En un ai

Ja ho diu la dita: setmana plujosa, bicicleta ansiosa. Bé, sí, me l'acabe d'inventar. I què? Però és ben cert el desconcert. Que ja ho diu el que ho viu: dissabte plujós, diumenge dubtós. També és de collita pròpia. Així, ja fa una bona quinzena que no guanyem per incerteses climatològiques. I estem en un ai ciclista que no s'acaba. Temps d'esplai, pedal d'esglai. Ho prometo és l'últim. Ahir dissabte a la vesprada va caure un xàfec d'aquí te espero menjant-me l'ai i no l'ou de tant desassossec com darrerament em posseeix. Isc al balcó -tranquils, Julieta és dins de casa- sembla que amaina. Intente escrutar al cel de la nit les tonalitats més negres com a bon àugur d'alba escampadissa. Demà veurem. I demà, avui, em lleve del llit a les sis i mitja del matí. He quedat a les nou. Desdejune poca cosa, però faig les dues hores de rigor de la digestió, sobretot si la possibilitat de xopar-me per la pluja és més que inquietant. La meua mare ja m'ho deia: si et mulles el nas desprès de menjar, fots la digestió i mors de gaidó. ¿Acollona, oi? Home, de xiquet, anàvem a la platja en dejuni, amb l'esforç que suposava carregar amb mitja casa al dintre del tramvia. Arribàvem, i la mare no ens deixava banyar-nos perquè, deia, l'aigua està massa freda i tindreu un síncope. La mar al matí, el cor de conill, és a dir, que podíem morir-se d'un no res. I es menjaven l'entrepà. A casa meua mai no hem pres desdejuni de llet calenta o cafè en llet i pastes. Ni pensar-ho. Com érem pobres anaven directament a l'entrepà, i es deixàvem de foteses. Encara no t'havies llavat la cara que ja estaves pegant-li al lleugeret entrepà de creïlles xafadetes fregidetes amb allets tendres. Si el pa l'amagues, la fam no enganyes. I l'entrepà ens obligava a una espera de dues hores sota un sol en creixent que et fonia el cervell, l'ànima i la digestió. I direu, per què no es menjàveu l'entrepà a casa? Això mateix, mare, per què?... Doncs, perquè farem tard a la platja… I què?, si no va ningú. I és molt ampla… Però farem tard. A més, tu has sentit dir que: la comida reposada y la cena paseada. Però ningú no diu què hem de fer de l'entrepà del matí. S'ha acabat la discussió. Bé, dues hores, condició innegociable. De fet, vaig considerar a la meua dóna, Julieta, com una díscola quan em va confessar que es dutxava al matí tot just desprès del cafè en llet. Habrase visto, Calixto. Encara la palmaràs sense haver-ne fet l'escena del balcó, amor meu. I és que avui quan he tornat a casa desprès d'un matí en un ai que plou, que no plou, que ara es tanca, que ara no, que què bo estava l'entrepà i la conversa que ens hem fet a les Valls, i que com ploga se'm tallarà la digestió de l'esmorzar i l'enraonament, doncs ella era al balcó. Sí, amics, apunt de llançar-se. Romeu, m'ha dit, adéu, amor meu. I el primer que he pensat és: caram, quina facilitat de rima: romeu, adéu, meu. Què et passa, estimada? (li he dit intentant estar a l'alçada)… Em mate, no ho aguante… (Quin nivell) Què t'inquieta, Julieta?... El locutor de la marató (la marató d'avui a València té la part de comentaris fallers davant de casa, què hi farem) és un recontracabró… Julieta, l'etiqueta… Què etiqueta, ni què bicicleta?... ¿Bicicleta, Julieta? (li he dit tot desconcertat)… Clar, tu, tot el matí per ahí, ara ací, ara allí, i jo aquí, sentint el que ara et dic d'aquest malparit (insuperable, ho reconec): Qué, os habéis corrido bien. Qué buena corrida, no?. A ver, esas ubres, cómo tenéis las ubres… Refrenat, Julieta… Adéu, Romeu… Quina escena, Julieta… Doncs, o m'ho escrius, Romeu, o ho vius dempeus… I aquesta escena del balcó de l'ai escrita toca el seu carai de tinta.