís lateral en direcció oest i en arribar a l'extrem de l'edifici comença el seu itinerari zigzaguejant amb l'objectiu de no deixar cap carrer sense el seu trepig. Com si d'un joc de comecocos es tractés. És un seguici silent, mut, hieràtic i engolidor d'un no-res mercantil. Em ve al cap la processó d'El Cristo yacente de Sevilla. Un Crist jacent dins un taüt de cristall, com si fos al dintre d'un aparador, al pas del qual tothom calla -per no despertar-lo, imagine. Doncs aquest seguici també sembla adormit i envidrat dins d'un aparador: un grapat de princeses adormides per la maledicció de la bruixa de Març. Cap somriure, cap salutació, cap aplaudiment. Ziga-zaga va, ziga-zaga ve per l'èter pecuniari del dissabte. Llavors, de què va la cosa? S'han llevat com a poc a les sis del matí, potser com la faquiressa i tot. Desprès la seua neteja personal i el desdejuni, comença el seu pentinat impossible amb les rodetes que també llueix la noia rossa que va de vacances hulotianes, i els amaniments de rigor. Les huit, i el maquillatge reglamentari i la uniformada i enrevessada vestimenta completen la decoració. Dos quarts de nou, quedar amb el grup i passar control -sempre està la que fa tard i retarda la resta. Quart de nou, la comitiva dels cotxes s'enlaira: al cotxe 1, la Major, el president de la Junta, el… etc.; és només el preàmbul de l'activitat que inicia la pàgina dreta a les seues agendes, la del 10M. I ací les tenim, semblen un grapat de gerros ben alienats, perdó, alineats. Passa, pel meu corrent de consciència i amb absoluta simultaneïtat, un seguici paral·lel: un podi ciclista, una graella de F1 i un estand de qualsevol Fira comercial. Un florilegi de dones que s'exposa pels indrets atàvics d'un Mercat Persa a l'espera del Califa. A la pàgina del costat esquerre de l'agenda queda enganxat com a bonic record el llacet lila de l'activitat del dijous, la del 8M.

Salò

Havia deixat la bici ben enganxada, això era més que evident. Només el cadenat ja valia el mateix o més que la pròpia bicicleta. Quines coses tenen els ciclistes, va pensar. Que ho hagués fet aprofitant la canonada del gas que baixava o pujava -vés a saber- per la façana, li va disgustar. Què hi farem?. A l'alçada del segon pis, aquell lluminós, els plafons del qual hi havien perdut el blanc i la innocència al mateix temps, el va retornar a la realitat: SALON DE PELUQUERIA / PAQUITA / COSMETOLOGISTA / DIPLOMADA PISO 2 P 6 / ON PARLE FRANÇAIS. ¿Français? ¿Française?, va dubtar. De fet, va recordar un altre rètol -bé, cartellet de cartró- al marge d'un camí de la seua infantesa: On parle française, amb e final, i que ell va llegir francaise, bé, frankaise, així, amb ka, i que era al costat d'un basquet de taronges amb el seu corresponent cartronet: On vende. A més, si hagués dit cosmotologista, amb o i no e -com l'e que sobrava al française de la seua infància- la veritat, no hauria sabut què pensar. Bé, pugem. De segur que serà français, va concloure, perquè aquesta Paquita, al capdavall, és cosmetologista o cosmotologista, tant s'hi val, diplomada. A veure si esbrinem què és el que li ha passat al ciclista. El vernís de la porta sis del segon pis i el retolet que resumia el lluminós amb la perícia d'un nen de cinc anys: Salón Paquita, li van suggerir ungles brutes de dona amb l'esmalt malfet i amb la frustració d'una vida mig malbaratada a flor de pell. Per què les ungles pintades li significaven un indefectible senyal de vida ofegada i oli refregit, no ho sabria explicar, però els sentiments i els records o els records dels sentiments li ho deixaven ben clar. Bon dia, sóc l'inspector V., vinc per la denúncia del ciclista… Ah, sí, és clar, és clar… ¿És clar? Què és el que és clar, senyora?... Senyoreta… ¿Paquita, senyoreta Paquita?... No, Paquita és dins… Ah!. Però el que li era clar o fosc a la Reme -desprès li va ser presentada- no li ho va explicar ni la Reme ni ningú més. El passadís d'entrada va confirmar tot allò que la porta li havia dit amb crits tan ofegats com la vida. Era un passadís amb un parell de panòplies simulades que substituïen l'escut i les armes per fulles de cinta i roses de plàstic, i el llinatge aristocràtic per una versió encara més decadent, emmarcant una consola ben estreta amb la indefectible figureta de Lladró, en aquest cas d'una pentinadora adolescent i descalça que allisava els cabells d'una nena rossa també sense sabates sobre un fons de paper pintat d'un temps vergonyós. Va arribar a la conclusió que les xiques Lladró no tenien per a sabates, al igual que les noies Bond no tenen vergonya ni l'han coneguda. Paquita era al despatxet del fons a l'esquerra del passadís. Bon dia… Bon dia. Passe, passe, senyor inspector… L'inspector es va adonar que Paquita havia entrat al despatxet amb presses i només sentir que ell havia arribat. Per què? Molt fàcil, Watson -va somriure's- la finestra era oberta de par en par. I de l'habitació contigua li arribaven els sons d'un piano fora de lloc, fora de realitat. Aquella música posava en qüestió tot el que la porta i el passadís li havien dit. Era una negació somorta, però més potent que totes les portes i passadissos de la realitat. Què hi feia Chopin al Salón Paquita?... Bé, ahir al vespre van posar una denúncia per la desaparició d'un tal… Sí, el conec, sí… ¿Confirma que la bicicleta que és baix al portal pertany al tal… Sí, va vindre, sí… perquè fa més de quaranta-vuit hores que no s'ha sabut res del tal… Sí, aquí va ser el dilluns al matí, sí… i que directa o indirectament el tal… Sí, va dur-nos un encàrrec, sí… no ha intentat posar-se en contacte amb vostès?... Sí, no hem tornat a veure'l, sí. Aquella lletania del sí al començament i al final de cada resposta de la Paquita li va semblar a l'inspector molt pròpia del mes d'agost, perquè a  la canícula les mentides envelleixen a les planes del periòdic com les boletes d'un rosari ho fan als dormitoris enfosquits de l'estiu i el capvespre. Bé, una bona notícia és que el tal… Sí, va ser un vist i no vist, sí… no apareix a cap llistat dels hospitals, tant si parlem d'accidentats com dels que directament ingressen al dipòsit, ja m'entén… Sí, duia pressa, sí... La darrera vegada que el va veure, ¿diria que en deixar l'encàrrec va baixar al carrer amb la intenció d'agafar la bici?… Sí, va dir que duia pressa, que havia quedat en no sé qui al port, sí… Potser que li estranye el que ara li preguntaré, Paquita, però ¿vostè està segura que no va canviar d'idea i va tornar a pujar?... Sí, va dir que li esperava un vaixell i una ocupació, sí... De vegades donem per perdut al carrer el que tenim a casa nostra ¿Com li diria? D'alguna forma, tots acabem per traspaperar-nos a les fulles del calendari, però hi som, ¿sap què li vull dir?... Sí, quatre mesos, 120 crèdits, un per dia, un curset, va dir, sí… ¿De rosari?... Sí, això mateix, sí… La cosa em neguiteja, senyora Paquita… No, senyoreta. No, no s'espanti, senyor inspector, no… Vaja, va pensar l'inspector, un altre No ben significatiu, i més si ho diu una cosme/otologista diplomada… Què hi feia el Chopin al Salón Paquita?, va tornar a preguntar-se l'inspector en eixir pel portal, i mentre li donava una darrera ullada a la bici amb luxós cadenat del tal...

El senyor dels caquis

L'elegància de la mòmia. 

No sé si porta d'anells, però de mosques segur que li rondinen.

Els Bancs ho estan passant molt mal; ben fotut, mal, mal, mal. Pobrets... Dios te salve, María, llena eres… La Casa d'Alba que diu que no té de líquid; bé, calés, liquiditat. I ens ho corrobora la Carmen Lomana, dolguda perquè els seus pobres amics no en tenen ni per anar al Mercadona… de gracia. El señor es contigo… I per acabar el desgavell dels pobres rics, que la Tita posa els punts sobre les is fent-nos cinc cèntims sobre la dificultat de ser-ne ric, no d'arribar a ser ric, no, sinó la gran responsabilitat i dificultat que en té la cosa, la riquesa… Bendita tú seas entre todas las mujeres y… Bé, si el senyor dels cels és en ella, per què no li demanem consell?... Doncs això. I comence pel més antic, el de les mosques… bendito sea… Els rics també ploren, li dic com a presentació i improvisat resum de la situació… És que els diners no fan la felicitat… D'acord en que ser pobre és molt més fàcil com a contingència intrínseca exògena, tot i que no tant com a ascògena, però… Però què, esporangi unicel·lular dels ascomicets desprès de la meiosi?... No res, no res. Jo, que passava per ací, sap? Ja m'entén... el fruto de... El dels anells, d'entrada, sembla més assequible. Bon dia, que li deia al de les mosques que els rics… Però tu per qui m'has pres?… ¿Vostè no és el de l'anell únic?... Però tu per qui m'has pres?… Es repeteix, clar, com que és circular. Ací tampoc no traurem l'aigua clara… tu vientre... Vaig a pel dels caquis… Jesús… No, Juan… Com que Juan?... Que me llamo Juan, y de Jesús no quiero ni oír hablar… Que no creu en Déu?... Dios no existe… Com?... Al menos como variedad de caqui. Está el sharoni, el persimon, los astringentes como el hachiya y el eureka -nunca comprendí la razón del nombre, la verdad- y los no astringentes como el fuyu o el sharon antes citado… Però no em negarà que tots són Diospyros?... Pero eso es un genérico. Además, yo no soy Juan, yo soy su hermano… Com que germà?... Hermano del señor… ¿Religiós?... Déjeme decirle una cosa. Si alguien puede volver a salvar a este país, y no sólo a la Virgen María, del caos al que lo precipita la extrema izquierda, son los señores de caqui… Doncs, com deia en Tati, el caqui és una planta que cal cuidar amb mirament perquè no done els seus fruits… Entonces, qué haré yo sin mis caquis?... Sí que en té de raó na Tita -no pas confondre amb en Tati- quan parla de la greu responsabilitat i dificultat de ser ric. Senyor germà del senyor dels caquis, alguna cosa tindran arreplegadeta, no?... Qué me dice, usted no sabe lo que cuesta ser rico. Mire los Alba, la Lomana, la Tita… Ja que vostè en parla de mòmies, què em diu d'aquelles princeses caducades que pel que es veu no tenen altra aspiració que conèixer la seua pròpia mòmia en vida?… ¿La Preysler?... Vostè ho ha dit, i sembla que el seu home ho vol deixar per escrit: Crónica de una momia anunciada… Pues sí, ya ve, los ricos también lloramos. Tenemos la sensibilidad del caqui... Diospyros te salve, Isabel, vacía eres de…

Caquis sense data de caducitat

La sastreria

Sempre en B i que hablen, que hablen...

El primer que em va sorprendre van ser els prestatges buits. No és que la idea del tratge que jo duia al cap s'acoblés a les convencions del gènere, ho reconec, però pensar en elegir el seu teixit només pel mostrari, o, ben bé, per un catàleg virtual a la xarxa no em feia gens de gràcia. Quan li vaig explicar a Mr. Pendel el meu projecte no es va sorprendre. De fet, li va semblar prou normal: ja tocava que un client em parlés de vestits, cony… Com diu?... No res, coses meues. Llavors, si no ho entès malament, el que vostè vol és un tern clàssic: jaqueta, pantalons i armilla, però adaptat a l'esport de la bicicleta, una mena de tern ciclista. Sí que estarà elegant vostè pedalant… És que darrerament la fashion ciclista em posseeix… Potser que el model golf ens podrà ajudar… Si vostè ho diu. Vostè és el mestre, vostè mana… Què més voldria jo… Ja entenc, que és cassat?... Sí, i la meua dona me la va pegar amb l'Andy, però això també és una altra història… Caram, em sap greu, jo no volia… No es disculpe, home, qui ens ho hauria de dir, oi?... Qui ens ho hauria de dir, què?... Que la vida no és el que sembla ser, perquè la vida no és cap cosa fiable, o ben bé, és el que no és… Ja veig que li he molestat sense voler… No ho dic per la meua dona. Ho dic pel país… Com?... Que no veu les prestatgeries? Aquest país és A Ghost Country. Sastreries sense teixits. Empreses sense empresaris. Societats sense socis. Industries sense polígons… Això volia dir-li ¿On són els teixits? Perquè vull una tela que transpire, que damunt la bici se sua de valent, però que no es transparente. Ja m'entén, oi?… N'hi ha qui sua la samarreta a Barcelona i ací li tapem les vergonyes. I princeses pidolaires, les guardioles de les quals trenquem a la nostra rebotiga. I caps d'estat que perden l'estat del cap. No es preocupe, que de transparència poca, opacitat tota i a més a més podrà respirar ben tranquil… Llavors?... Llavors, què?... ¿I la tela?... ¿Què tela?... La del tratge… ¿El vol amb factura o a lo Camps?... Amb factura, of course. Però què té a veure la tela amb la factura?... Doncs tot, amic meu. Si és amb factura li regalem un barret, un panamà, perquè la llum i els taquígrafs no el molesten. Què em diu?... ¿I la tela?... La tela no és imprescindible… Però quina mena de sastre és vostè?... Sóc el que no sóc… I on són els que són?... A San Pancho

Desiguals

Diumenge d'incertesa. Cel ennuvolat. Plou i no plou. De pedalar, tindré que fer-ho ben a prop de casa. Vaig al port. Dàrsena amunt, dàrsena avall. Faig el recorregut vellutat de la memòria, un parell de fotos, i els pulmons somnien realitats. ¿N'hi ha major desencís? Vet aquí, però, que el meu benvolgut port, reconvertit primerament i obscè en la Marina Real Juan Carlos I, i, darrerament -quina casualitat- en la Marina Irreal de Juan Roig I -també un palet, per què no- té, avui, la intenció de celebrar el The Color Run by Desigual. M'és igual, pedalaré igualment. A huit hores del matí, de fet, va començar el xumba-xumba desigual. ¿És precís això, senyors municipals? Ribó, m'escoltes? La cosa sembla que consisteix en fer un recorregut a peu, xino-xano, Mariano (Mariano, és per la rima) de dàrsena a dàrsena i tire per que els en toca la pera als veïns (pera, també és per la rima) i ens en dóna més que igual, mentre a les metes volants ens empastifen de desiguals colors (llegiu desiguals colors amb accent anglès, of course) taronja, rosa, blau i verd als participants, col·laborant nosaltres mateixos en la pretesa desigual pintada. Qué chulo, Mari/Mariano. Paradoxalment, el resultat d'aquesta desigual chulada és una uniformitat aclaparadora. Semblen tots de la mateixa tribu. Tots i totes amb igual samarreta blanca de Desigual i una motxilla verda -la de la visita de Ratzinger (Benet ics, be baixa un palet) era groga i blanca- que desprès han tunejat, ambdues coses, més la cara, el pel, les cames, els braços, etc., amb encara una major igualtat decebedora. Quina cosa més… No sé com dir-ho, la veritat. Més, més… més. I en arribar a la disco-mòbil, Viva Valencia estentori del DJ posseït pel dimoni multicolor d'un xumba-xumba ancestral, globus també multicolors per tot arreu (taronja, rosa, blau i verd) que al crit de "zero" d'un compte cap enrere, tothom llança amb desigual alegria contra els núvols negres del matí incert, i que continue igual la festa desigual. Però el plugim insisteix. I jo, amb la memòria i l'oblit més asserenats, torne cap a casa. A la porta del pati, una mare i les dues filles passen camí de casa: Lo primero, ducharse, y ni se os ocurra sentaros. I per l'horitzó amagat rere l'edifici EDEM i el LANZADERA del rei Roig, comença la desigual tronada, convertint-se, al capdavall, en un aiguat com feia temps que no hi teníem igual a València. Plou a bots i barrals. Deu ser Déu i els seus dubtes marians: Moreneta o Geperudeta, that is the question.

La faldilla

D'ací

Ui, què fred que fa, eh, amor meu?... Tí… La mamà et posarà el jersei que tant t'agrada de color rosa i el guardapits de pana gruixudeta i ben calenteta, oi que sí?... Tí... Pa' que la meua xica no passe gens de fred de camí a l'escola. Què et sembla, reina meua? Muuua!… No fa joc… Què no fa joc? Si el rosa combina molt bé amb el blau cel, carinyo! Que estaràs la mar de guapa… ¿I la faldilla?... Com que faldilla? No, mira, avui toca escola, i has d'anar vestideta amb pantalonets de pana calenteta i el jersei rosa que tant t'agrada. Muuua!… No fa joc, ¿i la faldilla?… Però mai no vas amb faldilla a l'escola… Però avui fa fred… Sí, però en el guardapits i el jersei tindràs prou… ¿És mentida? ¿No fa fred?... No, sí, vull dir, és clar que fa fred, la mare no diu de mentides… Doncs posa'm la faldilla… Però és que la faldilla no fa falta, amor meu. Muuu… Al conte, la faldilla llarga de la princesa era pel fred i la neu… Com que llarga? Dóna'm el braç. Quin conte?... El d'anit. El de la princesa. La faldilla de princesa… Mira, saps què farem? En lloc del guardapits blau, la mare et posarà el pantalonet polar rosa. No diràs que no fa joc, oi? Tot un conjunt rosa. Què xulo, eh! Passa la cama. Ara el porte… I la faldilla… Mira, mitjonets rosa pa' la meua xica. Posa el peu. Molt bé. Ara els pantalonets polars. Ui!, què fred que fa, i què escalfadeta anirà la meua nena, eh? Muuua! Muuua! I ara el jersei rosa de l'avia. Fica el cap. Mare de déu, què guapa. No es pot anar més guapa. Muuuuuuua! Au!, dóna'm la mà, ara et pentinaré com més t'agrada, amb meleneta i serrellet… I faldilla… Que et pentine amb faldilla?... Tí, amb faldilla de princesa… Però la faldilla no es duu al cap. ¿Vols que la mamà et pose uns llacets rosa als cabells? Muuu... I faldilla… Però no tenim faldilla de princesa, que no ho saps?... Tí tinc! Tí tinc!… "¿Tí tinc, tí tinc?", això què és, el timbre de la bici?… No és la bici. Tinc faldilla de princesa!!… Però està guardada dalt de l'armari i farem tard a l'escola, em sents? Au, deixa estar ja la faldilleta. Vinga, la caçadoreta blava, i toquem el dos que ja és tard… I la faldilla de princesa!!… Altre dia et posaré la faldilla, val? Ara, anem amb presses, carinyo… Altre dia no farà fred… Sí, dona, i tant que farà fred. Tant o més que avui, princesa… ¿Sóc una princesa?... I tant, amor meu… ¿I la faldilla?…

Mata de jonc

Era una noia força elegant. Pura poesia visual. Havia nascut, però, en un dels pobles amb més deler ostentós del món. Aquells, sabeu, on tothom fa el possible per trencar la bonhomia estètica dels voltants a colps de rajola nouvinguda. Era una tendra tija de jonc al bell mig d'un camp de carabasses, la flor de les quals, però, doblegava els seus pètals de groc safrà davant els ulls egipcis d'aquesta colometa. I com tots els éssers tocats per la vertadera bellesa del que és subtil i profund alhora, la discreció i la contenció formaven part inexcusable de la seua essència existencial. La sensualitat del món descansava als seus dos llavis d'ambarina pruna melmelada, i les bessones galtes varen tindre l'encert de deixar-se conformar pels suaus pòmuls de la malenconia. Ah!, si tothom ho hagués pogut apreciar, potser no tindríem cap cosa que lamentar, és clar; potser no tindríem cap cosa que contar, és cert. Així és la vida, menyspreem els àngels per mirar de negar els somnis dels déus. A Charleville-Mézières mai no han sabut què fer amb el pobre Rimbaud, a banda de tirar-li terra al damunt, amb l'excusa del cementeri, i dedicar-li un parell d'horrorosos monuments. Des de ben petita sempre li van retreure la seua petitesa. Heus ací les coses del món, avergonyim el negre de ser negre i lloem la cabellera del lleó, com si qualsevol dels dos pogués evitar-ho: el ser negre o tindre de cabellera. El seu somriure mai no arribava a la riota. I la tristesa només deixava anar, de tant en tant, alguna llàgrima exquisida. Aquella moderació del seu cos era un precís reflex del seu esperit irreductible. L'elegància es manifestava en ella pel cúmul d'absències que era capaç d'assolir. Però els seus conciutadans no n'estaven per aquestes raons contradictòries que ans entenien com a evidents mancances personals, la seua consubstancial primesa, que com a senyals d'una naturalesa distinta que instintivament mirava d'equilibrar el pensament estabornit i adulterat d'aquella comunitat que l'envoltava. Inútil. Tot era tan inútil. Tal i com si al bell mig d'un aplec de mountain bikes de grosses rodes amb tacs de cautxú, potents frens de disc i amortidors hidràulics, deixàrem caure una prima bicicleta de pinyó fix amb un parell de sospirs per rodes, sense frens ni cap indici de suspensió, i esperant que, com a mínim, les primeres, amaguen la panxa per la foto. Sí, com és de traïdora... no, de perversa, la realitat. Primer va ser un sospir. Desprès, una vareta tendra d'absències. Al capdavall, una coloma. Va créixer. Va heretar el collar de la mare. Se'l va posar. Va mirar-se a l'espill, ignorant del que tal fet suposava per a les dones. ¿Quan trobaria la seua mata de jonc? No ho sabia. I potser mai no ho arribaria a saber. Mentre, però, en attendant ce jour, va fer-se aquell vestit groc amb els pètals safrà de les flors de la carabassa, aquell vestit que tant li agradava posar-se per gaudir el moviment de l'aire, i que ara oscil·lava, elegant, amb les ones del mar.

Salut!

Casc antiesternuts, Achus Stoper 3000

No feu cas del que diu la Merkel a peu de foto

AAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Redéu, quin tabardillo. Clar, fa calor, arribes amerat a tots els llocs, i més si vas amb Valenbisi. I fa humitat, molta humitat. I la gent és feble, heus ací, no practiquen bicicleta, es refreden amb molta facilitat, i t'encomanen el constipat tal i com el deute sobirà li toca pagar-lo als que mai no han provat una gota de conyac. Aquesta és la crua reaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!litat. Dissabte, ja em vaig trobar poc catòlic, però catòlic no de missa, sinó de gola i nas. Deu ser de tot el que olorem i ens empassem. Però diumenge no vaig perdonar la bici, faltaria més. Ergo… AAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!. I diumenge a la nit no vaig pegar l'ull dret, ni l'esquerre tampoc, amb la peneta al pit i el nas que començava el seu soliloqui particular. Dilluns, què puc dir-vos que no sapigueu? Doncs aiAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!xò. Bé, a la nit, al sopar, tractament de xoc. Ceba. Ceba amb sal i oli. El vinagre, opcional. I tomata, també. Imprescindible. La pena, que només tenia una, i ben xicoteta. I per què tomata? Perquè no parlem de qualsevol tipus de ceba, no. Deu ser ceba ben valenta, que deia mon pare. És a dir, que només de mirar-la ja et poses a plorar. I verda, ben verda. La fas a trossos grans per acurtar el sofriment, i la tomata, si tens poca, a trossets xicotets per mirar d'allargar-la. I pa, un bon tros de pa que sucaràs a l'oli, i que junt amb la tomata, pal·liarà la irresistible levitat d'una ceba com déu maAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!na. I ànims, que la cosa és senzilla, però gens còmoda de fer. Comences a engolir la ceba, que com està ben dura costa de mastegar, valor afegit al sofriment. Quasi a l'instant plores. Ets una cosa feta plor. Ploren els ulls, és clar. Plora al nas, of course. Plora la gola, ploren els bronquis. I fins i tot podria assegurar-vos que els oïts també deixen anar més d'una llagrimeta. Pa, tomata. La cremor sembla alleujar-se. Però no, revifaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Vinga, els mocadors. Que al capdavall ja no saps què és el que t'estàs menjant, i què cosa mocant. Deliri aquós. Exorcisme del moc, que surt del cos com ànima que porta el diable. Glopet d'aigua. Però sense abusar, que l'aigua li lleva força divina, espiritual, a la ceba purificadora. Catarsis ceballuda. Ni al·lopàtica ni homeopàtica, ceballuda. Aplana i engoleix. Engoleix i moca't. És a dir: ceba cap endins i no penses, no penses o sucumbiràs. Prova superada. Quin descans! Potser el constipat no ha millorat espectacularment, és massa prompte, però només l'alliberament que significa deixar de mastegar aquesta tortura inquisitorial i ceballar, ja paga la pena, i la sensació de navegar per una mar d'endorfines està assegurada. I ara, el toc final: un xupito de ginebra. A ser possible amb gel. Actua com a antibiòtic de contacte. Allà per on passa netejaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! Proveu a fer-ne unes gàrgares ginebrines. I si algun inconscient m'he està llegint, pot expulsar la ginebra pel nas. A mi que no em demane responsabilitats. Bé, benvolguts amics, ja veurem, que diuen els cecs. Ai, si tots pedalàrem encara que fos un poquet, eradicaríem tants cossos patògens, la cospedAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!al, el raAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!joy, la maAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!to, la báAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!ñez, el gaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!llardón, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!wert, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!ontoro, etcèterAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!a. Fins ací, el que vaig escriure ahir a la nit. Com podeu observar, el tractament cebaginebrí -xoc de ceba i ginebra- ha donat els seus resultats. Estic molt millorAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss!at. Bon diaAAAAAaaaaaaaaatxxxxíiiiiiiiiiiiisssssss! A tots i totes.

Berdin-berdina

Com que no sé com dir-li-ho a la meua dona, ho descarregue ací i veurem què passa. I us ho diré igual igualet (berdin-berdina, en basc) que va passar. Agafeu-vos que venen corbes. Ahir dijous, una col·lega se'm va insinuar, li vaig tocar el cul, va llevar-se les bragues i me les va ensenyar (sic). Berdin-berdina. És a dir, true story, en la llengua de l'Imperi. La cosa va anar, més o menys, així. Dijous de vesprada arribe al meu treball. Torna a fer calor a València. A més, la fotuda Valenbisi que em va tocar a la Bici-loto no només va frenada a les dues rodes, sinó que fa soroll de somier al bell mig d'una bona faena que em fa avergonyir allà on passe pedalejant. Déu, quin desassossec. El que us deia: arribe al curro. Em rep una companya de feina, la col·lega, especialista a l'ombra en llançar les cartes del tarot, llegir les mans, els pòsits del cafè, i d'altres subtileses d'aquest tipus, donant voltes sobre el seu eix vertical -mireu com sóc d'objectiu i científic- com si fos una nineta de caixa de música, i que entra a matar sense contemplacions: Qué!, qué te parece? No estoy estupenda?... (Els punt suspensius sóc jo). Continua ballant, o el que siga que n'està fent. Duu un jersei cenyit, una minifaldilla negra amb petits volants i un medalló que sembla tret del tresor de Vercingetòrix, de tres dits d'ample i que li arriba per sota el melic. Què faig? ¿Toque el dos? ¿Potser és una insinuació més boja que folia alguna coneguda? ¿Està rient-se de mi? ¿N'hi ha de càmera oculta?... (Continue sent el dels punts). Davant el meu espasme facial, gairebé sardònic, la susdita no s'ho pensa dues vegades: Va, que hay confianza, toca, toca, em diu. I agafant-me la mà dreta se la posa al cul, més exactament a la natja dreta. A mi, ni se m'acut menejar els dits, no vaja a pensar que li vull tocar el cul. Però és que li estic tocant el cul, heus ací la cosa. Fins i tot tire de la meua mà, que és sota la seua mà, cap a mi, però ella insisteix en oprimir amb els meus dits aquella part on la seua esquena perd el seu honorable nom. Bé, ja sabeu. Qué me dices? De primera, no?... (Els punt suspensius, continue sent jo). I decidida com sembla a fer-se en mi -mai no n'havia despertat passions tan incontrolables, la veritat, i a la meua edat!!- s'amaga a un raconet del passadís de recepció i al meu davant es lleva les bragues i me les ensenya. Oh, quin desencís!! El cul no era cul. La passió no era incontrolable. El postís de natges al darrere de les bragues era la raó suprema de l'espectacle. Puro teatro. Com sempre. I com sempre, l'art només era una il·lusió. Oh!! Ah!! Què fer?. Ara, què pensaré del cul de les meues benvolgudes ciclistes? Perquè el que pots trobar-te sota el culot -mai millor dit- igual no n'és ni de bon tros berdin-berdina al que el presumpte volum promet. Oh, desencís!! Oh, quimera!!

De grandàries

Ahir, el meu company habitual de ruta no va parar de repetir tota l'estona el mateix. I, a més, amb una contentor que no l'és gens habitual: ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. I tenia raó. I mira que en té per estar cavil·lós, perquè com a pare d'un nen discapacitat, als professors del qual la Generalitat Valenciana no els paga des de fa mesos, doncs s'ha posat en vaga de pare o com a pare, si és que això és possible, i el portaveu del PP al Congrés, un tal Alfonso Alonso (redundant, oi?) ha dit que això, la vaga, no el fer de pares, només ho feien els de Batasuna i no els pares, i clar, ell anava ahir amb txapela i passamuntanyes pedalant -el meu amic, no el redundant- en lloc de casc ciclista i braga de coll. Terrorista, que eres un terrorista, li hagués dit el meu quiosquer particular, que n'és més fatxa que la senyora Rosa -sí, home, sí, la del Cantó- que diu que els que han votat a Bildu no fan que els interfectes o infrascrits -m'encanten aquestes parauletes- siguen demòcrates, perquè també varen votar molts als nazis; però que té el quiosc al girar el cantó -no el de la Rosa- el fatxa quiosquer, no la Rosa fatxa ni el Hitler, que jo sàpiga. Déu, quin embolic. Trenta anys vivint del cuento de l'escó, què gran demòcrata, la Rosa, no el quiosquer, que ell sí que els ven, de contes vull dir, i no d'escons, com fa la Rosa. A mi, el nou uniforme ciclista del meu amic em preocupa. Enguany he començat a barallar-me amb el Bakarka 2, és a dir, el segon curs d'èuscar, i digueu-me malpensat, però crec que ens tenen ben vigilats; fitxats i tot, em sembla. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin doparme. Que sí, que tens raó, home, baietz. Perdoneu, és el Bakarka. Vàrem anar a parar a Petrés. Raó principal: que amb txapela i passamuntanyes no li venia de gust al meu amic -bé, mai no li ve bé, tot siga dit- fer l'Oronet. Em fa mandra, vergonya, va dir. Sinvergüensa, li hagués dit el Blasco imputat. Mentre menjàvem un parell d'entrepans de pernil amb tomata -a la catalana, vàrem demanar; damunt fent amics- (almenys va deixar-se la txapela i el passamuntanyes a la bici) al bar de la plaça, a l'omnipresent tele que ningú no veu i menys escolta, el 9/24h feia un repàs ràpid i assenyat, com sempre, de la realitat nostrada. Sembla ser que al País Basc ha guanyat les darreres eleccions un tal Urkullu, que no han dubtat en presentar, a la llegenda de baix les imatges, segons vaig poder llegir, com a candidat del PP (sic) Bé, un Lapsus calami ho té qualsevol, i si no que m'ho diguen a mi. Però el notición estava per vindre. Una xica -periodista, of course- a peu de camp, d'un camp de taronges de Godella -unitat mòbil i tot, poca broma- ens en la donava: la pluja del cap de setmana augmenta la grandària de les taronges (sic, sic, sic, però que sic) Què qu'és? No és que haja estat plovent tot l'estiu i el que portem de tardor, no, és que en només un dissabte -fortet, s'entén- aquesta pluja (àcida?) va rebentar el calibre del fruit que defineix una de les essències valencianes: l'espremunció, és a dir, arruïnar, dessucar fins a la consumpció casa nostra per quatre noves glòries de saldo. Al que anàvem. Així, amb els ulls oberts gràcies al 9/24h, ens adonàrem de la descomunal grandària de les taronges post-pluja de dissabte, que véiem pels camps del Camp (redundant, oi?) de Morvedre de camí cap a casa. Com a carabasses!!, paraula de Vicicle, brutal, no exagere. S'ha acabat això de: ei, nano, posa'm quatre o cinc tarongetes. Ah!, no. Posa'm un quart de taronja. I segons el tall, ei!, no fotem, que potser algunes semblen una peça de pernil dolç. Escolta, fes-les finetes, les llenques, que són d'entrepà. ¿De taronja? Home, tu diràs, tal i com està la cosa, doncs tornem a la infància. Ja ho deia el poeta: pan y cebolla, hielo negro y escarcha. Mira, el sopar de Nadal ja el tenim decidit: consomé de taronja, uns rogets de taronja torrats i una taronja tito de Godella al forn. I les nadales les acompanyarem girant els pedals de la bici a l'inrevés com a matraca i donant-li colps al selló que farà de pandereta. I amb una contentor que ni te cuento el de la Rosa. Ande, ande, ande, la rosamorena; ande, ande, ande, la grandària buena. Tot de bona mida, de grandària, molt valencià, molt de la terreta. Ya puedo decir que he ganado los mismos Tours que Armstrong, y sin naranjas. Sí, home, sí. Què pesat! Però fes-me el favor: si plou, lleva't la txapela, per l'amor de déu.

Txapelek post-zirimiri

L'equilibri

L'equilibri és una realitat -deixem-nos d'abstraccions- més que essencial, vital, dins el món de la bicicleta. Si no el mantens, doncs ja t'ho faràs, amic meu, tu mateix. I ho dic per experiència pròpia. Així, només el pots defugir si: a) Ets al damunt d'un tricicle -magnífica opció pels que se'n foten de les convencions més convencionals, mireu, si no, el famós grup teatral. b) Li poses un parell de rodetes laterals al darrere de la bici, com quan érem xiquets. O c) Ets al damunt d'una bici estàtica, la qual cosa és com l'esperanto, una llengua d'aspiracions universals que mai no n'ha sortit del dormitori on va ser engendrada amb preservatiu inclòs. Bicicleta estàtica, que no és sinó la raó de la desraó que a la meua raó es fa, o dit d'una altra forma: ¿cal traduir el Quixot al català? No? Doncs què deuríem fer amb els Cuadernos grises o els Tirantes los blancos d'aquest món? Bé, parlàvem d'equilibris, no de la seua antinòmia. Però heus ací, que l'equilibri d'un ciclista no és al bell mig de la balança cega de la justícia ni de la física quàntica ni de l'altra, física, vull dir. Com que aquest blog/c és sempre en horari infantil, ho diré amb l'asèpsia pròpia dels científics que, emparant-se en la deessa objectivitat, mai no es mullen el que és sota l'esquena: és vox populi que ni les dones ni els homes tenim les dues parts de la nostra anatomia exactament iguals. I no entraré en detalls glandulars -que ens podrien portar a descriure curiosos fenòmens com els ous octavats o la parcialitat meridiana de l'ingeni femení- per la susdita qüestió horària. Si guanya la part dreta o l'esquerra és una decisió que la pròpia naturalesa va prendre per nosaltres, i seria, no cal dir, molt dolorós de contravenir. Diguem-ne, en tot cas, que el meridià que secciona el nostre cos no aconsegueix fer-lo pel seu bell mig. Llavors, ¿d'on prové l'equilibri d'un ciclista? Bé, estudis físics al marge, que sempre acaben necessitant el moviment com a condició sine qua non, he de dir que el ciclista és un ésser àuric. Sí, amics meus, la proporció que determina el nostre ser al món, el dels ciclistes, el nostre equilibri, és la famosa proporció o secció àuria, és a dir, una desproporció, un desequilibri de dues parts o segments que s'avenen gràcies a una relació que ha estructurat alguna de les coses més belles d'aquest món. I u, en la seua ignorància, no pot deixar de preguntar-se com és que no apliquem aquesta meravellosa fórmula, que tantes i tan exquisides solucions ha donat a tan diversos quefers, a incògnites com si cal o es possible traduir l'ingeni, canviar el color gris de les vides hipotecades dels esclaus, acabar amb els que confonen els seus desitjos personals amb necessitats universals o els que de tant odiar la maldat del seu cos no pensen sinó en exterminar els altres. Potser, de fer-ho, trobaríem alguna solució que no passés per decisions salomòniques, de bell mig, traumàtiques, d'aquelles que com deia el Don Lope de Tristana parlant de la medecina: "¿qué ciencia es esta que sólo cura cortando?", moren matant. Mentre, potser aprendrem alguna cosa d'aquest Clair de Lune de Claude Debussy, un magnífic exemple de secció àuria on menys t'ho esperes. Solució francesa cent per cent.

Semblava de fet o semblava, de fet

La cosa semblava de poca importància. Bé, almenys, tothom ho hagués dit a priori. Fins i tot feia goig pensar-hi. ¿No era un grup més que estable? ¿No quedaven diumenge rere diumenge? ¿No podien anomenar-se'n amb tot el dret una penya de fet? Com les parelles de fet, però en amor ciclista. Si no tenien local social, doncs tenien cantonada quedadora; si el beneplàcit de la Federació brillava per la seua absència, a qui podia importar-li la paperassa; i si no pagaven quotes, doncs millor que millor: res no condicionava el seu compromís i comportament com a penyaires. El fet que alguns ja pertanyien contractualment a d'altres penyes oficials de ruta dissabtera no els hi llevava la son. ¿Adúlters? Bé, si els hi voleu dir així. ¿Aaa quieeeen leee immporta?... I si, llavors, eren una penya, per què no fer-se l'equipament oportú. D'estiu i d'hivern, no cal dir. Primer, haurien de trobar-li el nom a la penya. ¿Els diumengers?... No. Potser, domingueros -o fins i tot, dominguers, hauria quallat- però diumengers… què voleu, semblava el Pompeu Fabra. No, no semblava tan fàcil trobar-lo. Ja està, va dir el pijo -sí, a totes les penyes n'hi ha de pijos- Sense penya, com el Buenafuente, Sense Títol, què us sembla? Bé, els hi semblava bé, i acceptaren. Al capdavall va ser: Penya sense penya. Com País sense país, ja estaven acostumats.  Nom que, a més, assolia una vessant palindròmica totalment subliminal però ben encertada per autèntica: totes les etapes de les penyes conclouen al mateix lloc on l'han començada. La cosa anava forta. El pijo va encarregar-se del disseny de mallot i culot, amb anagrama penyaire inclòs, que va rebre les crítiques més elogioses o vidriòliques segons bufés el vent amical. Arribats a un consens gens fàcil, acataren l'estampació de lunars taronges en lloc dels punts rojos del mallot grimpeur del Tour, per una mera qüestió de cítrica passional. El pijo, però, tornà a parlar. Ei, deuríem portar tots la mateixa marca de casc i, a ser possible, el mateix model i color. Taronga, a ser possible. Ja la tenim, van protestar els pobres. Bé, diguem-ho fi: els de menys poder adquisitiu. Però és cert que va donar-se una profitosa coincidència: gairebé la totalitat dels sense penya el tenien que canviar de vells, bruts i gastats que eren els acoblaments interiors dels maleïts cascs. Triaren un model de gama mitjana, i quedaren en que tots farien l'esforç econòmic. A més, trobaren un que tenia unes ratlles ataronjades que feien joc amb la resta del cabàs de tarongetes que tots en portaven a l'esquena. Tots pegaren cabotà. En el que no cediren els pobres, els del poder adquisitiu a la baixa, va ser en unificar també el calçat. Ni pensar-ho. I com està la cosa. Un parell de sabatilles costen un ronyó de la cara. ¿Serà un ull?, precisà el pijo. Això, un ull de l'esquena. Bé, com vulgueu, tot i que no serà el mateix. Tindreu que convenir, però, la imperiosa necessitat d'unificar… I tots es posaren a tremolar… D'unificar, deia, el color de les cintes dels manillars. Com fan els professionals. Taronja. I no us podeu queixar del gasto, oi? -va afegir... Semblarem el butanito, va dir u. No, pitjor, el naranjito -afegí altre. Doncs, blanca, com fan els equips... Massa bruta. No anem a canviar-la dia sí i l'altre també… ¿Llavors?... Bé, la cosa semblava de poca importància. Almenys, és el que hauria dit tothom a priori. Però mai més se'ls va veure a la cantonada quedadora. Quina cosa! És el que tenen les penyes, de fet.

El ball de l'eriçó

Ah, pobres, són tan rematadament desmanyotats. A qui se li acut? Que no es prenen la molèstia de confirmar al mirall el seu aspecte toix, estúpid? Em sap tan de greu trobar-los esclafats al marge dels camins. Aquelles boletes grosses que s'unflen parant les seues punxes com avís de l'infortuni d'una carícia, convertits, si més no, en estoretes d'anar per casa: que algú li ha donat per donar-li, una passada i altra, donar per donar-li, així; li ha donat per donar-li, dèiem, repetint la passada -com cal, com toca, com ha de ser, i van tres- de cera, i tots arrimem el muscle -bé, els peus- per tal que lluïsca i llua com mai no ho farà el de la veïna, no cal dir. I serà gràcies a ells. O potser, per a esquenes salvatges, farà de manyopla exfoliant en la darrera dèria de tothom de llevar-se del damunt els pecats acumulats pels desitjos mai no dits de tan malparits. Pesats i foscos, què és el que busquen a la fosca nit de la carretera? Emboscats als matins rere els matolls de fenoll i els caragols secs de sol. Mimètics al deler del vol somniat dels ciclistes que passen al seu costat sense dir-les adéu, hola o què tal. Ignorats de la vida, i commiserats en la mort. Enceten, quan l'horabaixa s'esmicola sota les pues dels estels, el seu particular viatge a la nit. I proven de pujar a una bici. De no trontollar a les primeres pedalades. De mantenir no només l'equilibri, sinó de fer-ho amb un cert estil, amb la impertorbable delicadesa que el so de l'aigua lliscant camí avall ha après del routier, i viceversa. Però el costum no els hi deixa. Els hi costa déu i ajuda de tan maldestres que semblen ser. Feixucs d'ànima, curts de paraula, no n'és fàcil deixar-hi anar el caire obtús del seu ball. Al capdavall, però, algú d'ells ho aconsegueix. S'alcen per damunt del seu propi somni, més enllà del que altres no gosarien imaginar. És vulgar la cua fatxenda del tito, del paó. Avorrida la pluja d'estels. Obvia la freqüència de les margalides. I aquesta nova elegància mai vista, no pot acabar sinó trepitjada per l'enveja del que mai no podrà ser sinó una llauna incapaç de mantenir l'equilibri amb menys de tres rodes. L'enveja enverina l'elegància de l'eriçó.

La cadena

Darrerament li havien fet creure tantes i tantes coses. Més prima que mai. Lleugera com una ploma de colibrí. Platejades les galtes i els ulls negres com la nit i l'univers. O si no, daurada, vermella, turquesa, groga, verda o amb reflexos aiguamarines. Què lluny quedava d'aquells parents toscos, de cossos fornits plens de cicatrius i amb la pell polida i dura del treball a cop de múscul i muscle. Baules anònimes que mai no hagueren imaginat que també elles podien arribar a tindre un look personalitzat, una identitat diferenciada, una foto que no semblés la del seu cosí o germà, la de la seua mare, l'avia o el pare. I els enginyers els hi van fer bisellats a mida, talls diamantins amb la fresa màgica d'un làser o l'encuny del "tu vals molt", que acoblaven amb els requeriments més exclusius dels plats i el pinyó. I gairebé no notaven l'esforç que, malgrat la fashion, continuaven fent encadenats a la cadena que era la seua única forma de vida. I l'oli corria a dojo. Vinga lubricant. Qui paga?... No ho sé. Tu mateix. Però no cavil·les, home, que ja en parlarem... Sí, ja ho comprenc, però a mi només em toca el de sempre, ni una gota més… Pensa, però, que vivim un moment mai vist, on la dignitat de la baula és inqüestionable. Aquesta cadena pren consciència, a la fi, del que veritablement importa, ella mateixa… Segur?... Vols oli?, tin, ja parlarem, tranquil, xato, que el més sagrat ets tu mateix i els teus… Sí, això dels meus ja me n'adone. Que els deutes els arribaran a ells, no?... Però quan els hi arriben, això serà peccata minuta, ja t'ho dic jo, que entenc… I tot rullava amb la fluïdesa de les mentides oportunes i el seu oli. Qui feia memòria d'aquells pares neguitosos davant una càmera fotogràfica. No ens furtarà alguna cosa? -desconfiaven. I posaven cara de a l'aguait, ulls durs i mans crispades. Com demà la meua filla trobe a faltar alguna cosa, vindré per tu, negatiu de merda, que fas del negre blanc i del blanc un dubte. I ho varen encertar. De la nit al dia fins la calç viva va lliscar pel forat negre del fregador de la cobdícia. I tancaren l'aixeta de l'oli. I retallaren el que era vital per a la meua cadena. Fins i tot aquelles dues ruixades extres, més que necessàries per l'equilibri i fiabilitat del conjunt, trontollaven dia sí i dia també, a la corda fluixa de l'úlcera capritxosa dels amos del món. I llavors s'adonaren. Mai no serien alguna cosa distinta d'allò que el seu bressol els hi va tatuar al front. Però a diferència dels pares, la manca d'oli agreujà dolorosament els senyals sobre la seua fina pell. Com es feia de desitjar la durícia que alleugés les nafres infectades, la resignació del que sap que el seu destí és passar de llarg pel món! I arribà el dia que, llepant-se les ferides habituals al llom, la seua dona, capbussada a l'àlbum de fotos on buscava nit rere nit el retrobament del temps perdut, li va dir, com qui no vol la cosa, cada dia que passa et sembles més al teu pare. I de sobte va comprendre la coneguda, i li semblava que fins ara aliena expressió de cadena perpètua.

La primera i l'última

Tant m'ha insistit pregant-me, demanant-m'ho a qualsevol preu, humiliant-se, i fins i tot barallant-nos, que no n'he pogut continuar negant-me. Al capdavall, s'ha eixit amb la seua, com gairebé sempre. I mira que li ho he dit, faràs el ridícul, que aquestes coses no són pròpies de vosaltres, que potser ni els nens deurien fer-ho, però que mira pa' que vas a discutir, si són xiquets i els fa tanta il·lusió. I clar, ahí, m'he equivocat, que s'ha agafat a la primera de canvi, com una paparra a la poltrona de Cap de Servei. Que d'il·lusions -m'ha dit- jo també en tinc, què et penses. Que si em creia que no li era important. Que anava molt i molt errat amb ella. Que què poc la coneixia. Que si m'havia molestat alguna vegada, si més no, en preguntar-li pels seus somnis. O si és que fer sempre el que a mi em vingués de gust, i anar per on jo digués, ja li tenia que estar bé, i curullar totes les seues expectatives vitals. Jo li he dit que no es posés així, que no era per tant, que l'últim que qualsevol persona, amb un poc de trellat, pensaria és en aquesta dèria que li havia agafat ara. Mai no m'hagués pensat de tu que podries arribar a ser tan egoista, i donar per fet que ja ho sabies tot de mi -ha sentenciat. Així, amb més paciència que un esclau, he anat fent les diferents gestions i llistes. Ho farem a casa, no cal dir-ho. He mirat de preparar-ho tot amb tranquil·litat, a poc a poc, que l'economia familiar pot trontollar, amb aquest tipus de despeses, greument. Si no em falla la memòria, al pica-pica haurà de tot el que li ve de gust. Li agraden molt els caragols en escabetx, perd la xaveta per les homònimes en vinagre, i els filferros del nord sempre queden bé, tot i que ningú mai no els menja. També li fan el pes les platines al vapor; ah!, i les volanderes grosses a la romana. Bé, les conserves podem comprar-les en llandes grans que ixen molt més econòmiques, i el ferro dolç segons temporada, i en el moment, és clar. Algunes bossetes de cinta cruixent de manillar i tronquets de cautxú. Baules fregides o torradetes, que tan se val, i coixinets farcits d'anxova. Unes talladetes de fuet de corretja de rastrals i unes laminetes de recolzadors de cabra a contrarellotge. I entrepans de tubular blanc, roig i negre, que això ompli i està bé de preu. De beguda, bidons de rosa, com el greix rosa, però líquid i amb escuma. De postres, pastís de greix de liti, que és blanc, amb oli de vaselina caramel·litzat i radis trencats com a ornament. D'altra banda, he anat a parlar amb el mecànic, quin remei, i li ho he explicat. Volem una cosa senzilla, mestre, no s'ho pense vostè, que la cosa no està per a tirar coets. Ella que li diga que és el que li preocupa, el que li fa mal o ha fet mal, i vostè li dona el vist i plau, i li senyala les voltes que té que donar al pati, i els mals hàbits que deu abandonar, com per exemple fer manetes amb els frens, tocar-se les boletes de l'eix, i coses d'aquestes. I a l'endemà que prenga la seua primera -i espere que última- corona blanca de pinyó, l'anomenada compinyó. Però m'ha dit el mestre, que nai-nai de la xina, que sense curset previ ni parlar-ne. Que ha de tindre ben clar el cat que sí i el cat que no. I l'hora de taller no n'és gens barata, no s'ho penseu. Què hi farem? En fi, en tocant a la fashion, ja li ho faré jo, que com la mare cosia miraré d'estalviar-m'ho. Tot el que puga ser blanc, ho serà, i prou. Res de solcar els mars desconeguts amb galons d'almirall, marineret o faldilles i vel de princesa.

Whos.amung.us

Alguns dels blogs que sovint visite tenen un marcador de passejants. Pel seu domini, diria que l'empresa que ho gestiona és americana. Com que no sóc un campió del món virtual, el veia, em feia gràcia, però ni pensar-hi en fer-li clic amb el ratolí. Un dia, ja fa uns quants mesos, el clic va produir-se sense voler, i al davant del meus ulls es desplegaren totes les seues possibilitats estadístiques. I em va fer més gràcia, si cal. Això de saber d'on venen els visitants, com si d'una mena d'invasors -amb l'índex estirat en lloc del menovell- es tractés, no em direu que no n'és txatxipiruli. I de gràcia a gràcia, vaig capficar-me en afegir-lo al meu blog més passejat, el més viciós, el de les dues rodes als ulls. Els que vàrem rebre, com a segon idioma acadèmic, el francès -tan estudiat que mai l'he après com cal- hem quedat, a més a més, estigmatitzats a l'hora de passejar-nos, ja que estem de passejos, per l'anglès. Així, vaig triar l'opció més ximple: una pestanyeta de fons roig s'obria amb certa dificultat -tot n'hi ha que dir-ho- al costat dret de la pantalla assenyalant quants de vosaltres us passejàveu per ací. Tot i que aquest model semblava lomásdelomás, a mi no m'acabava de fer el pes. Primer, la pestanyeta era massa dubitativa. Ara sí, ara no, ara tampoc… Segon, no em permetia posar-li una llegenda, com ara: els que furonegen per ací, fan una ullada al… etc. M'agradava el model clàssic, però no me'n sortia. I tercer, quan era jo l'únic que veia el blog, em vaig adonar que m'ubicava a Nàquera, València, detall que li vaig agrair profundament -Oronet, melic del món- estos americanos piensan en todo -vaig pensar, en castellà, que allí ho entén gairebé tothom, i no com el meu anglès d'Òxford que segons quins -americans, of course- ni flowers. Dit açò, i tot i el meu agraïment, va començar a canviar-me aquesta mítica ubicació oronetiana per altres certament incomprensibles a primera vista. Primer va ser Sevilla i desprès Las Palmas. Els dubtes m'embargaren, i no vaig poder més. Em feia mal aquest ball de bastons, perdó d'ubicacions i la conseqüent pèrdua d'identitat, tot i ser valencià. Perquè, a més, la cosa va coincidir amb les darreres eleccions autonòmiques i municipals, on els valencians vàrem decidir votar majoritàriament a una colla de lladres, desaprensius i imputats, i on Vicicle decidí espolsar-se les espardenyes ciclistes i fugir cap a la Rue de l'Absinthe, París. I llavors, m'adoní. Riu-te tu del troians, aquesta empresa passa olímpicament del teu ordinador, de furgar o furonejar pels teus insondables circuits digitals, aquests malparits et lligen el pensament o si més no, ho intenten. I el vaig llevar. Foragitats sigueu els maleïts cotilles. Però la carn és dèbil. M'ho passava tant bé mirant les estrelletes que em llegien des de la República Txeca -bé, llegir, llegir… jo diria que arribaven fins ací en busca de la Martina Jancicova. Però allí eren les estrelletes, i em feia il·lusió. Vaig consultar el sector tecnològicament avançat de la família -les meues nebodes- la forma de posar-hi el marcador, però amb format clàssic i llegenda adient. Morirem escodrinyats, però amb estil, amb fashion. I ahí el teniu. Vaig retornar a Las Palmas. Desprès, pel que es veu buscant la fresqueta, cap al nord, Elechas -que em maten si sé on és. Barcelona, també. Que tant de passar cap a París, marca. I fins i tot Sabadell, on dec d'estar demanant pel Ramon Alberich, que ens té un poc oblidats(1). Bé, vosaltres mateixos. Però sapigueu que aquest marcador de passejants, tot i que no sé com s'ho fa, és ben capaç de donar-se una volteta per la vostra ment i assabentar-se de les vostres més baixes passions, les veritablement inconfessables: Mamá, quiero ser artista.

(1) Confirmat, ha estat nombrar al Ramon i ens fa una entrada nova. (12:46 AM)

Els forçats de la ruta

Maillot de soie contre laine qui gratte… D'ací

Sempre ha estat molt significativa la diferència entre els ciclistes de pista i els de carretera. Com molt bé ho diu la vinyeta, uns eren l'aristocràcia del barri, els senyorets, la classe benestant. Mallot de seda. Bicicleta reduïda a la seua quintaessencia. Lleugera, refinada. La pura sang de les dues rodes. L'alquímia de Merlí a l'oli superb que la lubricava i eliminava fins la fricció d'un hàlit. I un castell, el velòdrom, on besar la fusta noble de la pista amb els tubulars de seda, lluint les seues gales exquisides. Els altres, el proletariat, la classe treballadora, el poble anònim. Mallot de llana que augmentava el seu gruix i pes amb la suor o la pluja, i que els gratava el coll i els braços ferint-los. Bicicleta de quimera essencialista doblegada als mecanismes que li permetien viure fora del castell, en la vida real. Els frens, els canvis, el cautxú. El greix per a rodar a qualsevol terreny. La pista forestal i l'asfalt abrasiu. El sol i la pluja. El vent i la calima. El fred i els ulls inflamats, enrogits a l'espera del dolçor d'un frec de cocaïna. Més enllà de l'obligat esquematisme d'una vinyeta, el seu plantejament, però, és molt interessant. El ciclisme de competició professional va donar les seues primeres pedalades serioses als palaus ciclistes, els velòdroms. El seu bressol, per tant, és ben aristocràtic. De fet, la bicicleta, al igual que d'altres invencions, té entre els seus pares a més d'un aristòcrata. Potser l'enlluernament i l'atracció que ràpidament despertà en el gran públic, varen ser cosins germans de l'embadaliment que encara produeix qualsevol reportatge d'una boda reial a l'Hola! I també, vull creure, per l'espectacularitat de la pista -avui en dia posada en dubte contínuament des de l'abandó al que la tenen sotmesa els medis- i pel sistema d'apostes en que es fonamentava la seua estructura econòmica. Els primers campions dels que tenim notícies documentades venen gairebé tots del món dels pistards, ciclistes de pista. On els aristòcrates de sang blava es barrejaven amb els pocs nouvinguts de sang roja, el talent dels quals era confirmat a les justes velocipèdiques d'un velòdrom. Bé, la mateixa cosa que en feien els trobadors quan admetien entre les seues files al fill del forner perquè feia uns versos deliciosos. D'altra banda, les curses de carretera, en les quals alguns d'ells participaven, eren més populars, obertes a tothom que pagués la inscripció, i un trampolí per a que el fill del forner pogués seure al costat del rei d'Aquitània i la seua filla, el Guillem i l'Elionor, a la pista del castell, com si digueren. Al principi, aquestes curses de carretera només duraven un dia -són les clàssiques d'avui- i el seu ressò era molt modest, quasi nul. Però la premsa esportiva va provar d'enganxar al públic amb la crònica d'uns fets que gairebé ningú havia vist en directe. Si el cronista dominava el art de la paraula la cosa podia funcionar. Per tant, l'incipient ofici de ciclista de carretera depenia en bona mida de la literatura. Com que només en cotxe o moto es podia presenciar aquest tipus de prova, la venda de diaris fluctuava segons el plumífer encertés l'adjectiu adient o mesurés correctament el tempo narratiu. I la cosa va funcionar. Com que molts dels fets d'aquestes curses arribaven al cronista pel sistema boca orella, és a dir, per tradició oral, doncs aquesta literatura esportiva va nedar com els peixos en el mar de l'èpica. Què hi farem? I amb la urgència comprensible per les passions desvetllades a l'obrir la caixa de Pandora, varen ampliar els dies de cursa a una setmana, quinze dies i més. Ara necessitaven el mite com a resposta a una realitat no viscuda però compartida. Havia que pujar els pitjors ports del món conegut. Baixar per pistes forestals suïcides. Travessar camins enfarinats per la neu del traïdor juliol. Coronar de vòmits, baves i a ser possible un poc de sang, els cols més inversemblants. Bé, la gleva mai ho ha tingut fàcil. De bon començament, i com passava a l'aristocràtica pista, cadascú corria per a d'ell. Feia els seus benvolguts versets. Però tal i com els passava als déus de l'Olimp, els daltabaixos podien ser monumentals, extraordinaris, amb la bellesa pura de la poesia lírica i la derrota. A poc a poc, dissortadament, s'imposà la reconversió actual. El déu únic. El monoteisme productiu. Va nàixer la figura del líder, i va consolidar-se el que gairebé sempre havia estat el ciclista de carretera respecte al pistard, un serf, un gregari, un forçat de la ruta, l'ofici del qual és la feina bruta i el sacrifici. A poc a poc, va fer-se tot massa previsible. Avorrit. Només començar el primer vers, ja en sabies la rima completa. La poesia va anar perdent-se entre estadístiques, marcadors i planificacions del tedi. I la màgia de Merlí va posseir al ciclista, que li pagà religiosament amb la seua ànima. Al capdavall, el ciclista de carretera també va tindre un mallot de seda. Però mai no va poder explicar-se les ferides al coll, els canells i els turmells. Ni tampoc en quin lloc de la cursa havia pres el ritme equivocat.

Gràcies a Clidice

Per una altra banda

Vaig conèixer una xica, ahir a la nit, que s'estranyava de la debilitat que els músics de jazz tenen per les ulleres de sol. Què maco, no?... Jo vaig intentar fer-li veure, de la manera més discreta possible, ja que no érem sols, que no era un caprici, sinó una necessitat. Què vols dir?… Dona, que les necessiten, qüestió d'imatge, em segueixes?... El que jo deia, què fashion... No és ben bé això. Hi ha una qüestió pràctica. Mira, els ciclistes les fan anar perquè així els seus ulls no pateixen pel sol i, a més, són una barrera per als mosquits i tota mena d'insectes. Captes per on vaig?... Que n'hi han de mosquits als escenaris?... Bé, a més d'un me'ls hi he trobat, però no és el cas. La cosa va per una altra banda… Com no t'expliques millor. De llibre obert tens ben poc… Caram, tampoc és necessària tanta displicència… Ui, ja tenim el machito… Bé, guapa tu mateixa. Són cecs. Saps?, són cecs… Sí, home, ara voldràs fer-me creure que tots els que porten ulleres fosques són cecs… Tots no, però n'és la causa principal. O creus que amb la poca il·luminació dels focus creuats t'apeteix anar donant-te trompades i forçant la vista per a llegir les partitures… Però què tenen que llegir, si són cecs?... Parlava dels vidents… Ah!, si va de vidents ja ho comprenc, ja. Mira jo hi vaig acompanyar una amiga meua que volia saber de què es moriria… Collons, i què li va dir la pitonissa… Era un home… Jo no sóc vident… Llavors, tu també duus ulleres negres?... En bici, sempre… I pel que t'has fet al colze, deus anar ben cec, no, tan de chupito i cerveseta?... Ui, què gràcia que m'estàs fent. Escolta, i de què morirà l'amiga aquesta?... Doncs no ens ho va aclarir, que era tot molt negre, que no veia res… Com aquí, que no ens vegem una merda. Que duia ulleres de sol el pitonisso?... No, era cec… Ah!... Els millors vidents són cecs, com els millors músics i poetes. Des de l'antiguitat, els músics poetes eren la veu dels déus, i tant s'hi val que parlem dels grecollatins, com dels profetes de l'antic testament, a més ceguesa més divinitat al teu art… Com pots dir aquesta barbaritat? La cosa va per una altra banda. El que passava és que els pobres cecs no servien per a res, i els hi donaven una flauta o qualsevol instrument i així anaven tirant. Feies alguna cançoneta i la gent t'ho agraïa amb uns pocs xavos… Però si no s'havien inventat les ulleres de sol… I què té a veure?... Doncs ja em diràs com sortien a l'escenari sense ulleres i cecs, i no em digues altra volta que la cosa va per una altra banda. Em toca, xato, fins ara… I la xica s'alça de la cantonada on estem esperant l'actuació. De la butxaca esquerra trau unes ulleres de sol. I al braç dret duu un bastó extensible. És cega. I és la solista d'avui. I el primer que pense és com sap del colp al colze. Però, evidentment, la cosa anava per una altra banda.

Mira si es buena persona

Cartoixa de Portacoeli

Heu vist El gran silencio de Philip Gröning? Doncs jo, que n'he tingut la barra de fer-ho, i a més sóc un habitual de Portacoeli, per la dèria ciclista, ja m'ho estava ensumant. Aquest tio me la fotrà. El faran sant abans que a mi. I mira que n'estic lluitant per aconseguir-ho. Però, doctors té l'església. San Francishco -gràcies, Alfred, per la precisió fonètica- Camps, va a ser, d'ací no res, patró incontestable dels nudistes. Ja tenim, i en llatí, of course, la seua sentència: Si monachus non facit habitus, vivat nudis. Sobre aquesta veritat ineluctable construirà la regla dels cartoixans en pilota. Perquè al que ha arribat el nostre molt poc honorable -perdona'm, Paco, però amb els antecedents penals que et venen xafant els peus, l'honorabilitat és incompatible- és a la conclusió que els vestits, els trajes i tot allò que ens posem per ocultar les nostres vergonyes, és molt més vergonyós. La fashion és una temptació del maligne. Ni les sandàlies del pescador seran permeses en aquesta ordre. En pilota viva i picada: in globum vivum. I en arribar els rigors hivernals, doncs pa' d'això estan les caixes de disciplines. En harmoniosa companyia anirem conjugant el verb: Al principi fou el verb: "jo te pego, leche; tu me pegas, leche, el me pega, leche", com deia el Ruíz Mateos -altre poc honorable, que ha estafat dues voltes als mateixos, un crack- al costat del Boyer, l'honorabilitat del qual la deixem per a un altre dia. Bé, anem a la seua Hagiografia, que n'està preparant l'ínclit Trillo, un altre crack de més que dubtosa honorabilitat. Aquest sant baró, el Paco -diu l'altre Paco, el Trillo, o és Fede?, doctorat en Shakespeare per la Universitat del carrer Blasco Ibáñez, amb tesis dirigida pel Trínculo local- va tenir que pujar els graons de l'escala dei -altres li dirien trepar- a l'ombra èticament fosca del patricius carthaginiensis Campestria (en llatí vulgar mallorquí, Sa Plana; en llatí murcià, Zaplana. Comproveu la proximitat d'aquesta parentela a les seues arrels llatines) Tot i sofrir calladament els excessos eclesiàstics -donades les seus relacions obsessives amb el centurió Julius Ecclesiae- i mítics -"haremos un vergel en Benidorm"- d'Eduardum, Pacum, pels més pròxims, arribà a ser la manum dextra d'aquest centaure murcià. Gràcies als déus benefactors de Gènova, 13, primera planta, Campestria va ser manllevat, i al Campus se li varen obrir de sobte les Portacoeliis de la plaça de Manises, antigament de Sant Bartolomé, que segons Santiago de Voràgine: "se mantuvo ajeno al amor de las cosas en este mundo, vivió pendiente de los amores celestiales y toda su vida permaneció apoyado en la gracia y auxilio divino, no sosteniéndose en sus propios méritos sino sobre la ayuda de Dios" (Llegenda Àurea, passim). I ja que estem en valoracions globals, anem a les fonts de major autoritat: "pude haberlo obligado, por medio de mis fantasías, mi displicencia y mi tan escasa responsabilidad, a convertirse en el hombre que llegó a ser: primero en el pobre diablo orgulloso de un ascenso, después en el ladrón. También, claro, en el otro, en el difunto relativamente joven que todos miramos pero que sólo yo podía reconocer como hermano" (El Bigotes en Onetti, passim) Ja vegeu, tota una conxorxa de necis al voltant de l'única vegada que es va fer un traje a la mida, pobre, i desprès de pagar-lo religiosament -com tot el que ell fa- se n'oblidà el ticket. I al sastre, que deu ser íntim de Rubalcaba, li faltà temps per a cridar-lo i comentar-li els fets, i aquesta ment diabòlica, la de l'Alfredo, va ordir, maquinar, el pervers pla en contra del que estava cridat a ser l'autèntic successor de josemari -Escrivá o Aznar?, doncs, ara, no ho sé- a la Moncloa. I aquest home, al damunt se'ns sacrifica, i ho ha fet per l'Imperi espanyol i pel pròxim Imperator Hispaniae, Marianus, dixit brevis. Bé, del judici i del jurat ja s'encarregarà Trillo. Lo de tornar a la vida pública, ja no ho veig tan clar, Pacum. Perquè una volta proves la disciplina cartoixana, i a més a més en pilotes, no és gens fàcil deixar-ho, pel que diu Hermann Galibier, el meu contacte a Portacoeli. Rita, te gusta, he quedado bien?