Berdin-berdina

Com que no sé com dir-li-ho a la meua dona, ho descarregue ací i veurem què passa. I us ho diré igual igualet (berdin-berdina, en basc) que va passar. Agafeu-vos que venen corbes. Ahir dijous, una col·lega se'm va insinuar, li vaig tocar el cul, va llevar-se les bragues i me les va ensenyar (sic). Berdin-berdina. És a dir, true story, en la llengua de l'Imperi. La cosa va anar, més o menys, així. Dijous de vesprada arribe al meu treball. Torna a fer calor a València. A més, la fotuda Valenbisi que em va tocar a la Bici-loto no només va frenada a les dues rodes, sinó que fa soroll de somier al bell mig d'una bona faena que em fa avergonyir allà on passe pedalejant. Déu, quin desassossec. El que us deia: arribe al curro. Em rep una companya de feina, la col·lega, especialista a l'ombra en llançar les cartes del tarot, llegir les mans, els pòsits del cafè, i d'altres subtileses d'aquest tipus, donant voltes sobre el seu eix vertical -mireu com sóc d'objectiu i científic- com si fos una nineta de caixa de música, i que entra a matar sense contemplacions: Qué!, qué te parece? No estoy estupenda?... (Els punt suspensius sóc jo). Continua ballant, o el que siga que n'està fent. Duu un jersei cenyit, una minifaldilla negra amb petits volants i un medalló que sembla tret del tresor de Vercingetòrix, de tres dits d'ample i que li arriba per sota el melic. Què faig? ¿Toque el dos? ¿Potser és una insinuació més boja que folia alguna coneguda? ¿Està rient-se de mi? ¿N'hi ha de càmera oculta?... (Continue sent el dels punts). Davant el meu espasme facial, gairebé sardònic, la susdita no s'ho pensa dues vegades: Va, que hay confianza, toca, toca, em diu. I agafant-me la mà dreta se la posa al cul, més exactament a la natja dreta. A mi, ni se m'acut menejar els dits, no vaja a pensar que li vull tocar el cul. Però és que li estic tocant el cul, heus ací la cosa. Fins i tot tire de la meua mà, que és sota la seua mà, cap a mi, però ella insisteix en oprimir amb els meus dits aquella part on la seua esquena perd el seu honorable nom. Bé, ja sabeu. Qué me dices? De primera, no?... (Els punt suspensius, continue sent jo). I decidida com sembla a fer-se en mi -mai no n'havia despertat passions tan incontrolables, la veritat, i a la meua edat!!- s'amaga a un raconet del passadís de recepció i al meu davant es lleva les bragues i me les ensenya. Oh, quin desencís!! El cul no era cul. La passió no era incontrolable. El postís de natges al darrere de les bragues era la raó suprema de l'espectacle. Puro teatro. Com sempre. I com sempre, l'art només era una il·lusió. Oh!! Ah!! Què fer?. Ara, què pensaré del cul de les meues benvolgudes ciclistes? Perquè el que pots trobar-te sota el culot -mai millor dit- igual no n'és ni de bon tros berdin-berdina al que el presumpte volum promet. Oh, desencís!! Oh, quimera!!