Paraigües

Dimecres, 14. Dia de vaga general i manifestació. Perd diners, ja ho sé. Però aquest sentiment de lleu desolació que va arrelant-se en mi al llarg de la jornada i que pren cos a la solitud del meu paraigües encastat com una llança doblegada per l'enemic a la cistella de la Valenbisi, em preocupa profundament, potser estic perdent alguna cosa molt més important. Tinc decidit anar a la manifestació. Com que les previsions auguren pluja, força pluja, he deixat l'habitual plegable, més pràctic en cas de pedalejar -cap fàcilment a la cistella valenbisiana- i agafe un de ben especial: 105 cm. d'alçada -m'arriba fins al melic, ¿on si no deu arribar un paraigües com déu mana?- 120 cm d'envergadura, de diàmetre. Sí, semble un xampinyó, i què?, però no em banye els peus així que caiga un remake del Diluvi -que tot siga dit, d'universal va tindre ben poca cosa. És l'etern problema dels melics. A la meua edat qui no en té de paciència ja s'ha suïcidat, això ho sap tothom. Però jo afegiria un bon iPod. Paciència, doncs, i qui no en té d'un bon iPod. No només et sorprèn -mai no saps quina música sortirà- t'aïlla de realitats, que no per consuetudinàries són benvolgudes. Ho diré sense cap ressentiment: no puc en les batucades. Potser és deformació professional, però els tambors i les tribus ni en pintura. (Ara sóc feliç. Sí, ara. Ben poca cosa necessite. Un parell de Voll-Damm ben fredes, o una copa de vi glaçat, posem un Don Simón del '80 -tetrabrik, of course. Escriure una estona. Pedalar. Oblidar-me de segons quines coses. Ja no plou aquest matí de dissabte plujós. He obert la finestra del balcó -José Luis, tranquil- i un aire suau i fresc com la pell d'una donzella em besa amb tanta d'innocència que ni Don Giovanni tindria res a dir: Sua passion predominante / È la giovin principiante) Em vaig passar hora i mitja de rellotge a l'espera. De què? Doncs de manifestar-me. A la dreta, banderes estelades. Al centre, banderes republicanes. A l'esquerra, banderes gais. Al meu darrere, la Casa de los Caramelos que enfronta el Lluis Vives. I jo al bell mig. Li faig aquesta bonica foto a l'helicòpter -que, per cert, va tocar el dos abans que jo. No m'estranya gens ni mica.

N'hi ha que passar a l'acció, va dir el Faber de Fahrenheit 451. I de sobte prenc una decisió inajornable: vaig a manifestar-me. Sí, sí. Pel meu compte. Tire per dins la tanca de l'estació del Nord. Carrer Russafa, Cirilo Amorós. Arribe al riu, travesse el pont de les maleïdes flors de l'alcadessa, passeig de l'albereda, discursos -amb l'Ipod en marxa, of course- i cap a casa. Opció A: fer l'Avinguda a peu. Opció B: Valenbisi amb llança doblegada. Sempre la que duu pedals, és clar. Tot i la desolació. Dijous a la tarda, al Coin de la faucille, m'assabente que l'amo del racó i els seus amics també varen optar per una manifestació alternativa: carrer de les barques, pintor Sorolla, etc. Avui dissabte, mentre feia la compra, dos homes grans es barallen a la fruiteria del pakistanès, que fa cara de no entendre el que parlen, o de no voler entendre-ho. En la transició se dijo que se regularía el derecho de huelga. Y aún no se ha hecho nada. Pero si son los mismos, lee usted los apellidos y son los mismos: las cucarachas negras del franquismo huyeron a los partidos. En este país todo se hace a patadas. És curiós, discuteixen tot i que diuen el mateix. I així, recordant el meu benvolgut Ipod, jo també em declare hombre de Leandro Alem.

Me gusta lo desparejo

y no voy por la vedera.