dimecres, 28 d’abril del 2021

Valsinha


Volia trencar amb tot. Canviar-ho tot. Pedalar a la nit com si la vida s'acabés l'endemà. No dormir, sinó caure esgotat. Menjar si sentia gana. Beure només per calmar la set. Però estava obsessionat amb la llum del sol. Tots els dies s'acostava vora platja i caminava amunt avall fent i desfent les petjades de la sorra sobre la seua ànima. Patia. L'espill del mar el consolava i el desolava. El reflex del sol al got de cervesa el calmava i l'enervava. Un glop de sol, això és el que desitjava. Però només era cervesa. Potser era massa tèrbola per atrapar aquella llum que el requeria com els cants que Odisseu tant temia. I va demanar begudes, la raó de les quals fos atrapar el raig perdut del sol sobre la seua mà. La mà que agafava el got com si fos una ballarina. La mà que enllaçava la cintura de la xica que ballava glop a glop, volta i giravolta. Aquella valsinha va ser definitiva. Mai va posar-se el sol. Sempre era dematí. Sempre la dona. Sempre el got. Sempre aquella llum al fons del vidre.