Sempre ens quedarà l'Oronet

Demà, 70 aniversari de Casablanca

Sempre ens quedarà l'Oronet, em vas dir. I vaig recordar els teus ulls de complicitat. Aquelles mirades que només jo sabia interpretar. Què cosa pot ser més lluminosa que un sentiment amagat de tots menys d'aquell ésser a qui va dirigit? Érem a Le Coin. Tu duies aquella faldilla rosa ajustada que tant m'agradava i que deixava les teues cames a mig camí de la imaginació i el desig. Prenies el teu te amb menta i fanal nou encès. I jo callava. Què podia dir sinó mirar el llum acabat d'arribar sobre els teus llavis. Avui ens hem superat, deies de sota veu, només per tu i jo, i et reies. Com s'han quedat els fashion, oi? No els faltava detallet, tot de marca, però han doblegat la roda. Som invencibles, carinyo. I passaves la teua mà sobre mi amb una dolcesa impròpia. I desprès treies aquell quadern de notes tant delicat, tant teu. Primer feies un petit dibuix del meu millor perfil de vesprada, on el llum del carrer encara formava part de l'estança. Afegies alguns breus versos improvisats de ciclistes o bicicletes. I acabaves amb aquell petit cor travessat per un xicotet eix que feia la metàfora gràfica d'uns marxapeus amorosos que prometien un pedaleig d'amor infinit separant les inicials V i R. I vaig notar els teus dits com un feix de melancolia. I aquell home que se t'apropava. Tot alhora. Va saludar-te amb la timidesa del seu bigot canós. S'havia afaitat curosament. Volia causar-te bona impressió. Va seure evitant el besllum del carrer, que tot i anar de caiguda encara podia evidenciar l'escassesa de pèl al seu cap. Va mirar-me amb una interrogació. I em vas presentar: el meu estimat vélo; aquí, Vicicle. Tant de gust, va dir. Però jo vaig començar a inquietar-me. Perquè R. va guardar el seu quadern íntim desprès de besar aquell darrer dibuix que us deia. A més, li va donar al susdit Vicicle les clauetes del cadenat. He d'anar lleugera d'equipatge, ja saps. I ell li va dir: estarà molt bé amb nosaltres. Qui i en qui, de què en parlen, s'obstinava en repetir el nus que notava a la meua gola. Aclariu-me la situació. Part del meu cor es queda ací -li va confessar trencant la veu al tal Vicicle. Però si podria ser ton pare, benvolguda. I sense saber-ne ben bé el perquè, vaig notar la teua abraçada i una llàgrima que em mullava la cinta del manillar mentre deies, potser a tu mateixa: sempre ens quedarà l'Oronet. Vas alçar-te fent tremolar la tassa buida. Dues passes i ja eres fora de Le Coin de la Faucille. Tots dos recordarem aquelles teues passes tan singulars amb faldilla rosa que ens vares regalar. I aquell pobre beneit em va deslligar dient-me amb tendresa: potser és el començament d'una bona amistat.