Els passejants

El cel gris

En el fondo, aquella foto había sido una buena acción 

(J. Cortázar, Las babas del diablo)

Un cel ennuvolat al matí d'un diumenge és causa d'especial incertesa. Però no pel que tots podríem pensar d'antuvi, tot i que també. És a dir: arriscar-se a tornar xop com una medusa i preguntar-se fins a l'extenuació flagel·lar si pagava la pena la pedalada. Aquesta seria la incertesa en que qualsevol persona assenyada pensaria. Però el ciclista, experimentat o no, si en té alguna qualitat en quantitat superlativa n'és la total absència del sobrevalorat seny o sentit comú que tant defenia el Descartes. Així, si alguna cosa refrena aquest boig ardor pedalador no és la més que possible i fulgurant certesa de transfigurar-te en una pansa amb pulmonia quàdruple -doble del ciclista i bicicleta sumades- sinó la brutícia de fang i greix que botant des de l'asfalt s'enganxa a la roba com si fos la falsa promesa dels amants: per molt que la refregues, mai no la oblides. Una solució de fortuna -mai millor dit, perquè no saps què et trobaràs- consisteix en donar-li voltes a qualsevol circuit proper a casa que us vinga de gust, i amb els primers indicis de pluja, tocar el dos -bé, el quatre, que anem amb bici- cap a casa, evitant, així, el sempre dolorós record dels amors traïts. Jo, el lloc que tinc més a prop és el port. Dissortadament, la part d'accés públic és la més degradada pels malsons monegascos de la púrria que ens ha arruïnat. Però aquest diumenge, ves per on, -i d'aquesta incertesa és feta la meua bici ennuvolada- vaig trobar una fissura cap a l'altra banda de l'espill.

Les grues sobre la cendra

Recorreguda la dàrsena amunt avall unes quantes vegades, ofegat pels dics de tecles cendroses i avorrit com era de buscar un je ne sais quoi -definició de bellesa molt romàntica i molt francesa que ja va donar el Petrarca: non se ché- entre tanta deixalla de copes americanes i carrers curtcircuitats, vaig tirar cap a la terminal de l'antiga Transmediterránea. El plugim, com una admonició -te'n penediràs, Vicicle- va fer la seua aparició. Com que, per fi, han posat una línia d'autobusos que duu els passatgers des de la inservible terminal oficial -a l'entrada del port, i a dia d'avui suprimida pels eventos- a la nova prefabricada per a evitar una romeria del que més semblen deportats que joiosos i pròxims viatgers, un calvari de més de tres quilòmetres si és que hi arribaven al port amb transport públic, doncs han hagut d'habilitar un carrer que s'endinsa al port comercial, del qual és separat per una tanca metàl·lica improvisada, amb l'objectiu de facilitar les maniobres dels autobusos. Heus ací la fissura. I jo vaig entrar amb la meua bici. I ho vaig saber al mateix instant de començar a trepitjar-lo. Hi era. Ell hi era. ¿On si no? El passejant. Embolicat dels olors tumultuosos del salnitre i la brea, els sorollets de les nostres passes sobre l'esplanada creuada de grues sobre rails al moll. La seua mà quadrada agafant la meua indecisa i recordant-li al meu nas l'afaitat de dissabte al matí. Les pells llenyoses de la darrera càrrega de fusta escampades per tot arreu com corfes transoceàniques d'un bosc pluvial que anys desprès el versos d'un xilè em va presentar. El flaire àcid d'aquesta matèria viva i trencada. Les salutacions ofeses dels seus amics deixant anar el verí olorós del vi que gotejava per les juntes de les mànigues encarregades d'omplir els depòsits dels vaixells italians. Les seues passes alliberades del moblatge que els dies i les dones l'imposaren. Aquelles passes que el feien feliç, que ens feien feliços. I algú, que no recorde, ens va fer una foto. Potser vaig ser jo mateix. Aquest mateix diumenge d'aquell dissabte. I mire les fotografies i espere. El cel gris. Les grues lluminoses retallades sobre la cendra. El vaixell errant. Perquè sé, pel que he llegit, que si el diable té el domini de les figures amagades al darrere de les babes i el perfum, potser l'àngel exterminador deixe anar, de tant en tant, una estoneta, els passejants d'aquella felicitat dels dissabtes al matí. I no em vaig penedir.

El vaixell errant